La cleptòmana fuetejada

06 juliol, 2008

-

(Una història real)

Miss Maggy Marble era l’única filla del banquer Joe Marble, de Chicago (Illinois), als Estats Units d’Amèrica, conegut arreu del món, encara que només fos pels turistes que adquirien llurs cartes de crèdit, pagables a qualsevol punt del globus. Miss Marble havia estat educada d’acord amb la situació benestant de son pare. És a dir, deplorablement. La noia feia tot el que li donava la gana i el banquer, només per tal de tenir pau a casa, li deixava passar tots els capricis. Aquesta educació tan imperfecta fou encara més rudimentària pel fet que miss Marble havia perdut la seva mare quan encara era només una nena. Ociosa i rica, la jove i bonica Maggy Marble no cercava res més que matar el temps, i, com totes les seves compatriotes, entretenia el seu lleure sobretot visitant els grans magatzems.

Comprava sense tenir en compte el preu. La fortuna del seu pare l’hi permetia. Poc a poc, però, una singular temptació havia mossegat el seu cervellet. Va ser al començament com un imprecís desig sobtat, una idea que sorgia com un rampell. Ella la reprimia de seguida, amb la vermellor de la vergonya envaint el seu front. Tanmateix, ella sabia que un gran nombre de les seves amigues no havien tingut tants escrúpols. Robaven. I quan ho havien fet amb destresa, quan havien perpetrat un furt difícil, n’estaven felices i cofoies. El màxim consistia en no deixar-se agafar. En aquell país, que va transmetre la combativitat dels pioners, l’emoció constitueix tot un regal. Tota la voluptuositat de pispar, dels grangers caçadors en lluita amb els indis, feia bategar ancestralment els cors d’aquelles boniques, elegants i riques lladres que operaven a les belles botigues de Nova York i de Chicago. Què hi arriscaven?

Quan alguna pobra captaire havia rampinyat qualsevol objecte, triat gairebé sempre sense discerniment, una cosa la majoria de les vegades de poc valor, i, un cop enxampada i portada davant del jutge, reconeixia el delicte, i confessava haver-hi estat impel·lida per la misèria, per l’ànsia d’apaivagar la fam dels seus fills petits, el tribunal es mostrava despietat. Però, quan es tractava d’una rica hereva, jutges i assessors es posaven d’acord per a invocar una palesa irresponsabilitat. Quina fretura, quina imperiosa necessitat havien impulsat aquella persona respectable a apropiar-se d’una bagatel·la, sense haver-ne advertit el botiguer, sense haver observat la formalitat de passar per caixa? Per tant havia estat a causa d’una anomalia morbosa. Per un impuls totpoderós que abolia la moral, que dominava la voluntat. El metge forense, el de capçalera, feien un bellíssim discurs sobre això, sempre el mateix. I els jutges, amb gran cortesia, sabedors de la consideració que un home ben educat deu a una dona de món, exhortaven la lladre a guarir-se, no l’amonestaven gaire i, tot i declarant-la cleptòmana, l’absolien. La qual cosa incita encara més, mentre la pobra expia la seva malifeta al calabós, la rica i elegant lladregota a continuar la sèrie de llurs proeses amb tota la calma del món i, en el cas que l’hagin tornat a enganxar, a declarar a l’audiència que encara no estava curada de la seva cleptomania, malgrat els tractaments amb banys d’aigua freda i totes les dutxes que ella mateixa s’havia anat donant de més a més. I el tribunal tornava a alliberar-la.

Això no obstant, els propietaris dels grans comerços, d’aquells enormes basars de la moda i de la confecció, molt enutjats per l’increment de les despeses pel servei especial de vigilància i en veure que, malgrat aquella vigilància tan activa, les mercaderies –sovint les més preuades- desapareixien igualment, s’havien reunit, havien discutit, i finalment s’havien posat d’acord en adoptar un nou mètode de coerció, molt eficaç al seu parer, que corregiria la indulgència extrema dels tribunals. I na Maggy Marble, que des de feia algun temps es dedicava ja sense reserves de cap mena al furt en grans magatzems, seria doncs la primera en experimentar aquella nova sanció.

Acompanyada d’una amiga, la filla d’un dels més grans marxants de salaons de Chicago, també cleptòmana com ella mateixa, i la presència de la qual, per emulació, estimulava encara més el seu vici, havia anat a cal “Bubbler,Garish and Company”, les espaioses i vastes botigues de la qual companyia ocupaven més de tres hectàrees de terreny a l’Avinguda Wabaen. La noia havia fet desplegar un munt de teixits, palpat les sedes, comparat les puntes, al mateix temps que, en el departament de joieria aplicada a la moda, s’havia apoderat subreptíciament d’una agulla de capell que valia més de sis-cents dòlars, amb la seva perla envoltada de petits robins.

Quan ja es disposava a marxar, un dels vigilants es va dreçar palplantat al seu davant i, inclinant-se cerimoniosament, va assabentar-la que aquells senyors, és a dir, Mr. Garish i Mr. Butterfield (la companyia), eren al seu despatx i volien parlar amb ella. Quant al senyor Bubbler, no va caldre dir-ne res, perquè tothom sap que ell dirigeix la central de compres a Nova York. La senyoreta Marble empal·lidí lleugerament, s’enterboliren els seus ulls, va deixar caure al terra sense que es notés l’agulla, que ja havia fet relliscar dins del seu maniguet, i declarà que no hi veia cap utilitat en parlar amb aquells senyors. Amb correcció, el vigilant arreplegà l’agulla i digué: “Encara perdreu la vostra agulla, senyoreta.” I na Maggy, amb molta sang freda, respongué: “Això no és pas meu.” El vigilant insistí: “Tanmateix acabeu de deixar-ho caure.” I la noia, amb una esma infinita, li replicà: “Aleshores és perquè s’haurà enganxat a la meva roba sense que me n’hagi adonat.” L’home, una mica desconcertat, continuà amb fermesa: “És ben possible, senyoreta, però igualment és necessari que m’acompanyeu per parlar amb aquests senyors, a menys que preferiu que vagi a buscar la policia.” En sentir aquests darrers mots, l’amiga de na Maggy, qui poc a poc s’havia anat apartant del lloc on es mantenia aquella conversa, va eclipsar-se definitivament, i miss Marble, segura del seu destre estratagema, declarà: “D’acord! Anem doncs a veure aquests senyors, perquè ja no entenc què voleu dir amb les vostres nècies paraules!”

L’entrevista amb els senyors fou animada. Ells varen mantenir el seu aplom, com s’escau sempre als botiguers americans, qui, sobretot, presumeixen de ser homes de món, doncs no hi ha cap altre poble on, tant com entre els ianquis, tothom es vani de ser un cavaller, i a més un cavaller molt refinat. El vigilant exposà els fets. Miss Marble, amb una dignitat que no era sinó desvergonyiment, l’interrompí amb agror per tal de prohibir-li insinuar novament que ella hagués robat l’agulla. Però el senyor Butterfield, qui representava, encara que el seu nom hagués estat substituït en el de la raó social pel terme genèric i més vague de “ i companyia”, l’element loquaç de la casa comercial, va intervenir de seguida, mentre que el taciturn senyor Garish es limitava a brandar el cap en mostra d’aprovació.

- No, senyoreta, no ho negueu, encara agreujaríeu la vostra situació. Perquè podríem aportar testimonis que demostrarien els vostres antecedents. El 26 de juliol passat –continuà Mr. Butterfield fullejant un registre- vostè va sostreure un retall de randa, una peça de punta d’Alençon, d’un valor de cent cinquanta dòlars; el 27 de setembre vareu tornar a honorar el nostre establiment amb la vostra visita i efectuareu una compra per un total de seixanta-dos dòlars entre diversos objectes, però furtivament us vareu emportar mercaderies per un valor de vint-i-set dòlars més; a saber: un petit tinter cisellat en plata, un tallapapers japonès d’ivori incrustat de nacre i lacat d’or, un grataesquenes d’ivori i un petit plomall amb pólvores d’arròs. Fins aquí tot allò que hem pogut constatar, i tot fa pensar que heu comès altres robatoris que no han estat detectats. Així i tot, aquella ocasió no ens va semblar en absolut la més apropiada per a enxampar-vos. Vàrem preferir deixar-vos marxar amb el vostre botí abans que provocar un escàndol. I heus aquí que, avui, dia 23 de gener, us hem sorprès intentant robar una agulla de capell, una bella joia, i de gran valor. Amb tota la ciència d’una lladre professional, heu negat, molt enginyosament, jo mateix he de reconèixer-ho, l’evidència. Però aquest cop no ens ho empassarem. Tingueu l’amabilitat de signar l’escrit que ara mateix us dictaré.

Miss Marble, vermella per la confusió, amb llàgrimes de ràbia que desbordaven els seus ulls, s’assegué amb docilitat en el lloc que el senyor Butterfield l’indicà amb un gest imperiós. Agafà la ploma que ell mateix havia sucat en el tinter i que ara li oferia, mentre el senyor Garish continuava brandant el cap en un signe d’aprovació i el vigilant, immòbil i una mica encarcarat, es mantenia correctament prop de la porta, impedint tota esperança d’evasió.

Mr. Butterfield anava dictant lentament, esforçant-s’hi per anar molt menys de pressa que quan enunciava a la taquígrafa les cartes que calia escriure: “La sotasignada, mis Maggy Marble, de Detroit... Podreu comprovar, senyoreta –va interrompre ell el seu dictat-, que havíem pres les nostres precaucions a l’espera de l’esdeveniment i que ja coneixíem la vostra identitat. Continueu escrivint, si us plau: reconec haver robat en diverses ocasions als magatzems de la raó social “Bubbler, Garish i Companyia”, i més en particular els dies 26 de juliol i el 27 de setembre de l’any passat. Avui, 23 de gener de 1902, m’han atrapat quan ja anava a marxar després d’haver robat una agulla de capell d’or, guarnida amb una gruixuda perla i petits robins, d’un valor d’uns tres mil francs. Jo suplico ara als senyors de “Bubbler, Garish i Companyia” que, en consideració a la meva família, no em lliurin als rigors de la Justícia. Estic d’acord tanmateix que he merescut un càstig i penso que l’he de rebre en el meu propi interès. No és sinó amb tot el reconeixement i agraint aquests senyors la seva deferència, que dono el meu consentiment a ser fuetejada.”

Na Maggy, apartant un moment la ploma del paper, s’atreví a preguntar:

- És una broma, suposo?

- Escriviu, senyoreta! Escriviu-ho de seguida i signeu-ho. O si no ...

Dominada per la veu de tro de Mr. Butterfield, i pel seu gest autoritari, que ni un cap de l’exèrcit hagués blasmat, la infortunada miss Marble s’afanyà a escriure i a signar.

- I ara, puc anar-me’n? –va implorar amb veu tremolosa i submisa, un cop va haver donat l’escrit al senyor Butterfield, qui ara l’estava llegint amb atenció, mentre que Mr. Garish, alçant-se de manera que pogués veure-hi par damunt de l’espatlla del seu associat, continuava amb llurs capcinades aprovatòries.

- Acompanyeu el senyor! –ordenà Mr. Butterfield mantenint la seva entonació militar i assenyalant amb el braç estès al vigilant.

Na Maggy, del tot subjugada, va aixecar-se i es disposà a obeir. Estava molt pàl·lida ara, els habituals colors de les seves galtes havien desaparegut completament, i caminava amb vacil·lació, les cames fluixes, com a punt de fallar-li i deixar d’aguantar-la.

Mr. Butterfield havia tornat a asseure’s, amb un posat d’indiferència, com si, un cop acabat aquell assumpte, ja no veiés cap utilitat en el fet de continuar ocupant-se’n, i es preparés a despatxar-ne d’altres. No semblà adonar-se fins i tot ni del moviment que va fer la senyoreta Marble, quan, en arribar a prop de la porta que ella havia de travessar, es deturà i uní les seves mans en un gest de súplica. Respecte del senyor Garish, s’havia submergit també en l’examen d’un expedient que consultava amb tota la seva atenció, mentre continuava brandant el cap contínuament, amb la qual cosa semblava que ho trobés tot molt bé, en el que evidentment constituïa un tic nerviós, en un home tan tranquil.

Na Maggy, aguantant-se a la paret, seguia el vigilant pel passadís. La passejada no va ser gaire llarga. L’home trucà a una porta, de l’interior de la qual hom va sentir una veu càlida, ben timbrada, la veu d’una dona, que cridava: “Passeu!”.

El vigilant obrí la porta, es va apartar per tal de deixar passar miss Marble, digué: “Aquí teniu la vostra jove dama!”, i, tornant a tancar la porta, va desaparèixer. El seu pas indolent es va anar perdent pel sonor corredor.

Na Maggy es trobà aleshores en una exigua cambra, moblada sòbriament. Al seu davant hi havia una dona que duia un vestit negre molt ajustat al seu cos, revelant-ne les formes harmonioses i potents. Les mànigues, arromangades fins al damunt des colzes, deixaven despullats uns gruixuts braços atlètics, en què els músculs apareixien sota el setí de la pell i el greix femenins al més mínim moviment. Es tractava d’una morena gran, que podia tenir uns trenta anys, els trets regulars, el nas recte i no gaire gran, la boca petita amb uns llavis sensuals i molt vermells, i el llavi superior esfumat per un lleuger borrissol, molt visible perquè era d’un matís fosc. Els seus ulls, molt regulars, de color marró, emetien una mirada molt fixa i directa, sota la que na Maggy va sentir com s’accentuava el seu neguit. La dona la mirava també amb curiositat, tot i barrejant-hi una certa circumspecció. Sense cap mena de dubte, l’estava valorant. En veure-la també tan gran, el pit ben desenvolupat, les espatlles amples, el coll ple i robust, amb la seva minsa cintura i llur gropa plena, semblava vigorosa. Però la dona va deixar anar aviat un somriure de superioritat i, amb molta educació, fent servir novament aquella veu càlida, de timbre greu i singularment agafatosa, va dir:

- Us hauríeu de despullar, senyoreta.

- Com?

- Despulleu-vos, si us plau.

- Què és això? Què voleu dir? I per què m’hauria de despullar jo ara? No he encomanat res. I, a més, vostè no sembla una emprovadora.

-No, senyoreta. Jo sóc la qui fueteja.

Amb molta dignitat, miss Marble, girant-se tota enravenada, es dirigí cap a la porta i la va trobar tancada amb clau. Va dir-li a la dona sense mirar-la:

- Feu el favor d’obrir aquesta porta i que s’acabi la broma d’una vegada.

La gran bruna l’engrapà pel canell, estrenyent-li fins a fer-li mal, i l’obligà a girar la cara cap a ella, mentre li etzibava, enmig d’aquella mitja volta que li estava fent executar:

- Veritablement, feu molt mal fet de no prendre-us-ho amb més calma. En qualsevol cas, sereu fuetejada... Heu de ser assotada i ho sereu. És més, que no ho heu demanat vos mateixa? Aleshores, per què no us hi sotmeteu de bon grat i em forceu a emprar la força?

Na Maggy, recargolant-se les mans, esclatà en sanglots i tornà a suplicar clemència, però la dona insistí:

- Vejam, senyoreta, no sigueu criatura, no us morireu pas! Despulleu-vos de seguida!

I sota la dura mirada, sense que ni ella mateixa pogués explicar-se ni el com ni el perquè, na Maggy es va començar a traure el capell, l’abric, la brusa, la faldilla, després els petits enagos de seda embuatada, i, quedant-se només amb les calces atapeïdes de cintes de setí i guarnides amb puntes de Malines, amb la cotilla de seda malva, les belles espatlles carnoses deixades anar, els esplèndids braços completament nus, les cames fortes i nerviüdes mostrant-se per sota de les mitges de seda negra ben tibades per la lligacama, el seu peu petit, nerviós, encorbat, llest per a fugir, ella va preguntar tímidament:

- N’hi ha prou així?

- Continueu, senyoreta. Cal que esteu completament nua, perquè el càstig consisteix en part en la vergonya.

- Oh! No!... Oh! No!... gemegava mentre plorava la dissortada miss Marble. Jo no vull despullar-me!

Però, tot i protestant que ella no ho volia, es va treure la cotilla, deixà caure les calces, hi feu passar les dues cames abans de desprendre-se’n completament, i es va llevar la camisola, tot en un adorable estat de confusió...

Mentrestant, a l’habitació del costat, s’hi estaven Mr. Butterfield i Mr. Garish, que de adesiara semblaven molt ocupats. Estaven recolzats a la paret, una mica ajupits, amb les mans damunt dels seus genolls, lleugerament plegats, i miraven per uns ulls de bou de vidre espès hàbilment fixats al mur.

I ara precisament el senyor Garish, que no brandava el cap fent signes d’aprovació, per por d’alterar la seva trajectòria visual, tan agradablement adreçada en aquell moment, no va poder deixar d’exclamar:

- És una boníssima idea aquesta que heu tingut, senyor Butterfield. Des que vareu entrar en aquesta casa, no hem hagut de fer sinó felicitar-vos.

-Cal compensar-nos de les pèrdues –digué Mr. Butterfield amb modèstia. És just que obtinguem una mica de plaer per tots els furts dels que som víctimes, que haguessin engrossit en gran manera el nostre compte de Guanys i Pèrdues.

- Ha estat una bona pensada, i cregui’m que ara mateix jo no canviaria el meu lloc ni per mil dòlars. Està feta divinament aquesta jove dama. Oh!...

Aquesta apassionada exclamació del vell cràpula vingué motivada pel fet que la despietada morena havia ordenat la bella rossa, miss Marble, que s’assegués en una cadira, situada just davant mateix dels ulls de bou pels que els dos compares anaven contemplant l’escena. Plorant a llàgrima viva, la noia s’hi havia assegut i, nua, creuant una cama per damunt de l’altra, es descordava la seva botina.

A continuació arribà el torn de les mitges.

La gran bruna va fer aixecar miss Marble i, apartant la cadira on havia estat asseguda, destapà una anella encastada a la part més baixa de la paret. La noia es trobà en un no-res amb els dos canells lligats junts i subjectats a aquella anella. Abans que pogués donar-se compte del que estava passant, l’executora, fent una mica de pressió sobre l’esquena i els ronyons va forçar-la a agenollar-se. Aleshores va lligar-li també els turmells, per separat, i va nuar-los a unes altres anelles que hi havia al terra.

La pobre Maggy es va trobar aleshores enfront de la paret, amb els canells amarrats a ran de sòl, la qual cosa va tenir com a conseqüència que les seves molsudes natges ressaltessin considerablement, fins i tot encara més per contrast amb la seva estreta cintura, i s’oferia amb les cames ben separades gràcies a la distància entre les dues anelles que mantenien subjectes llurs turmells.

L’executora va deixar que es consumís així un instant, en aquella postura tan incòmode com humiliant. I li parlà amb aquella veu vibrant i greu com un toc de campana.

- Vegeu, senyoreta, on us ha portat el vostre mal cap. Comproveu com n’està de mal fet això de robar. Quina acció més baixa i vil! Us n’adoneu de la vostra degradació?

- Oh! sí.. Oh! sí... No ho faré més... Mai més! Us ho suplico, deslligueu-me i deixeu-me anar!

- No abans que hagueu rebut el just càstig que us heu merescut. Cal que la correcció, per tal que sigui eficaç, quedi gravada per sempre més en la vostra memòria.

Aquest petit discurs no va servir de cap manera per a apaivagar les cruels emocions de miss Maggy. Mentre ella encara implorava, els seus precs es varen convertir en udols, perquè la brutal executora va començar a escometre-la sense parar. Les vares anaven, tornaven i, sense descans, seguien caient sempre en el lloc desitjat, mossegant la delicada carn d’aquelles natges grassonetes.

A partir d’aquell moment, tant els gemecs com els crits de la pobre miss Marble, es convertiren en meres interjeccions, en paraules sense sentit que, d’altra banda, deixaren la fuetejadora absolutament indiferent.

Ella no es va apressar, ni més ni menys, assotant d’una manera uniforme, amb gran vigor. La pobre Maggy ja no podia més; mai més posaria en dubte que allò arribés a fer tant de mal. Unes grosses llàgrimes corrien per les seves galtes, mentre que els sospirs i els sanglots s’alternaven amb horribles crits.

Estava evidentment al límit de les seves forces, després d’haver rebut una bona ració. L’executora va deixar-la respirar una mica, fins que, tirant-se una mica enrere, a tall de gran final, va copejar de baix cap a dalt. El crit que va sentir-se a continuació va ser una exclamació de veritable agonia. En desmaiar-se, el cap de la noia va topar amb el mur.

En un instant, la gran morena va deslligar-la i, aixecant-la amb els seus robustos braços com si es tractés d’una nena petita, va obrir una portella i conduí la turmentada noia fins a una cambra petita que hi havia al costat, on destacava un llit exigu, una veritable llitera d’infermeria. Hi va dipositar na Maggy ajaguda sobre el ventre i es va disposar tot seguit a lubricar les macades carns amb vaselina.

A l’habitació del costat, els dos compares no havien hagut de fer res més que fer un parell de passes i fixar les seves mirades en uns altres ulls de bou, per tal de no perdre’s ni un sol detall de la nova escena.. Mr. Garish, es fregava les mans en un gest de felicitat. Desplaçant-se d’un ull de bou a un altre, continuava fent signes d’aprovació amb el seu cap tot i dient:

- No penseu que fueteja molt bé? Digueu-me en consciència si no es mereixeria un augment de dos dòlars a la setmana.

- I tant! –feu el seu associat.

- A més a més, si saben que les fuetegem, les lladres s’ho pensaran dues vegades. D’aquesta forma n’obtindrem un doble benefici. Ja que, no trobeu que aquesta és ensems una distracció molt agradable?

- No em parlem més, doncs! –respongué l’altre-. Apugeu-li tres dòlars!!

- De fet –tornà a dir el prudent senyor Garish-, potser seria millor no oferir-li cap augment. És l’esperança allò que la fa fuetejar amb tant de vigor i decisió!!

* * * * *

* Traducció lliure realitzada per “Mestreton” d’un relat original en llengua francesa de n’Aimé Van Rod, de títol “La voleuse fouettée”. Aquest relat fou publicat l’any 1979 per Éditions Dominique Leroy SNEL, en una edició facsímil d’una anterior, efectuada per la Librerie Artistique et Édition Parisiènne Réunies en els anys trenta del passat segle XX. La seva primera edició va comptar amb les il·lustracions del dibuixant Carlo.