A camp ras

07 desembre, 2008

Feia encara no dos anys que ja hi havien estat en aquell indret. Un paratge tranquil, apartat del món per gairebé mitja hora per camins de muntanya amb el cotxe, a més d’un darrer esforç caminant un altre quart d’hora per un petit senderoi. Un bosc salvatge, frondós, havia anat creixent embolcallant a una i altra banda un petit rierol. Àlbers, salzes, oms i alguns avellaners bords teixien una inextricable cúpula que amb prou feines permetia l’entrada d’algun agosarat raig de sol. En una espècie de planta baixa amb verds de tota mena, les flors de les gatoses i de les argelagues constituïen una bella nota dels colors vius que aquella plujosa primavera havia propiciat. La humitat, que s’escampava arreu des del mateix riuet, ho senyorejava tot. En alguns clars de la boscúria esdevenia tan densa que, si t’ho miraves a contrallum, formava petits flocs semblants als del cotó, talment com si els poguessis agafar només estenent la mà. Na Mònica i n’Andreu hi havien arribat amb l’alè una mica entretallat i algunes gotes de suor perlejant llurs fronts. Recordaven amb emoció els feliços instants que hi havien passat, banyant-se en una petita cadolla que s’havia format en el curs del riu. Unes aigües netes, cristal·lines i molt fredes havien acaronat llavors els seus cossos, descarregant-los de tota mena de tensions, relaxant-los com només pot aconseguir la immersió en un líquid quasi gelat.

Avui, però, l’exercici previ i, sobretot, aquell paratge bucòlic havien convertit a n’Andreu en un petit sàtir, àvid per empaitar totes les nimfes que apareguessin entre la ufana del boscam. Mentre seguien el curs del riu en direcció ascendent, esquivant o vorejant les roques o desnivells que anaven obstaculitzant l’improvisat sender, va aturar-se en sec davant d’un pollancre que feia descendir les seves branques gairebé fins a tocar al terra. Es deslliurà de la mà de na Mònica un instant i inspeccionà una branqueta que quedava a l’alçada dels seus ulls. Ella, encuriosida, s’hi atansà i fixà també la seva mirada en aquell branquilló, pensant-se que hi trobaria algun insecte o alguna aranya feinejant. N’Andreu era molt afeccionat a observar amb deteniment tots els petits animalets i plantes que els envoltaven quan es trobava enmig d’un indret on la natura fos encara sobirana. Però aquest cop els trets no anaven en aquest sentit.

Després d’haver perllongat l’exploració de la branqueta amb exageració i davant de l’estranyesa de na Mònica, l’agafà amb decisió i en tallà un trosset d’uns seixanta centímetres, no sense haver-s’hi d’escarrassar una mica. Quan tingué aquella vareta a la seva mà, començà a arrencar-li les fulles que fins aleshores la guarnien, mentre esguardava na Mònica amb uns ulls que espurnejaven libidinosos. Aprofità aquell curt moment de tensió que s’havia creat entre tots dos per acabar de netejar el branquilló d’alguns nusos i d’altres irregularitats. La noia ja feia estona que havia entès què era el que estava passant per la seva ment, però es mantenia bocabadada i feia uns ulls com unes taronges, perquè encara no s’ho acabava de creure, tot i que la mirada de n’Andreu era prou explícita.

Sense deixar de somriure, tornà a agafar la mà de na Mònica i inicià novament la marxa pel mig del boscatge. Ara era el silenci que hi havia entre tots dos el que s’havia escaigut dens, però n’Andreu, en arribar a una petita clariana des de la que es podia besllumar el corrent del rierol, el trencà al mateix moment que s’asseia en una roca d’un color tan blanc que semblava pintat. Mentre brandava la branqueta fent-la xiular en l’aire, va explicar a la noia que podrien gaudir d’una experiència a camp ras, que aquell era un desig que feia molts anys que tenia i que no havia pogut portar mai a la pràctica, perquè no havia trobat ni el lloc ni el moment adients, però que aquell dia les condicions eren les més òptimes per a fruir-ne.

Tot seguit i sempre amb el branquilló a la mà, s’aixecà de la roca on s’havia assegut i acompanyà na Mònica fins a un petit talús, una mena de desnivell natural que formaven les roques i les arrels dels arbres, que hi havia en una de les vores de la clariana. La molsa que encatifava aquell esglaó, a més de les falgueres que hi predominaven, certificaven la humitat d’aquell paratge. Un cop allí, va fer que la noia s’inclinés fins a posar les mans a la part de dalt del talús i que separés una mica les cames. En aquella posició, els texans que duia posats es van tensar fins a convertir-se en una mena de segona pell, que ressaltava encara més l’exuberància d’aquell cul. Ell n’estava completament enamorat d’aquella part de l’anatomia de la seva dona. A pesar dels anys, no havia perdut la seva elasticitat i es mantenia ferm i esponerós. Llegí en els ulls de na Mònica una interrogació, com si no comprengués el fet que no escalfés una mica les seves magnífiques natges abans de començar amb les vergassades, però va explicar-li que en aquella ocasió iniciarien d’aquella manera la sessió i que, a més, deixant posats els pantalons, evitarien el risc de tallar la pell, atesa la primor de la vareta . I tal com va finalitzar les seves explicacions, n’Andreu se situà al costat esquerre de la noia i començà a descarregar amb força aquella fina i flexible branqueta damunt del culet de na Mònica.

Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!

Després de la sisena xurriacada, n’Andreu va aturar-se un instant i fregà amorosament la gropa de la noia. Ella, mentre els cops anaven caient, havia deixat anar algun petit esgarip i alhora havia anat fent alguns moviments de balanceig tot i mantenir la posició inicial. Algunes llàgrimes començaven a insinuar-se en els seus ulls, però seguia serena, tranquil.la, com si tots els seus esforços anessin encaminats a canalitzar les fortes onades de dolor que generava aquella verga improvisada, per tal de convertir-les en una immensa maror de plaer. De seguida i sense caure en l’error d’entretenir-se en aquelles carícies, n’Andreu tornà a col.locar-se, ara al costat dret de na Mònica, i, canviant-se de mà la branqueta, tornà a iniciar les cinglades, amb la mateixa potència d’abans, tot i aprofitant-se de la seva condició d’ambidextre. Els sis cops que seguiren van aconseguir que la noia cridés amb força cada vegada que el branquilló impactava damunt les seves natges. Aquells crits ressonaren enmig de la boscúria, provocant que algun dels ocells que sestejaven en els arbres del tombant sortissin volant, gairebé empipats per aquella inoportuna intromissió.

N’Andreu l’ajudà a incorporar-se i l’abraçà amb força mentre ella friccionava amb les mans les ara adolorides natges. L’home començà a besar-la amb fruïció i aprofità entre un petó i l’altre per a llepar-li les gruixudes llàgrimes que regalimaven les seves galtes. Al mateix temps, anava també refregant aquella panera castigada amb les seves mans, en un intent d’apaivagar el dolor que les vergassades havien ocasionat. Amb destresa, havia descordat el botó dels texans i n’havia abaixat la cremallera, la qual cosa li permeté fer-los lliscar juntament amb les calcetes pels malucs de na Mònica. Aleshores continuà aplicant els guaridors fregaments, ara directament sobre la pell nua de la noia. Després d’uns instants, la féu girar i va poder contemplar allò que els seus dits ja havien anunciat. El cul estava severament marcat en sentit transversal per dotze fines ratlles, en les que predominava, entre tota una gamma de colors, el vermell. La inflor lleu que guarnia aquelles dotze marques, les feia aparèixer com en relleu, talment com si es mostressin en una exposició.

Asseient-se ara damunt la molsa del talús, n’Andreu instal·là na Mònica de bocaterrosa damunt dels seus genolls, aprofitant el mateix moviment per a acabar de baixar-li els pantalons i la roba interior fins als turmells. Amb el tou dels seus dits anà resseguint amorosament i lenta les empremtes que la vareta havia deixat sobre les natges, com si pogués copsar només amb aquell contacte i en una mena de lectura en braille la multitud de sensacions que les mateixes havien produït en la noia. Després d’entretenir-s’hi una bona estona, passà a acaronar ara amb el palmell de la mà aquell culet que es mostrava tan ofert i relaxat. Incrementant la pressió cada cop que en el seu trajecte a través d’aquell darrere ufanós arribava a la confluència amb la part superior de les cuixes de na Mònica, pogué comprovar com ella s’anava obrint a poc a poc, deixant cada cop una mica més al descobert els llavis del seu sexe. Aquell era el moment que esperava per a fer lliscar un parell de dits pel solc que separava les dues galtes del cul fins a arribar a situar-los damunt d’aquella tavella estimada. Sempre sense presses, cercà amb paciència el botó que ocultaven els marges de l’escletxa i, quan aquest sortí eixorivit a l’encontre dels seus dits, començà a retre-li l’homenatge que es mereixia. Comprovà que, a mesura que el clítoris anava creixent, l’actitud fins aquell moment relaxada de la noia també mudava. Ara arquejava excitada i de forma intermitent la seva esquena, moguda per aquella fibra interna que s’anava endurint, i emetia petits esbufecs. Un breu instant de màxima tensió, durant el que tot el seu cos s’enervà, precedí l’esclat del seu plaer, en el mateix moment que un crit, molt més fort que tots els que abans havien omplert el boscam, s’enlairava cap al cel des de la clariana.

Sense moure-la de la posició en què es trobava, n’Andreu deixà que la noia es recuperés d’aquell intens orgasme, que l’havia deixat totalment laxa. Quan veié que la respiració de na Mònica tornava a la freqüència normal, tornà a posar la seva atenció en les seves zebrades natges. Sabia com avivar aquell foc i estava disposat a fer-ho tot seguit. Amb energia, encerclà la cintura de la noia amb el seu braç esquerre i, amb un lleu moviment de les cames, modificà la seva posició damunt de la seva falda, fent que ressaltés encara més aquella gropa prodigiosa. Sense aturar-se, inicià una llarga sèrie de patacades que caigueren amb força sobre aquell cul ja castigat. Aquella petarrellada aconseguí despertar el més sord dels ocellets del bosc i s’anà estenent com a única música de fons per l’espessor del brancatge. Les surres anaven plovent, l’una rere l’altra, damunt les natges de la noia, amb una precisa alternança. De la mateixa manera, na Mònica anava modificant els crits i gemecs que ara tornava a emetre cada cop que la mà la copejava, segons que manifestés o bé el dolor que palesava el color cada cop d’un vermell més encès de les galtes del seu cul, o bé del plaer indescriptible que, dissociant-se del mateix dolor que l’originava, l’hi anava multiplicant les descàrregues elèctriques i de fluids que generaven els seus nombrosos orgasmes. L’home no defallia. Semblava tanmateix que intensifiqués a cada moment la potència i el ritme de les seves plantofades, com si s’hagués enfollit en aquella mena de desori orgiàstic. Ara l’estava estomacant a consciència. Semblava com si volgués aprofitar aquella oportunitat única que se’ls havia presentat i que el record que en romangués fos inesborrable. Aquell darrere semblava que ja no pogués esdevenir més vermell. El color saludable dels tomàquets madurs feia ressaltar encara més les dotze bandes que hi havia deixat el branquilló. Però ell no volia parar, i continuava etzibant surres a tort i a dret, gaudint plenament de tota aquella situació, de la vermellor de la gropa, dels crits de la noia, de les noves sensacions que experimentava en estar estovant na Mònica a l’aire lliure, enmig d’un entorn natural gairebé verge...

Finalment, comprovà que la noia ja no responia amb la mateixa alternança de dolor i goig a les seves patacades. Els múltiples orgasmes havien acabat per afeblir-la i els crits que ara emetia només manifestaven la seva protesta pel mal que li començava a fer de veritat tota aquella tempesta de surres. N’Andreu es deturà i es trobà completament amarat de suor. No fou fins aleshores que prengué consciència de l’erecció que tibava ostensiblement els pantalons curts que duia posats. Somrient per aquella desatenció que ambdós havien tingut amb el seu membre, s’alçà i féu aixecar na Mònica i, encomanant-li el somriure, tornà a besar-la amb delectació i a netejar-li amb la llengua les llàgrimes que guarnien la seva cara, barrejades ara també amb la suor omnipresent en tot el cos de la noia. Sense deixar en cap moment de riure a causa d’aquell penis enlairat reclamant els seus drets, na Mònica desféu el cordill dels pantalonets i els abaixà fins als genolls de l’home. De seguida, l’obligà a asseure’s una altra vegada en el mateix lloc on feia només uns instants l’havia estat estomacant de valent i, agenollant-se al seu davant, inicià amb un llarg petó les atencions que exigia la verga del seu home. N’Andreu notà com els llavis de la noia empresonaven amb força el seu membre i començaven a xuclar-lo. Mirà cap al cel i pensà que allò devia ser quelcom molt semblant a la felicitat.


RELAT ORIGINAL DE MESTRETON
Basat en una experiència personal