Relats d'spanking

Petit conte bibliotecari

2009-09-13T00:59:00.007+02:00

Hi havia una vegada una noieta que estava buscant feina... i al cap d'uns dies va començar a treballar en una biblioteca.

La biblioteca era força petita, però al director li agradava tenir-ho tot sempre amb ordre.

Un dia, però, a la noia li van caure un munt de llibres al terra.

- Vaja, ara ja no se pas on anaven tots aquests llibres...

- No sé que fer... com tenen organitzats els llibres, en una biblioteca? els tindran per colors? per mida?

La noia estava ben preucupada. No portava ni una setmana i ja l'estava liant... I clar, al trobar-se totalment col·lapsada, va agrupar els llibres aleatòriament.

Finalment, els va posar al prestatge i tota innocent va pensar que mai ningú se n'adonaria perquè tots els llibres són iguals i tan i fa un que altre.

Però ai!

Per casualitats del destí, aquella mateixa tarda el director necessitava un dels llibres.

Quan l'home es va dirigir a la biblioteca i va veure tot aquell desordre... es va enfadar molt! molt!

Va cridar inmediatament a la noia per demanar-li explicacions, però estava clar que d'on no n'hi ha, no se'n pot treure.

Enfurismat, el director va dir-li a la noia que podia triar entre ser castigada i mantenir la feina o ser acomiadada alegant que no ha passat el període de prova.

Ella, curiosa i una mica espantada, va acceptar la primera opció i es va disposar a rebre el seu càstig.

El director li va fer abaixar els pantalons i les calcetes i va anar a buscar una fina canyeta que guardava dins l'armari.

Mentre l'estovava, li va explicar algunes normes bàsiques d'ordenació de títols, esperant que mai més tornés a passar un incident com aquell.

Finalment, el càstig va acabar i el director va marxar cap a casa (la noia es va quedar un parell d'horetes més per reorganitzar-ho tot de nou...!) --> però segur que mai més va tornar a col·locar els llibres malament! :-)

(Sí, absolutament d'acord: el relat és molt cutre i està força mal redactat... però he vist aquestes imatges a la web de www.girls-boarding-school.com i, aprofitant mai posem cap relat, m'he animat a escriure quatre ratlletes... :-D)

Càstig... (en memòria d'Aikin)

2009-05-13T17:53:00.004+02:00

(relat escrit per Aikin. 1979- 2009)

La Marta estava nerviosa, no sabia com havia arribat a aquesta situació, ara, camí a casa s'ho estava repensant, com havia pogut accedir a això?
.
Tot havia començat feia dues hores, amb en Jordi, el seu company Jordi.
.

La Marta i en Jordi anaven junts a la universitat, feien tercer d'arquitectura.
.

Ell era un noi estudiós, ella no tant, treballaven be junts però era sempre en Jordi qui acabava tirant del carro.
Tímid, amb un cert atractiu i una mica "pijo" era el típic estudiant d'arquitectura, amb aquella cara de no haver trencat mai un plat.
I sí, en algun sopar de classe ,després d'unes copes, havien tontejat ,però al cap i a la fi, tan sols eren companys.

S'acostaven els exàmens finals: tensió, nervis, corredisses per tancar projectes....el de cada any.
Van quedar a la biblioteca de Diagonal, havien de posar en comú la feina que havien fet, però la Marta no havia portat res.

-Be Marta, ja estan les estructures calculades, el mapa dibuixat ,¿Com portes la teva part?.
-És que, veuràs.. amb l'examen de càlcul que vaig tenir ahir...
-Què? no has acabat la feina?

"Ni l'he començat", va pensar la Marta

-Què has fet?

Va cridar, mentre tota la biblioteca aixecava la vista capa ells.
La Marta no va dir res, va mirar al terra, era una mirada que en Jordi havia vist masses vegades en aquests anys de carrera

-No has fet res oi?- va xiuxiuejar,
-Eh tio, no et posis així, no he tingut temps de fer res, no és culpa meva.

Ell es va aixecar sense dir res i va anar capa fora, necessitava prendre l'aire, n'estava fart, sempre el mateix i aquest cop no li venia de gust sentir les mateixes excuses que ja tant coneixia.

Tota la biblioteca els estava mirant, dissimuladament, però mirant, les taules més allunyades fins i tot reien.
La Marta va respirar fons, es va centrar i va sortir, amb tota la calma de la que fou capaç, a buscar el seu company.

-Nena, sempre estàs igual, ja no puc més.
-Va Jordi no et posis així si l'entrega és d'aquí a dos dies, segur que ho pots fer...
-HO PUC FER??? A SOBRE, HO HAIG DE FER JO?

La Marta es va començar a preocupar, mai l'havia vist tant enfadat, ella confiava que amb un parell de somriures dels seus se li passes però aquest cop, semblava que no seria així.

-Jordi... no t'enfadis, si estem com sempre, al final ho arreglaràs.
-El problema és aquest, que estem com sempre, ets una nena, i saps? estem a la universitat, has de començar a madurar- en Jordi estava enfadat, molt enfadat -a tu els teus pares no et van donar mai una bon surra oi? és que quan em fas això et fotria una pallissa.

Tal i com ho va dir se'n va penedir , no ho hauria d'haver dit però estava fora de si..
Va mirar la Marta per demanar-li perdó esperava veure-la enfadada però es va trobar una mirada de sorpresa, ja no van caldre paraules...

En un instant a la Marta se li van despertar les seves fantasies més ocultes, desitjos que havia tingut des de adolescent que no havia compartit amb gairebé ningú,a més a més, li va semblar reconèixer, de forma subtil, una certa excitació en l'amenaça d'en Jordi.

El joc, havia començat.
Ell es va posar vermell i va baixar la mirada, es moria de vergonya..

-A sí?- li va respondre la Marta amb un somriure entremaliat - i tu t'atreviries?.

El cor se'ls i va accelerar..

-I, a més a més, ho necessites, mira nena tu fot el que vulguis, jo vaig a acabar el treball...però si vols que hi posi el teu nom ja saps el que toca: vaig capa casa.

En Jordi estava al·lucinant, no es podia creure que hagués dit això, va tornar a entrar a la biblioteca per recollir les coses i va anar capa casa amb la Marta seguint-lo mirant al terra, en tot el camí ni es van dirigir la paraula.

Van arribar al rebedor y només tancar la porta la Marta es va posar a plorar, dient que li sabia molt de greu, que el proper cop portaria la feina al dia, dient, en definitiva, el de sempre.

De sobte en Jordi li va donar una bufetada,suau però rapida i seca.

-Té, perquè ploris amb motiu.

Ella es va sorprendre, l'havia agafat per sorpresa, però el que més li va sorprendre fou que, tot i el dolor, li va agradar.

Va a començar a fotre-li bronca a recordar-li totes les vegades que li havia hagut de treure les castanyes del foc a la facultat, a més a més, cada cop que ella obria la boca li queia una altra cleca.

-Creus que he acabat amb tu? Ni tant sols hem començat.-va dir-li quan l'havia acabat d'escridassar- Passa capa el menjador.

La Marta es va quedar quieta, atemorida, i ell la va agafar per l'orella i li va arrossegar fins al menjador mentre treia ,de forma brusca, una cadira de sota la taula.
Ell si va seure i li va indicar ,amb un gest que la Marta havia somiat moltes vegades, que s'estirés sobre les seves cames .Si negà amb el cap ,així que la va agafar pel canell i la va posar sobre seu.

-Que en farem de tu? Que haig de fer amb tu?. -Sense saber com la Marta estava, com ja es deu imaginar el lector, en otk.
-Però tio? tu que t'has pens...?-No va poder acabar la frase perquè una tanda de 5 cops van caure seca i fortament sobre el seu cul, a la mateixa galta.

Es va intentar aixecar, però ell va ser més ràpid, li va subjectar les cames amb les seves mentre li aguantava un braç a l'esquena.

-Estigues quieta Marta o serà pitjor.-Era curiós el to de veu d'en Jordi, evidentment era sever, dur, fins i tot agressiu, però la Marta en tot moment es sentia segura, cuidada, tal vegada protegida. Li va agradar l'amenaça, volia provar fins on podia arribar, quins serien els seus límits. Tot i això va decidir sotmetre's.

Van començar a caure cops, més fluixos i espaiats que els d'abans, ella començava a excitar-se, a gemegar.

-A sobre t'agrada? No sé si amb això aprendràs alguna cosa.

Van parar els cops, la Marta se sentia avergonyida, calenta y també decebuda. En volia més, bastant més,molt més.

Com si li haguessin llegit el pensament va notar que li baixava els pantalons i unes calcetes blanques es mostraven tapant un cul que començava a estar vermell.
Van tornar els cops, però ja no eren tant fluixos però almenys els anava repartint de natja en natja, ara eren de debò però l'excitació d'ella no va precisament disminuir.

-Encara? nena ara veuràs el que és bo - mentre deia això la va llençar a terra de forma brusca- aixeca't posa les mans a la paret i esperem.

Va sentir com ell anava a la cuina i obria un calaix.

Em mig minut en Jordi tornava a ser al menjador amb una paleta de cuina i ella amb els pantalons a l'alçada dels turmells en la posició ordenada.

-Així que no has fet els deures, eh? Per això et cauran 10 cops de paleta. Conta'ls!!!

Al cinquè cop ja no podia més, feia mal, mal de debò, fins i tot li costava comptar tot i això en Jordi estava massa excitat per compadir-se d'ella.

Quan va acabar aquesta tanda estava baldada, les llàgrimes li rajaven per les galtes, però també estava humida entre les cames. En Jordi li va baixar les calcetes, el seu cul estava ple de marques, petites tires de color blavós uniformement distribuïdes.

-Despulla't del tot i posat cara a la paret. Ara.

Ella ho va fer mentre sentia que s'obria una motchilla.”Que coi fot ara?”, va pensar.

-A veure Marta, que és el primer que havies de fer del treball.
-Que?-Es va intentar girar però li va caure un calvot.
-Que què és el primer que havies de fer del treball collons!!.
-Calcular el pes de les columnes- Va xisclar ella.
-No, abans havies de determinar la carrega de l'edifici.- mentre deia això es va treure el cinturó. I un cinturonaso va caure sobre el cul de la Marta, la va doblegar, va veure les estrelles.

En Jordi es va espantar,”ostres m'he passat”, però de seguida va veure un somriure amagat a la cara de la seva amiga, no podria dir qui gaudia més.

-Val i com es calcula la carrega de l'edifici?.

Desgraciadament la Marta va encertar, de fet, aquesta va ser la única classe a la que havia assistit en tot el curs.

-Bé això és correcte...- En Jordi es va apropar i la va recompensar acaronant-li una mica el cul alleujant el seu dolor mentre recordava que eren els únics apunts que no li havia hagut de deixar.
-I després de calcular el pes de les columnes?- La pobra noia no en tenia ni idea i va dir el primer que li va passar pel cap.
-Nena... de debò que esperes construir alguna cosa diferent a una tenda de campanya algun dia?

Així va anar fallant totes les preguntes una darrera l'altre i per cada error el cinturó li marcava la pell. Ara a les cames, ara a l'esquena, però quasi tots queien al seu cul.

Per sort el treball era curt i no va rebre gaire, “sort que no és el projecte de final de carrera” pensava.

-Be Marta, posa't de genolls i estira els braços.-Ella ho va fer i va sentir que en Jordi sortia del menjador. Al cap de cinc eterns minuts el va veure, de reüll, tornant amb dos llibres.
-No t'agrada estudiar? Vull que aguantis aquests llibres durant 10 minuts mentre penso si ja has aprés la lliçó.”Només deu minuts?”

Segur que ho podria aguantar va pensar ella però al cap de cinc ja no podia més i notava com ell la vigilava. El tic tac del rellotge es feia etern, de tant en tant se li baixaven els braços però al sentir com ell venia els tornava a aixecar immediatament.

Transcorregut el temps de càstig li va treure els llibres de les mans, li va ordenar que s'aixequés i la va abraçar molt fort.

-Què? Ens hi posem?- Li va preguntar mentre deixava d'abraçar-la i li donava un petó al front.

Al final van acabar el treball però sembla ser que la Marta tenia una raó més per continuar sent mala estudiant.

Poema

2009-04-23T21:21:00.003+02:00

Autor: Aikin

Tanco els ulls per somiar amb tu

és un somni dels prohibits,

on el cor se m'accelera

i se'm fa un nus a l'estomac

Tu estàs nua, lligada, indefensa

avui ets meva en cos i ànima

acceptes el càstig per la ofensa

desitges vertir una llàgrima

M'agrada quan gemegues perquè estàs dominada

i em notes a prop teu mentre ploriqueges

sembla que els teus ulls estiguin humits

i sembla que el teu cos en supliqui més

El teu cos a prop del meu

pell a pell,

mà a mà,

cor a cor,

frec a frec,

cop a cop...

Disfruto quan somiques perquè estàs excitada

i em notes a prop teu mentre t'acompanyo

és com una droga, que tu necessites

és com una droga, que jo et proporciono.

Desitjo que això duri

, que no acabi

, que t'agradi

, que t'exciti

, desitjo...

desitjo que ho disfrutis

M'encanta quan supliques perquè estàs satisfeta

i et cauen les llàgrimes avall de la galta

estàs amb catarsi, estàs relaxada

estic satisfet, t'he donat el que vols.

T'encerclo amb els braços,

t'abraço molt fort

t'acarono les galtes,

t'eixugo les llàgrimes

et beso els llavis.

Conte de Pasqua

2009-04-12T18:08:00.009+02:00

Totes les pastisseries i forns de pa del barri decoraven aquells dies els seus aparadors amb les famoses mones de Pasqua. Xocolata blanca, negra o amb llet, i figuretes decorant-les. Una delícia.

Ella era fanàtica de la xocolata, tant o més com ho era del F.C. Barcelona. I també era [molt] spankee, per què negar-ho.

Aquell matí de dissabte la noia va veure una cosa que havia de ser seva i només seva: una increïble mona composta per una pilota gegant de xocolata negra amb l'escut del Barça sobre un pastís recobert de xocolata en forma de petits fideuets (allò que envolta les trufes). Al voltant de la pilota hi havia també unes plomes de color blaugrana i tres o quatre pollets de color groc intens.

Compartia pis amb el seu nòvio i spanker. Quan ella va arribar a casa, ell ja hi era. No sabia com enfocar el tema. Feia unes quantes setmanes que ell semblava haver perdut la seva vena spanker... i ella volia una zurra ja. I «ja», és «ja». Ell era de l'Espanyol.

Com que aquest tema havia servit diverses vegades per jugar («si perd l'Espanyol contra el Barça, te'n vas calenta al llit, ja t'ho dic ara», etc.) doncs aquesta vegada no seria menys. L'enredaria fins a sortir-se amb la seva.

Aquest any no comprarem mona o què?
Com vulguis nena... si et fa il·lusió podem comprar-ne una. Però que sigui petita!
N'he vist una que està prou bé de preu... és senzilleta...
Pots comptar. És de teletubbies o què?
No tonto... no té cap motiu especial... és un pastís i a sobre hi ha una caseta i un pollito. Baixem i la comprem? Demà hi haurà molta gent i potser ens la treuen de les mans...

I així va ser com al cap de pocs minuts, la jove parella ja era dins de la botiga.

On és la mona de la caseta?
Mmm... vaja... sembla que ja l'han venuda...
Joer... va, doncs tria'n una altra...
Mira, justament... oh... allà n'hi ha una de perfecta... mira... la veus? Aquella pilota...
No! No, no i no! Ni parlar-ne! A casa meva NO VULL una mona culé. No i no!
Sííííí. síííí! Va! Aquesta!
Que no!

Però massa tard. L'amo de la botiga ja s'havia acostat a ells i ella no va desaprofitar el moment per dir que li emboliquessin la mona del Barça. Ella se'l va mirar amb un somriure maliciós, esperant la reacció...

Ui nena... d'aquesta te'n recordes...

Ella li va fer un petó a la galta i va anar a pagar el seu trofeu

Seran 14 euros amb 25.

Si, ara t'ho paga ell.
...

Pel camí ell no va parar de renegar: «A sobre em fas pagar a mi la bola aquesta», «no la vull ni veure», «te n'has guanyat una de bona», «no en tastaràs ni una mica», «la donaré a Caritas perquè se la mengin els pobres», «et deixaré el cul que demà podrem encara fregir-hi hambugueses a l'hora de sopar», «la cremaré», «en faré xocolata desfeta, de la teva mona»...

I ella rere seu, clar, contenta com un gínjol del seu triomf.

Vivien en un bloc de pisos i a ell, pel camí, se li va ocórrer una magnífica idea per donar-li una bona lliçó a la seva noieta... Tan bon punt van arribar al pis (ell encara renegant) van pujar a l'ascensor. Casa seva era el tercer pis, però ell va prémer el botó 1.

Per què anem al primer pis?
Perquè vull que vegis una cosa.

Van picar el timbre de la primera porta i en va sortir una dona.

Hola, bona tarda. Som els veïns del tercer pis.

Sí, és veritat! Voleu passar?
No, no; és només... vostè té dos fills petits oi? Miri, és que a la meva xicota li han regalat aquesta mona a la feina, però som una mica al·lèrgics a la xocolata. Crec que aquí farà més servei...

La dona va quedar encantada, evidentment. En temps de crisis i una mona venia a casa!

En tornar a l'ascensor, ella tenia els ulls humits.

Oh, no aniràs a plorar ara, oi? (riure maliciós) Encara no hem ni començat...

Va ser dur per a ella aguantar aquell càstig. Veure com la seva mona marxava a mans de dues criatures havia estat un cop baix, i ara ella tenia l'ànima destrossada.

Ja no estava tan predisposada al càstig físic i les llàgrimes rodolaven una rere l'altra per les seves galtetes de noia provocadora.

Havien arribat a casa i el primer que va fer ell va ser estirar-la de l'orella fins a dur-la al sofà. La va posar contra el respatller i com que va veure que adoptava la posició sumbissament (suposo que pels efectes psíquics de veure com la mona marxava) es va treure el cinturó i va començar amb el càstig.

Zummmmmmmm plak!
Zummmmmmmm plak!

Era tanta la velocitat del cinturó que el soroll que feia al tallar l'aire inundava tota l'habitació.

Al cap d'uns 70 cops ben donats, ella ja tremolava una mica i plorava molt. Començava a tenir algunes marques molt visibles.

Ell va agafar-li la cara amb la mà i la va moure per poder mirar-la fixament als ulls.

És això el que volies, no? Que m'enfadés! Que t'estovés! Que et deixés feta pols! És això o no?

No calia que respongués, perquè era exactament allò. Ho estava patint, però ho havia desitjat durants tants dies...

Va tornar a posar-la en posició i encara li va donar uns 40 cops més amb aquell cinturó de cuir desgastat. El seu cul era ja una petita obra d'art postmodernista, amb diferents línies i tonalitats.

Amb cura, la va ajudar a aixecar-se i la va acompanyar al llit.

La va deixar reposar una estona (tot i que es va negar a posar-li crema) i va anar a la cuina a preparar el sopar per a tots dos. Però clar, ella estava MOLT feta pols... i quan va anar a dir-li que el sopar ja estava fet, se la va trobar ja dormint; per tant, va sopar sol.

Tot seguit va anar cap al llit... però abans de dormir va aixecar amb cura el llençol per comprovar com estava el culet d'ella. Fet un mapa. Havia rebut com mai, i la pell estava agafant unes tonalitats blaves a ratlles que semblaven fer força mal.

---

Una sensació extranya va fer que ella es despertés. Era crema. Crema pacificadora per al seu culet ferit a la guerra.

Bon dia maca... com et trobes?
Bé... una mica adolorida...
Tens gana? ahir no vas sopar... He baixat a comprar croissanets... són al menjador.

I mentre es dirigia cap al menjador va veure... des de l'habitació... una pilota de xocolata damunt de la taula.

La mona! És la mona! M'has baixat a comprar la mona! T'estimuuuuuu.

Ell encara era a l'habitació, somrient. Esperant la reacció d'ella...

Ahhh! T'odio!!!

La mona no era com semblava ser en la distància...

Va sortir del menjador i es va dirigir cap a on era ell, encara ajegut sobre el llit i amb un somriure d'orella a orella...

I és que clar, com que el Barça està fent una bona temporada, no quedaven més mones de l'equip... Però en quedaven unes d'idèntiques amb l'escut de l'Espanyol :)

Tot i així, tots dos es van menjar la mona ben feliçment.

Insòlita teràpia al divan

2009-02-20T11:04:00.003+01:00

(Dedicat a na Selene)

Aquest relat pretén posar de manifest la necessitat que tots tenim de plorar. Jo vinc d’una època en la que els nois no ploràvem, estava mal vist, però les noies sí que es podien permetre aquesta petita feblesa amb una certa llibertat i sense cap mena de vergonya. Podríem dir que fins i tot era considerat natural que una dona plorés de tant en tant. Avui les noies també us aguanteu el plor, el reprimiu. Les angoixes per l’estrès originat en la competència i en la lluita de sexes, tan propis del camp de batalla que constitueix actualment el món laboral, s’arriben a convertir en una veritable càrrega que ens acompanya en el nostre dia a dia. Ara, les dones ja no us la podeu prendre aquesta llibertat que representa el luxe d’aparentar debilitat. Els homes crec que mai no ens l’hem pogut permetre. Aquesta necessitat reprimida pot trobar en el spanking una sortida, un alliberament de les tensions acumulades. I, a més a més, pot fer-ho sense que s’hi barregin pors de cap mena, des del moment que és la mateixa persona a qui estimem la que ens està fent plorar, la que ens està ajudant a trencar el plor amb les seves sorolloses i coents surres. Sabem que aquesta persona mai no ens trairà, ni valorarà tampoc com una feblesa la nostra descàrrega emocional.
L’experiència que narra el present relat no té tanmateix res a veure ni amb l’estrès ni amb les tensions de la feina, però sí que planteja aquesta necessitat de plorar, d’esplaiar les penes. Malgrat que el mètode emprat per a desfer-se d’aquest pes que anem arrossegant no ha estat reconegut com a terapèutic per cap associació mèdica ortodoxa, puc assegurar-vos que és una teràpia força agraïda, sobretot si és portada a terme en el divan adequat.

Na Núria havia perdut el seu pare feia aproximadament un mes. Havia suportat aquell sobtat mal tràngol amb tota la serenitat del món. Va ser justament ella qui va haver de posar una nota de seny enmig d’un panorama familiar marcat per freqüents brots d’ansietat i de nerviosisme. Aquella situació l’havia obligada a aguantar el tipus. No s’havia permès ni plors ni consols. S’havia fet la forta. Havia tancat molt endins el seu dolor. Però cada cop se la veia més trista.

En Francesc coneixia i estimava na Núria des de feia molts anys. Havia intentat fer-li costat en aquells moments tan dolorosos i ajudar-la en tot el que li fou possible, però no aconseguia penetrar la closca que la noia havia construït al seu voltant i que ara empresonava completament els seus sentiments. Amb el seu tarannà alegre, no parava d’intentar fer-la riure, de distreure-la de la pena que arrossegava, encara que només fos durant uns moments, arribant a fer veritables pallassades per a aconseguir-ho. Però aquestes petites rialles forçades, els somriures robats per sorpresa al dolor que raïa en el seu interior, no eren suficients. Davant la seva tristesa, que esdevenia cada cop més palesa, i certament amb por que la davallada d’ànims pogués derivar cap una depressió nerviosa, o qualsevol altre malura crònica que enroqués la seva malenconia, l’home, que es delia pel complex món de la ment humana i les seves contradiccions, va haver d’apel·lar al seu manual de teràpies psicològiques inusuals per tal de trobar el remei màgic que escampés els núvols que enterbolien l’ànima de la seva estimada.
Un dia, mentre sopaven a la terrasseta d’un restaurant amb vistes al mar, i ja havia intentat sense èxit la seva darrera ganyota còmica i havia exhaurit el seu repertori d’acudits, en un intent més per aconseguir forçar el bonic somriure de na Núria, en Francesc, posant-se de sobte molt seriós, va demanar a la noia si li permetria fer un petit experiment, utilitzant-la com a conillet d’Índies. Després de defugir respondre totes les preguntes amb què na Núria el va anar aclaparant respecte de la naturalesa de la prova que volia fer-li, va obtenir que ella acceptés anar a passar la tarda a casa seva l’endemà, tot i acontentant la seva curiositat només amb el prec que confiés en ell. La noia va pensar, amb encert, que en Francesc volia sorprendre-la amb algun dels petits jocs eròtics amb els que guarnien de tant en tant els seus encontres sexuals. Però de ben segur no s’hagués imaginat mai el que passaria en el decurs d’aquella trobada del dia següent.

L’encontre va desenvolupar-se inicialment seguint una certa rutina, una pauta que ja havien determinat les cites anteriors. En Francesc va fer cafè i tots dos varen poder gaudir de l’aroma que desprenien les dues tasses fumejants, cafè sol ell, tallat el d’ella, al mateix temps que unes copetes de licor de menta amb una mica de gel constituïen la nota més viva de color damunt les tovalles blanques, que decoraven la tauleta baixa situada al costat del sofà. De la mateixa manera, tots dos iniciaren genèriques i banals converses, per tal de mantenir, en el cas d’ell, el suspens sota el que volia mantenir la naturalesa de l’experiment i, pel que fa a na Núria, com si es mossegués la llengua per no ofendre el seu amfitrió en demanar-li que deixés de mantenir el misteri que envoltava el motiu real de la trobada.

Finalment, fou en Francesc qui trencà el gel. Fixant els seus ulls lluents en els de na Núria, amb una intensitat que la noia va poder copsar i valorar com gairebé invasiva, i que aconseguí fer-la envermellir lleugerament per la petita intrusió que comportava, va encetar les seves anhelades explicacions. Amb una exposició que deixà la noia amb la boca oberta, en Francesc va participar-li la seva preocupació pel seu estat anímic i per les repercussions que podria suposar mantenir tancat el dolor per la pèrdua del seu pare en l’interior del seu cor durant tant de temps. Li va transmetre la seva por quant a què aquella pena arribés a enquistar-se i convertís en crònica la tristesa que el seu esguard transmetia habitualment aquelles darreres setmanes. Va dir-li que pretenia fer-la plorar com si fos una nena petita, per tal que tragués a l’exterior tot aquell rosec que estava enfosquint les ninetes dels seus ulls. Que no en sabia el motiu, però que n’estava segur que, si aconseguia que plorés amb tota la seva ànima, allò l’ajudaria a sortir del clot on els luctuosos esdeveniments familiars l’havien ensorrat. I que per fer esclatar aquell plor guaridor –i aquí fou quan la mandíbula inferior de na Núria es quedà completament desencaixada- l’hi estovaria el cul amb totes les seves forces. Immediatament.

Anteriorment, en algunes ocasions i com a mer preàmbul a la relació sexual, ell ja li havia donat algunes surres sobre les natges i a la noia no li desagradava la sensació d’escalfor creixent i el color vermell que emboniquia les galtes del seu darrere quan es donava aquesta circumstància. És a dir, na Núria no desconeixia del tot aquesta forma d’estimulació sexual. Però cap dels dos no havia traspassat mai els límits del que hom podria considerar fins llavors només com una juguesca eròtica.
Com que la noia encara no havia reaccionat de la sorpresa per la proposta que li feia el seu company, en Francesc va decantar-se per actuar abans no es difuminés aquella boirina que havia gairebé paralitzat el cervell de na Núria. Aprofitant la seva immobilitat, i per tal que no pogués interrompre el tractament abans de la seva finalització, va lligar-li les mans a l’esquena amb el cinturó d’un barnús, i tot seguit va posar-la ben còmoda damunt dels seus genolls. L’home es mantenia assegut en el mateix sofà, que estava tanmateix a punt de convertir-se en un veritable divan de la consulta d’un psicòleg.

En Francesc començà, doncs, a donar-li patacades, primer sense gaire intensitat i pel damunt de les faldilles que duia posades aquell dia, escalfant tot el seu cul i la part superior de les cuixes. Després, va apujar-li les faldilles i va continuar etzibant-li plantofades, sempre amb la seva mà dreta, incrementant ara ja sí la potència i la velocitat dels seus cops. Finalment, li abaixà les calcetes i deixà que les surres continuessin caient amb força i ritme damunt d’aquell cul ja completament vermell.

Aleshores va poder constatar l’encert que suposava haver lligat les mans de la noia de forma prèvia, perquè ella va començar a fer alguns intents per deslliurar-se de la forta abraçada amb què l’home l’estrenyia amb el seu braç esquerre. Na Núria començava a sentir en tota llur intensitat el dolor que l’amor d’en Francesc li estava fent patir i la seva "comoditat" era cada cop menys real. Com a demostració que allò ja començava a fer més mal del que estava disposada a suportar, llençà amb força les seves cames cap amunt, en una temptativa d’escapar a les cleques que seguien caient sobre aquella lluna, que anava agafant un to de color gairebé escarlata. Per tal d’evitar aquesta fuga que hagués impossibilitat alhora que la teràpia fos aplicada correctament, l’home immobilitzà les cames de la noia posant al seu damunt la seva cama dreta, sense parar, no obstant, en cap moment d’estomacar cada cop amb més força aquelles natges, mogudes per una sarabanda infernal. En aquell moment, els gemecs i els crits de na fins ara silenciosa Núria varen començar a omplir l’habitació d’una atmosfera de gran tensió, la qual cosa va acabar de convèncer en Francesc que anava pel bon camí.

Quan va veure que la seva estimada estava arribant al seu límit, va agafar pel taló una de les seves sabatilles, i aleshores sí que va emprar tota la seva força!!! Uns vint cops després, varen començar els primers plors de la noia. I això que s’estava aguantant tant com podia!!! Als trenta-cinc, els seus crits de ràbia i desesperació es van barrejar amb els plors. Cap als cinquanta va baixar la intensitat dels crits i la tensió de la ràbia que li produïa sentir-se copejada, i van començar a sentir-se només els sanglots i algun gemec. Una vegada trencada aquella fictícia barrera, aquell dic que havia retingut durant tants dies les seves llàgrimes, na Núria va continuar plorant com una nena petita, buidant aquell cancerós dipòsit, mentre ell seguia pegant-li amb la sabatilla. Ara, però, els cops anaven caient amb menys empenta, i els plors de la noia fluïen ja sense cap mena de resistència, com una pluja tranquil·la i suau de tardor.
Després d’uns breus instants, en Francesc va donar per finalitzada la primera part del tractament. Ara tocava consolar aquella doneta a qui tant estimava, i que seguia plorant sense aturador encara damunt dels seus genolls. Ja havia passat, tot s’havia acabat. L’home va deslligar-la, la va abraçar i la tingué una estona asseguda damunt la seva falda, deixant que acabés de plorar, que acabés de deixar anar tota la tensió que havia anat acumulant, confortant-la, amanyagant-la, estimant-la. Es van quedar més de mitja hora així, sense parlar. Na Núria, de tant en tant, encara deixava anar escapar algun petit sanglot, que feia que tot el seu cos s’estremís. Més tard van fer l’amor, també molt tendrament i es van quedar adormits just en acabar, tots dos completament relaxats.
La veritat fou que, a partir d’aquell dia els ulls de na Núria varen tornar a brillar com sempre ho havien fet abans de la mort de son pare, i que el seu comportament va tornar a ser el de la noia alegre i feliç de qui en Francesc estava enamorat. I de ben segur que el canvi no es va produir per por a què al seu noi se li passés pel cap de tornar-hi!!! Sí que varen tornar a gaudir d’algunes sessions eròtiques de spanking, però mai més la va fer plorar. Allò que en Francesc sí que va recordar molt de temps amb una miqueta de morbositat van ser les marques que va portar el culet de na Núria durant ben bé uns deu dies!!!

RELAT ORIGINAL DE MESTRETON

El culet màgic

2009-01-20T13:12:00.004+01:00

Vaig mirar de reüll la canya que reposava sobre la tauleta de nit al costat del llit. Vaig llambregar de forma distreta al meu home, que semblava entusiasmat amb la preparació de la sessió que s’aproximava, i un calfred va recórrer la meva espinada. No m’agradaven els objectes que s’interposaven en els nostres jocs, preferia la calidesa de les seves mans sobre el meu cos, però sabia que ell sempre volia donar-me plaer i que això feia que els nostres encontres sempre fossin màgics.

Va començar a resseguir el meu cos nu amb les seves mans expertes. Tocant cada racó, petonejant cada replec de la meva pell. De mica en mica em vaig anar relaxant davant les seves carícies i cada cop desitjava amb més intensitat que continués l’exploració i que s’anés fent més íntima, més propera... La meva pell s’eriçà de goig quan ell començà a furgar el meu sexe i quan introduí en la meva vagina el seu dit càlid i ferm. Els moviments compassats i continus provocaren els primers espasmes i un fort corrent profund i llarg va córrer per les meves entranyes, esclatant en nombrosos orgasmes humits i calents... Quan acabà, després de deixar-me reposar breument del deliri, m’acaronà dolçament el cul i em posà tendrament damunt dels seus genolls.

Notava el meu paner exposat a la seva voluntat i vaig començar a moure’l amb un intent clarament provocador. Les seves mans acariciaven contínuament la meva pell i tocaven amb desfici les meves molsudes galtes, amb unes ganes irresistibles de surrejar-les. Els meus moviments esdevenien cada cop més voluptuosos i el meu sexe quedava totalment a la seva disposició. Em sentia desitjada profundament i el sol fet de pensar que s’acostava una surra em feia sentir una forta punxada en la part més interna dels meus genitals.

Cada cop que ell aixecava la mà, encara que fos lleument, pensava que començava a estovar-me, però ho feia durar, amb ganes de gaudir plenament del moment. Flasss! La primera patacada caigué sobre la meva galta dreta i en el meu interior s’encengué una primera espurna,.. Flasss! Una altra sobre l’esquerra... I, poc a poc, rítmicament i sense presses, les natjades continuaren plovent sobre la meva gropa, que de ben segur anà agafant cada cop un color més vermell i més intens. De tant en tant, les seves mans càlides i segures reposaven damunt les meves natges i m’anaven acaronant, passant per tots els racons, com si volgués gravar en la seva ment cada moviment, cada sensació, cada color...

I, després, tornem-hi, tornem-hi... fins que el cul estigués completament roent. De tant en tant, petites incursions a la meva exposada vagina per donar-me més plaer, per fer-me sentir plena i per desitjar-ne més, més... sempre més...

De sobte, s’aixecà i continuà acariciant-me les cuixes, la panxa, els pits... em féu un petó llarg i humit, ple de tendresa, com si em volgués xuclar l’ànima, com si desitgés que em fongués dins seu... Em mirà... i digué: confia en mi!..... S’atansà a la tauleta i agafà la canya amb decisió, la feu xiular en l’aire i me l’apropà al sexe. Exposada, plana i indefensa damunt del llit, sentia com me la fregava pel clítoris i com, gairebé de forma immediata, una llarga esgarrifança elèctrica i viva recorria el meu cos, esclatant en una profunda sensació de llibertat i de joia... Finalment, em deixà reposar uns instants perquè em refés...

A continuació em féu col·locar de genolls, amb les cames lleugerament estirades i separades, i començà a resseguir el meu culet amb la canya, com si volgués temptejar-lo, mesurar-lo...

Fiuuuu!!! La primera xurriacada espetegà en el meu cul i des del punt on es produí l’impacte vaig notar una ona que vibrava i s’escampava per tot el meu baix ventre.. Fiuuuu!!! Una altra. I aquest cop la sensació aconseguí barrejar dolor i plaer en un sol esclat, que em va fer desitjar que la canya tornés a caure una altra vegada sobre el meu culet calent... Una altra, i una altra... Aviat el dolor fou tan intens que els xiscles començaren a sortir de la meva boca en un frustrat intent d’allunyar el mal que corria lliurement per les meves entranyes... Però ell continuà refregant-me la canya per tot arreu, fent-me desitjar l’arribada de nous cops per mantenir el conjunt de sensacions que irradiaven del meu cul, per fer-me gaudir de cada instant, de cada vergassada, de cada nou contacte. El dolor i el plaer es fusionaven amb intensitat a la meva gropa i a poc a poc els nous orgasmes acompanyaren les espurnes que s’havien originat en el meu interior. Notava la seva mirada i el seu desig, i això em feia gaudir encara més... Prou! Em fas mal! Deixa’m, no puc més!!.... Aguanta una mica més, ja acabo.... i a la fi parà...

M’agafà tendrament entre els seus braços i em besà llargament, com si la besada no s’hagués d’acabar mai, com si no volgués deixar-me anar... Exposà el meu cul a la seva virilitat i introduí el seu membre en la meva vagina. L’escalfor que desprenia el meu darrere s’estengué a les seves cuixes i ens arribà al cor.

De forma rítmica, tots dos viatjàrem cap al goig màxim i intens que esclatà en un sorollós orgasme compartit. Ja refets dels darrers espasmes, i després d’acaronar-me novament el paner, m’hi va començar a posar crema amb delicadesa, entretenint-se en cada centímetre de la castigada pell, observant amb orgull la seva obra. Realment el cul estava molt vermell i les marques que hi havia deixat la canya eren més que evidents.

Més tard, estirats al llit i ja recuperats dels moments de deliri i de passió, ens vam mirar amb complicitat i molt fluixet em digué: T’estimo... perquè ets meva. I jo, des del meu silenci, li vaig contestar: Jo també!

Mònica

El Doctor Segtan Sellemrev

2008-12-22T10:48:00.004+01:00

Aquesta història va tenir lloc en una escola, que tenia un despatx mèdic habilitat en el seu interior...
Les alumnes no estaven obligades a portar uniforme, per la qual cosa podien anar vestides com volguessin, sempre que fos d’una forma decent... sense coqueteria, això no els estava permès, com tampoc ho eren el maquillatge, ni portar llargues les ungles.

Tot va començar un divendres, el dia que tenien examen de matemàtiques les noies de sisè. En aquell curs hi estudiava na Jèssica, una noieta molt guapa. Feia 1,65 d’alçada, tenia la pell blanca i els cabells rossos, i uns ulls verds molt grans i bonics. El seu cos era espectacular. Tenia els pits força durs i de bona mida, una cintura petita i un darrere extraordinari, rodó i sobresortint... Era, en definitiva, la noia més guapa de l’escola.

Na Jèssica no era una molt bona alumna. Negligia constantment els seus estudis, raó per la qual el dia de l’examen va decidir fingir que es trobava malament, per no haver-lo de fer i, d’aquesta manera estalviar-se el càstig dels seus pares, que eren molt estrictes... Però no comptava amb el que aquella malifeta podia costar-li...

La cosa va anar de la següent forma:
A les onze del matí na Jèssica, després d’haver simulat que no es trobava bé, va ser enviada pel professor de matemàtiques al despatx mèdic. Quan hi va arribar, va picar a la porta i una veu molt baronívola va anunciar-li que podia passar. En entrar-hi, el doctor Segtan es va quedar impressionat: era la xicota més maca de tot el col·legi. Duia posat uns texans blaus molt ajustats, com els agrada portar-los a totes les noies. Semblava gairebé que el seu culet se’n volgués sortir de dins. Una camisa esport de color negre i una jaqueta que conjuntava amb els texans completaven la seva indumentària. Passat el primer moment de confusió, el metge va reaccionar i la convidà a asseure’s.

-Què tens? –li preguntà-.
-Em trobo molt malament, em fa mal la gola i tinc febre...
-Molt bé. Anem a veure què et passa. Treu-te la jaqueta i asseu-te damunt la llitera, que t’examinaré.
Després de revisar-li la gola, el pit i el cor, el doctor va dir-li:
-No sembles pas malalta. Ara, ajeu-te de bocaterrosa i abaixa’t els pantalons, que miraré si tens febre.
-Però –preguntà na Jèssica-, que no... m’ho mirarà per la boca?
-No, senyoreta! Aquí només disposem d’un termòmetre rectal, així que afanya’t –li ordenà amb veu autoritària mentre agafava el termòmetre i una capseta de vaselina-.

Na Jèssica, molt nerviosa i amb la cara vermella per la vergonya, va obeir-lo. Aleshores el metge s’hi va atansar i després d’abaixar-li les calcetes fins als genolls, va separar amb els dits de la mà esquerra les natges de la noia. Tot seguit i un cop lubricat el seu anus, hi va introduir suaument el termòmetre uns tres centímetres... Només es va poder escoltar una lleu queixa de na Jèssica.

-AHhhh!
-No et preocupis, només seran un parell de minuts.

Passat aquell temps, el doctor va treure l’instrument del culet de na Jèssica d’una única estrebada i la noia va tornar a queixar-se –Ouchhh!- i es va posar la mà al cul com si el volgués protegir.

-Ja hem acabat –li digué ell-, ja et pots vestir.

Na Jèssica, encara avergonyida, es posà dempeus i es va apujar primer les calcetes i a continuació els pantalons... El metge va observar el termòmetre i pogué comprovar que tot estava normal...

-Jèssica, tu no tens res. Aquesta només ha estat una altra de les teves trampes per evitar fer l’examen que tenies...

En saber-se descoberta, ella va intentar justificar-se.

-No! No! Em fa molt de mal!!
-Silenci!! –cridà el doctor-. Els enviaré una nota als teus pares perquè prenguin les mesures necessàries. Vine aquí, asseu-te i espera!

L’entremaliada col·legiala, ara molt espantada, pregà:

-No, si us plau! No avisi als meus pares!
-El que has fet està molt malament –va dir-li el doctor Segtan- i et mereixes un càstig. Així que, tu tries, o aviso els teus pares o et castigo jo ara mateix!!!!

Na Jèssica acotà el cap i, coneixedora de la severitat amb què la corregirien els seus pares que, a més, li prohibirien sortir durant una bona temporada, amb la veu tremolosa i sense mirar-se’l a la cara, li contestà:

-Els meus pares no, si us plau! Prefereixo que em castigui vostè...
-Molt bé, doncs. Així serà.

Aleshores ell agafà la seva cadira i la col·locà al bell mig del despatx, s’atansà a la porta i la tancà amb clau, i, en tornar, s’assegué a la cadira.

-Vine aquí, Jèssica. Rebràs un càstig exemplar i t’asseguro que no l’oblidaràs durant molt de temps, perquè les teves natges te’l recordaran diàriament cada vegada que t’asseguis. Ajeu-te damunt dels meus genolls!

Davant d’aquella amenaçadora situació, na Jèssica es va espantar i, veient el que estava a punt de caure-li al damunt, suplicà:

-No, si us plau! No!!

El metge va estirar-la amb força del braç i la col·locà sobre els seus genolls. Allí tenia el culet més perfecte de l’escola a la seva total disposició i a, punt de ser estomacat. Va subjectar amb la mà esquerra la cintura de la noia i amb la dreta començà a surrejar-la. Plass! Plass! Les patacades anaven caient amb força, una rere l’altra, però no gaire seguides, tot i que mantenien una metòdica alternança: natja dreta, natja esquerra, natja dreta, natja esquerra...Al principi, na Jèssica no es movia, tal vegada aclaparada pel que estava succeint, però, a mesura que augmentaven en nombre i intensitat les plantofades, arrencà a queixar-se. Plass!... Auhhh!... Plass!... Auhhh!... I així va fer-ho durant uns cinc minuts.

-Prou!! No em pegui més, per favor! –anava dient la noieta-.

En aquell moment, ell va ajudar-la a incorporar-se per tal de donar-li un descans. Na Jèssica va aprofitar per a fregar-se el paner, que ja li feia força mal. Pensava que ja s’havia acabat tot, però no va anar així... El doctor va etzibar-li que allò només era un escalfament previ, i li ordenà que es despullés de cintura per avall.

-El teu puniment encara no s’ha acabat, i com més tardis en obeir-me, pitjor ho tindràs.

Aterrida, na Jèssica va pensar que seria millor fer-li cas, per la qual cosa va treure’s primer els pantalons i després les calcetes, deixant completament a l’aire el seu culet, que ja havia perdut el seu color natural i lluïa un to vermellós, malgrat que no gaire intens. Va posar-la novament ajaguda damunt dels seus genolls i tornà a iniciar la descàrrega de natjades. Ara feien més mal, ja que res no protegia les galtes del cul de la noia. El doctor Segtan li estava aplicant un sever correctiu. Li donava sis plantofades, tres a la galta dreta, tres a la dreta, i li feia un petit massatge a la gropa, i tornava a començar de la mateixa manera. Amb aquesta dinàmica va seguir estomacant-la uns altres deu minuts. Durant aquella llarga estona, na Jèssica no parava de plorar i de suplicar-li que s’aturés. Sentia l’escalfor del seu darrere, que ja havia agafat un to vermell intens. Aleshores, el metge li manà que es tornés a posar dempeus i que es fregués el cul per alleujar-lo una mica. Na Jèssica s’aixecà i, mentre s’anava friccionant aquella part ara tan calenta de la seva anatomia, començà a sentir una estranya sensació de plaer que no es podia explicar, perquè el mal que li feia el seu culet semblava dir tot el contrari...
Després de deixar-la que descansés cinc minuts, el doctor es va treure la bata i de seguida es va començar a treure el seu cinturó amb lentitud, el doblegà per la meitat i ordenà na Jèssica que tornés a ajaure’s damunt de la llitera, ara amb un coixí sota la panxa, amb la qual cosa es podia tenir una millor vista del seu darrere. Com era de suposar, allò no va agradar gens ni mica a na Jèssica, qui respongué que ja havia rebut un càstig suficientment dur, i es negà a obeir. En aquell moment, ell li recordà que seria pitjor si no l’obeïa, perquè donaria compliment a la seva amenaça de comunicar la falta als seus pares. Aleshores na Jèssica va fer-li cas i, enmig de plors i laments, es va ajaçar a la llitera.
El cruel metge s’hi atansà i, tot i situant-se a una distància d’aproximadament un metre, sacsejà en l’aire el seu cinturó i començà a assotar-la. Després de cada corretjada, na Jèssica cridava i es posava les mans damunt de la seva gropa per apaivagar el dolor. Plaffff! Aiiii! Plaffff! Aiiii!... El càstig va continuar d’aquesta manera fins a arribar als vint cops, després dels quals na Jèssica romangué ajaguda, refregant-se el seu adolorit darrere, que ja mostrava un color vermell carmesí, i sense parar de plorar, snifff, snifff..., fins que un estrany so va cridar la seva atenció. Ohhh! Era el xiulet de la canya que el seu cruel punidor brandava en l’aire...

-Aixeca’t! –li ordenà el malvat doctor-. Ara rebràs dotze cops amb la canya per a finalitzar el teu merescut correctiu!

Altre vegada i no sense abans piulejar una mica, na Jèssica l’obeí. S’alçà de la llitera i s’atansà a la taula del despatx.

-Inclina’t aquí i agafa’t amb les mans l’altre extrem de la taula. Per cada vegada que les moguis per a fregar-te el darrere, et donaré dos cops més. Entesos?
-Auchhh! Sí! Snifff! Snifff!

Ella s’hi va reclinar, recolzant el seu pit sobre la fusta i amb les mans ben estirades, deixant així ben exposat el seu culet (és indescriptible descriure com es veia de bonic el seu cul en aquella posició).

-Jèssica, vull que comptis una a una les vergassades.

Alçà la seva mà i deixà caure amb força la primera xurriacada... Splashhh! Auchhh! Un! Splashhh! Auchhh! Dos! Em fa molt de mal!!! Splashhh! Iahuuuu! Tres! Cada cop que rebia deixava una línia encara més vermella damunt les natges de na Jèssica. Splashhh! Auchhh! Quatre! Snifff! Snifff! Ella s’anava balancejant d’un costat a l’altre. El dolor era ja insuportable. Splashhh! Cinc! Muuuu! Splashhh! Auchhh! Em fa mal! Aiiiii! Na Jèssica no podia més i es friccionà amb les dues mans llurs natges per tal d’alleujar el dolor. Treu les mans! Splashhh! Set! Iuuuu!...

-I ara l’últim, d’acord? Splashhh! Auchhh! Dotze! Auchhh! Ella es va aixecar i es tornà a refregar les natges mentre anava donant saltirons i no parava de plorar. Snifff! Snifff!
-Gràcies, doctor, pel càstig. Me’l mereixia. Snifff! Snifff!
-Ja hem acabat –digué el metge-.

Observà amb atenció aquella panera de color vermell encès, que ara presentava les dotze primes línies que hi havia deixat la canya. Va treure del calaix un pot de crema i, amb suavitat, la va aplicar sobre les castigades galtes del cul... Plasss! Etzibà una surra al centre d’aquell darrere i li digué:

-Ja et pots vestir.

Na Jèssica es va tornar a posar les calcetes i els pantalons, ara amb molta més dificultat. Ell la mirava, satisfet de la seva obra, mentre li anava dient:

-Potser tu oblidaràs aquest càstig només en traspassar la porta del despatx, però, tal com t’havia dit, LES TEVES NATGETES HO RECORDARAN DURANT MOLT DE TEMPS! Ara ja te’n pots anar.

Ella va sortir caminant molt a poc a poc, toquejant-se encara el culet, i esguardà de reüll cap al sàdic doctor, que l’estava mirant amb un morbós somriure. Tancà la porta i se n’anà.

P.D.: Ja han passat quinze dies des del correctiu que na Jèssica rebé del doctor Segtan Sellemrev, i ara ella no para de pensar com s’ho haurà de fer per tornar a anar al seu despatx!!

(*) Primer relat d’en Mauricio, també conegut com a Camaleón72, titular del bloc BottomsredChimaurispankblog, traduït al català per MESTRETON

A camp ras

2008-12-07T13:45:00.004+01:00

Feia encara no dos anys que ja hi havien estat en aquell indret. Un paratge tranquil, apartat del món per gairebé mitja hora per camins de muntanya amb el cotxe, a més d’un darrer esforç caminant un altre quart d’hora per un petit senderoi. Un bosc salvatge, frondós, havia anat creixent embolcallant a una i altra banda un petit rierol. Àlbers, salzes, oms i alguns avellaners bords teixien una inextricable cúpula que amb prou feines permetia l’entrada d’algun agosarat raig de sol. En una espècie de planta baixa amb verds de tota mena, les flors de les gatoses i de les argelagues constituïen una bella nota dels colors vius que aquella plujosa primavera havia propiciat. La humitat, que s’escampava arreu des del mateix riuet, ho senyorejava tot. En alguns clars de la boscúria esdevenia tan densa que, si t’ho miraves a contrallum, formava petits flocs semblants als del cotó, talment com si els poguessis agafar només estenent la mà. Na Mònica i n’Andreu hi havien arribat amb l’alè una mica entretallat i algunes gotes de suor perlejant llurs fronts. Recordaven amb emoció els feliços instants que hi havien passat, banyant-se en una petita cadolla que s’havia format en el curs del riu. Unes aigües netes, cristal·lines i molt fredes havien acaronat llavors els seus cossos, descarregant-los de tota mena de tensions, relaxant-los com només pot aconseguir la immersió en un líquid quasi gelat.

Avui, però, l’exercici previ i, sobretot, aquell paratge bucòlic havien convertit a n’Andreu en un petit sàtir, àvid per empaitar totes les nimfes que apareguessin entre la ufana del boscam. Mentre seguien el curs del riu en direcció ascendent, esquivant o vorejant les roques o desnivells que anaven obstaculitzant l’improvisat sender, va aturar-se en sec davant d’un pollancre que feia descendir les seves branques gairebé fins a tocar al terra. Es deslliurà de la mà de na Mònica un instant i inspeccionà una branqueta que quedava a l’alçada dels seus ulls. Ella, encuriosida, s’hi atansà i fixà també la seva mirada en aquell branquilló, pensant-se que hi trobaria algun insecte o alguna aranya feinejant. N’Andreu era molt afeccionat a observar amb deteniment tots els petits animalets i plantes que els envoltaven quan es trobava enmig d’un indret on la natura fos encara sobirana. Però aquest cop els trets no anaven en aquest sentit.

Després d’haver perllongat l’exploració de la branqueta amb exageració i davant de l’estranyesa de na Mònica, l’agafà amb decisió i en tallà un trosset d’uns seixanta centímetres, no sense haver-s’hi d’escarrassar una mica. Quan tingué aquella vareta a la seva mà, començà a arrencar-li les fulles que fins aleshores la guarnien, mentre esguardava na Mònica amb uns ulls que espurnejaven libidinosos. Aprofità aquell curt moment de tensió que s’havia creat entre tots dos per acabar de netejar el branquilló d’alguns nusos i d’altres irregularitats. La noia ja feia estona que havia entès què era el que estava passant per la seva ment, però es mantenia bocabadada i feia uns ulls com unes taronges, perquè encara no s’ho acabava de creure, tot i que la mirada de n’Andreu era prou explícita.

Sense deixar de somriure, tornà a agafar la mà de na Mònica i inicià novament la marxa pel mig del boscatge. Ara era el silenci que hi havia entre tots dos el que s’havia escaigut dens, però n’Andreu, en arribar a una petita clariana des de la que es podia besllumar el corrent del rierol, el trencà al mateix moment que s’asseia en una roca d’un color tan blanc que semblava pintat. Mentre brandava la branqueta fent-la xiular en l’aire, va explicar a la noia que podrien gaudir d’una experiència a camp ras, que aquell era un desig que feia molts anys que tenia i que no havia pogut portar mai a la pràctica, perquè no havia trobat ni el lloc ni el moment adients, però que aquell dia les condicions eren les més òptimes per a fruir-ne.

Tot seguit i sempre amb el branquilló a la mà, s’aixecà de la roca on s’havia assegut i acompanyà na Mònica fins a un petit talús, una mena de desnivell natural que formaven les roques i les arrels dels arbres, que hi havia en una de les vores de la clariana. La molsa que encatifava aquell esglaó, a més de les falgueres que hi predominaven, certificaven la humitat d’aquell paratge. Un cop allí, va fer que la noia s’inclinés fins a posar les mans a la part de dalt del talús i que separés una mica les cames. En aquella posició, els texans que duia posats es van tensar fins a convertir-se en una mena de segona pell, que ressaltava encara més l’exuberància d’aquell cul. Ell n’estava completament enamorat d’aquella part de l’anatomia de la seva dona. A pesar dels anys, no havia perdut la seva elasticitat i es mantenia ferm i esponerós. Llegí en els ulls de na Mònica una interrogació, com si no comprengués el fet que no escalfés una mica les seves magnífiques natges abans de començar amb les vergassades, però va explicar-li que en aquella ocasió iniciarien d’aquella manera la sessió i que, a més, deixant posats els pantalons, evitarien el risc de tallar la pell, atesa la primor de la vareta . I tal com va finalitzar les seves explicacions, n’Andreu se situà al costat esquerre de la noia i començà a descarregar amb força aquella fina i flexible branqueta damunt del culet de na Mònica.

Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!

Després de la sisena xurriacada, n’Andreu va aturar-se un instant i fregà amorosament la gropa de la noia. Ella, mentre els cops anaven caient, havia deixat anar algun petit esgarip i alhora havia anat fent alguns moviments de balanceig tot i mantenir la posició inicial. Algunes llàgrimes començaven a insinuar-se en els seus ulls, però seguia serena, tranquil.la, com si tots els seus esforços anessin encaminats a canalitzar les fortes onades de dolor que generava aquella verga improvisada, per tal de convertir-les en una immensa maror de plaer. De seguida i sense caure en l’error d’entretenir-se en aquelles carícies, n’Andreu tornà a col.locar-se, ara al costat dret de na Mònica, i, canviant-se de mà la branqueta, tornà a iniciar les cinglades, amb la mateixa potència d’abans, tot i aprofitant-se de la seva condició d’ambidextre. Els sis cops que seguiren van aconseguir que la noia cridés amb força cada vegada que el branquilló impactava damunt les seves natges. Aquells crits ressonaren enmig de la boscúria, provocant que algun dels ocells que sestejaven en els arbres del tombant sortissin volant, gairebé empipats per aquella inoportuna intromissió.

N’Andreu l’ajudà a incorporar-se i l’abraçà amb força mentre ella friccionava amb les mans les ara adolorides natges. L’home començà a besar-la amb fruïció i aprofità entre un petó i l’altre per a llepar-li les gruixudes llàgrimes que regalimaven les seves galtes. Al mateix temps, anava també refregant aquella panera castigada amb les seves mans, en un intent d’apaivagar el dolor que les vergassades havien ocasionat. Amb destresa, havia descordat el botó dels texans i n’havia abaixat la cremallera, la qual cosa li permeté fer-los lliscar juntament amb les calcetes pels malucs de na Mònica. Aleshores continuà aplicant els guaridors fregaments, ara directament sobre la pell nua de la noia. Després d’uns instants, la féu girar i va poder contemplar allò que els seus dits ja havien anunciat. El cul estava severament marcat en sentit transversal per dotze fines ratlles, en les que predominava, entre tota una gamma de colors, el vermell. La inflor lleu que guarnia aquelles dotze marques, les feia aparèixer com en relleu, talment com si es mostressin en una exposició.

Asseient-se ara damunt la molsa del talús, n’Andreu instal·là na Mònica de bocaterrosa damunt dels seus genolls, aprofitant el mateix moviment per a acabar de baixar-li els pantalons i la roba interior fins als turmells. Amb el tou dels seus dits anà resseguint amorosament i lenta les empremtes que la vareta havia deixat sobre les natges, com si pogués copsar només amb aquell contacte i en una mena de lectura en braille la multitud de sensacions que les mateixes havien produït en la noia. Després d’entretenir-s’hi una bona estona, passà a acaronar ara amb el palmell de la mà aquell culet que es mostrava tan ofert i relaxat. Incrementant la pressió cada cop que en el seu trajecte a través d’aquell darrere ufanós arribava a la confluència amb la part superior de les cuixes de na Mònica, pogué comprovar com ella s’anava obrint a poc a poc, deixant cada cop una mica més al descobert els llavis del seu sexe. Aquell era el moment que esperava per a fer lliscar un parell de dits pel solc que separava les dues galtes del cul fins a arribar a situar-los damunt d’aquella tavella estimada. Sempre sense presses, cercà amb paciència el botó que ocultaven els marges de l’escletxa i, quan aquest sortí eixorivit a l’encontre dels seus dits, començà a retre-li l’homenatge que es mereixia. Comprovà que, a mesura que el clítoris anava creixent, l’actitud fins aquell moment relaxada de la noia també mudava. Ara arquejava excitada i de forma intermitent la seva esquena, moguda per aquella fibra interna que s’anava endurint, i emetia petits esbufecs. Un breu instant de màxima tensió, durant el que tot el seu cos s’enervà, precedí l’esclat del seu plaer, en el mateix moment que un crit, molt més fort que tots els que abans havien omplert el boscam, s’enlairava cap al cel des de la clariana.

Sense moure-la de la posició en què es trobava, n’Andreu deixà que la noia es recuperés d’aquell intens orgasme, que l’havia deixat totalment laxa. Quan veié que la respiració de na Mònica tornava a la freqüència normal, tornà a posar la seva atenció en les seves zebrades natges. Sabia com avivar aquell foc i estava disposat a fer-ho tot seguit. Amb energia, encerclà la cintura de la noia amb el seu braç esquerre i, amb un lleu moviment de les cames, modificà la seva posició damunt de la seva falda, fent que ressaltés encara més aquella gropa prodigiosa. Sense aturar-se, inicià una llarga sèrie de patacades que caigueren amb força sobre aquell cul ja castigat. Aquella petarrellada aconseguí despertar el més sord dels ocellets del bosc i s’anà estenent com a única música de fons per l’espessor del brancatge. Les surres anaven plovent, l’una rere l’altra, damunt les natges de la noia, amb una precisa alternança. De la mateixa manera, na Mònica anava modificant els crits i gemecs que ara tornava a emetre cada cop que la mà la copejava, segons que manifestés o bé el dolor que palesava el color cada cop d’un vermell més encès de les galtes del seu cul, o bé del plaer indescriptible que, dissociant-se del mateix dolor que l’originava, l’hi anava multiplicant les descàrregues elèctriques i de fluids que generaven els seus nombrosos orgasmes. L’home no defallia. Semblava tanmateix que intensifiqués a cada moment la potència i el ritme de les seves plantofades, com si s’hagués enfollit en aquella mena de desori orgiàstic. Ara l’estava estomacant a consciència. Semblava com si volgués aprofitar aquella oportunitat única que se’ls havia presentat i que el record que en romangués fos inesborrable. Aquell darrere semblava que ja no pogués esdevenir més vermell. El color saludable dels tomàquets madurs feia ressaltar encara més les dotze bandes que hi havia deixat el branquilló. Però ell no volia parar, i continuava etzibant surres a tort i a dret, gaudint plenament de tota aquella situació, de la vermellor de la gropa, dels crits de la noia, de les noves sensacions que experimentava en estar estovant na Mònica a l’aire lliure, enmig d’un entorn natural gairebé verge...

Finalment, comprovà que la noia ja no responia amb la mateixa alternança de dolor i goig a les seves patacades. Els múltiples orgasmes havien acabat per afeblir-la i els crits que ara emetia només manifestaven la seva protesta pel mal que li començava a fer de veritat tota aquella tempesta de surres. N’Andreu es deturà i es trobà completament amarat de suor. No fou fins aleshores que prengué consciència de l’erecció que tibava ostensiblement els pantalons curts que duia posats. Somrient per aquella desatenció que ambdós havien tingut amb el seu membre, s’alçà i féu aixecar na Mònica i, encomanant-li el somriure, tornà a besar-la amb delectació i a netejar-li amb la llengua les llàgrimes que guarnien la seva cara, barrejades ara també amb la suor omnipresent en tot el cos de la noia. Sense deixar en cap moment de riure a causa d’aquell penis enlairat reclamant els seus drets, na Mònica desféu el cordill dels pantalonets i els abaixà fins als genolls de l’home. De seguida, l’obligà a asseure’s una altra vegada en el mateix lloc on feia només uns instants l’havia estat estomacant de valent i, agenollant-se al seu davant, inicià amb un llarg petó les atencions que exigia la verga del seu home. N’Andreu notà com els llavis de la noia empresonaven amb força el seu membre i començaven a xuclar-lo. Mirà cap al cel i pensà que allò devia ser quelcom molt semblant a la felicitat.

RELAT ORIGINAL DE MESTRETON
Basat en una experiència personal

La rosa de Sant Jordi

2008-07-13T22:57:00.005+02:00

Li havia enviat un missatge a mig matí dient-li que en tenia una de pensada. Va seguir el meu joc i em va prometre que tot allò que suggerís seria rebut amb il·lusió i que esperava la nostra trobada amb moltes ganes.

En arribar a casa em vaig preparar. Els tatuatges que havia trobat eren perfectes: dues roses vermelles amb espurnes platejades envoltant els seus pètals. Amb molta cura vaig posar-me’n una a la galta esquerra del meu cul i la vaig prémer a consciència. Divina! La rosa mostrava un aspecte immillorable. El seu color intens ressaltava molt bé sobre la meva pàl·lida pell. Tota l’atenció del meu cos es concentrà en el punt on duia la rosa i cada moviment que feia, cada passa que donava, em recordava la seva serena presència.

Vam anar a sopar plegats. Jo només portava sobre el meu tatuatge, una suau faldilla de cotó, que voleiava per damunt d’unes altes botes negres.

Tota l’estona l’anava provocant, volia veure-li aquella expressió tan característica de quan s’anava excitant. Notava que cada cop el seu desig creixia més i més, alhora que el meu estava a punt d’esclatar des del meu ventre. Vaig haver de controlar-me perquè estàvem en un lloc públic i no volia fer un espectacle, però la meva imaginació volava cada cop més ràpida.

Aviat vam acabar de sopar i dissimulant les presses, vam abandonar el local on érem per dirigir-nos cap al nostre niu. I el desig creixia i creixia, pensava que no podria arribar a casa. El meu sexe calent i humit, bullia i demanava a crits que el joc comencés.

Quan ens dirigíem cap al cotxe, les seves mans van resseguir el meu cos i en donar-me un copet al darrere observà que no duia calcetes:

- On vas així? Per què no m’havies dit que no portaves calces? ...

- Volia que ho esbrinessis tu.

Jo ja no aguantava més, necessitava els seus experts dits, la força de les sevesmans,.. el meu cos començava a sentir una angoixa aclaparadora.

En arribar a casa, s’apropà a mi i m’anà acaronant el culet.

- Què em tenies preparat dolenta? Tu creus que has d’anar així? Ara tindràs el cul completament glaçat i em costarà molta més feina escalfar-lo!

Fou llavors, en aixecar la faldilla, quan descobrí la rosa vermella tatuada a la meva galta i s’estremí de plaer.

- Què portes? D’on l’has tret aquesta rosa?..

- És el meu regal del dia dels enamorats i, per demostrar-me que m’estimes, no hauries de parar d’estovar-me fins que la pell del meu culet no assoleixi el mateix color roig intens dels seus pètals.

Allò ja va ser massa! Embriac de desig i de plaer, començà a acaronar-me el paner: amunt, avall,.. tocant-me lleugerament el sexe obert que li oferia sense por. Pim-pam!! Les primeres patacades començaren a ressonar a l’habitació. Un calfred va recórrer el meu interior i vaig començar a notar l’entrecuix calent i humit. No podia controlar el meu desig. L’orgasme brollà del centre mateix del meu sexe amb un clar intent de deixar-me aclaparada alhora d’orgull i de vergonya,... ell seguia fent la seva feina. Les surres caigueren una rera l’altra sobre el meu pandero , que cada cop notava més calent i més dolorit... la petita rebel·lió que el meu cos va iniciar al començament s’anà convertint poc a poc en completa submissió. Ja no demanava res més que una nova surra, i una altra, una altra!... i ell anava alternant ara les patacades amb les carícies dels seus dits sobre el meu sexe obert i receptiu, i el plaer esdevenia cada vegada més gran, com si tingués la pretensió de fer-me embogir i perdre els sentits.

L’ última tanda fou la millor. El meu culet estava roent, però ell tornà a colpejar-lo sense escrúpols de forma continuada. La seva mà experta i ferma em clavà una sèrie de plantofades tan ràpida que no vaig ser capaç de contar-les. I llavors arribà la millor part: va treure una pala de ping-pong de la tauleta de nit i començà a fregar-me-la per tota la superfície del meu cul. De mica en mica anà augmentant la freqüència i la intensitat d’aquella carícia. Aviat, tornà a animar-se i a picar ben fort. El so que produïa el contacte de la pala sobre la meva gropa era sord, diferent d’aquell més agut de les seves mans. Va anar estomacant-me un cop, un altre, i un altre ... Ara sí que ja no podia estar més calent! Treia foc!...

-Ja està! Ha quedat perfecte! Està tan vermell que la rosa no es distingeix!

Vaig aixecar-me per mirar-lo al mirall i vaig veure que tenia raó! El meu culet havia quedat tan vermell que la rosa (si no fos pel calze verd) ja no es distingia de la resta de la pell!

Encara que esgotada per la pallissa rebuda i plena de la immensa sensació de benestar que sentia, em vaig anar apropant de quatre grapes al culpable del meu cansament. Vaig rodejar el seu penis amb la meva boca i vaig començar a moure la llengua prement les galtes per tal de mantenir-lo ben fermat. Amb moviments rítmics i suaus vaig anar excitant-lo fins que començà a emetre petits gemecs de satisfacció. Ell m’estrenyia molt fort i em feia moure de manera que li donés la màxima satisfacció.

Vaig treure un instant el seu sexe de la meva boca i em vaig girar graciosament, oferint-li novament el meu culet. El movia voluptuosament, de forma provocadora, esperant que el color vermell que tenia i la intensa escalfor que desprenia serien suficients per a fer-li picar altre cop l’esquer. No tardà gaire en començar a donar-me noves patacades, mentre jo tornava a intentar xuclar-li la vida llepant amb golosia la seva fibra més íntima. Ell es movia, cada vegada més congestionat pel plaer, i no va poder evitar emetre un crit fort i profund, que sortí de la part més interna de la seva ànima, al mateix temps que em ventava una última cleca, que ressonà forta i aguda enmig l’habitació. Quan el seu orgasme es deturà, em vaig atrevir a fer-li un petó al seu sexe, mentre ell s’encongia de plaer i de confort.

Descansàrem una llarga estona de les nostres emocions desfermades i decidírem conservar la rosa vermella que tantes satisfaccions ens havia donat. El que no sabia ell ( ni ho sabrà de moment) és que en tinc una altra de guardada i a punt de col·locar aquest cop, sens dubte, sobre la meva galta dreta, que va quedar una mica decebuda per la intensa dedicació que va merèixer la seva bessona esquerrana.

Mònica

La cleptòmana fuetejada

2008-07-06T02:55:00.004+02:00

(Una història real)

Miss Maggy Marble era l’única filla del banquer Joe Marble, de Chicago (Illinois), als Estats Units d’Amèrica, conegut arreu del món, encara que només fos pels turistes que adquirien llurs cartes de crèdit, pagables a qualsevol punt del globus. Miss Marble havia estat educada d’acord amb la situació benestant de son pare. És a dir, deplorablement. La noia feia tot el que li donava la gana i el banquer, només per tal de tenir pau a casa, li deixava passar tots els capricis. Aquesta educació tan imperfecta fou encara més rudimentària pel fet que miss Marble havia perdut la seva mare quan encara era només una nena. Ociosa i rica, la jove i bonica Maggy Marble no cercava res més que matar el temps, i, com totes les seves compatriotes, entretenia el seu lleure sobretot visitant els grans magatzems.

Comprava sense tenir en compte el preu. La fortuna del seu pare l’hi permetia. Poc a poc, però, una singular temptació havia mossegat el seu cervellet. Va ser al començament com un imprecís desig sobtat, una idea que sorgia com un rampell. Ella la reprimia de seguida, amb la vermellor de la vergonya envaint el seu front. Tanmateix, ella sabia que un gran nombre de les seves amigues no havien tingut tants escrúpols. Robaven. I quan ho havien fet amb destresa, quan havien perpetrat un furt difícil, n’estaven felices i cofoies. El màxim consistia en no deixar-se agafar. En aquell país, que va transmetre la combativitat dels pioners, l’emoció constitueix tot un regal. Tota la voluptuositat de pispar, dels grangers caçadors en lluita amb els indis, feia bategar ancestralment els cors d’aquelles boniques, elegants i riques lladres que operaven a les belles botigues de Nova York i de Chicago. Què hi arriscaven?

Quan alguna pobra captaire havia rampinyat qualsevol objecte, triat gairebé sempre sense discerniment, una cosa la majoria de les vegades de poc valor, i, un cop enxampada i portada davant del jutge, reconeixia el delicte, i confessava haver-hi estat impel·lida per la misèria, per l’ànsia d’apaivagar la fam dels seus fills petits, el tribunal es mostrava despietat. Però, quan es tractava d’una rica hereva, jutges i assessors es posaven d’acord per a invocar una palesa irresponsabilitat. Quina fretura, quina imperiosa necessitat havien impulsat aquella persona respectable a apropiar-se d’una bagatel·la, sense haver-ne advertit el botiguer, sense haver observat la formalitat de passar per caixa? Per tant havia estat a causa d’una anomalia morbosa. Per un impuls totpoderós que abolia la moral, que dominava la voluntat. El metge forense, el de capçalera, feien un bellíssim discurs sobre això, sempre el mateix. I els jutges, amb gran cortesia, sabedors de la consideració que un home ben educat deu a una dona de món, exhortaven la lladre a guarir-se, no l’amonestaven gaire i, tot i declarant-la cleptòmana, l’absolien. La qual cosa incita encara més, mentre la pobra expia la seva malifeta al calabós, la rica i elegant lladregota a continuar la sèrie de llurs proeses amb tota la calma del món i, en el cas que l’hagin tornat a enganxar, a declarar a l’audiència que encara no estava curada de la seva cleptomania, malgrat els tractaments amb banys d’aigua freda i totes les dutxes que ella mateixa s’havia anat donant de més a més. I el tribunal tornava a alliberar-la.

Això no obstant, els propietaris dels grans comerços, d’aquells enormes basars de la moda i de la confecció, molt enutjats per l’increment de les despeses pel servei especial de vigilància i en veure que, malgrat aquella vigilància tan activa, les mercaderies –sovint les més preuades- desapareixien igualment, s’havien reunit, havien discutit, i finalment s’havien posat d’acord en adoptar un nou mètode de coerció, molt eficaç al seu parer, que corregiria la indulgència extrema dels tribunals. I na Maggy Marble, que des de feia algun temps es dedicava ja sense reserves de cap mena al furt en grans magatzems, seria doncs la primera en experimentar aquella nova sanció.

Acompanyada d’una amiga, la filla d’un dels més grans marxants de salaons de Chicago, també cleptòmana com ella mateixa, i la presència de la qual, per emulació, estimulava encara més el seu vici, havia anat a cal “Bubbler,Garish and Company”, les espaioses i vastes botigues de la qual companyia ocupaven més de tres hectàrees de terreny a l’Avinguda Wabaen. La noia havia fet desplegar un munt de teixits, palpat les sedes, comparat les puntes, al mateix temps que, en el departament de joieria aplicada a la moda, s’havia apoderat subreptíciament d’una agulla de capell que valia més de sis-cents dòlars, amb la seva perla envoltada de petits robins.

Quan ja es disposava a marxar, un dels vigilants es va dreçar palplantat al seu davant i, inclinant-se cerimoniosament, va assabentar-la que aquells senyors, és a dir, Mr. Garish i Mr. Butterfield (la companyia), eren al seu despatx i volien parlar amb ella. Quant al senyor Bubbler, no va caldre dir-ne res, perquè tothom sap que ell dirigeix la central de compres a Nova York. La senyoreta Marble empal·lidí lleugerament, s’enterboliren els seus ulls, va deixar caure al terra sense que es notés l’agulla, que ja havia fet relliscar dins del seu maniguet, i declarà que no hi veia cap utilitat en parlar amb aquells senyors. Amb correcció, el vigilant arreplegà l’agulla i digué: “Encara perdreu la vostra agulla, senyoreta.” I na Maggy, amb molta sang freda, respongué: “Això no és pas meu.” El vigilant insistí: “Tanmateix acabeu de deixar-ho caure.” I la noia, amb una esma infinita, li replicà: “Aleshores és perquè s’haurà enganxat a la meva roba sense que me n’hagi adonat.” L’home, una mica desconcertat, continuà amb fermesa: “És ben possible, senyoreta, però igualment és necessari que m’acompanyeu per parlar amb aquests senyors, a menys que preferiu que vagi a buscar la policia.” En sentir aquests darrers mots, l’amiga de na Maggy, qui poc a poc s’havia anat apartant del lloc on es mantenia aquella conversa, va eclipsar-se definitivament, i miss Marble, segura del seu destre estratagema, declarà: “D’acord! Anem doncs a veure aquests senyors, perquè ja no entenc què voleu dir amb les vostres nècies paraules!”

L’entrevista amb els senyors fou animada. Ells varen mantenir el seu aplom, com s’escau sempre als botiguers americans, qui, sobretot, presumeixen de ser homes de món, doncs no hi ha cap altre poble on, tant com entre els ianquis, tothom es vani de ser un cavaller, i a més un cavaller molt refinat. El vigilant exposà els fets. Miss Marble, amb una dignitat que no era sinó desvergonyiment, l’interrompí amb agror per tal de prohibir-li insinuar novament que ella hagués robat l’agulla. Però el senyor Butterfield, qui representava, encara que el seu nom hagués estat substituït en el de la raó social pel terme genèric i més vague de “ i companyia”, l’element loquaç de la casa comercial, va intervenir de seguida, mentre que el taciturn senyor Garish es limitava a brandar el cap en mostra d’aprovació.

- No, senyoreta, no ho negueu, encara agreujaríeu la vostra situació. Perquè podríem aportar testimonis que demostrarien els vostres antecedents. El 26 de juliol passat –continuà Mr. Butterfield fullejant un registre- vostè va sostreure un retall de randa, una peça de punta d’Alençon, d’un valor de cent cinquanta dòlars; el 27 de setembre vareu tornar a honorar el nostre establiment amb la vostra visita i efectuareu una compra per un total de seixanta-dos dòlars entre diversos objectes, però furtivament us vareu emportar mercaderies per un valor de vint-i-set dòlars més; a saber: un petit tinter cisellat en plata, un tallapapers japonès d’ivori incrustat de nacre i lacat d’or, un grataesquenes d’ivori i un petit plomall amb pólvores d’arròs. Fins aquí tot allò que hem pogut constatar, i tot fa pensar que heu comès altres robatoris que no han estat detectats. Així i tot, aquella ocasió no ens va semblar en absolut la més apropiada per a enxampar-vos. Vàrem preferir deixar-vos marxar amb el vostre botí abans que provocar un escàndol. I heus aquí que, avui, dia 23 de gener, us hem sorprès intentant robar una agulla de capell, una bella joia, i de gran valor. Amb tota la ciència d’una lladre professional, heu negat, molt enginyosament, jo mateix he de reconèixer-ho, l’evidència. Però aquest cop no ens ho empassarem. Tingueu l’amabilitat de signar l’escrit que ara mateix us dictaré.

Miss Marble, vermella per la confusió, amb llàgrimes de ràbia que desbordaven els seus ulls, s’assegué amb docilitat en el lloc que el senyor Butterfield l’indicà amb un gest imperiós. Agafà la ploma que ell mateix havia sucat en el tinter i que ara li oferia, mentre el senyor Garish continuava brandant el cap en un signe d’aprovació i el vigilant, immòbil i una mica encarcarat, es mantenia correctament prop de la porta, impedint tota esperança d’evasió.

Mr. Butterfield anava dictant lentament, esforçant-s’hi per anar molt menys de pressa que quan enunciava a la taquígrafa les cartes que calia escriure: “La sotasignada, mis Maggy Marble, de Detroit... Podreu comprovar, senyoreta –va interrompre ell el seu dictat-, que havíem pres les nostres precaucions a l’espera de l’esdeveniment i que ja coneixíem la vostra identitat. Continueu escrivint, si us plau: reconec haver robat en diverses ocasions als magatzems de la raó social “Bubbler, Garish i Companyia”, i més en particular els dies 26 de juliol i el 27 de setembre de l’any passat. Avui, 23 de gener de 1902, m’han atrapat quan ja anava a marxar després d’haver robat una agulla de capell d’or, guarnida amb una gruixuda perla i petits robins, d’un valor d’uns tres mil francs. Jo suplico ara als senyors de “Bubbler, Garish i Companyia” que, en consideració a la meva família, no em lliurin als rigors de la Justícia. Estic d’acord tanmateix que he merescut un càstig i penso que l’he de rebre en el meu propi interès. No és sinó amb tot el reconeixement i agraint aquests senyors la seva deferència, que dono el meu consentiment a ser fuetejada.”

Na Maggy, apartant un moment la ploma del paper, s’atreví a preguntar:

- És una broma, suposo?

- Escriviu, senyoreta! Escriviu-ho de seguida i signeu-ho. O si no ...

Dominada per la veu de tro de Mr. Butterfield, i pel seu gest autoritari, que ni un cap de l’exèrcit hagués blasmat, la infortunada miss Marble s’afanyà a escriure i a signar.

- I ara, puc anar-me’n? –va implorar amb veu tremolosa i submisa, un cop va haver donat l’escrit al senyor Butterfield, qui ara l’estava llegint amb atenció, mentre que Mr. Garish, alçant-se de manera que pogués veure-hi par damunt de l’espatlla del seu associat, continuava amb llurs capcinades aprovatòries.

- Acompanyeu el senyor! –ordenà Mr. Butterfield mantenint la seva entonació militar i assenyalant amb el braç estès al vigilant.

Na Maggy, del tot subjugada, va aixecar-se i es disposà a obeir. Estava molt pàl·lida ara, els habituals colors de les seves galtes havien desaparegut completament, i caminava amb vacil·lació, les cames fluixes, com a punt de fallar-li i deixar d’aguantar-la.

Mr. Butterfield havia tornat a asseure’s, amb un posat d’indiferència, com si, un cop acabat aquell assumpte, ja no veiés cap utilitat en el fet de continuar ocupant-se’n, i es preparés a despatxar-ne d’altres. No semblà adonar-se fins i tot ni del moviment que va fer la senyoreta Marble, quan, en arribar a prop de la porta que ella havia de travessar, es deturà i uní les seves mans en un gest de súplica. Respecte del senyor Garish, s’havia submergit també en l’examen d’un expedient que consultava amb tota la seva atenció, mentre continuava brandant el cap contínuament, amb la qual cosa semblava que ho trobés tot molt bé, en el que evidentment constituïa un tic nerviós, en un home tan tranquil.

Na Maggy, aguantant-se a la paret, seguia el vigilant pel passadís. La passejada no va ser gaire llarga. L’home trucà a una porta, de l’interior de la qual hom va sentir una veu càlida, ben timbrada, la veu d’una dona, que cridava: “Passeu!”.

El vigilant obrí la porta, es va apartar per tal de deixar passar miss Marble, digué: “Aquí teniu la vostra jove dama!”, i, tornant a tancar la porta, va desaparèixer. El seu pas indolent es va anar perdent pel sonor corredor.

Na Maggy es trobà aleshores en una exigua cambra, moblada sòbriament. Al seu davant hi havia una dona que duia un vestit negre molt ajustat al seu cos, revelant-ne les formes harmonioses i potents. Les mànigues, arromangades fins al damunt des colzes, deixaven despullats uns gruixuts braços atlètics, en què els músculs apareixien sota el setí de la pell i el greix femenins al més mínim moviment. Es tractava d’una morena gran, que podia tenir uns trenta anys, els trets regulars, el nas recte i no gaire gran, la boca petita amb uns llavis sensuals i molt vermells, i el llavi superior esfumat per un lleuger borrissol, molt visible perquè era d’un matís fosc. Els seus ulls, molt regulars, de color marró, emetien una mirada molt fixa i directa, sota la que na Maggy va sentir com s’accentuava el seu neguit. La dona la mirava també amb curiositat, tot i barrejant-hi una certa circumspecció. Sense cap mena de dubte, l’estava valorant. En veure-la també tan gran, el pit ben desenvolupat, les espatlles amples, el coll ple i robust, amb la seva minsa cintura i llur gropa plena, semblava vigorosa. Però la dona va deixar anar aviat un somriure de superioritat i, amb molta educació, fent servir novament aquella veu càlida, de timbre greu i singularment agafatosa, va dir:

- Us hauríeu de despullar, senyoreta.

- Com?

- Despulleu-vos, si us plau.

- Què és això? Què voleu dir? I per què m’hauria de despullar jo ara? No he encomanat res. I, a més, vostè no sembla una emprovadora.

-No, senyoreta. Jo sóc la qui fueteja.

Amb molta dignitat, miss Marble, girant-se tota enravenada, es dirigí cap a la porta i la va trobar tancada amb clau. Va dir-li a la dona sense mirar-la:

- Feu el favor d’obrir aquesta porta i que s’acabi la broma d’una vegada.

La gran bruna l’engrapà pel canell, estrenyent-li fins a fer-li mal, i l’obligà a girar la cara cap a ella, mentre li etzibava, enmig d’aquella mitja volta que li estava fent executar:

- Veritablement, feu molt mal fet de no prendre-us-ho amb més calma. En qualsevol cas, sereu fuetejada... Heu de ser assotada i ho sereu. És més, que no ho heu demanat vos mateixa? Aleshores, per què no us hi sotmeteu de bon grat i em forceu a emprar la força?

Na Maggy, recargolant-se les mans, esclatà en sanglots i tornà a suplicar clemència, però la dona insistí:

- Vejam, senyoreta, no sigueu criatura, no us morireu pas! Despulleu-vos de seguida!

I sota la dura mirada, sense que ni ella mateixa pogués explicar-se ni el com ni el perquè, na Maggy es va començar a traure el capell, l’abric, la brusa, la faldilla, després els petits enagos de seda embuatada, i, quedant-se només amb les calces atapeïdes de cintes de setí i guarnides amb puntes de Malines, amb la cotilla de seda malva, les belles espatlles carnoses deixades anar, els esplèndids braços completament nus, les cames fortes i nerviüdes mostrant-se per sota de les mitges de seda negra ben tibades per la lligacama, el seu peu petit, nerviós, encorbat, llest per a fugir, ella va preguntar tímidament:

- N’hi ha prou així?

- Continueu, senyoreta. Cal que esteu completament nua, perquè el càstig consisteix en part en la vergonya.

- Oh! No!... Oh! No!... gemegava mentre plorava la dissortada miss Marble. Jo no vull despullar-me!

Però, tot i protestant que ella no ho volia, es va treure la cotilla, deixà caure les calces, hi feu passar les dues cames abans de desprendre-se’n completament, i es va llevar la camisola, tot en un adorable estat de confusió...

Mentrestant, a l’habitació del costat, s’hi estaven Mr. Butterfield i Mr. Garish, que de adesiara semblaven molt ocupats. Estaven recolzats a la paret, una mica ajupits, amb les mans damunt dels seus genolls, lleugerament plegats, i miraven per uns ulls de bou de vidre espès hàbilment fixats al mur.

I ara precisament el senyor Garish, que no brandava el cap fent signes d’aprovació, per por d’alterar la seva trajectòria visual, tan agradablement adreçada en aquell moment, no va poder deixar d’exclamar:

- És una boníssima idea aquesta que heu tingut, senyor Butterfield. Des que vareu entrar en aquesta casa, no hem hagut de fer sinó felicitar-vos.

-Cal compensar-nos de les pèrdues –digué Mr. Butterfield amb modèstia. És just que obtinguem una mica de plaer per tots els furts dels que som víctimes, que haguessin engrossit en gran manera el nostre compte de Guanys i Pèrdues.

- Ha estat una bona pensada, i cregui’m que ara mateix jo no canviaria el meu lloc ni per mil dòlars. Està feta divinament aquesta jove dama. Oh!...

Aquesta apassionada exclamació del vell cràpula vingué motivada pel fet que la despietada morena havia ordenat la bella rossa, miss Marble, que s’assegués en una cadira, situada just davant mateix dels ulls de bou pels que els dos compares anaven contemplant l’escena. Plorant a llàgrima viva, la noia s’hi havia assegut i, nua, creuant una cama per damunt de l’altra, es descordava la seva botina.

A continuació arribà el torn de les mitges.

La gran bruna va fer aixecar miss Marble i, apartant la cadira on havia estat asseguda, destapà una anella encastada a la part més baixa de la paret. La noia es trobà en un no-res amb els dos canells lligats junts i subjectats a aquella anella. Abans que pogués donar-se compte del que estava passant, l’executora, fent una mica de pressió sobre l’esquena i els ronyons va forçar-la a agenollar-se. Aleshores va lligar-li també els turmells, per separat, i va nuar-los a unes altres anelles que hi havia al terra.

La pobre Maggy es va trobar aleshores enfront de la paret, amb els canells amarrats a ran de sòl, la qual cosa va tenir com a conseqüència que les seves molsudes natges ressaltessin considerablement, fins i tot encara més per contrast amb la seva estreta cintura, i s’oferia amb les cames ben separades gràcies a la distància entre les dues anelles que mantenien subjectes llurs turmells.

L’executora va deixar que es consumís així un instant, en aquella postura tan incòmode com humiliant. I li parlà amb aquella veu vibrant i greu com un toc de campana.

- Vegeu, senyoreta, on us ha portat el vostre mal cap. Comproveu com n’està de mal fet això de robar. Quina acció més baixa i vil! Us n’adoneu de la vostra degradació?

- Oh! sí.. Oh! sí... No ho faré més... Mai més! Us ho suplico, deslligueu-me i deixeu-me anar!

- No abans que hagueu rebut el just càstig que us heu merescut. Cal que la correcció, per tal que sigui eficaç, quedi gravada per sempre més en la vostra memòria.

Aquest petit discurs no va servir de cap manera per a apaivagar les cruels emocions de miss Maggy. Mentre ella encara implorava, els seus precs es varen convertir en udols, perquè la brutal executora va començar a escometre-la sense parar. Les vares anaven, tornaven i, sense descans, seguien caient sempre en el lloc desitjat, mossegant la delicada carn d’aquelles natges grassonetes.

A partir d’aquell moment, tant els gemecs com els crits de la pobre miss Marble, es convertiren en meres interjeccions, en paraules sense sentit que, d’altra banda, deixaren la fuetejadora absolutament indiferent.

Ella no es va apressar, ni més ni menys, assotant d’una manera uniforme, amb gran vigor. La pobre Maggy ja no podia més; mai més posaria en dubte que allò arribés a fer tant de mal. Unes grosses llàgrimes corrien per les seves galtes, mentre que els sospirs i els sanglots s’alternaven amb horribles crits.

Estava evidentment al límit de les seves forces, després d’haver rebut una bona ració. L’executora va deixar-la respirar una mica, fins que, tirant-se una mica enrere, a tall de gran final, va copejar de baix cap a dalt. El crit que va sentir-se a continuació va ser una exclamació de veritable agonia. En desmaiar-se, el cap de la noia va topar amb el mur.

En un instant, la gran morena va deslligar-la i, aixecant-la amb els seus robustos braços com si es tractés d’una nena petita, va obrir una portella i conduí la turmentada noia fins a una cambra petita que hi havia al costat, on destacava un llit exigu, una veritable llitera d’infermeria. Hi va dipositar na Maggy ajaguda sobre el ventre i es va disposar tot seguit a lubricar les macades carns amb vaselina.

A l’habitació del costat, els dos compares no havien hagut de fer res més que fer un parell de passes i fixar les seves mirades en uns altres ulls de bou, per tal de no perdre’s ni un sol detall de la nova escena.. Mr. Garish, es fregava les mans en un gest de felicitat. Desplaçant-se d’un ull de bou a un altre, continuava fent signes d’aprovació amb el seu cap tot i dient:

- No penseu que fueteja molt bé? Digueu-me en consciència si no es mereixeria un augment de dos dòlars a la setmana.

- I tant! –feu el seu associat.

- A més a més, si saben que les fuetegem, les lladres s’ho pensaran dues vegades. D’aquesta forma n’obtindrem un doble benefici. Ja que, no trobeu que aquesta és ensems una distracció molt agradable?

- No em parlem més, doncs! –respongué l’altre-. Apugeu-li tres dòlars!!

- De fet –tornà a dir el prudent senyor Garish-, potser seria millor no oferir-li cap augment. És l’esperança allò que la fa fuetejar amb tant de vigor i decisió!!

* * * * *

* Traducció lliure realitzada per “Mestreton” d’un relat original en llengua francesa de n’Aimé Van Rod, de títol “La voleuse fouettée”. Aquest relat fou publicat l’any 1979 per Éditions Dominique Leroy SNEL, en una edició facsímil d’una anterior, efectuada per la Librerie Artistique et Édition Parisiènne Réunies en els anys trenta del passat segle XX. La seva primera edició va comptar amb les il·lustracions del dibuixant Carlo.

Le Dominateur ou l’École des Vierges. Paràgrafs seleccionats (Spanking i Literatura V)

2008-07-06T02:08:00.007+02:00

“Quan la noia encara estava gemegant, ell li ordenà que tornès a ocupar la seva posició, agenollada al seu davant. Ella va fer-ho, esgarrifada de por. L’home va copsar el seu esglai i decidí portar-la al límit, tot i preguntant-li mentre ella no parava de tremolar:

- Us havien fuetejat mai anteriorment?

Ella respongué, petant de dents:

- Mai! Certament no!

- Doncs ara ho sereu.

- Oh! No! Us ho suplico!

- Ho sereu!

- Pietat!

- Compadir-me de vos seria fer-vos un molt mal servei. Només el fuet pot corregir els lletjos defectes que el costum ha fet arrelar en la vostra persona.

- No em fuetegeu pas, bon senyor!

- D’acord! Jo no us fuetejaré. Però no per això deixareu de ser assotada de seguida amb una severitat implacable. A més, com que no estic disposat a renunciar del tot al plaer de veure dansar les vostres natges, i encara que no sigui sota la cadència del meu propi fuet, us donaré almenys una surra com Déu mana.

Va agafar la noia per la nuca i, forçant-la a doblegar-se, atrapà el seu cap entre els genolls, aixecà la seva mà i la deixà caure amb força sobre el seu cul. Al mateix temps que sonava la patacada, na Fanny deixà anar un crit estrident. No s’hagués imaginat mai que aquesta mena de càstig que, fins ara li havien estalviat, fos l’escollida per a corregir-la en aquest moment, i es va aterrir del mal que feia. Però no va disposar de gaire temps ni, sobretot, de cap descans, per a continuar pensant-hi. La mà, altre cop aixecada, tornava a caure a plom. I des d’aleshores no es va poder sentir res més a la cambra que el soroll de les natjades, junt amb les súpliques, els gemecs i els sanglots esmaperduts de la víctima.

El bonic darrere, feia poc d’una blancor d’alabastre, estava ara uniformement vermell, ja que el lord havia copejat equitativament sobre tota la superfície d’aquell cul, ni una sola partícula de la pell de les dissortades natges n’havia quedat estàlvia. Era tota una pluja de seques galtades que espetegaven com a veritables detonacions, i evidentment la turmentada noia devia experimentar un dolor horrorós, perquè remenava la seva lluna amb frenesí, intentant d’esquivar els cops, ara amb un cop de malucs cap a la dreta, adés amb un altre cop a l’esquerra, i tot seguit provant de defugir-los amb un moviment de dalt a baix.

Vans i fútils esforços!! La pesada mà continuava caient amb cadència en el lloc desitjat i incrementava al mateix temps la vermellor fosca d’aquella panera.

Quan va entendre que la nouvinguda ja n’havia tingut prou de patacades com aquelles, lord Elgroan mantingué la seva promesa de fuetejar-la a consciència.”

* * * * *

“Les dues noies van aturar-se un moment, tant per concedir un breu descans als seus braços, que ja començaven a esdevenir sens dubte completament laxos, com per evitar una síncope de la noia torturada.

Aquella, des del mateix moment en què havien parat de copejar-la, xisclava amb frenesí, pregava, suplicava, tot i prometent que estaria disposada a fer tot allò que volguessin, només a canvi que consentissin parar, deixar d’assotar-la.

Allò va constituir com una mena de senyal, ja que tot just en acabar la noia de parlar, les dues despietades executores varen tornar a començar.

Ara, a la manera turca, van colpir la planta dels peus i fou un espectacle ben curiós veure com s’anaven crispant els dits dels peus en una dansa de desesperació.

Quan ja la planta havia rebut una bona tanda, les noies van picar a la part del damunt dels peus, i després va arribar el torn dels panxells. En aquell moment hom hagués pogut tancar els ulls i seguir, només a través de l’oïda, la progressió del suplici, per tan aguda com havia esdevingut la gama ascendent dels crits de la pobra turmentada..

I allò no havia estat res en comparació amb el rebombori eixordador, dels crits roncs i lúgubres que havia de produir la flagel·lació de les natges.

S’ha de dir que fou administrada amb una perfídia refinada i ferotge, ja que, mentre la senyoreta Irongrow copejava a partir de la cintura sobre tota la rodonesa de les galtes, que es debatien i sacsejaven en una agitació boja sota aquell coent xàfec, la senyoreta Melville aplicava els seus cops just en el solc que les separava, mentre la punta de la llarga i flexible vara picava també, en aixecar-se de bell nou, en la zona del melic.

Allò que foren els crits, els gemecs de la dissortada Fanny és fàcil d’endevinar.”

* * * * *

“... per tal que la dona pugui sentir en tota la seva agudesa l’efecte terrible de les vares, es necessari que totes les seves terminacions nervioses en siguin afectades. Llavors, per la seva pròpia naturalesa, ella patirà al màxim, sentint el dolor, l’angoixa, i la por al mascle que aplica o ordena la tortura, enmig d’una extraordinària tensió. És per aquest motiu que la flagel·lació voluptuosa ha de ser cruel si hom pretén que sigui eficaç i assoleixi el seu objectiu.”

* * * * *

- “Jo mateixa us donaré un motiu real per cridar. És la vostra negligència que us torna tan ignorant. No us digneu a posar atenció en les meves classes. Us veig tothora somiant. Hi ha temps per a tot.

- Senyoreta ...

- No agreugeu encara més la vostra situació amb mentides. Sobra qualsevol explicació.

La pobra miss Fanny, ajuntant les mans, intentà entendrir la ferotge mestra. Va ser igual que intentar estovar al mateix lord Elgroan.

- Aneu a ficar-vos en posició!

Miss Clayfight, sanglotant, anà a agenollar-se a la tarima que sobresortia per davant la part de baix de la trona de la mestra. Era la primera vegada que seria fuetejada davant tota l’atenta classe i la vergonya de constituir el blanc de les mirades malicioses de les seves companyes li resultà insuportable. L’existència, en aquell moment, li va semblar amarga. Era el despit que parlava amb veu alta des del seu interior, el despit, el gran, l’únic motor de les enrabiades femenines.

Ben aviat va estar preparada.

En efecte, l’uniforme reglamentari que l’hi havia estat imposat des del primer dia comportava la total supressió de les calces. No en portava. La curta faldilleta va ser aixecada i després subjectada a les seves espatlles amb agulles imperdibles. A continuació, un rere l’altre, els seus canells varen ser fixats en unes anelles que sobresortien per davant la càtedra professoral. D’aquesta forma, la delinqüent quedava lligada més fortament i estable que amb unes manilles.

Tot i amb això, la senyoreta Eagle no semblava contenta encara. Sens dubte, tenia la ferma intenció d’aplicar a miss Clayfight una correcció de les més serioses, perquè, estirant violentament els seus turmells, els lligà a dues anelles fixades al terra, de forma que les cames quedessin molt separades.

Després de tots aquests preparatius, va fer una espècie de sermó, una reprimenda que amenaçava amb no acabar-se mai. Fou un discurs llarg, realitzat en un to de veu nasal, que va aconseguir exasperar miss Fanny fins al punt de tornar en impaciència la seva por. No va poder aguantar-se durant més temps i murmurà:

- Oh! Voldria que ja haguéssiu acabat!

La qual cosa li valgué una nova amonestació de la senyoreta Eagle, qui va començar així:

- Veieu aquesta impertinent que té l’audàcia de creure que jo estic al seu servei? Això començarà i acabarà quan a mi em plaurà. Què m’heu de respondre a això? Digueu-me?

- No res, senyoreta.

- Sortosament!

- Us asseguro que se m’ha escapat a pesar meu i us suplico que em perdoneu. Però és que no us podeu ni imaginar com n’és de dolorosa aquesta espera, més insuportable fins i tot que el propi càstig.

- Me n’adono perfectament de l’encert d’això que acabeu de dir. Però cal que experimenteu al mateix temps el terror pel càstig que ara us infligiré i la vergonya de veure-us exposada així, amb el cul a l’aire, davant de tota la classe. Quin darrere més impertinent, que cínic! Es remena i té tot l’aire de plantar-me cara.

- Oh! Senyoreta...

- Us callareu d’una vegada?

- Sí, senyoreta...

- Però us asseguro que no s’insolentarà amb mi gaire més temps. Vull que d’aquí uns moments es mostri tan llastimós com ara sembla atrevit i fanfarró. Segur que el remoureu. Però no d’aquesta manera. Serà una altra mena de dansa. Teniu! Què us deia?

Un gran crit respongué aquella pregunta, perquè acabava de fustigar amb un cop formidable, etzibat a plena volea, a través de tota l’amplada de les natges. I la infortunada miss Clayfight, sota aquest magistral atac, s’esforçà a encongir-se, tement allò que vindria a continuació. Per a dur a terme aquest moviment de fuita, havia tirat enrere el seu cap i estirava desesperadament les argolles fixades a la càtedra. Però aquelles anelles ja havien viscut altres intents i no van afluixar-se gens ni mica. Per a reeixir en la instintiva maniobra, les seves cames s’haurien hagut de tancar, si les argolles dels turmells no les haguessin mantingut fermament separades. Mentre ella es trobava així, miss Eagle, amb la seva maneta nerviüda i magristona, llançava un excel·lent revés de baix cap a dalt, i, amb un crit més estrident que el primer, mis Fanny, copejada ara al ventre, realitzà una maniobra exactament contrària de la precedent, és a dir, que enlloc d’intentar enretirar el cul, va provar d’apartar la panxa, de forma que va avançar les natges en tota l’amplitud de llur graciosa rotunditat. Miss Eagle s’afanyà en aprofitar aquest avantatjós oferiment per repetir damunt d’aquelles galtes el cop que ja els havia administrat la primera vegada i, sempre instintivament, la senyoreta Fanny tornà a encongir-se.

La fustigació va prosseguir així, alternativament de dalt cap a baix i de baix cap a dalt, amb la regularitat d’un pèndul de vaivé isòcron. Però aquell tic-tac tan agradable del rellotge fou substituït per una sèrie de crits discordants i aguts, engegats amb tota la potència de la seva gola per la dolenta miss Fanny.

Quan l’hagué fuetejat d’aquesta forma una bona estona, la despietada miss Eagle s’aturà un instant, tant per donar al seu braç un descans ben merescut, com per recomençar a renyar miss Fanny a la manera escolar.

- Jo crec, senyoreta, que aquest càstig us farà profit. Us en recordareu, oi?

- Oh! Sí...

- El que heu rebut fins ara no és ni la meitat del que us tinc reservat.

- Oh!

- No us penso deixar anar fins que no hagi deixat ple de sang el vostre culet impertinent.

- Si us plau, senyoreta! Pietat!

- Ara ja sembla molt lluny de mostrar la insolència que manifestava només fa una estona. Ja no sembla plantar-me cara. Però el que voldria és que, penedit del tot, implori el meu perdó amb llàgrimes de sang.

- Us ho suplico, perdoneu-me, senyoreta! Oh! Sigueu bona...

La dissortada gemegava encara més de por que de mal.

- Heus aquí com en sóc de bona. Jo en sóc molt de bona. Que no en sentiu els efectes de la meva bondat?

I mentre així parlava, la burleta miss Eagle, va tornar a posar-se a assotar-la. Aquesta vegada, enlloc de situar-se completament al davant d’aquella panera, ho va fer al seu costat dret, i en comptes de fuetejar amb cops espaiats i alterns com ho havia fet al començament, ara va deixar anar un veritable ruixat. Els assots plovien ara, llançats tots des de dalt, molt fort i molt de pressa. Miss Fanny intentava sostreure bellament el seu cul, però les vares el cercaven encara amb més eficàcia i seguien amb total exactitud tots els remenaments d’aquell darrere digne de compassió, que no aconseguia d’esquivar-les ni una sola vegada.

Era una molt bona fuetejadora miss Eagle, potser fins i tot una mica més versada en la flagel·lació clàssica que miss Saunders, encara que incomparablement menys forta i molt menys pèrfida.

La mestra va fer una nova pausa.

- Què me’n dieu de la meva forma d’assotar-vos?

- Oh! Senyoreta, és atroç!

- Us pica força, no?

- Oh! Deslligueu-me...! Prou! Prou, us ho prego!

- Prou, dieu? Estic molt enfadada i no hi estic d’acord.

- Oh! Aleshores, encara em voleu fuetejar més?

- I tant!

- No ho podré resistir. Em moriré. Estic al límit de les meves forces.

- No hi esteu pas al límit de la vostra resistència. No us morireu. Us he promès que escorxaria les vostres natges i jo no deixo de complir mai la meva paraula. Ara ja teniu la pell embutllofada sobre la carn inflada. M’agradaria que poguéssiu tenir la mateixa vista del vostre cul que jo tinc ara. Se’l veu tot contrit, ofereix un aspecte llastimós. Ara en faré sortir sang. De seguida podreu comprovar el resultat de la meva obra. Us el mostraré en un mirall.

I va fer tal com deia. Abans, subreptíciament, havia canviat de fuet. Havia substituït la llarga vara, flexible i ondulant, per una altra, més pesada, més massissa, que en aquest moment distribuïa forts cops, iguals i espaiats, damunt tota la superfície ja afectada, rebentant la pell tibada i provocant que, en els solcs ja traçats, perlegessin petites gotes de sang com si fos corall.

Els laments de miss Fanny esdevingueren trasbalsadors, encara que no impediren de cap manera que la ferotge mestressa continués el suplici, tot dient-se a sí mateixa, no sense orgull, que era una llàstima que lord Elgroan no estès allí present per a poder aplaudir la seva obra mestra de flagel·lació, ja que els elogis de l’amo, tan coneixedor d’aquest art, no la deixaven mai indiferent.

Les petites gotes vermelles que inicialment havien perlejat menudes i indecises, es reunien engrossides ara, mentre la pell continuava esbotzant-se, i s’ajuntaven en petits filets que regalimaven serpentejant al llarg de les cuixes, on anaven augmentant aquelles vermelles ziga-zagues.

Els estridents crits de miss Fanny cada cop eren més roncs i penosos. Ja no intentava esquivar els cops de cap manera, sinó que, amb el cap completament inclinat cap enrere, els llargs cabells esbullats, estirava desesperadament els seus braços, ben fixats a les anelles, i s’estremia completament a cada cop que queia sobre la seva llastimosa gropa, tant malmesa ara. La seva cara estava terriblement pàl.lida, les ales del nas completament tibades, i els seus ulls molt dilatats, horrorosament enfonsats, estaven envoltats d’un cercle blavós, gairebé negre.

Havia arribat ostensiblement al límit de les seves forces. Continuar el càstig hagués suposat una crueltat força inútil, doncs era evident que dos o tres cops més li provocarien l’esvaïment amb la conseqüent insensibilitat.

La mestra, satisfeta amb la seva obra, es girà per llençar la vara, esdevinguda inservible, i es trobà davant mateix de lord Elgroan, qui havia arribat sense fer soroll i havia indicat les altres alumnes que restessin quietes i silencioses, amb la finalitat d’evitar distreure la mestressa de la seva interessant ocupació.

Ell va exclamar:

- Bravo, senyoreta Eagle! Aquest mateix matí ho estava comentant. No crec que hi hagi en tot el regne ningú que es pugui comparar amb vos en l’art dels assots. Substituïu la força per una habilitat increïble. Fuetegeu amb agilitat i desimboltura, i això us fa encara més temible.”

* * * * *

“Eren dues superbes brunes, una de disset anys i l’altra de divuit. Tot i que no existia cap mena de parentiu entre elles, s’assemblaven tant que hom hauria jurat que eren dues germanes. Potser la similitud s’accentuava encara més per la uniformitat dels seus vestits.

La mestra les interrogà:

- Quina de les dues ha copiat els deures de l’altra?

Elles van callar, abaixant la vista, reflectint en els seus trets una trista desesperació.

La mestra insistí:

- Heu estat vos, miss Forthsight qui ha copiat?

La noia interpel·lada, aixecà els seus ulls, plens de llàgrimes, i no va contestar res.

- I vos, miss Fleetown?

- No, senyora.

- Aleshores és la senyoreta Forthsight qui no troba cap resposta per donar-me. Tampoc no m ‘importa gaire. La qui hagi deixat que copiessin el seu treball és tan o més culpable que la qui l’ha copiat, i ara no em vingueu amb que això es va fer sense que ho sabés la que veritablement va treballar, perquè mai no em canso de recomanar-vos que sigueu endreçades, que vigileu les vostres llibretes i que no us les deixeu prendre. Teniu tot el necessari per guardar les vostres pertinences i tots els panys són diferents, la clau d’un no serveix per a un altre. I doncs?

Va esperar un moment una resposta que no va arribar, mentre que lord Elgroan gaudia deliciosament de la confusió de les dues noies, ignorants encara de la seva sort, impacients per saber quin seria el seu càstig i desitjant alhora no haver-ho de saber. La mestressa, veient-les en aquell grau de temor i incertesa, va dir-los-hi:

- Per una falta tan especial és necessari un càstig especial. Us haureu de fuetejar una a l’altra, i us asseguro que, si no jugueu net, hauré d’intervenir jo mateixa i hi sortireu perdent. No podeu ignorar-ho, amb mi no us en sortireu tan fàcilment. Heu pogut comprovar fa uns instants com he treballat el darrere de miss Clayfight. Si no voleu que us tracti encara amb més crueltat, ho fareu el millor que sapigueu. Heu de saber que, si jo no quedo satisfeta amb la vostra forma d’assotar amb aquestes xurriaques que teniu a la vostra disposició, jo mateixa us flagel·laré a l’antiga, amb els nostres taws escocesos, i ja sabeu que són uns instruments terribles.

Elles ho sabien del cert. Varen esgarrifar-se només recordant una horrible escena durant la que els taws escocesos, una pesada tira de cuir bifurcada, havien desenvolupat el paper principal a les mans de la mestra, qui l’havia aplicat amb tanta brutalitat que la noia turmentada havia hagut de restar ingressada a la infermeria durant tres setmanes, a punt de morir-se a causa de la febre, i les cicatrius que li varen quedar, profundes com els talls d’un sabre, no arribarien a desaparèixer en tota la seva vida.

Amb una veu dura i inflexible, la mestressa va ordenar:

- Despulleu-vos, traieu-vos-ho tot!

Amb les mans tremoloses, les noies es van anar despullant i això encara els semblà més atroç, completament fora de mida, ja que en els càstigs que s’aplicaven a la classe només s’acostumava a arromangar les faldilles de les alumnes per a rebre el fuet, quedant circumscrita l’obligació de despullar-se completament només a la sala de punicions.

Fins i tot el mateix lord Elgroan no va poder reprimir un gest de sorpresa, però el somriure que li oferia la mestra va assabentar-lo que aquella infernal miss Eagle en portava de cap una de ben diabòlica.

Quan les dues noies ja s’havien tret fins i tot la camisola, la mestressa va manar-los-hi que es posessin una al costat de l’altra, però mirant cadascuna al cantó oposat. Fet això, la senyoreta Eagle va fer portar dos escambells munits d’argolles en el seu centre, i hi va fer passar el turmell dret de cada noia, de forma que totes dues mantinguessin la seva cama esquerra contra la de l’altra, mentre que la cama dreta, força aixecada, oferia un bell eixarrancament.

Els indicà després que enllacessin llurs cintures amb el seu braç esquerra. Aleshores proporcionà a cadascuna unes xurriaques de set tralles i de mànec curt.

A l’ordre de “Comenceu!”, les noies van copejar amb feblesa, les seves mans tremolaven i amb un cama aixecada havien d’aguantar-se mútuament, una a l’altra, per por de caure. La mestra els va remarcar:

- Si torneu a picar d’aquesta forma una altra vegada, hauran d’intervenir els taws.

Elles etzibaren tot seguit i a l’ensems un segon cop. Però com que també s’hi llençaren amb indecisió, producte de llur actitud neguitosa, aquell assot va ser amb prou feines una mica més fort que el precedent.

La mestressa va dir:

- Molt bé doncs! Hauré d’anar a cercar els taws!

- No! Oh, no! -rondinaren les noies.

I, amb totes les seves forces, van fer picar les tralles sobre les seves natges. Ambdues al mateix temps, ferides aquesta vegada, varen deixar anar el mateix crit de sorpresa i de dolor.

- Ah! Com és que us atureu? –bramà miss Eagle.

Sota aquesta nova amenaça amagada, que suposava la imminent aparició dels taws, les noies varen afanyar-se a seguir-se fuetejant i es varen fer mal, greument. En aquells instants i amb un afany de venjança, cada noia només pensava en tornar-li a l’altra tot el mal que rebia. I cridant, sanglotant, s’anaven escridassant, fins a que miss Forthsight, que començava a defallir, va deixar escapar les seves xurriaques, junt amb un gran crit de còlera i d’angoixa, i va haver de patir, sense poder tornar-la, la pallissa que li administrava la seva amiga.

Tanmateix va intentar venjar-se pegant-li a les natges amb la seva maneta. Però això no era el mateix que les tralles.”

* * * * *

* Traducció lliure realitzada per “Mestreton” de la novel·la original en llengua francesa de n’Aimé Van Rod, de títol “Le Dominateur ou l’École des Vierges”. Aquesta obra fou publicada l’any 1979 per Éditions Dominique Leroy SNEL, en una edició facsímil d’una anterior, efectuada per la Librerie Artistique et Édition Parisiènne Réunies en els anys trenta del passat segle XX. Aquest relat va ser il·lustrat per Carlo en la seva primera edició.

Cruelle Zélande. Paràgrafs seleccionats (Spanking i Literatura IV)

2008-06-30T02:28:00.005+02:00

La Nawa-Na em volia ajaure de bocaterrosa damunt dels seus genolls.

Aquesta nova posició em produïa horror, exposada d’aquella manera, completament despullada i sense cap possibilitat de vigilar les dones que m’estaven observant. Però el que m’omplí de vergonya i de ràbia alhora va ser que la noia, un cop m’hagué instal·lat com va voler, amb la meva gropa emplaçada enmig les seves cuixes i una mica aixecada, es va posar senzillament a assotar-me les natges de la mateixa manera que nosaltres castiguem als infants desobedients.

No sé per quina raó els meus pares no m’havien pegat mai, per la qual cosa aquella era la primera vegada, als vint-i-sis anys, que rebia una surra. Tot el meu amor propi es rebel·là, més que res per la idea de rebre-la davant d’aquelles criatures i de qui, en la meva opinió, era només una noieta miserable. Però quan vaig intentar girar-me i aixecar-me, ella va recolzar l’altra mà fermament entre les meves espatlles i em vaig adonar que les altres dones vindrien a ajudar-la si jo m’hi obstinava.

Vaig haver, per tant, de sotmetre’m i de continuar permetent que m’estovessin. La petita salvatge ho feia amb totes les seves forces. La sensació era tan punyent que, adés, a desgrat meu, em contreia per a escapar-ne, adés, al contrari, em distenia, m’obria, tot i esforçant-me en estar del tot blana, paradoxalment inaccessible, perquè quan em crispava, els cops, els assots, damunt dels músculs tensos, em produïen un dolor més agut encara. Però, quan em relaxava, la mà irada em copejava just a l’anus i a l’orifici del sexe, que semblava que s’obrís sota els efectes d’una fam estranya, exacerbada, produïda per la mateixa cremor, i no ho podia suportar durant massa estona. Tanmateix, la surra prosseguia, i la meva ràbia, la rebel·lió del meu orgull, varen créixer fins a una mena de punt de ruptura. Més enllà d’aquell punt, i com que les plantofades seguien caient, es diria fins i tot que amb una sequedat redoblada, no sé quina partícula del meu orgull va cedir al seu torn i em vaig posar a plorar, vaig esclatar en sanglots i em vaig remoure.

Les dones cridaren de satisfacció. Fou en aquell moment, mentre em regirava sense que intentés realment aixecar-me, ni tan sols escapar de la pallissa, quan vaig tombar el cap per casualitat en direcció a la gran obertura de la cabana i allí, a pocs metres, sota la llum que ja declinava, vaig veure passar un indígena, un home completament despullat si no fos pel seu tapall. Potser va ser a causa del soroll que va escurçar el seu pas i girà ensems el seu cap vers l’interior de la cabana. Vaig tenir la seguretat que ell em veia de la mateixa manera que jo el veia a ell, més nua que ell, estomacada així com si fos un infant, i per un moment vaig pensar que s’acostaria i que entraria dins la cabanya. Davant d’aquest pensament es van produir en el meu interior, al fons del meu ventre, un esquinç i una convulsió fulgurants, que m’inundaren d’un plaer salvatge.

Tot va passar en només un instant: el cor del meu sexe es va encendre i liquar alhora. Realment, ell havia continuat el seu camí i s’havia allunyat, però les criatures, amb el seu instint diabòlic, no varen deixar de notar de seguida la meva impensable reacció. Van tornar a xisclar d’alegria, aplaudiren i s’atansaren totes al voltant meu i de la seva companya. La Nawa-Na encara em va continuar estovant durant uns quants segons, però ja amb menys abrandament. Es podria dir que ho estava fent més aviat per tal de calmar-me, per acabar en certa manera de sadollar-me. Es deturà, i jo vaig romandre tranquil·lament damunt dels seus genolls, amb les natges del tot obertes, abrusades i, sens dubte, completament de color escarlata.

Aprofitant-se d’aquella lassitud, la noieta enfonsà en el meu sexe no solament el seu dit, sinó, almenys així m’ho va semblar, tota la seva maneta, introduint-la i enretirant-la deliciosament vàries vegades. Reia, i vaig poder copsar que explicava a les seves companyes que m’havia vençut, i que l’esquinçament del plaer m’havia mullat i omplia d’humitat el meu interior. Però ni les seves rialles ni la meva derrota aconseguiren humiliar-me. Ans al contrari, el meu orgull creixia novament immens i planava com un àguila per damunt d’aquelles vils criatures. Quan la Nawa-Na va decidir enretirar del tot la seva mà, m’hauria agradat agafar-la amb la meva i besar tots els seus dits.

* * * * * *

Allò va ser com una dolorosa sotragada. Em tornarà a estomacar el cul, vaig pensar. No podia suportar la idea que em passés allò, ja no només davant de les noies, sinó també en presència dels nens i dels homes, dels més vells, dels ancians, de tota la tribu. I, al mateix temps, el fet que ja conegués la noieta, i que ja m’hagués vist en l’abandó més total, en certa manera em tranquil·litzava, i àdhuc em produïa de forma absurda una mena d’escalfor al ventre, al cor. Ja m’havia apallissat i, amb o sense raó, tot allò que hom ha experimentat, encara que només hagi estat una vegada, inspira menys por.

Mirant de reüll tan bé com vaig poder cap a un costat del poltre de turment, vaig veure com s’apropaven les cames fines i brunes d’aquella a qui, en el meu fur intern, una cosa realment absurda, tenia com a una espècie d’amiga. Tanmateix, i pel que vaig poder distingir, no solament portava posat el tapall, sinó que s’havia guarnit fins i tot amb un faldó damunt el seu pit, que contenia i amagava les sines, com si hagués considerat també un deure el fer-me sentir encara més despullada, més exposada i més miserable. Quan va estar al meu darrere, em tragué del tot les calces, que romanien com si fossin una última muralla, totalment simbòlica, al voltant dels meus genolls, m’agafà en acabat per les espatlles i em va fer aixecar. (...)

Entre el poltre, que més endavant vaig descobrir que servia habitualment com a assecador d’alguns peixos, i la cabana que m’havien assignat,el moviment del terreny completament cobert per l’herba donava forma a una mena de vorera o d’esglaó poc profund, d’una amplada d’entre un i dos metres, i orientat com a propòsit cap al grup d’indígenes. La Nawa-Na va anar a seure en aquest seient natural, quedant així de cara als seus congèneres, i amb un moviment del seu mentó m’indicà que m’hi atansés. Quan s’està despullat, hom desitja moure’s com menys millor, perquè el més petit canvi de posició revela i descobreix sempre una mica més. Però jo sabia del cert que no tenia cap altra opció i vaig haver d’obeir.

“No davant d’ells, no davant de tota aquesta gent!”, pensava tanmateix amb desesperació.

Com en un malson interminable, es repetia l’escena d’aquella mateixa tarda. La Nawa-Na em féu entendre que m’havia d’ajaure’m de bocaterrosa damunt dels seus genolls, i vaig haver de tornar a fer-li cas. La noieta fins i tot es va tombar lleugerament cap un costat per tal que les meves natges quedessin ben visibles per a tots els espectadors. “Que em pegui si vol, no m’ablanirà, ni em doblegarà, només aconseguirà que em refredi encara més”, vaig pensar, amb la mateixa ràbia desesperada.

Però la Nawa-Na no tenia la intenció d’estovar-me, o en qualsevol cas no com ho havia fet a la tarda. Sens dubte sabia tan bé com jo que allò resultaria insuficient. La molt bandarra, mentre em treia del tot les calces i m’aixecava, i em posava després damunt dels seus genolls, degué dissimular una vara, deixant-la sobre l’herba o mantenint-la hipòcritament rere l’esquena. Amb aquesta canyeta prima i molt flexible, just en el moment què em disposava a reconèixer la seva mà, començà de sobte a flagel·lar-me el cul. No només el dolor, sinó també la sorpresa, varen ser tan forts, tan vius, que no em va donar temps de concentrar la meva voluntat, el meu valor si s’escau, i de seguida em vaig posar a cridar, a sanglotar i a remoure’m.

Tal com ho havia fet a la tarda, la Nawa-Na va anar incrementant el ritme dels seus cops, procurant evitar amb una cura malaltissa els ronyons i les cuixes, i fustigant exclusivament la gropa. Però aquesta vegada em feia la impressió que cada fuetada em lacerava. Havia perdut qualsevol classe de pudor, d’orgull, i cridava com una condemnada, tot i suplicant entre sanglots i plors que s’aturés. En debatre’m, vaig aconseguir fer lliscar les meves cames de la banqueta, encara que no dels genolls de la noia. Aquesta, tanmateix, amb el vigor dels indígenes, àdhuc dels que semblen més desnerits, m’engrapà aleshores amb el seu braç esquerre, estrenyent-me amb solidesa per la cintura, i em continuà pegant encara amb més energia, i d’una forma més punyent en la mesura que la meva nova posició, els meus genolls gairebé fregaven l’herbei, feia sobresortir i obria molt més les meves natges. Juro que creia, mentre la Nawa-Na em cinglava amb cops redoblats, que la vara m’esquinçaria en el sentit més literal.

No només la natgera, l’epidermis, sinó els accessos, les mucoses terriblement fràgils de l’anus i del sexe. I això no obstant, en el mateix instant que notava aquest terror, la cremor, el propi esquinçament, varen semblar enfonsar-se en el meu interior, en el punt més profund, trencant amb aquest violent moviment no sé quines rescloses, i vaig sentir com la saba del plaer brollava en el mateix centre d’aquell dolor agut, en el fons de les meves entranyes, i esclatava com una cascada.

* * * * * *

La Nawa-Na va haver de capitular al seu torn. Em llançà una mirada realment assassina, em va fer asseure en el mateix lloc, damunt d’aquella mena d’esglaó d’herba, on ella s’havia instal·lat anteriorment i, com que jo l’estava mirant amb cara de sorpresa, es va ajaure de bocaterrosa, amb les mandíbules inflades per la ràbia, damunt de les meves cuixes i els meus genolls. Crec que ja he esmentat que els indígenes posseeixen una espècie d’instint diabòlic del que poden estar sentint les altres persones. En Ra-Hau, que em volia doblegar completament i, si volem ser sincers, obligar a lubricar-me abans de penetrar-me, havia endevinat que ho aconseguiria millor i més de pressa si em permetia, per una sola vegada, estovar i humiliar la Nawa-Na, en lloc de deixar que ella em tornés a turmentar.

Certament, el meu cor va fer un bot d’alegria, mentre una primera sotragada semblà que ferís voluptuosament el teixit de la meva vagina dins del meu ventre. Em va costar una mica treure-li el tapall a la Nawa-Na mentre estava ajaguda a sobre meu. Però em vaig sentir més que recompensada al meu torn en descobrir, destapades i com una ofrena, totalment obertes damunt dels meus genolls, les seves petites i tèbies natges, el delicat frunziment de l’anus d’un bonic color marró daurat, el plec confusament pissarrós del seu sexe. La Nawa-Na, en sentir-se tan vulnerable, s’esforçà en tancar-se, tal com jo mateixa havia intentat fer, però només em va caldre aixecar una mica el genoll dret per a tornar-la a obrir completament. Realment tenia un culet encantador, més estret i a la vegada més bombat que el meu, menys ample i menys carnós. La seva pell posseïa una textura més atapeïda, més ben polida i, tanmateix, la qual cosa gairebé em féu posar gelosa, més vellutada i més tendre.

En Ra-Hau m’oferí la fina canyeta que havia d’emprar com si fos una vara, però jo no volia utilitzar-la. Penso que no he estat mai cruel. I, sobretot, em semblava molt menys sensual que estomacar simplement la Nawa-Na com es castiga els nens a Anglaterra i tal com ella mateixa m’havia fustigat el primer dia. Vaig rebutjar la canya i, boja d’alegria, em vaig preparar per a aplicar sobre aquella gropa insolent el diluvi més gran de patacades que pogués arribar a etzibar. Volia que la Nawa-Na recordés aquella surra tot el temps que visqués. Vaig assotar-la sense defallir, amb cops secs que rebotaven, per dir-ho d’alguna manera, sobre aquell adorable darrere, durant un temps que em semblà interminable, perquè veritablement em moria de goig mentre apallissava la noieta.

Sota els meus cops, les seves rodones natges de vegades es contreien, es crispaven com un rostre, i d’altres vegades semblaven renunciar a tot, esfondrar-se, tot i obrint-se aleshores en tota llur amplària, tan flexibles i delicades com la pell d’un guant. I jo aprofitava justament en aquells moments la seva humiliant derrota per a atonyinar, amb el palmell de la meva mà ben pla, les mucositats completament blanes de les zones anals i genitals, arribant fins i tot a arquejar una mica la mà cap enrere, tot just abans de deixar-la caure, per tal de poder sentir millor aquella carn en flor.

He de reconèixer que la Nawa-Na mostrà una major resistència, o, si s’escau, una ràbia i una tossuderia més grans que les que jo sabia presentar quan era ella qui m’estovava. Una estona realment molt llarga, mentre el color porpra fosc de la sang ja començava a aparèixer, com si es tractés de vi sota una tènue seda daurada, a la carn envellutada i llisa del seu cul, va romandre encara en silenci, serrant fermament les dents amb una obstinació més pròpia d’una de cabra, crispant i relaxant solament, en funció d’un ritme cada vegada més ràpid i en un fútil intent d’escapar als meus cops, o d’afeblir-los, els colpidors globus de llurs natges, alternativament inflats, sortints i deprimits.

En Ra-Hau, vinclat lleugerament cap a nosaltres dues, estava tan excitat que vaig pensar que el seu gland era a punt de rebentar. Em cridà una ordre, una embogida oració si hom vol, i vaig creure que temia, emocionat com estava per l’espectacle, descarregar el seu plaer a l’aire, fins i tot abans d’haver pogut penetrar-nos a mi o a la Nawa-Na. Fou aleshores que vaig redoblar els meus cops, que vaig forçar el meu alegre vigor i, per fi, amb un profund sobresalt de ràbia i desesperació, la noia es va posar a plorar. Quan va haver començat, ja no va poder aturar-se, les seves llàgrimes esdevingueren crits i més tard gemecs i sanglots. Però ella m’havia estomacat tan bé que jo sabia que en aquell precís instant estava fruint com una gosa i que el seu interior es mullava abundosament.

* * * * * *

(*) Traducció lliure realitzada per Mestreton d’alguns paràgrafs de l’obra “Cruelle Zélande”, d’autor anònim. Aquesta novel·la, apareguda originalment en francès l’any 1978, ens ha arribat a través de la publicació que en va fer Tusquets Editores en la seva coneguda col·lecció “La sonrisa vertical”. Aquesta edició en castellà va portar el títol de “Cruel Zelanda” i la traducció de l’original francès va córrer a càrrec d’en Paco Monge.

Ardeurs précoces. Paràgrafs seleccionats (Spanking i Literatura III)

2008-06-30T02:19:00.004+02:00

“La noia va somriure-li maliciosament i a continuació va fer-li l’ullet amb una picardia impròpia del seu estil, ja que tenia l’aspecte angelical de les noietes de bona societat que sembla que no hagin trencat mai cap plat.

Remenant suggeridorament els malucs, amb els braços fent nanses, l’estómac enfonsat i els pits agressius, avançà cap en Jacques amb els remenaments típics d’una bandarra que vol provocar un client. Després, amb un nus a la gola, resseguint una i altra vegada els seus llavis ressecs i goluts amb la llengua, caminant lentament amb les cuixes ben serrades per tal de produir un cruixit excitant amb el frec de llurs mitges negres, arribà a l’alçada del noi i començà a donar tombs al seu voltant, tot i apropant-li la tesa punta dels seus mugrons. (...)

En Jacques intentà atrapar la seva desbocada companya, però ella, fent un ràpid saltiró, es va escapolir deixant anar una rialla manyaga i gutural, una riota de bagassa, d’aquelles que fan posar la pell de gallina als homes i exacerben els seus sentits.

Fugissera com una anguila, va esmunyir-se vàries vegades dels braços que intentaven agafar-la. En algunes ocasions, quan hi havia la taula entre ella i el seu amant, Josette s’agenollava uns instants damunt d’una cadira i, plegant el cos cap endavant per tal de fer sobresortir el seu darrere, jugava amb l’excitació del noi donant-se unes quantes patacades a les natges, la qual cosa les envermellia al mateix temps que les sacsejava amb una saborosa trepidació.

En Jacques, amb la respiració mig nuada, l’esguard encès i el penis completament erecte, intentava encalçar la seva provocadora presa. Però sempre arribava massa tard. Tot seguit na Josette, en qui s’anava desvetllant una confusa propensió cap al masoquisme, forçà amb totes les seves males arts en Jacques a prometre-li una surra.

Ja veuràs quan t’agafi! –va dir a la fi el noi amb una veu sorda i tremolenca-. Et donaré una pallissa que et deixarà el cul tan calent, que aleshores sí que tindràs una bona raó per no portar calcetes durant uns quants dies!
Oh! Que dolent! –va contestar-li la noia en un to falsament festiu, perquè la perspectiva de rebre una surra l’encenia profundament, l’apassionava tant com la de fer l’amor.

Fins i tot havia arribat a desitjar tan intensament aquell complement que va donar fi immediatament a llurs escapades. Tanmateix, per fer creure al seu amant que no es tractava d’una rendició, sinó que no podia continuar escapolint-se a causa d’un accident, va fingir ensopegar amb l’estora i va caure de forma involuntària damunt el llit de bocaterrosa.

En dos camades, en Jacques s’abalançà al seu damunt. Na Josette començà a demanar clemència, debatent-se embogida entre el sòlid arc del braç que acabava d’empresonar-la per la cintura.

Interpretant la comèdia de la nena que nega l’evidència de les seves dissorts, na Josette es cargola, espeternega, mou les cames en tots els sentits, mentre l’assotador, abocat damunt aquells lloms d’ivori que no paren de saltironar i balancejar-se, comença a donar plantofades tan severes com nombroses a les farcides rodoneses per tal d’imposar, per dir-ho d’alguna manera, disciplina...

Na Josette es queixa d’aquest tracte, però ho fa d’una forma que és evident que la surra, més que afectar-la, l’omple de joia. Entre dos ficticis esbufecs o sanglots, exclama:

Pari! Pari, senyor professor! No em pegui més! Cou! El meu pobre darrere està cremant...! Ho explicaré tot! Li diré a la meva mare que m’ha abaixat les calcetes i m ‘ha pegat al cul...! No hi té cap dret! Ai! Ai...! Prou! PROU, SI US PLAU...! Oh, no! AIXÒ NO!! (...)

La jove gairebé no podia parlar a causa de la pluja de patacades que queia sense treva damunt les seves natges, agitades per nervioses sacsejades: les paraules brollaven ara entretallades de la seva boca, molt oberta, i algunes síl·labes eren repetides vàries vegades amb un so estrany, com si anessin precedides d’una hac aspirada. (...) Enmig de convulsions, crida sense fre, s’arqueja completament, es cargola cap a dreta i esquerra, mou frenèticament els peus; amb les cuixes completament enganxades, sembla que s’aixequi durant uns segons, impulsada per una força oculta, per tornar a caure després estremida, panteixant, sense ànim, totalment fosa per aquella imperiosa descàrrega.

Amb els ulls extraviats, llangorosa, la sadollada noia es deix engolir per l’opacitat del no-res; només llurs natges rubicundes continuen saltant mecànicament sota les últimes salves de plantofades que l’insaciable castigador segueix etzibant-li.”

* * * * * *

“Una rialla sardònica com un xerric va deixar-la glaçada. Poc després unes paraules van cinglar-li el rostre com si fossin fuetades:

Ja va sent hora que pensis en tapar les impures parts de la teva desvergonyida personeta, maca! Deix on és aquesta peça íntima, perquè quan un assotador castiga una falta imperdonable, de l’abast de la teva, copeja directament... A LA CARN!!!

En Jacques havia pronunciat cridant la darrera part de la frase expressament, per tal d’influir en la psique de la noia. I havia aconseguit el seu propòsit. Na Nelly, terroritzada, observa amb avidesa la màscara impertorbable de redemptor, rere la qual s’amagava en realitat una ànima d’aprenent de sàtir. Intentava trobar en els durs trets del mascle una mica de commiseració, un senyal de feblesa del que poder servir-se per accedir als sentiments de l’home i apel·lar així a llur generositat. Però la seva recerca no va reeixir, i la seva petició de gràcia fou rebutjada sense pietat. (...)

En Jacques s’acosta amb un gest amenaçador a la noia de les trenes, els ulls de la qual s’omplen immediatament de llàgrimes i a qui amb prou feines sostenen llurs cames. Esdevingut sermonejador per a l’ocasió, el jove deix caure pesadament una mà damunt l’espatlla de na Nelly, com si fos una espasa justiciera, i li diu amb un to tètric:

T’hauré d’administrar un càstig exemplar per la teva inqualificable conducta. És que no et fa vergonya haver caigut d’aquesta manera en el vici?
Oh, sí, se..., senyor! –ploriqueja la pobra noia, mentre dos petits rierols de llàgrimes escapen per les comissures dels seus grans ulls ametllats d’animalet assetjat.

L’actitud humil de la noia, llurs llàgrimes i els seus precs, provoquen al fals justicier un goig intens i secret alhora: intens, perquè actua sobre el seu sexe; secret, perquè roman ocult sota l’espès vel d’una hipòcrita reprovació. (...) La seva mà, que continua subjectant la desnerida espatlla, projecta la noieta cap al seu cos. Na Nelly llença un crit de sorpresa. De seguida, abans no tingués temps d’esbossar el més mínim moviment, l’home l’aixeca i l’engrapa sota el seu braç, de forma que les despullades natges de la noia, sotmeses a un incitant bellugueig, apareixen entre el desordre de la faldilla apujada fins a la cintura.

Malgrat que estaven travats per les calcetes, que envoltaven llurs turmells, els peus de la joveneta no paren d’espeternegar embogits mentre les primeres patacades comencen a caure, amb secs espetecs, damunt les molsudes cúpules de la gropa. El soroll de les palmellades, que atonyinen amb rudesa la juvenil natgera, sona d’un mode diferent enmig del bosc que dins d’una casa: és al mateix temps un so més clar, més nítid i també més esmorteït.

Bramulant i cargolant-se com una esperitada, na Nelly viu el moment més humiliant de tota la seva existència... i també el més provocatiu. Amb els ulls en blanc com a conseqüència del terror i la vergonya, el rostre desfigurat pel dolor, la boca deformada a causa dels crits que profereix, les celles arrufades i les galtes solcades de llàgrimes, gesticulant amb els braços i les cames i removent tot el cos, constitueix un autèntic regal per a n’Angelita, que l’observa, i per a en Jacques, que l’estova.

Tot i que mou cap a un i altre costat el cul, convertit ja en una foguerada, no aconsegueix evitar ni una sola de les patacades que colpeixen amb duresa els seus lloms flamejants. (...)

Subjugat per les prominències que salten a tota velocitat sota la seva mà implacable, el jove no s’acaba de decidir a posar fi a aquella cruel estomacada. Emprant tot el seu cor i tota l’energia al servei del càstig, i malgrat que comença a mancar-li l’alè, fustiga i fustiga sense aturador. Les natges nues de la joveneta, que vessa torrents de llàgrimes, són ara tan vermelles que, en contrast, la clivella del seu darrere sembla d’un blan com de neu.

Queixant-se i suplicant contínuament, na Nelly sembla que estigui disputant una prova de natació en unes aigües invisibles. Els seus braços se sacsegen en un moviment de braça, mentre les seves cames fan el mateix en algunes ocasions per adoptar a continuació els gestos propis del crol. Com a enormes tomàquets en el seu punt exacte de maduració, ambdues natges rodolen amb velocitat una cap a l’altra, es retorcen, salten bruscament cap al cel, tot i separant-se, per a tornar a caure, crispades, soldades novament, aixafades per la mà que les segueix castigant.

En un estat de suprema excitació, en Jacques continuarà ataconant durant gairebé deu minuts, sense cap interrupció, la panera de la màrtir. Un cop la deix anar, la noia, embrutida pel dolor i desesperada per la vergonya, es posa a córrer en totes les direccions com si estès boja, agafant-se amb les mans les ardents natges, que la torturen amb un foc i una pruïja infernals.

Tanmateix, en Jacques no la deixà continuar saltironant d’aquella manera durant gaire estona. Així que la va tenir al seu abast, l’agafà per les trenes, aturant-la en sec, i li va traure completament les calcetes, que va guardar entre el pit i la camisa. Tot seguit, després d’amagar la part posterior de la faldilla sota el cinturó que li cenyia la cintura, va ordenar la dissortada joveneta que s’agenollés de cara a un arbre, amb les mans damunt del cap.

La terroritzada criatura l’obeí d’immediat. Sacsejada per convulsius sanglots, adoptà la humiliant postura, exhibint d’aquesta forma el seu cul nu, inflat per la terrible surra i vermell com un pebrot.”

* * * * * *

“El to emprat per la noia no va agradar gens a en Jacques. El noi va acostar-s’hi, encerclà el seu tors amb un braç, engrapà amb força una de les dues magnífiques peres i, etzibant-li unes bones patacades al cul, per dessota la faldilla, va anunciar-li amb severitat:

“Per haver-me contestat d’un mode tan impertinent, et donaré una bona surra!

Na Josette, a qui agradava ser domada pel seu amant, en lloc de rebel·lar-se contra aquell càstig humiliant, va balbotejar, estremida d’emoció:

Oh, sí, Jacques! Una surra! Clava’m una bona surra...! Castiga les meves natges completament nues amb una bona estomacada...!

La mà d’en Jacques, que seguia pegant plantofades, relliscà pel bell mig de la gropa, es va inserir entre les dues cuixes i, allotjant en llur buit el promontori oblong de la vagina, va enlairar una mica el cos de na Josette. En rebre la carícia en la seva part més íntima, la noia deixà anar una rialla nerviosa i va estremir-se completament. Transportada d’aquesta manera, no va parar de fer petits miols fins que en Jacques, un cop va haver tancat la porta de la seva habitació donant-li una empenta amb el peu i va haver aixecat na Josette, la llençà de bocaterrosa damunt del llit.

Posant un genoll damunt la ronyonada de la noia, es va traure de la butxaca un cordó que va utilitzar immediatament per lligar junts els febles canells.

Fou aleshores quan, espernetegant i recargolant-se com una serp, na Josette, sobtadament alarmada, preguntà:

Per què em lligues les mans?
Perquè no s’interposin entre les meves natjades i el teu darrere quan comenci...
Però l’última vegada vaig deixar que em peguessis!
Sí, però en aquesta ocasió no serà una surreta de pa sucat amb oli, menuda. Et donaré una pallissa com Déu mana! Et deixaré el cul tan encetat que, amb o sense la faldilleta prisada, faci o no faci una ventada, et serà impossible posar-te les calcetes quan surtis d’aquesta casa!
Oh! –va ser tot el que la pobra noia va poder dir.

La veritat és que ja no sabia si encara tenia ganes de rebre el càstig o si, en témer-lo ara, preferia rebutjar-lo. Tanmateix era massa tard. Pressentia que el seu amant estava decidit a estomacar-la amb tota la seva força i que intentar fer-lo canviar d’opinió seria gastar saliva endebades.

Això no obstant, féu una temptativa per tal que en Jacques es moderés.

Estimat –gemegà amb un fil de veu-, no em pegaràs gaire fort, oi que no?

Ell, picant violentament aquella panera per damunt de la faldilla, que encara duia posada, respongué en un to eixut:

Faré el que em sembli millor!

De seguida, amb el rostre deformat per tics nerviosos i una expressió quasi bestial, el jove va agafar na Josette per la cintura i la dugué fins a una cadira, en la qual es va asseure. A continuació instal·là “còmodament” la noia entravessada damunt dels seus genolls. Com que era bastant alta, na Josette es trobà amb el cos vinclat cap avall, les cames penjant i els peus tocant el terra, d’un costat de les cuixes d’en Jacques, i amb el cap a frec de l’estora, de l’altre.

Mentre llur minifaldilla era enrotllada sobre els ronyons i, més tard, les calceteseren abaixades en el sentit oposat, tot i deixant completament destapat el seu cul voluminós, la víctima ploriquejava:

No em pegaràs gaire fort, oi Jacques?

El to de les seves paraules venia tenyit per una angoixa que, altrament, no desmentia la forma convulsiva en què la noia estrenyia llurs boniques natges nues.

En Jacques enllaça la flexible cintura i la subjecta amb fermesa amb el seu musculós braç. Malgrat la por que li tenallava i oprimia la gola, na Josette experimenta un plaer molt especial pel que no té cap mena d’explicació.

Les primeres patacades ressonen damunt les potents prominències, que es sacsegen en una saborosa dansa. És tan gran el fervor amb què el castigador aplica el correctiu que la noia no pot evitar proclamar immediatament el seu dolor.

Com que no pot moure els braços perquè té les mans curosament lligades a l’esquena, la noia es regira amb tot el seu cos: es balanceja i llença en totes les direccions les cames, en una desbandada que es veu relativament obstaculitzada per les fines calcetes blanques, enredades entre llurs turmells.

A en Jacques, que segueix copejant com un boig, li produeix una alegria salvatge anar tenyint de color porpra el saltironant darrere de la seva amant. Si no fos per les negres mitges de randa que ascendeixen fins a les rodones i molsudes cuixes, per les botes amb tacons d’agulla i les aparicions fugaces del gros ou pelut que sorgeix en obrir la noia les cames, hom hauria pogut creure que estava estovant una nena petita, a causa de la curta faldilleta prisada, el gran llaç que onejava sota la cascada dels llargs cabells, els crits gemegosos i fins i tot els plors infantils de la jove.

- NO TAN FORT, JACQUES! NO TAN FORT! –udola de tant en tant la pobre noia amb el cul en flames.

¡Però és com si intentéssiu prendre-li un plat mig ple a algú famolenc! En Jaques colpeja, assota sense parar els cims que tan nevats estaven uns segons abans i que, ara, transformats en una autèntica foguera, es mostren d’un roig escarlata.

Recargolant-se de dolor, na Josette rodola d’un costat a l’altre per damunt els genolls del dominador; més ben dit, fa rodolar la seva pelvis, ja que en Jacques la manté agafada amb tanta fermesa que no pot fer cap moviment amb la part superior del seu cos. L’home, que ja comença a ser un expert en l’art d’estovar les noies, no pega sempre en el mateix lloc. Tan aviat etziba una desena de plantofades en una natja, com al bell mig d’aquell darrere en frenètic moviment o, per tal de veure’l saltar amb més ímpetu, les aplica a la seva base. I cada vegada ho fa amb més fúria!

La natgera, que no para de remenar-se, s’eleva i s’enfonsa a tota velocitat sota la mà que crepita al seu damunt, de tal manera que el ventre de la noia va impactant amb un ritme regular la verga rígida i nua, després que s’hagi obert el quimono del jove. (...)

Vessant un veritable torrent de patacades sobre els lloms de color carmesí, i fent gala d’una brutalitat que no li és habitual, en Jacques queda atrapat per la màgia de la satisfacció. Els crits i precs de la màrtir semblen allunyar-se de la seva oïda i ara no pot fer res més que quedar-se fixat davant les tornejades masses de l’envermellida gropa, que no paren de regirar-se frenèticament sota el deliciós amuntegament format per la faldilleta, com les formes clares i hemisfèriques d’una abstracta mecànica.

La seva pròpia habitació li resulta desconeguda i, fins i tot, el seu mateix cos, del que té la impressió de no formar-ne part. Té la sensació d’estar flotant enmig del blau d’un cel amb una espessa capa de núvols blancs que, tot i espurnejant sota els raigs del sol, li oculta la terra.

I si continua flagel·lant vigorosament la seva afligida amant és només portat per l’embranzida d’una mena de moviment perpetu. (...)

Just abans d’ejacular, detura instantàniament l’eixordadora surra. La mà, adolorida per tots els cops que ha pegat, se situa enmig les resplendents cúpules, i un dels perniciosos dits penetra de sobte l’anus de la noia. Com si d’un encanteri es tractés, na Josette oblida el patiment que l’envaeix per deixar pas a la voluptuositat. I mentre aquell dit llarg inicia un vivaç moviment dins del tremolós anell, comprovant llurs sensacions, la noia reconeix ara com a deliciosos els efectes calorífics de la pallissa que acaba de rebre. Ja no es remou de la mateixa manera i els seus sanglots ja no esclaten pel mateix motiu. És tan gran el seu delit que na Josette esborra les seqüeles del seu patiment i de la seva rancúnia. Bramulant i remenant el cul de forma frenètica per tal de precipitar l’activitat d’aquell dit dins les seves entranyes, s’abandona a l’èxtasi.

* * * * * *

Aleshores, indicant a n’Angelita amb un gest d’assentiment que iniciés la sessió de flagel·lació, en Jacques s’ofereix a la boca, a aquella boca similar a una gàrgola en miniatura, amb una obertura circular que quedarà completament obturada pel gros tap de carn vermella. Abans d’engolir-la, la noia, menys impacient ara que ja sap que el seu amant no tornarà a fer marxa enrere una altra vegada, llepa i dóna petites mossegades a aquella verga ardent i elàstica.

Sona el primer xiulet, però na Josette, malgrat que n’és la principal interessada, no el sent. Després, un espetec prolongat, perquè les dotze tralles disperses no copegen totes al mateix temps les masses de les natges; i, a continuació, un crit estrident, que surt de la seva boca, oberta fins a tal extrem en el moment de la percussió que el membre del noi ja no dóna abast per a omplir-la.

N’Angelita, que ha seguit la trajectòria de les serpentines de cuir en traçar un arc fulgurant en l’espai, com un estel fugaç, i després ha vist dispersar-se d’un cop un feix de macadures damunt les carnoses cúpules saltironants, tot formant un ventall de foc, se sent transportada immediatament a un estat de gràcia sensual incomparable.

Torna a aixecar el braç i l’estira enrere tant com pot, acompanyant aquest moviment amb una torsió del seu bust. Els seus ulls estan clavats en els turons lacats de color grana, solcats ara per dotze ratlles més vermelles encara que la resta de la superfície del cul i una mica inflades.

Deixant anar una potent exclamació, assota novament amb totes les seves forces aquell darrere. Les natges, terriblement inflamades, es contrauen un altre vegada en el moment de l’impacte, per a projectar-se tremoloses després cap al cel, decorades amb un suplement de roges estries.

En veure que torna a obrir la boca per xisclar, l’home s’endinsa d’un cop sota la volta del paladar de la noia. La contundent estaca xoca contra la gola quan els llavis intenten tancar-se. El noi està tan enfonsat ara dins la boca, que el nas de na Josette ha quedat enterrat en el borrissol del pubis. S’ofega literalment amb aquell monstre que omple massa la seva boca. Desitjaria apartar una mica l’instrument que li talla la respiració, però en Jacques l’aferra del cabell i l’impedeix enretirar el cap. I mentrestant un foc infernal abrasa les maltractades natges. Amb un fervor desbocat i una passió sexual que voreja la histèria, la jove botxí fustiga el deshonrat darrere, assota amb una espècie de frenesí delirant la gropa, que salta bruscament, es retorça, balandreja. (...)

Amb un ritme ràpid i regular, les tires espeteguen sobre les voluminoses rodoneses, les emboliquen recargolant-se, abracen el seu contorn perfecte i, algunes de les mateixes, les més pernicioses, s’insereixen en la profunda vall que les separa, masegant una i altra vessant o, fins i tot, el seu fons. De vegades, l’extrem d’una tralla llisca entre les cuixes, en la part més elevada del seu punt d’unió, i assesta una mena de ganivetada en els gruixuts llavis del sexe i àdhuc en el clítoris, quan hi arriba canalitzada pel solc de la vagina.

En alguns indrets la pell s’ha obert i en brolla un petit filet de sang.

Tanmateix, a pesar del dolor que li produeixen les xurriacades, na Josette, amb les llàgrimes que dilueixen el seu maquillatge, el front perlejat de suor, i la boca on el penis entra i surt sense parar, llepa amb el fervor d’una devota. La seva llengua traça espirals entorn de la fletxa, genera vibracions sobre el sensible fre del prepuci, excita el fi tallet de l’orifici de l’orina i es perd entre el borrissó per acaronar els testicles quan la verga es manté completament introduïda.

La noia es troba tan sumida en la voluptuositat que, en aquest moment, caldria almenys un fuet amb tires metàl·liques, afilats com el tall d’una navalla, per a adonar-se de la magnitud exacta del seu patiment. Sent el dolor, és clar, però aquest dolor és una part integrant del seu plaer.

(*) Traducció lliure realitzada per Mestreton d’alguns paràgrafs l’obra “Ardeurs Précoces”, d’en Matthieu Delcourt. Aquesta novel·la, apareguda originalment en francès l’any 1992, ens ha arribat a través de l’edició que Ediciones Martínez Roca S.A. en va fer l’any 1994 en la seva col·lecció Selecciones eróticas Sileno. La publicació en castellà va portar el títol de “Castigos voluptuosos” i la traducció de l’original francès va córrer a càrrec de Teresa Clavel.

Beatrice. Paràgrafs seleccionats (Spanking i literatura II)

2008-06-30T02:02:00.009+02:00

“-On et durà el cavall?

Vaig fer una rialla.

-A Jericó

Sempre li havia donat la mateixa resposta, tot i que no sabia on parava aquell lloc. Va fer un gest d’afirmació mentre les mans buscaven el raspall. Jo sostenia el mirall. Amb passades, llargues i fermes, de les cerres, el pare m’enllustrava i m’allisava els cabells. El seu pes es distribuïa entre les meves espatlles en la seva lleugeresa. Brillaven, daurats, i n’estava satisfet.

-Molt bé –va exclamar-, el temps ens acompanya. Que pujareu a cavall, senyora?

Vam fer un pas endavant. Aguantava les brides del cavall perquè no es mogués. Antany, amb les cames estirades no tocava de peus a terra. Ara que havia crescut encara més, havia de doblegar massa els genolls. El cul em sobresortia de la sella i es projectava més enllà dels malucs, grisos i llisos. El pare es va situar rere meu i va començar a gronxar el cavall amb una mà. Amb l’altra em copejava, suaument, el cul ben obert.

-Preciosa panera ... ara s’ha fet més grossa –murmurava. Jo tenia les espatlles corbades. En alçar el cul premia la cara contra el coll, fortament corbat, del cavall. Es gronxava encara més de pressa. M’hi aferrava com m’hi havia aferrat sempre. L’entarimat, vell, es balancejava i s’enfonsava sota meu. Amb el palmell em copejava primer una natja, després l’altra.

-Ai, prou! –vaig panteixar.

Tot era una repetició.

-Jericó queda lluny –va dir el pare, rient. Sentia la seva felicitat dins el meu cap. Les galtes del cul em cremaven i em coïen. Em tremolaven els genolls. Notava, sota la sola de les botes, les barres dels estreps.

-Pare, prou –vaig suplicar-li. Les mans continuaven copejant. Sentia la marca dels dits damunt la meva lluna.

-Dues milles més ... aviat hi arribaràs. Què faràs quan hi arribis?

-Vindran les cambreres. Em banyaran i em perfumaran. Jauré, nua, en un sofà de seda. Em duran dolços. Els esclaus duran vi. I glaçons.

Recordava totes les paraules. Les havia inventades en somnis i ara les treia a la llum.

-Podré visitar-te i beure el teu vi? –em va preguntar el pare. Va deixar caure la mà amb un últim cop ressonant. Vaig panteixar que sí. Vaig caure cap a un cantó i em va agafar. Em va aixecar fins que els turmells van sortir dels estreps. Jo em corbava cap a ell. Tenia les natges inflamades. Amb la pressió de l’abraçada, els pits em van sortir, en llur plenitud de llet, per damunt les puntes de la camisa. Es veien els mugrons. Vaig prémer el cul mentre amagava la cara al seu pit.”

* * * *

“Em va enlairar, em va balancejar dins aquella abraçada d’ós. La vora d’un sofà va tocar el darrere dels meus genolls. En caure, va fer un simple moviment i em va atreure cap a la seva falda. Em van quedar els pits a la fresca perquè el vestit es va cargolar.

-No, oncle, no!

El meu panteix sortia alhora que ell alçava la mà i l’estampava contra el meu cul nu. Jo xisclava, cridava. La cremor era immensa.

-No, no, no, no! –vaig tornar a ploriquejar. Tota la meva formació m’havia marxat del cap. El foc em cremava les galtes. Ventava cops de peu. M’aferrava a la catifa. La mà oberta queia una vegada i una altra. Jo era alhora dona i criatura. El cul retrocedia, flamejava. Llàgrimes com perles em baixaven en cascada galtes avall.

-Ai...iiii! –jo xisclava una vegada i una altra vegada fins que es va aturar i em vaig quedar inerme, indefensa davant les seves carícies. Aquell palmell gran em brunyia el cul, els dits exploraven. Jo borbollava les meves penes.”

* * * *

“La Jenny va obrir la gàbia de l’Amanda i la va fer sortir. La mirada d’ell la va acovardir i es va tapar el pubis. La Jenny li va copejar els canells. A la mà, l’oncle duia una corretja, ampla i gruixuda ... potser era la mateixa que els nostres culs havien tastat a les quadres.

Els turmells de l’Amanda trontollaven i la feien ensopegar. La Jenny la va dur a la barra, que quedava a l’alçada de la cintura. Era de fusta, rodona i polida. Al mig, allà on reposava la panxa, s’enfonsava una mica.

-Ajup-te, amb els talons ben junts. I agafa’t fort a la barra de sota –li va ordenar l’oncle.

Seria la veu d’ell més autoritària que la que ella coneixia? L’Amanda tenia la mirada esmorteïda. Va clavar els ulls un moment a la paret i després va obeir.

-No gaire fort, si us plau. Després me’n podré anar?

Feia veu d’escola dominical. La Jenny es va inclinar i li va lligar els turmells amb una corretja ampla. (...)

L’oncle es va apropar a l’Amanda, l’exhibició de la qual era deliciosa. Vaig adonar-me que no li havien lligat les mans a la barra de sota a posta. L’esfera del cul era perfecta ... per dins, el solc era de color sèpia. La corretja es va enlairar i es va descargolar.

Cra-aaaac! Ai, quin aspecte va fer el cuir en besar a fons tota la seva femineïtat! L’Amanda va fer una ganyota d’angoixa, amb la boca penjant. Es va sentir, fluix, un gemec. Els cops eren lents i mandrosos ... insistents. Es veia que el pes del cuir només necessitava un gest indolent de la mà i del canell. De vegades queia transversalment sobre el cul, d’altres ho feia a sota, sota la poma que s’oferia, on les llargues cames es trobaven i la carn feia petits plecs com si s’arrugués, a punt de clivellar-se.

A cada espetec l’Amanda panteixava més fort. El cul va esdevenir una boirina rosa i blanca. Els artells eren blancs allà on s’aferraven a la barra de sota.

-No ...Noo...Noo...Noooooo! –suplicava. Movia els malucs amb cops cada cop més violents de rebuig. A cada espetec les natges ja tibants es tibaven més. Amb una mà d’home gran hauria pogut agafar-les totes dues alhora. Un meló partit. M’hauria agradat passar-hi la llengua, sentir-ne la calidesa, la calor que desprenia, que rebia. Vaig comptar deu, dotze, catorze. LAmanda premia les dents. Plorava per dins? La lluentor del seu cul era lluminosa tot i que no es veia cap marca. D’ençà d’aleshores he après l’art de la corretja: en diuen “polir a la francesa”. El cuir mai no ha de ser prim, perquè seria cruel.

Les argolles de metall que agafaven les mitges de l’Amanda es fregaven. Els genolls li feien figa i el cul encara sobresortia més. Els seus llavis van murmurar un llarg au...uuuuu. Aquest és el soroll esperat.

L’oncle es va aturar. Sentia com l’Amanda sanglotava, però no eren sanglots de dolor. Eren els sanglots d’un nen que ha perdut les joguines. Els sanglots d’un nen que para de plorar quan ningú se l’escolta.”

* * * *

“-Sis –va dir una veu. Vaig percebre un nou moviment ... un so suau i insinuant com del cuir fregant el palmell d’una mà.

Cra-aaaac! Una corretjada em va espetegar al cul.

-Ah! –em va sotragar; vaig esclafar la panxa contra el mur. Les natges em tremolaven, es tibaven. En vaig rebre una altra. La coïssor, dolça, s’escampava per tot el cul.

Un gemec que zumzejava darrera la mordassa. Era jo o la Caroline? Pare ... no! El pare no permetria una cosa així. De segur que el seu vaixell tornaria, amb les veles altes, ben tibades. Ordres. Peus que corren per la coberta. Vaig aclucar els ulls ben fort. El següent espetec em va abrasar el cul.

-Més fort! –havia exclamat la mare la nit que es va quedar la Jenny.

-Niing! –Els crits se m’ofegaven a la gola. La corretja, abrusadora, tornà a copejar-me. Una vegada i una altra. Els arbres no em veien. La gespa m’ignorava. Les llàgrimes em baixaven com perles per les galtes. Indecent, vaig prémer encara més les natges abrasades.”

* * * *

“-Aixequeu-li del tot el vestit –va dir una veu-, i agafeu-la pels braços.

-Aquí no ... –Semblava incapaç de dir res més. Aquí no, aquí no, aquí no. Un cruixit. Un cruix suau de fusta. Un esbufec. Planyívol.

-Traieu-li les calces. (...) Traieu-li tot d’una. I no deixeu que venti cops amb els peus –va afegir.

-No, el fuet no! –un gemec de l’Arabella. La modulació de les veus de la tia i del militar em feien gràcia. Del punt de vista del to, no variaven. Eren tot cortesia. La tia li va demanar si volia que la lliguessin. Ell va contestar que no calia, però que la subjectessin pels punys.

Me la imaginava doblegada damunt la taula, amb el globus del cul que resplendia. De segur que duia lligacames de setí blanc clapejat de vermell. La profunditat de la seva fenedura, entre les natges. Em va arribar la seva respiració, que filtrava els gemecs, fluixos i expectants. L’espetec sec de les xurriaques. Jo encara no havia tastat mai les tralles. Diuen que s’han d’estovar primer.

-Doncs sense lligar va dir la tia; per la veu semblava que li sabés greu-. Hilda, subjecta-la fort pels punys. I estira-li els braços.

-Noooo!

El crit perllongat, dolç i aristocràtic, va arribar amb el primer espetec. No sonava tan violent com em pensava. Volia veure-ho. (...)

-No! Noooooo! –Un nou gemec. Els plors de la dona pujaven com els violins. La taula cruixia. Sota el vestit arromangat, els enagos, i la camisa, el coixí de vellut devia comprimir-li la panxa. Tota una comoditat. Aquella comoditat em va confortar.

Els sorolls van prosseguir. El fuet espetegava, suau i ferm alhora. Primer travessava una natja, després una altra, sens dubte. Els hemisferis saltarins enrogirien i es retorçarien. Cops de calor? Seria igual amb la corretja? (...)

La tia va fer espetegar la llengua. Les gotetes de saliva del seu espetec xocaven amb els plors i els espetecs del fuet. Voletejaven com ocellets per la cambra.

-Aaaaaaah! Noooooo! Aaaaaaaah! –plorava l’Arabella. Sentia els seus plors a la meva gola com glòbuls d’angoixa coll avall. Es contreien, lliscaven. Es va fer el silenci. M’imaginava les llàgrimes brillant damunt la fusta brunyida de la taula.”

* * * *

“La ploma es movia entre les cuixes, em feia pessigolles. Em vaig mossegar el llavi, tot retirant la llengua. La tia era amable. Esperava. Una bombolla de saliva surava damunt la punta de la meva llengua en tornar a sortir. Es va aturar al llavi inferior. Jo cantava a la gola i sentia com giravoltava la punta, el seu calor blanc al voltant del meu clítoris.

Els ulls de la tia Maude em van permetre desviar la vista. La vaig mantenir. La ploma joguinejava, cap amunt, cap avall. Em va penetrar. Les natges s’alçaven, queien, tornaven a alçar-se. Jo feia uns ulls com unes taronges. Em cargolava ... veia el sostre nedant en la seva blancor. Una vegada i una altra vegada.

Vaig trencar les regles.

-Na! Na...aaaaah! –vaig exclamar sense respiració.

Un esclat d’estrelles a la panxa. El meu cul pujava i baixava, els talons repicaven a terra. Jo donava batzegades, absorbia cada flux llarg de sensacions. Rodes d’estrelles, de calor blanc, giravoltaven al meu clítoris. Llengües de foc em banyaven el cos. Vaig treure del tot la llengua. Un crit tremolós i em vaig desplomar, em vaig calmar, buida en la frustració. Les lluernes buides em miraven. Una oreneta en va travessar una. Aquí, ara, lluny.”

* * * *

“Aquell matí, a la Caroline, a l’Amanda i a mi ens van engabiar dues hores. Després la Jenny ens havia fet sortir, una a una, i ens havia donat dotze cops de corretja damunt el cul nu.

-És el vostre exercici matinal ... potser aviat us en faran fer de més agradables – va comentar. L’Amanda ploriquejava en silenci. Totes tres vam haver de tornar a les gàbies amb el cul abrusat. Ens havia dit que no podíem parlar.”

* * * *

“Em mantenia en aquella postura: les cuixes i els talons junts, tibants. Sota les natges s’endevinava la vulva en forma de figa. Esperava.

Amb el primer espetec del cuir vaig proferir un xiscle, amb el cap penjant. La coïssor de la corretja em va assaltar tres, quatre, cinc, sis vegades. Vaig prémer les natges, plenes, calentes. Les llàgrimes em regalimaven.

Tot seguit em va sortir de la boca una tremolor, un crit, degut a la primera mossegada de tres dotzenes de tralles. Les meves xurriaques ja eren aquí ... vives, plenes de música: Les detestava ... les adorava alhora.

-No, oncle, no.

Un xisclet, un gemec de mort. M’ofegava dins un munt de sanglots ofegats. Les puntes de les tralles em buscaven, em brunyien els globus de les natges, buscaven les clivelles. Una pluja de foc, un ruixim d’espurnes. Remenava les anques, els talons cruixien al terra. Ara que dominava la meva bellesa doblegada, em copejava més endins fins que els sanglots es van fer més forts. Les meves espatlles s’alçaven, s’abatien. Em van lliscar les mans de la barra, m’hi vaig tornar a agafar.”

* * * *

“-Ara gira’t, amb el cul ben enfora.

Vaig obeir i em vaig agenollar. M’havia de castigar per haver estat tan dolenta al wàter i a l’estudi. Em va lligar els canells amb corretges als costats del llit, allà on els suports de ferro passaven sota el matalàs. Després em va lligar de turmells.

-Arqueja bé l’esquena, Beatrice ... ensenya bé el cul! –el seu to era incisiu. La vaig obeir. Es va col·locar darrere meu. Vaig posar la galta al coixí, esperava-. Quin cul més perfecte ... ens superes a totes! –va murmurar.

Tenia les xurriaques a la mà, les havia tretes de sota el coixí. Les tralles espetegaven, em feien arcar i bellugar-me com una poltra. Vaig girar la cara i vaig mossegar el coixí. Les puntes de cuir em coïen, em buscaven, com exploradors. Buscaven els meus forats. Amb aquelles boquetes em mossegaven i em feien cargolar. La calor s’expandia. Dits de foc que busquen, calents. Amb el seu xiulet xiuxiuejaven a les natges exposades, a la panera, em fregaven la figa, el pot de mel. Per molt que em cargolés i panteixés, he de reconèixer que la sensació tenia una dolçor amargant. Les corretges em subjectaven.”

* * * *

“Em vaig estirar. Sentia la paret, freda, contra la meva esquena. A l’estiu posaria les gàbies a la gespa, entre els matolls i l’hivernacle. M’enduria el fuet. Tindria els ulls plens de foc i els pits erectes.”

* * * *

“La sodomització -tot i que els homes no ho saben- és un acte d’adoració del sexe superior. Siguin quins siguin els lligams o les aparents humiliacions que han de patir les dones, aquestes sempre en surten victorioses. Són capaces de rebre un seguit de penis bategants i en aparença dominants, però són els homes els qui acaben vençuts i exhausts.”

* * * *

“-Hi haurà moments dolços, hi haurà càstigs i plaers, Caroline. Jo te’ls ensenyaré tots.”

* * * *

“-Aprendràs a conèixer la teva puresa, Caroline. L’O és puresa. S’encercla per dins i per fora i no coneix res que no sigui ella. La teva boca fa una O, i el teu cul també. Entre les cuixes, l’O s’ha rendit i s’ha tornat oval, una el.lipsi. Però dins té l’O ... i dins les natges en tens una altra, l’O rosada.”

* * * *

“Qui hauria de ser lliure i qui no? Jo havia escollit manar. Hi hauria qui m’obeiria, hi hauria qui no ho faria. A través del vidre fosc de la ignorància buscarien la meva imatge. De nit s’amagarien, apinyades, al bosc, entre els matolls, entre les fulles humides ... plorant i demanant la meva presència. Jo desfaria el nus que lligava la seva infantesa. Els últims timbals de la seva joventut repicarien per a elles. La seva submissió seria el seu consol. Tot gemegant i plorant, sucumbirien a allò que tant havien desitjat. El fuet brunyiria els seus culs mentre ploriquejaven. Les cortines de vellut, corregudes, rebrien les seves llàgrimes, les fulles seques de les aspidistres n’acceptarien les lamentacions. Al matí serien com les noies del cor, vestides de blanc. Calmades, passada ja la tempesta, parlarien en veu baixa, refilant. Jo els absoldria dels seus pecats. Les ensenyaria. Arribat el moment, aprendrien que els homes, els portapenis, els portadiners, són inferiors.”

* * * *

* Paràgrafs extrets de l’obra “Beatrice”, d’autor anònim, publicada l’any 1989 en català per Edicions La Magrana dins la seva col·lecció eròtica “La marrana”. La traducció va córrer a càrrec de na Neus Arqués i na Gaia Güell.

El postre de la Laura

2008-05-14T22:34:00.007+02:00

Feia bastants mesos que en Joel i la Laura no sortien a sopar fora. Eren una parella jove, amb un pis comprat recentment i una gran hipoteca al seu darrere.

Havien triat una pizzeria prop del port. No era gaire cara i tothom deia que s’hi menjava molt bé, per tant, ell va escollir un plat de pasta i ella, una pizza de la casa.

Prèviament havien acordat no excedir-se, per tant, no demanar postres ni complements. Si volien sortir a sopar més sovint, calia seguir aquesta petita norma. Tots dos hi van estar d’acord, però quan la Laura va veure la carta de postres… no va poder evitar-ho: hi havia pastís de poma!

El cambrer es va acostar a la taula i amb veu dolça va preguntar:

-Voldran alguna cosa de postre?

-Jo…

-Laura! .- va tallar en Joel.

-Jo vull pastís de poma, gràcies.
.

El cambrer va assentir amb el cap i se'n va tornar cap dins. La Laura va notar la mirada fulminant del seu jove marit i una tremolor li va recórrer tot el cos.

- Va, nen… que només és un pastís! No ve d’aquí, i ho saps!

-Laura, saps perfectament el que havíem dit. Evidentment que no ve d’un pastisset, però ho sabies. No costava res. Era una ÚNICA norma, i ni això pots respectar?

Ella sabia que en part ell tenia raó. Sempre havia estat molt acostumada a tenir i fer tot el que volgués, i sabia que això no li era bo. Per aquest motiu, ella li va demanar ajuda per poder ser més responsable. Ho van parlar un temps tots dos i al final van acordar mantenir una relació de disciplina domèstica.

-Laura, què he de fer amb tu? M’ho pots dir?

Més que enfadat, semblava trist. En aquell precís moment van portar el pastís de poma. Ella va posar-se vermella i va donar les gràcies al cambrer. Després va girar el cap i va notar com en Joel abaixava la mirada.

Van tornar a casa sense dir-se res, fins que van arribar a la porta d’entrada.

-Laura, m’has fallat.

-Joel, entén que...

-No, no diguis res. No te n'adones? Res del que puguis dir o fer ara canviarà el que ha passat al restaurant. Vés a l’habitació i espera’m allà. Mentre jo baixo les escombraries vull que et posis com ja saps. I pel teu bé, més val que sigui així.

Va notar com tancava la porta darrere seu i baixava les escales. Tenia cinc minuts. Altres vegades s’hagués negat a complir les ordres, però avui ell tenia raó.

Amb resignació va anar fins al dormitori, al final del passadís. Es va treure les sabates, els pantalons, les calces… i va posar-se al racó. El seu racó. El racó de l’espera i el de la reflexió. Llavors va sentir la clau girant a la porta: era ell. Va notar una tremolor que li va recórrer tot el cos, però també es va notar humida. No podia evitar l’excitació que en aquells moments s’igualava a la por pel càstig que l’esperva. Va posar-se ràpidament les dues mans al clatell i tot seguit va sentir la seva veu

-Molt bé, així m’agrada… veig que saps el que et convé. Ara vine.

Ella es va girar i el va mirar. Seia sobre el llit i la mirava amb una severitat sincera. No li convenia dur-li la contrària ni fer-lo enfadar més. Va acostar-s’hi poc a poc i quan van estar davant per davant, ell la va tombar amb un moviment sec ca pals seus genolls.

-No sé per què continues amb aquest comportament… -

Mentre deia això, li anava passant la mà per tota la superficie del seu cul.

- No veus que no està bé? No veus que hi sortim perdent tots dos? No ho veus?

-Perdona’m…

Però ja no va dir res més. Va limitar-se a deixar caure la seva mà contra aquell culet rodó. Cada cop era més fort que l’anterior i ella de tant en tant ofegava petits crits de dolor.

-Ho sento! De veritat!!! Para!!

Però ell no l’escoltava. No li interessaven en absolut les súpliques de la seva capritxosa dona. Gens ni mica.

Pam, pam, pam… Potser van passar deu minuts. Qui sap, potser més i tot.

- Has d’aprendre a comportar-te! Acceptar les normes! I si no saps fer-ho per les bones, ho hauràs de fer per les males! A vegades sembla que només entenguis aquest llenguatge!

I de cop va parar. Ella seguia sobre els seus genolls, amb les dues mans al terra. Ell no deia res i la Laura no sabia com interpretar aquest silenci. Es podia moure? Era només una pausa? Tenia el cul tan adolorit que no volia equivocar-se més. Potser ja havien acabat, però per si de cas, es va quedar immòbil.

-Aixeca’t i vés cap al menjador. Ja saps què toca ara.

-Joel…

-T’ho he de repetir?

El menjador era al costat de l’habitació on eren ara. No va trigar ni un minut a adoptar la nova posició: mans recolzades a la taula, cos recte i cames una mica obertes.

Ell la seguia pel darrere, observant-la i comprovant que ho fes bé. Aquella posició li permitia diverses coses: per començar, tenia més llibertat d’acció i de moviment, i podía utilitzar instruments diferents… però el que més li agradava era poder tenir tan a l’abast el sexe de la seva dona. Abans de treure’s el cinturó va passar-hi la mà. Efectivament, no s’equivocava: ella estava com sempre…

-Vols dir que estàs aprenent alguna cosa de tot això?

Però no va esperar la seva resposta. No calia. Es va treure el cinturó d’un sol moviment i va començar a descarregar-lo amb força contra aquell culet vermell que tenia al davant.

A cada cop ella movia tot el cos de manera totalment involuntària, a causa de la força que aplicava ell. S’anava reprimint, però al final no va poder més: unes llàgrimes sinceres van començar a regalimar-li galtes avall. S’hi acompanyaven paraules de perdó.

Finalment ell es va aturar. No ho va fer per les seves llàgrimes (tot i que no li agradava veure-la plorar), sinó perquè va pensar que amb tot, ja hauria après la lliçó. Ella va mirar-lo en silenci, sense saber què dir, però al cap d’uns segons va dir: “gràcies” seguit d’un “ho sento de veritat, t’estimo molt”.

Ell no va respondre, però li va dedicar una mirada de tendresa. S’hi va acostar per abraçar-la amb força i tot seguit va agafar-la en braços per dur-la fins al llit.

Novetats

2008-05-02T15:11:00.003+02:00

Bé, després d'uns quants dies d'inactivitat involuntària, he afegit unes quantes novetats (i encara falten algunes coses):

- 1. He canviat el disseny (l'altre era més clar i pel que he comprovat, a vegades segons el navegador que utilitzaves, canviaven lleugerament algunes coses.

- 2. He posat un traductor. Ara podreu llegir els relats en castellà, anglès o francès.

- 3. He "allibertat" els problemes dels comentaris. No sé, s'havia autoconfigurat de manera que només poguessin deixar comentaris els usuaris registrats a blogger. Ara ja està. Si seguiu tenint problemes, podeu posar-vos en contacte amb algú de nosaltres (el meu mail surt al meu perfil)

- 4. Cada relat portarà com a etiqueta el nom del autor, així podreu cercar els relats per persona que els ha escrit. En el cas que publiquem històries ja fetes però traduides al català, posariem també el nom del autor original, acompanyat del traductor. No posarem etiquetes per matèria perquè casi tots els relats tindran temàtiques similars, i en la ficció, crec que no calen! :)

- 5. He instal·lat també un comptador. De fet ja existia, però estava a mode invisible, per això marca 200 visites (clar, no són totes d'avui! xD)

- 6. He posat links. De moment a blogs de relats... poc a poc anirem omplenant la llista, tant dels blogs de relats com els blogs spank-no relats.
.
.
Per qualsevol cosa, no dubteu en comentar-ho. Estarem encantants de rebre les vostres opinions, com també les vostres històries si us animeu a escriure alguna coseta. :-)
.

Nou blog de relats. [La canya màgica]

2008-04-23T00:10:00.000+02:00

Benvinguts a aquest nou blog!

Tal dia com avui, Sant Jordi, el blog d'spank català ha decidit fer un pas endevant i oferir-vos a partir d'ara un nou blog paral·lel on trobar relats (i traduccions) en la nostra llengua.
Esperem que us agradin i que de tant en tant us deixeu caure per aquí ;)

(nota: el disseny del blog encara està per acabar de definir)

Començarem amb un relat del nostre nou col·laborador (en aquest blog): "La canya màgica", escrita originalment per Mestreton.

Disfruteu-lo!

LA CANYA MÀGICA

(Per a na Mònica, amb tot el meu amor)

Ella estava agenollada damunt del llit, tranquil·la, relaxada. Els seus llargs cabells tapaven completament el coixí i el bressol dels seus mateixos braços, on deixava reposar el cap. El llençol rebia impassible la tendra carícia dels seus mugrons, nus com la resta del cos, eriçats agressivament, però amenaçant només algun plec accidental de la mateixa roba. Amb un suau pendent que s’estenia cap amunt des dels omòplats fins a la part més baixa de l’esquena, aquesta una mica ensorrada, la dona exposava generosa, oferint-les en tota la seva grandària, les natges plenes, rotundes en la seva rodonesa. Per tal de palesar encara una mica més aquesta posició d’ofrena, mantenia les cames lleugerament obertes, mostrant sense cap mena de recança el misteri del seu sexe i, una mica més amunt, la tendra corol·la del seu anus.

Malgrat que l’havia sobtat d’entrada trobar-se la canya a sobre la tauleta de nit, no havia fet preguntes. Era un instrument que podia arribar a ser molt contundent i, per tant, força dolorós. Però confiava plenament en el seu home i sabia que no tenia res a témer. Havia acceptat igualment despullar-se del tot, intrigada potser perquè normalment era ell mateix qui anava traient-li la roba que duia posada, sense presses, entre petons i petites juguesques on normalment els llavis, la llengua i les dents n’eren els principals protagonistes.

Na Mònica no era una persona submisa, ni gaudia amb el dolor ni amb la humiliació. Tanmateix havia après, durant la ja molt llarga relació que mantenia amb n’Andreu, que sotmetent-se als jocs que ell tot sovint li plantejava, aconseguia arribar sempre a uns altíssims nivells de plaer i satisfacció. Per aquest motiu romania tranquil·la, deixada anar, potser una mica expectant per l’amenaça evident de la canya, mentre esperava que ell iniciés la sessió que avui li havia preparat.

Ell s’havia tret també tota la roba, deixant-se posats únicament uns eslips cenyits i amb un petit camall, que amb prou feines aconseguien amagar l’erecció que apuntava ja el seu penis. S’apropà al llit pel mateix costat on ella mantenia la seva postura de penitent i començà a acaronar-li lentament l’esquena, resseguint en un i altre sentit tota la superfície de la seva pell, des del coll fins al punt on començava el turó de la seva gropa. Havia iniciat aquest moviment de vaivé amb la seva mà dreta i, sense incrementar el seu ritme suau, hi anà afegint l’esquerra, utilitzant-la però com una espècie de contrapunt respecte del recorregut de l’altra mà, en un primer intent d’escalfar la pell i anar-ne obrint els seus porus. Quan va entendre que aquest primer objectiu ja havia estat assolit, va adreçar aquelles carícies cap a l’altra banda del cos, que sabia que poc a poc se li aniria obrint. Amb el mateix ritme lent, però sense aturar-se, va començar a passar el palmell de les seves dues mans des dels talons de la dona fins a la part de dalt de les cuixes, i a l’inrevés, deixant només orfes de les seves atencions el cim d’aquell promontori, que senyorejaven les seves rosades i amatents natges, i el plec carnós del sexe, on va fixar la veritable frontera de les seves manipulacions per la banda de baix.

Copsant que aquell escalfament previ havia arribat a la seva fi, va etzibar una patacada forta, però sense cap malícia, en la plenitud d’aquell cul ofert, d’aquella lluna plena i magnífica que tant admirava. Resistint-se al desig de copejar unes quantes vegades més aquella panera excepcional, demanà a la dona que aixequés una mica el cap i va besar-la a la boca, amb un petó a la vegada dolç i punyent, cercant també sense cap exaltació la llengua d’ella i cargolant-la amb la seva. Mossegà alhora els seus llavis sense fer-li mal, en un gest que tanmateix l’acabà d’excitar.

Amb el mateix ritme assossegat que havia mantingut fins aleshores, agafà la canya de damunt la tauleta i l’acostà transversalment a aquell cul que semblava, ara més que mai, ofert a tots els excessos que pogués imaginar. I, justament, si alguna cosa no li mancava a n’Andreu era imaginació!! Això no obstant, va poder contenir-se i es dedicà tot seguit, retornant aquella fina vareta de bambú d’una mica més de tres pams de llargària a una posició ara perpendicular als malucs de la dona, a fregar suaument però intensa el seu clítoris, evitant malaltissament que la canya fregués altres parts d’aquell sexe obert. Ella va mostrar lleument la seva sorpresa amb un gairebé imperceptible moviment de les espatlles, però aviat s’hi acomodà i es concentrà exclusivament en el frec de la vara sobre el seu punt més íntim, altre cop completament relaxada.

Poc a poc, n’Andreu va anar incrementant el ritme d’aquell destre moviment masturbatori, desplaçant una i altra vegada la canya en la mateixa direcció en la que estava orientat el tronc de na Mònica, en ambdós sentits, amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall..., i convertint aquella maniobra en una rutina previsible, que aconseguia que la dona pogués endevinar el moment exacte en què la vareta acabaria de fregar-la en un sentit, i esperar alhora amb delit el nou contacte que havia d’arribar amb tota seguretat en iniciar aquesta la trajectòria inversa. Petites gotes de suor començaven a omplir tota la femenina ronyonada. Ella començava a expressar amb petits sobresalts la imminència de l’orgasme, mentre la seva respiració esdevenia més intensa, tot i accelerant-se a cada segon que transcorria. Algunes d’aquelles gotetes de suor s’havien començat a desplaçar i ja amaraven pràcticament els dos sensuals clotets que decoraven aquella zona, a banda i banda de la columna. Una nova acceleració del ritme va provocar que ella comencés, ara sí, a emetre petits gemecs i alguns crits ofegats, cada cop més a prop de l’alliberament i l’èxtasi d’una explosió de goig que ja no es faria esperar gaire estona més. Ell, tot i esforçant-se per romandre impassible davant d’aquell formidable espectacle, va mantenir aquell ritme més alt. Un instants més i, ... tal com tots els símptomes ja apuntaven, ... la dona aturà en sec la seva ara feixuga respiració. Simultàniament, tensà tot el seu cos en un esforç titànic, que no responia a cap forma de resistència, sinó a la plena acceptació de l’orgasme que va recórrer tota la seva femenina anatomia. Una intensa descàrrega elèctrica que anava des del seu centre del plaer fins a cadascuna de les seves extremitats, per a tornar a dirigir-se novament cap al sexe, on s’aturà en el mateix instant que emetia un crit salvatge, tancava les cames i es deixava caure de costat damunt del llit, on assumí en un replegament desesperat la posició fetal i es quedà completament quieta durant uns segons, que varen semblar eterns.

N’Andreu va deixar-la gaudir plenament d’aquell moment i va romandre també immòbil mentre ella anava recuperant els sentits després de la forta batzegada. Uns instants més tard, s’estirà al seu costat i tornà a besar-la, ara amb tendresa, i prolongà aquell bes fins a que els batecs dels dos cors tornaren a acompassar-se, com si en fossin un de sol. Quan li va semblar que ja havia passat prou estona perquè na Mònica recuperés l’alè, va xiuxiuejar-li a l’orella que tornés a adoptar la mateixa postura d’abans, que encara quedava molta nit per endavant.

Ella ho va fer amatent, sense tardança, quedant de bell nou en aquella posició que tant ressaltava de relleu les seves esplendoroses natges, i sabent amb total certesa que ara arribava el moment en què les mateixes serien posades a prova. L’home tornà a agafar la canya amb la seva mà dreta i en un to eixut, seriós l’esguard, ordenà a na Mònica que no es mogués, i que mantingués les cames ben obertes mentre no s’aturessin els cops. Amb aquell mateix timbre de veu assabentà la dona que podia cridar, fins i tot plorar, però que, si es movia, hauria de emmanillar-la al capçal del llit i tornaria a començar a copejar-la des del principi, tot i que ja comptava amb què no caldria arribar a aquest extrem. Per tal de temptejar la distància i fixar el punt de contacte dels cops, acostà la vareta al bell mig del cul de na Mònica, per a tornar a separar-la tot seguit i efectuar de forma improvisada i amb molta rapidesa un parell d’enèrgics moviments que tallaren l’aire de l’habitació, com en una mena de ritual d’escalfament del braç, abans de retornar la canya a tocar d’aquelles natges que tant l’engolosien.

Finalitzats ja tots aquells preàmbuls, retirà novament la canya, aixecà el seu braç, i el descarregà amb força, fent que la vareta s’estavellés al mateix centre d’aquella gropa exposada. Un sinistre xiulet precedí el peculiar soroll que va fer l’andròmina de bambú en topar amb les carnoses superfícies d’aquelles galtes, força pàl.lides fins aleshores. Ara començaven a mostrar ja l’empremta, d’un vermell que esdevenia cada cop més viu, de la vara, després del seu primer contacte amb aquella règia panera. Gairebé simultani amb el “ccrraaaacc” del primer assot, na Mònica apagà un petit gemec damunt del coixí, sense perdre tanmateix la positura assumida.

Sense apressar-se, amb una cadència lenta que deixava passar uns quants segons entre un cop i el següent, n’Andreu anà repartint els impactes de la canya per tota la superfície del cul, des de la part de dalt de les natges fins al mateix plec que dóna començament a les cuixes. Tampoc no modificà la potència dels assots. Només li calia un petit gir del canell i l’avantbraç per a control.lar amb traça la seva intensitat. Ella, en canvi, anava responent a cada cop de forma diferent. Primer amb gemecs i esbufecs més o menys dissimulats per la roba del coixí. Més tard, després que la canya hagués besat les seves natges cinc o sis vegades, amb petits esgarips que encara intentava contenir. Quan el compte va arribar als deu, no va poder evitar llençar un crit agut de dolor, una expressió aquesta que va anar repetint, ja sense cap mena de vergonya ni restricció, i amb diversos graus i tonalitats, fins que l’home descarregà la vareta per quinzena i última vegada. Fou com la interpretació d’una petita peça musical, basada en l’alternança de dos instruments: el soroll monòton i constant de la fusta en xocar amb la pell, enfrontat contra el to creixent de la veu humana, que puntejava totes i cadascuna de les percussions sobre les molsudes galtes amb harmonies distintes.

Encara que inconscientment havia realitzat petits moviments amb les cames i havia modificat lleugerament, en algun moment durant la tanda de cops, la posició de la gropa, val a dir que na Mònica va mantenir tothora la seva postura. Tot i que alguna llàgrima havia quedat atrapada als seus ulls, no va arribar a plorar. Ara, però, el seu cul mostrava ufanós, superb, les empremtes del càstig. Tota la superfície d’aquell temple de la passió havia envermellit ostensiblement sota els assots. Entre els malucs, tota una graella de línies horitzontals d’un color més intens permetia comptar els impactes rebuts. La pell, paradoxalment suau encara, mostrava les irregularitats dels petits solcs produïts pel tast de la vara. Aquell cul zebrat semblava reclamar ara una altra mena d’atencions, però l’home, deixant l’instrument del plaer i alhora del dolor altre cop damunt la tauleta, va tornar a manar-li que encara no es mogués.

La suor perlejava tot el cos de la dona, donant-li pel reflex de la llum de l’habitació una lluïssor de semblança quasi irreal. N’Andreu va passar suaument, amb delicadesa, el palmell de la seva mà per damunt de les ratlles escrites feia un moment per aquella canya màgica, per aquell estri versàtil que tantes i tan diferents sensacions havia pogut generar només en uns pocs minuts. Copsà l’escalfor que es desprenia de les pregones rodoneses d’aquella panera sublim, tot i deixant de mantenir-hi el contacte, i somrigué complagut. Tornà a posar la mà damunt d’aquella gropa encesa per un foc real i l’anà desplaçant cap avall, resseguint el solc entre les natges, ara perpendicular a les empremtes del càstig rebut, i completament blanc en el seu interior en contrast amb les dues maduixes madures que el vorejaven. Els seus dits semblaren agafar vida pròpia en anar davallant, mentre arribaven a aquella zona que s’havia mantingut tota l’estona oberta de bat a bat, fregant només distretament l’anus de la dona, qui ara sí es tensà una mica davant aquella intromissió a traïció. Els dits de l’home finalitzaren el seu assetjador trajecte en trobar-se amb l’obertura vaginal, ara lleugerament humida. Sense cap mena de dificultat aconseguí introduir un dit, el seu índex, dins d’aquella cova estreta i acollidora, i començà a moure’l seguint una trajectòria circul.lar, fent-lo girar primer a poc a poc, tot i resseguint les parets interiors de la vagina, i combinant aquest moviment rotatori amb un altre quasi imperceptible de penetració, per acabar donant una major velocitat a aquell gest gairebé mecànic i arribar a realitzar-lo amb totes les seves energies durant un instant que s’anà perllongant com si s’hagués quedat atrapat i deturat en el temps.

El raig que identificava el gaudi de na Mònica brollà amb força i deixà xopa la mà de l’home, qui continuà tanmateix repetint aquella maniobra, fins a aconseguir que els diferents orgasmes de la seva parella se succeïssin sense interrupció, fins al moment en què ella mateixa va demanar-li que parés. Ell, obedient ara, es va aturar i va ajudar-la a asseure’s a la seva falda, mentre li acaronava tot el cos, encara tremolós pel plaer.

Mentre l’abraçava tendrament, va tornar a reflexionar sobre aquella facilitat que na Mònica tenia per a arribar a encadenar diversos orgasmes vaginals, moltes vegades sense que pogués posar-hi fi per ella mateixa si no era el seu home qui parava, com ara mateix havia succeït. Tornà a somriure quan la petita ombra de l’enveja planà per damunt del seu cap, en un intent per imaginar-se què passaria si fos ell, si fossin els homes, els mascles, els qui poguessin arribar a aquests cotes en llur satisfacció. Sense perdre el somriure, pensà que el món estava mal repartit. Sempre l’havia sobtat també la clara diferència entre els dos tipus d’orgasmes, el clitorià i el vaginal, tot i que la majoria de sexòlegs i altres experts no admetien com una realitat el segon dels mateixos. Moltes vegades, ell i na Mònica havien estat fent broma també sobre aquesta evident ignorància i “manca d’experiència” dels mal anomenats experts.

La dona seguia asseguda damunt les seves cuixes. De ben segur que notava la seva ostensible erecció, però, com si volés assegurar-se’n, desfermà un dels braços que tenia al voltant del coll de n’Andreu i deixà caure la mà directament sobre el seu sexe inflat. Ella també somrigué i aprofità la continuació d’aquell moviment obscè per a besar-lo, ara ella, a la boca. Els seus llavis van obrir pas a dues llengües famolenques que van inspeccionar, jugant entre elles i amb un moviment de vaivé, tots els racons de les dues cavitats bucals. La dona continuà manipulant el penis i l’escrot mentre intensificava l’apassionament d’aquell petó sens fi. Ell la deixà fer uns instants més abans de retirar-li la mà. Fixant els seus ulls en els d’ella i encara amb el somriure en el seu esguard, no va caldre dir-li res per a fer-li entendre que encara no volia acabar.

Amb fermesa, va tornar a aixecar-la per a posar-la novament damunt dels seus genolls, ara però estenent-la completament de panxa per avall, de forma que el cap i els peus de la dona quedaren a una i altra banda de les seves cames. La posició la deixava una altra vegada amb el cul completament exposat i n’Andreu va poder constatar que la roentor que havia notat abans, en passar-li el palmell de la seva mà per damunt, havia minvat considerablement durant aquells darrers instants. Al mateix temps, tot i que encara es podien veure les marques deixades per la canya, la tonalitat del color vermell que mostraven les natges havia també cedit en intensitat. Així, una vegada fetes aquestes comprovacions, l’home relaxà una mica les cames i posicionà còmodament na Mònica, fent-li passar la mà i l’avantbraç esquerres per la seva cintura, per tal d’impedir-li qualsevol moviment de fugida, tot i que, com abans, ja sabia que era una precaució inútil.

Agafà aire, en una petita pausa, i ja sense més dilació, deixà caure la seva mà dreta amb força damunt d’una de les precioses i ja vermelles natges. El soroll de la patacada ressonà a la cambra amb un so molt més viu que els que la canya havia produït anteriorment. N’Andreu, no sabia ben bé per quin motiu, associava sempre el so de les natjades damunt d’un culet nu amb el nítid soroll que fa l’aigua del riu en salvar algun dels petits desnivells que es troba durant el seu camí de baixada cap a la vall. Ella només remogué de forma gairebé imperceptible els malucs, però era evident que havia sentit el cop. L’home li donà una altra surra, que caigué sobre l’altra galta, aquesta vegada amb una mica més de força, i que repetí, potser amb alguna petita variació, el so del cop anterior. A partir d’aquell instant, començà a abatre la seva mà sobre aquells globus de carn ferma, alternant els cops entre les dues natges i procurant no pegar sempre en el mateix punt, per tal que l’efecte de les bufetades es repartís per tota la superfície d’aquell cul que tenia a la seva completa disposició. Com si disposés d’un metrònom incorporat en el seu cervell, va mantenir una alegre i regular cadència en el lliurament dels assots durant un parell de minuts. Na Mònica, mentrestant, havia començat a emetre alguns petits esgarips i a remoure ensems els seus malucs, en un intent inconscient de deslliurar-se de l’abraçada a què la tenia sotmesa el seu home. Aquest incrementà de sobte aquella cadència de trot per a iniciar-ne una altra que hauria de ser qualificada, seguint amb el símil hípic, com de galop. De la mateixa manera, començà a donar més potència als seus cops, provocant amb aquestes dues variacions que ara la dona comencés a queixar-se més sorollosament, i cridés cada cop també amb més força, adaptant, això sí, el ritme d’aquelles manifestacions de dolor al de les surres que anaven caient sobre la seva maltractada panera. Ell concentrà aleshores els seus cops en la mateixa base de les natges i en la part superior de les cuixes i hagué d’esforçar-se per evitar que els moviments, desesperats ara, de les cames de la dona, evitessin l’eficàcia de tots i cadascun dels impactes amb què el palmell de la seva mà anava pintant novament de vermell intens aquell cul que lluïa ara tan bell.

Tallant sense cap avís el raig de patacades que li havia estat subministrant, n’Andreu tornà a endinsar de forma inesperada el seu dit en les pregoneses de la vagina, on el rebé altra vegada una càlida sensació d’humitat, com si aquella cova on ben aviat havia d’enterrar el seu desig vessés de les herbes i les molses pròpies d’un bosc a l’hivern. Començà, ja sense entretenir-se en res més, a moure la seva falange a dins d’aquell forat de vida i de plaer. Ara donà a aquell dit un moviment només de penetració i alhora dugué a terme aquesta maniobra, ja des del seu mateix inici, amb tota la seva energia. Ja no calia sembrar. Ara havia arribat el moment de recollir els fruits de la seva tasca. I aquests no tardaren gens ni mica a arribar. Na Mònica, que havia reprès el seu concert de crits, gemecs i esgarips, que no mostraven tanmateix ara el seu dolor, no parava d’esbufegar davant les escomeses d’aquell primitiu i versàtil consolador. Ben aviat, abocà el seu plaer sense poder contenir-se damunt les fermes cuixes de l’home i tornà a trenar diversos i intensos orgasmes que feien tremolar tot el seu cos, ara xop també de suor pel gran nombre d’atencions que havia rebut durant aquella ja llarga estona.

Però ell no volia que aquelles últimes explosions de goig donessin cloenda a aquella sessió, que tantes vegades abans havia entrevist en la seva imaginació. Altre cop aturà sobtadament els moviments d’aquell insolent dit seu i, novament sense dir res, reprengué la tanda de sonores patacades en el mateix punt en què feia uns segons l’havia abandonat. Atacà novament amb energia renovada aquelles natges, que ja semblava que no poguessin envermellir encara més. Redoblà el ritme d’aquella enorme surra i escoltà amb delit els crits que novament proclamaven el dolor de la dona. Estovant a consciència les darreres dureses d’aquell cul meravellós, escoltà que ella li deia, amb la veu entretallada pels cops que continuaven caient, ara preferentment damunt la part més molsuda de les natges femenines, que parés. Tanmateix, etzibà a aquella gropa encesa en flames uns quants cops més, puntejant-los en una cadència diferent, més lenta, però dotant-los ensems de tota la seva potència ...

-Para! Vine tu, ara!- li demanà na Mònica contenint la el tremolor de la seva veu per tal de poder fer més càlida la seva invitació. L’home cessà d’estomacar aquelles galtes estimades i es preparà a obtenir el premi a les seves esforçades maniobres. Ell també anava tot suat i la seva respiració, en part pel cansament i en part per la proximitat del plaer al que ara sí anava a lliurar-se, mantenia un ritme ràpid. Obrint la tenalla amb què el seu braç esquerre tenia encara atrapada la dona, deixà que ella s’aixequés i, tot i posant-se ell també dret, va situar-la novament agenollada damunt del llit. Aquesta vegada, però, va fer que s’instal.lés de forma que el seu cul planés per damunt la mateixa vora d’aquell preuat moble, on tantes vegades havien pogut gaudir del seu amor, amb les incitants natges orientades cap al mateix costat en què ell ara es desprenia, amb tota la rapidesa de què fou capaç, del seu eslip. Obrint lleugerament amb els seus polses les dues galtes, ara tan roges i calentes, introduí a continuació el seu penis dins d’aquella vagina amarada de fluxos i desitjosa de tot allò que aquell nou intrús volés lliurar-li. N’Andreu sabia que no podria resistir-s’hi gaire més. Durant tota la sessió s’havia hagut d’aguantar i ara notava que l’explosió del seu goig s’acostava, ja sense cap possibilitat de retorn. Ella, que era conscient d’aquella situació, va voler accelerar encara més l’esclat de l’home a dins seu, i premé amb tota la força de què fou capaç els flexibles músculs del seu niu al voltant d’aquell ocell que tan dolçament l’envaïa.

Ell havia iniciat un moviment de vaivé dins na Mònica, tot i impulsant amb força des de la ronyonada la seva verga enlairada, i engrapant al mateix temps amb els seus dits, convertint-los en una mena de garfis, les natges bellament acolorides. Pogué notar aleshores la pressió que ara exercien les parets de la vagina sobre la petita llança de carn, tan diferent a l’amplitud existent entre els murs d’aquella cova quan, només feia uns segons, hi havia penetrat amb tota la seva empenta, i es concentrà en abatre aquelles últimes defenses amb tota la potència que pogué donar a les seves embranzides. N’Andreu copsà que la dona era a punt de tornar a liquar-se i forçà encara més el ritme dels embats del seu membre, en un deliri que compartien alhora tots dos cossos, ben a prop ambdós d’un sexual paroxisme. En un darrer esforç, aconseguí retardar un instant més el seu plaer, fins a que, fruit d’aquella màgica i sensual lluita a què s’havien estat lliurant, hagué d’aturar en sec tots els seus moviments durant un segon que va semblar eternitzar-se, per alliberar després per fi tota la saba que contenia el seu sexe a l’interior de na Mònica. Ella esclatà també en aquell mateix instant de joia en un nou orgasme, que omplí d’espurnes totes les partícules del seu bell cos. Dos crits de goig varen sortir plegats de les goles dels amants, molt més greu i perllongat ara el d’ell, gairebé un grunyit. Tensant tot el cos mentre les descàrregues de semen anaven sortint de la seva verga amb una freqüència semblant a la de les onades en una platja, i estrenyent encara més si cap la grapa amb què els seus dits empresonaven les galtes del cul d’ella, n’Andreu podia gaudir ara per complet del seu orgasme esplendorós.

Uns instants preciosos, durant els que petites esgarrifances de plaer varen recórrer tot el seu cos, mentre a poc a poc acabava de descarregar la seva llavor i tots els seus músculs començaven a relaxar-se. La dona fou la primera en desfer l’íntima unió, en deixar-se caure, completament laxa, damunt del llit. Ell, rient encara pels efectes electritzants de la passió amb què havia viscut els darrers minuts, jagué al seu costat. Les seves boques varen tornar a cercar la de l’amant, llurs llengües obriren els llavis aliens amb un desig ja apagat, plenes ara únicament de tendresa, desitjoses només de mantenir aquella unió uns segons més. N’Andreu la feu girar i es quedà arraulit contra la seva esquena, tots dos amb les cames lleugerament encongides. Ara notava, contra la part davantera de les seves cuixes, l’escalfor que encara emetia aquella lluna calenta pels cops que ell mateix hi havia deixat caure amb tanta ànsia feia uns moments. Xiuxiuejà a l’orella de na Mònica preguntant-li si li feia mal i ella li respongué, també en un sospir, que una mica, però que estava bé. Ell inserí la seva mà entre el cul d’ella i les seves cuixes per tal de comprovar amb el palmell l’estat real de les castigades natges. –Ara, hi podríem torrar unes quantes avellanes aquí al damunt. I, després, podríem menjar-nos-les com a aperitiu, amb una miqueta de vi ranci- digué l’home en constatar la seva roentor. Tots dos rigueren i ell apartà la mà per a dur-la més amunt i embolcallar en una forta i tendra abraçada el pit de la dona. I així, ben acoblats, compassant de bell nou la seva respiració, cada cop més normalitzada, varen arribar tots dos a l’encalç d’una son reparadora i plena també d’amor.
.

RELAT ORIGINAL DE MESTRETON

Escrit a Ciutadella (Menorca) entre els dies 10 i 14 d’abril de 2008