Insòlita teràpia al divan

20 de febrer, 2009





(Dedicat a na Selene)

Aquest relat pretén posar de manifest la necessitat que tots tenim de plorar. Jo vinc d’una època en la que els nois no ploràvem, estava mal vist, però les noies sí que es podien permetre aquesta petita feblesa amb una certa llibertat i sense cap mena de vergonya. Podríem dir que fins i tot era considerat natural que una dona plorés de tant en tant. Avui les noies també us aguanteu el plor, el reprimiu. Les angoixes per l’estrès originat en la competència i en la lluita de sexes, tan propis del camp de batalla que constitueix actualment el món laboral, s’arriben a convertir en una veritable càrrega que ens acompanya en el nostre dia a dia. Ara, les dones ja no us la podeu prendre aquesta llibertat que representa el luxe d’aparentar debilitat. Els homes crec que mai no ens l’hem pogut permetre. Aquesta necessitat reprimida pot trobar en el spanking una sortida, un alliberament de les tensions acumulades. I, a més a més, pot fer-ho sense que s’hi barregin pors de cap mena, des del moment que és la mateixa persona a qui estimem la que ens està fent plorar, la que ens està ajudant a trencar el plor amb les seves sorolloses i coents surres. Sabem que aquesta persona mai no ens trairà, ni valorarà tampoc com una feblesa la nostra descàrrega emocional.
L’experiència que narra el present relat no té tanmateix res a veure ni amb l’estrès ni amb les tensions de la feina, però sí que planteja aquesta necessitat de plorar, d’esplaiar les penes. Malgrat que el mètode emprat per a desfer-se d’aquest pes que anem arrossegant no ha estat reconegut com a terapèutic per cap associació mèdica ortodoxa, puc assegurar-vos que és una teràpia força agraïda, sobretot si és portada a terme en el divan adequat.





Na Núria havia perdut el seu pare feia aproximadament un mes. Havia suportat aquell sobtat mal tràngol amb tota la serenitat del món. Va ser justament ella qui va haver de posar una nota de seny enmig d’un panorama familiar marcat per freqüents brots d’ansietat i de nerviosisme. Aquella situació l’havia obligada a aguantar el tipus. No s’havia permès ni plors ni consols. S’havia fet la forta. Havia tancat molt endins el seu dolor. Però cada cop se la veia més trista.

En Francesc coneixia i estimava na Núria des de feia molts anys. Havia intentat fer-li costat en aquells moments tan dolorosos i ajudar-la en tot el que li fou possible, però no aconseguia penetrar la closca que la noia havia construït al seu voltant i que ara empresonava completament els seus sentiments. Amb el seu tarannà alegre, no parava d’intentar fer-la riure, de distreure-la de la pena que arrossegava, encara que només fos durant uns moments, arribant a fer veritables pallassades per a aconseguir-ho. Però aquestes petites rialles forçades, els somriures robats per sorpresa al dolor que raïa en el seu interior, no eren suficients. Davant la seva tristesa, que esdevenia cada cop més palesa, i certament amb por que la davallada d’ànims pogués derivar cap una depressió nerviosa, o qualsevol altre malura crònica que enroqués la seva malenconia, l’home, que es delia pel complex món de la ment humana i les seves contradiccions, va haver d’apel·lar al seu manual de teràpies psicològiques inusuals per tal de trobar el remei màgic que escampés els núvols que enterbolien l’ànima de la seva estimada.
Un dia, mentre sopaven a la terrasseta d’un restaurant amb vistes al mar, i ja havia intentat sense èxit la seva darrera ganyota còmica i havia exhaurit el seu repertori d’acudits, en un intent més per aconseguir forçar el bonic somriure de na Núria, en Francesc, posant-se de sobte molt seriós, va demanar a la noia si li permetria fer un petit experiment, utilitzant-la com a conillet d’Índies. Després de defugir respondre totes les preguntes amb què na Núria el va anar aclaparant respecte de la naturalesa de la prova que volia fer-li, va obtenir que ella acceptés anar a passar la tarda a casa seva l’endemà, tot i acontentant la seva curiositat només amb el prec que confiés en ell. La noia va pensar, amb encert, que en Francesc volia sorprendre-la amb algun dels petits jocs eròtics amb els que guarnien de tant en tant els seus encontres sexuals. Però de ben segur no s’hagués imaginat mai el que passaria en el decurs d’aquella trobada del dia següent.

L’encontre va desenvolupar-se inicialment seguint una certa rutina, una pauta que ja havien determinat les cites anteriors. En Francesc va fer cafè i tots dos varen poder gaudir de l’aroma que desprenien les dues tasses fumejants, cafè sol ell, tallat el d’ella, al mateix temps que unes copetes de licor de menta amb una mica de gel constituïen la nota més viva de color damunt les tovalles blanques, que decoraven la tauleta baixa situada al costat del sofà. De la mateixa manera, tots dos iniciaren genèriques i banals converses, per tal de mantenir, en el cas d’ell, el suspens sota el que volia mantenir la naturalesa de l’experiment i, pel que fa a na Núria, com si es mossegués la llengua per no ofendre el seu amfitrió en demanar-li que deixés de mantenir el misteri que envoltava el motiu real de la trobada.

Finalment, fou en Francesc qui trencà el gel. Fixant els seus ulls lluents en els de na Núria, amb una intensitat que la noia va poder copsar i valorar com gairebé invasiva, i que aconseguí fer-la envermellir lleugerament per la petita intrusió que comportava, va encetar les seves anhelades explicacions. Amb una exposició que deixà la noia amb la boca oberta, en Francesc va participar-li la seva preocupació pel seu estat anímic i per les repercussions que podria suposar mantenir tancat el dolor per la pèrdua del seu pare en l’interior del seu cor durant tant de temps. Li va transmetre la seva por quant a què aquella pena arribés a enquistar-se i convertís en crònica la tristesa que el seu esguard transmetia habitualment aquelles darreres setmanes. Va dir-li que pretenia fer-la plorar com si fos una nena petita, per tal que tragués a l’exterior tot aquell rosec que estava enfosquint les ninetes dels seus ulls. Que no en sabia el motiu, però que n’estava segur que, si aconseguia que plorés amb tota la seva ànima, allò l’ajudaria a sortir del clot on els luctuosos esdeveniments familiars l’havien ensorrat. I que per fer esclatar aquell plor guaridor –i aquí fou quan la mandíbula inferior de na Núria es quedà completament desencaixada- l’hi estovaria el cul amb totes les seves forces. Immediatament.

Anteriorment, en algunes ocasions i com a mer preàmbul a la relació sexual, ell ja li havia donat algunes surres sobre les natges i a la noia no li desagradava la sensació d’escalfor creixent i el color vermell que emboniquia les galtes del seu darrere quan es donava aquesta circumstància. És a dir, na Núria no desconeixia del tot aquesta forma d’estimulació sexual. Però cap dels dos no havia traspassat mai els límits del que hom podria considerar fins llavors només com una juguesca eròtica.
Com que la noia encara no havia reaccionat de la sorpresa per la proposta que li feia el seu company, en Francesc va decantar-se per actuar abans no es difuminés aquella boirina que havia gairebé paralitzat el cervell de na Núria. Aprofitant la seva immobilitat, i per tal que no pogués interrompre el tractament abans de la seva finalització, va lligar-li les mans a l’esquena amb el cinturó d’un barnús, i tot seguit va posar-la ben còmoda damunt dels seus genolls. L’home es mantenia assegut en el mateix sofà, que estava tanmateix a punt de convertir-se en un veritable divan de la consulta d’un psicòleg.

En Francesc començà, doncs, a donar-li patacades, primer sense gaire intensitat i pel damunt de les faldilles que duia posades aquell dia, escalfant tot el seu cul i la part superior de les cuixes. Després, va apujar-li les faldilles i va continuar etzibant-li plantofades, sempre amb la seva mà dreta, incrementant ara ja sí la potència i la velocitat dels seus cops. Finalment, li abaixà les calcetes i deixà que les surres continuessin caient amb força i ritme damunt d’aquell cul ja completament vermell.

Aleshores va poder constatar l’encert que suposava haver lligat les mans de la noia de forma prèvia, perquè ella va començar a fer alguns intents per deslliurar-se de la forta abraçada amb què l’home l’estrenyia amb el seu braç esquerre. Na Núria començava a sentir en tota llur intensitat el dolor que l’amor d’en Francesc li estava fent patir i la seva "comoditat" era cada cop menys real. Com a demostració que allò ja començava a fer més mal del que estava disposada a suportar, llençà amb força les seves cames cap amunt, en una temptativa d’escapar a les cleques que seguien caient sobre aquella lluna, que anava agafant un to de color gairebé escarlata. Per tal d’evitar aquesta fuga que hagués impossibilitat alhora que la teràpia fos aplicada correctament, l’home immobilitzà les cames de la noia posant al seu damunt la seva cama dreta, sense parar, no obstant, en cap moment d’estomacar cada cop amb més força aquelles natges, mogudes per una sarabanda infernal. En aquell moment, els gemecs i els crits de na fins ara silenciosa Núria varen començar a omplir l’habitació d’una atmosfera de gran tensió, la qual cosa va acabar de convèncer en Francesc que anava pel bon camí.

Quan va veure que la seva estimada estava arribant al seu límit, va agafar pel taló una de les seves sabatilles, i aleshores sí que va emprar tota la seva força!!! Uns vint cops després, varen començar els primers plors de la noia. I això que s’estava aguantant tant com podia!!! Als trenta-cinc, els seus crits de ràbia i desesperació es van barrejar amb els plors. Cap als cinquanta va baixar la intensitat dels crits i la tensió de la ràbia que li produïa sentir-se copejada, i van començar a sentir-se només els sanglots i algun gemec. Una vegada trencada aquella fictícia barrera, aquell dic que havia retingut durant tants dies les seves llàgrimes, na Núria va continuar plorant com una nena petita, buidant aquell cancerós dipòsit, mentre ell seguia pegant-li amb la sabatilla. Ara, però, els cops anaven caient amb menys empenta, i els plors de la noia fluïen ja sense cap mena de resistència, com una pluja tranquil·la i suau de tardor.
Després d’uns breus instants, en Francesc va donar per finalitzada la primera part del tractament. Ara tocava consolar aquella doneta a qui tant estimava, i que seguia plorant sense aturador encara damunt dels seus genolls. Ja havia passat, tot s’havia acabat. L’home va deslligar-la, la va abraçar i la tingué una estona asseguda damunt la seva falda, deixant que acabés de plorar, que acabés de deixar anar tota la tensió que havia anat acumulant, confortant-la, amanyagant-la, estimant-la. Es van quedar més de mitja hora així, sense parlar. Na Núria, de tant en tant, encara deixava anar escapar algun petit sanglot, que feia que tot el seu cos s’estremís. Més tard van fer l’amor, també molt tendrament i es van quedar adormits just en acabar, tots dos completament relaxats.
La veritat fou que, a partir d’aquell dia els ulls de na Núria varen tornar a brillar com sempre ho havien fet abans de la mort de son pare, i que el seu comportament va tornar a ser el de la noia alegre i feliç de qui en Francesc estava enamorat. I de ben segur que el canvi no es va produir per por a què al seu noi se li passés pel cap de tornar-hi!!! Sí que varen tornar a gaudir d’algunes sessions eròtiques de spanking, però mai més la va fer plorar. Allò que en Francesc sí que va recordar molt de temps amb una miqueta de morbositat van ser les marques que va portar el culet de na Núria durant ben bé uns deu dies!!!



RELAT ORIGINAL DE MESTRETON

5 comentaris:

Chema ha dit...

Un relat com aquest és el que estaba desitxant, si bé es cert que no entro sovint al blog m'he llençat de ple nomès veure'l publicat.

M'agrada l'spanking desde nen i desde fa un temps, sovint, tinc aquesta perene fantasia que conecta l'spanking amb la teràpia psicológica...

Interesant relat i molt ben narrat.
Enhorabona.

mestreton ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari, Chema!!! I ja ho saps, torna quan vulguis per aquí.
Quant a aquestes "perennes fantasies" que tens i si et semblés bé, podries fer-nos-les arribar a algun dels nostres correus de contacte i potser et podrem complaure amb algun altre relat basat en les mateixes. Fins i tot tu mateix, si t'agrada això d'escriure, podries enviar-nos el teu relat i el publicaríem. Tant aquest bloc de relats com el bloc matriu "spank català" són oberts a tots els suggeriments i idees que tingueu.
Fins aviat, company!!

chema ha dit...

Bones mestreton!

Gràcies per la proposta i invitació, m'agradaría poder deixar els sentiments que tinc en torn a l'Spanking... sincerament no tinc molta destressa a l'hora d'escriure... si ho faix seria en Castellà perque tinc més domini d'aquest.

Enhorabona a tu i a tots els que escriviu al blog i feu possible l'apropament al public d'aquesta gust tan natural com es el de l'spanking.

Un afectuós salut!

prozac cheap ha dit...

ну вас нахуй
переводите сами.

online drugstore without prescription ha dit...

This is history very good.

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger