Conte de Pasqua

12 d’abril, 2009

Totes les pastisseries i forns de pa del barri decoraven aquells dies els seus aparadors amb les famoses mones de Pasqua. Xocolata blanca, negra o amb llet, i figuretes decorant-les. Una delícia.


Ella era fanàtica de la xocolata, tant o més com ho era del F.C. Barcelona. I també era [molt] spankee, per què negar-ho.


Aquell matí de dissabte la noia va veure una cosa que havia de ser seva i només seva: una increïble mona composta per una pilota gegant de xocolata negra amb l'escut del Barça sobre un pastís recobert de xocolata en forma de petits fideuets (allò que envolta les trufes). Al voltant de la pilota hi havia també unes plomes de color blaugrana i tres o quatre pollets de color groc intens.


Compartia pis amb el seu nòvio i spanker. Quan ella va arribar a casa, ell ja hi era. No sabia com enfocar el tema. Feia unes quantes setmanes que ell semblava haver perdut la seva vena spanker... i ella volia una zurra ja. I «ja», és «ja». Ell era de l'Espanyol.

Com que aquest tema havia servit diverses vegades per jugar («si perd l'Espanyol contra el Barça, te'n vas calenta al llit, ja t'ho dic ara», etc.) doncs aquesta vegada no seria menys. L'enredaria fins a sortir-se amb la seva.


  • Aquest any no comprarem mona o què?

  • Com vulguis nena... si et fa il·lusió podem comprar-ne una. Però que sigui petita!

  • N'he vist una que està prou bé de preu... és senzilleta...

  • Pots comptar. És de teletubbies o què?

  • No tonto... no té cap motiu especial... és un pastís i a sobre hi ha una caseta i un pollito. Baixem i la comprem? Demà hi haurà molta gent i potser ens la treuen de les mans...


I així va ser com al cap de pocs minuts, la jove parella ja era dins de la botiga.

  • On és la mona de la caseta?

  • Mmm... vaja... sembla que ja l'han venuda...

  • Joer... va, doncs tria'n una altra...

  • Mira, justament... oh... allà n'hi ha una de perfecta... mira... la veus? Aquella pilota...

  • No! No, no i no! Ni parlar-ne! A casa meva NO VULL una mona culé. No i no!

  • Sííííí. síííí! Va! Aquesta!

  • Que no!


Però massa tard. L'amo de la botiga ja s'havia acostat a ells i ella no va desaprofitar el moment per dir que li emboliquessin la mona del Barça. Ella se'l va mirar amb un somriure maliciós, esperant la reacció...

  • Ui nena... d'aquesta te'n recordes...

Ella li va fer un petó a la galta i va anar a pagar el seu trofeu

  • Seran 14 euros amb 25.

  • Si, ara t'ho paga ell.

  • ...


Pel camí ell no va parar de renegar: «A sobre em fas pagar a mi la bola aquesta», «no la vull ni veure», «te n'has guanyat una de bona», «no en tastaràs ni una mica», «la donaré a Caritas perquè se la mengin els pobres», «et deixaré el cul que demà podrem encara fregir-hi hambugueses a l'hora de sopar», «la cremaré», «en faré xocolata desfeta, de la teva mona»...


I ella rere seu, clar, contenta com un gínjol del seu triomf.

Vivien en un bloc de pisos i a ell, pel camí, se li va ocórrer una magnífica idea per donar-li una bona lliçó a la seva noieta... Tan bon punt van arribar al pis (ell encara renegant) van pujar a l'ascensor. Casa seva era el tercer pis, però ell va prémer el botó 1.


  • Per què anem al primer pis?

  • Perquè vull que vegis una cosa.


Van picar el timbre de la primera porta i en va sortir una dona.


  • Hola, bona tarda. Som els veïns del tercer pis.

  • Sí, és veritat! Voleu passar?

  • No, no; és només... vostè té dos fills petits oi? Miri, és que a la meva xicota li han regalat aquesta mona a la feina, però som una mica al·lèrgics a la xocolata. Crec que aquí farà més servei...


La dona va quedar encantada, evidentment. En temps de crisis i una mona venia a casa!

En tornar a l'ascensor, ella tenia els ulls humits.


  • Oh, no aniràs a plorar ara, oi? (riure maliciós) Encara no hem ni començat...


Va ser dur per a ella aguantar aquell càstig. Veure com la seva mona marxava a mans de dues criatures havia estat un cop baix, i ara ella tenia l'ànima destrossada.

Ja no estava tan predisposada al càstig físic i les llàgrimes rodolaven una rere l'altra per les seves galtetes de noia provocadora.

Havien arribat a casa i el primer que va fer ell va ser estirar-la de l'orella fins a dur-la al sofà. La va posar contra el respatller i com que va veure que adoptava la posició sumbissament (suposo que pels efectes psíquics de veure com la mona marxava) es va treure el cinturó i va començar amb el càstig.



  • Zummmmmmmm plak!

  • Zummmmmmmm plak!

Era tanta la velocitat del cinturó que el soroll que feia al tallar l'aire inundava tota l'habitació.

Al cap d'uns 70 cops ben donats, ella ja tremolava una mica i plorava molt. Començava a tenir algunes marques molt visibles.

Ell va agafar-li la cara amb la mà i la va moure per poder mirar-la fixament als ulls.


  • És això el que volies, no? Que m'enfadés! Que t'estovés! Que et deixés feta pols! És això o no?


No calia que respongués, perquè era exactament allò. Ho estava patint, però ho havia desitjat durants tants dies...

Va tornar a posar-la en posició i encara li va donar uns 40 cops més amb aquell cinturó de cuir desgastat. El seu cul era ja una petita obra d'art postmodernista, amb diferents línies i tonalitats.


Amb cura, la va ajudar a aixecar-se i la va acompanyar al llit.

La va deixar reposar una estona (tot i que es va negar a posar-li crema) i va anar a la cuina a preparar el sopar per a tots dos. Però clar, ella estava MOLT feta pols... i quan va anar a dir-li que el sopar ja estava fet, se la va trobar ja dormint; per tant, va sopar sol.

Tot seguit va anar cap al llit... però abans de dormir va aixecar amb cura el llençol per comprovar com estava el culet d'ella. Fet un mapa. Havia rebut com mai, i la pell estava agafant unes tonalitats blaves a ratlles que semblaven fer força mal.


---


Una sensació extranya va fer que ella es despertés. Era crema. Crema pacificadora per al seu culet ferit a la guerra.


  • Bon dia maca... com et trobes?

  • Bé... una mica adolorida...

  • Tens gana? ahir no vas sopar... He baixat a comprar croissanets... són al menjador.


I mentre es dirigia cap al menjador va veure... des de l'habitació... una pilota de xocolata damunt de la taula.


  • La mona! És la mona! M'has baixat a comprar la mona! T'estimuuuuuu.


Ell encara era a l'habitació, somrient. Esperant la reacció d'ella...


  • Ahhh! T'odio!!!


La mona no era com semblava ser en la distància...

Va sortir del menjador i es va dirigir cap a on era ell, encara ajegut sobre el llit i amb un somriure d'orella a orella...


I és que clar, com que el Barça està fent una bona temporada, no quedaven més mones de l'equip... Però en quedaven unes d'idèntiques amb l'escut de l'Espanyol :)

Tot i així, tots dos es van menjar la mona ben feliçment.

.

4 comentaris:

TON ha dit...

El color blaugrana s'adiu molt més amb els nostres gustos que els tons blancs i blaus, no?. Un culet blaugrana mola moltíssim, sobretot després d'una bona tanda de cops de corretja. Dóna fins més gustet posar-li crema en apagar els focs. Perquè el cul d'una spankee catalana és sempre MÉS QUE UN CUL!!!
Bon relat, maca!! Molt proper, molt real... tot i que... vols dir que no exageres quan planteges que encara queda algú de l'Espanyol?

Oriol ha dit...

si que queda gent
els jugadors, els directius i els parents dels directius
aixo que dius es veritat, es millor un cul blaugrana

generic fioricet ha dit...

заебался я уже!!!ха-ха-ха!!!

online pharmacy no prescription ha dit...

this is story I liked.

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger