La rosa de Sant Jordi

13 de juliol, 2008

..

Li havia enviat un missatge a mig matí dient-li que en tenia una de pensada. Va seguir el meu joc i em va prometre que tot allò que suggerís seria rebut amb il·lusió i que esperava la nostra trobada amb moltes ganes.

En arribar a casa em vaig preparar. Els tatuatges que havia trobat eren perfectes: dues roses vermelles amb espurnes platejades envoltant els seus pètals. Amb molta cura vaig posar-me’n una a la galta esquerra del meu cul i la vaig prémer a consciència. Divina! La rosa mostrava un aspecte immillorable. El seu color intens ressaltava molt bé sobre la meva pàl·lida pell. Tota l’atenció del meu cos es concentrà en el punt on duia la rosa i cada moviment que feia, cada passa que donava, em recordava la seva serena presència.

Vam anar a sopar plegats. Jo només portava sobre el meu tatuatge, una suau faldilla de cotó, que voleiava per damunt d’unes altes botes negres.


Tota l’estona l’anava provocant, volia veure-li aquella expressió tan característica de quan s’anava excitant. Notava que cada cop el seu desig creixia més i més, alhora que el meu estava a punt d’esclatar des del meu ventre. Vaig haver de controlar-me perquè estàvem en un lloc públic i no volia fer un espectacle, però la meva imaginació volava cada cop més ràpida.


Aviat vam acabar de sopar i dissimulant les presses, vam abandonar el local on érem per dirigir-nos cap al nostre niu. I el desig creixia i creixia, pensava que no podria arribar a casa. El meu sexe calent i humit, bullia i demanava a crits que el joc comencés.


Quan ens dirigíem cap al cotxe, les seves mans van resseguir el meu cos i en donar-me un copet al darrere observà que no duia calcetes:


- On vas així? Per què no m’havies dit que no portaves calces? ...

- Volia que ho esbrinessis tu.


Jo ja no aguantava més, necessitava els seus experts dits, la força de les sevesmans,.. el meu cos començava a sentir una angoixa aclaparadora.


En arribar a casa, s’apropà a mi i m’anà acaronant el culet.


- Què em tenies preparat dolenta? Tu creus que has d’anar així? Ara tindràs el cul completament glaçat i em costarà molta més feina escalfar-lo!


Fou llavors, en aixecar la faldilla, quan descobrí la rosa vermella tatuada a la meva galta i s’estremí de plaer.


- Què portes? D’on l’has tret aquesta rosa?..

- És el meu regal del dia dels enamorats i, per demostrar-me que m’estimes, no hauries de parar d’estovar-me fins que la pell del meu culet no assoleixi el mateix color roig intens dels seus pètals.


Allò ja va ser massa! Embriac de desig i de plaer, començà a acaronar-me el paner: amunt, avall,.. tocant-me lleugerament el sexe obert que li oferia sense por. Pim-pam!! Les primeres patacades començaren a ressonar a l’habitació. Un calfred va recórrer el meu interior i vaig començar a notar l’entrecuix calent i humit. No podia controlar el meu desig. L’orgasme brollà del centre mateix del meu sexe amb un clar intent de deixar-me aclaparada alhora d’orgull i de vergonya,... ell seguia fent la seva feina. Les surres caigueren una rera l’altra sobre el meu pandero , que cada cop notava més calent i més dolorit... la petita rebel·lió que el meu cos va iniciar al començament s’anà convertint poc a poc en completa submissió. Ja no demanava res més que una nova surra, i una altra, una altra!... i ell anava alternant ara les patacades amb les carícies dels seus dits sobre el meu sexe obert i receptiu, i el plaer esdevenia cada vegada més gran, com si tingués la pretensió de fer-me embogir i perdre els sentits.


L’ última tanda fou la millor. El meu culet estava roent, però ell tornà a colpejar-lo sense escrúpols de forma continuada. La seva mà experta i ferma em clavà una sèrie de plantofades tan ràpida que no vaig ser capaç de contar-les. I llavors arribà la millor part: va treure una pala de ping-pong de la tauleta de nit i començà a fregar-me-la per tota la superfície del meu cul. De mica en mica anà augmentant la freqüència i la intensitat d’aquella carícia. Aviat, tornà a animar-se i a picar ben fort. El so que produïa el contacte de la pala sobre la meva gropa era sord, diferent d’aquell més agut de les seves mans. Va anar estomacant-me un cop, un altre, i un altre ... Ara sí que ja no podia estar més calent! Treia foc!...


-Ja està! Ha quedat perfecte! Està tan vermell que la rosa no es distingeix!


Vaig aixecar-me per mirar-lo al mirall i vaig veure que tenia raó! El meu culet havia quedat tan vermell que la rosa (si no fos pel calze verd) ja no es distingia de la resta de la pell!


Encara que esgotada per la pallissa rebuda i plena de la immensa sensació de benestar que sentia, em vaig anar apropant de quatre grapes al culpable del meu cansament. Vaig rodejar el seu penis amb la meva boca i vaig començar a moure la llengua prement les galtes per tal de mantenir-lo ben fermat. Amb moviments rítmics i suaus vaig anar excitant-lo fins que començà a emetre petits gemecs de satisfacció. Ell m’estrenyia molt fort i em feia moure de manera que li donés la màxima satisfacció.


Vaig treure un instant el seu sexe de la meva boca i em vaig girar graciosament, oferint-li novament el meu culet. El movia voluptuosament, de forma provocadora, esperant que el color vermell que tenia i la intensa escalfor que desprenia serien suficients per a fer-li picar altre cop l’esquer. No tardà gaire en començar a donar-me noves patacades, mentre jo tornava a intentar xuclar-li la vida llepant amb golosia la seva fibra més íntima. Ell es movia, cada vegada més congestionat pel plaer, i no va poder evitar emetre un crit fort i profund, que sortí de la part més interna de la seva ànima, al mateix temps que em ventava una última cleca, que ressonà forta i aguda enmig l’habitació. Quan el seu orgasme es deturà, em vaig atrevir a fer-li un petó al seu sexe, mentre ell s’encongia de plaer i de confort.


Descansàrem una llarga estona de les nostres emocions desfermades i decidírem conservar la rosa vermella que tantes satisfaccions ens havia donat. El que no sabia ell ( ni ho sabrà de moment) és que en tinc una altra de guardada i a punt de col·locar aquest cop, sens dubte, sobre la meva galta dreta, que va quedar una mica decebuda per la intensa dedicació que va merèixer la seva bessona esquerrana.


Mònica

La cleptòmana fuetejada

06 de juliol, 2008

-

(Una història real)

Miss Maggy Marble era l’única filla del banquer Joe Marble, de Chicago (Illinois), als Estats Units d’Amèrica, conegut arreu del món, encara que només fos pels turistes que adquirien llurs cartes de crèdit, pagables a qualsevol punt del globus. Miss Marble havia estat educada d’acord amb la situació benestant de son pare. És a dir, deplorablement. La noia feia tot el que li donava la gana i el banquer, només per tal de tenir pau a casa, li deixava passar tots els capricis. Aquesta educació tan imperfecta fou encara més rudimentària pel fet que miss Marble havia perdut la seva mare quan encara era només una nena. Ociosa i rica, la jove i bonica Maggy Marble no cercava res més que matar el temps, i, com totes les seves compatriotes, entretenia el seu lleure sobretot visitant els grans magatzems.


Comprava sense tenir en compte el preu. La fortuna del seu pare l’hi permetia. Poc a poc, però, una singular temptació havia mossegat el seu cervellet. Va ser al començament com un imprecís desig sobtat, una idea que sorgia com un rampell. Ella la reprimia de seguida, amb la vermellor de la vergonya envaint el seu front. Tanmateix, ella sabia que un gran nombre de les seves amigues no havien tingut tants escrúpols. Robaven. I quan ho havien fet amb destresa, quan havien perpetrat un furt difícil, n’estaven felices i cofoies. El màxim consistia en no deixar-se agafar. En aquell país, que va transmetre la combativitat dels pioners, l’emoció constitueix tot un regal. Tota la voluptuositat de pispar, dels grangers caçadors en lluita amb els indis, feia bategar ancestralment els cors d’aquelles boniques, elegants i riques lladres que operaven a les belles botigues de Nova York i de Chicago. Què hi arriscaven?


Quan alguna pobra captaire havia rampinyat qualsevol objecte, triat gairebé sempre sense discerniment, una cosa la majoria de les vegades de poc valor, i, un cop enxampada i portada davant del jutge, reconeixia el delicte, i confessava haver-hi estat impel·lida per la misèria, per l’ànsia d’apaivagar la fam dels seus fills petits, el tribunal es mostrava despietat. Però, quan es tractava d’una rica hereva, jutges i assessors es posaven d’acord per a invocar una palesa irresponsabilitat. Quina fretura, quina imperiosa necessitat havien impulsat aquella persona respectable a apropiar-se d’una bagatel·la, sense haver-ne advertit el botiguer, sense haver observat la formalitat de passar per caixa? Per tant havia estat a causa d’una anomalia morbosa. Per un impuls totpoderós que abolia la moral, que dominava la voluntat. El metge forense, el de capçalera, feien un bellíssim discurs sobre això, sempre el mateix. I els jutges, amb gran cortesia, sabedors de la consideració que un home ben educat deu a una dona de món, exhortaven la lladre a guarir-se, no l’amonestaven gaire i, tot i declarant-la cleptòmana, l’absolien. La qual cosa incita encara més, mentre la pobra expia la seva malifeta al calabós, la rica i elegant lladregota a continuar la sèrie de llurs proeses amb tota la calma del món i, en el cas que l’hagin tornat a enganxar, a declarar a l’audiència que encara no estava curada de la seva cleptomania, malgrat els tractaments amb banys d’aigua freda i totes les dutxes que ella mateixa s’havia anat donant de més a més. I el tribunal tornava a alliberar-la.


Això no obstant, els propietaris dels grans comerços, d’aquells enormes basars de la moda i de la confecció, molt enutjats per l’increment de les despeses pel servei especial de vigilància i en veure que, malgrat aquella vigilància tan activa, les mercaderies –sovint les més preuades- desapareixien igualment, s’havien reunit, havien discutit, i finalment s’havien posat d’acord en adoptar un nou mètode de coerció, molt eficaç al seu parer, que corregiria la indulgència extrema dels tribunals. I na Maggy Marble, que des de feia algun temps es dedicava ja sense reserves de cap mena al furt en grans magatzems, seria doncs la primera en experimentar aquella nova sanció.


Acompanyada d’una amiga, la filla d’un dels més grans marxants de salaons de Chicago, també cleptòmana com ella mateixa, i la presència de la qual, per emulació, estimulava encara més el seu vici, havia anat a cal “Bubbler,Garish and Company”, les espaioses i vastes botigues de la qual companyia ocupaven més de tres hectàrees de terreny a l’Avinguda Wabaen. La noia havia fet desplegar un munt de teixits, palpat les sedes, comparat les puntes, al mateix temps que, en el departament de joieria aplicada a la moda, s’havia apoderat subreptíciament d’una agulla de capell que valia més de sis-cents dòlars, amb la seva perla envoltada de petits robins.


Quan ja es disposava a marxar, un dels vigilants es va dreçar palplantat al seu davant i, inclinant-se cerimoniosament, va assabentar-la que aquells senyors, és a dir, Mr. Garish i Mr. Butterfield (la companyia), eren al seu despatx i volien parlar amb ella. Quant al senyor Bubbler, no va caldre dir-ne res, perquè tothom sap que ell dirigeix la central de compres a Nova York. La senyoreta Marble empal·lidí lleugerament, s’enterboliren els seus ulls, va deixar caure al terra sense que es notés l’agulla, que ja havia fet relliscar dins del seu maniguet, i declarà que no hi veia cap utilitat en parlar amb aquells senyors. Amb correcció, el vigilant arreplegà l’agulla i digué: “Encara perdreu la vostra agulla, senyoreta.” I na Maggy, amb molta sang freda, respongué: “Això no és pas meu.” El vigilant insistí: “Tanmateix acabeu de deixar-ho caure.” I la noia, amb una esma infinita, li replicà: “Aleshores és perquè s’haurà enganxat a la meva roba sense que me n’hagi adonat.” L’home, una mica desconcertat, continuà amb fermesa: “És ben possible, senyoreta, però igualment és necessari que m’acompanyeu per parlar amb aquests senyors, a menys que preferiu que vagi a buscar la policia.” En sentir aquests darrers mots, l’amiga de na Maggy, qui poc a poc s’havia anat apartant del lloc on es mantenia aquella conversa, va eclipsar-se definitivament, i miss Marble, segura del seu destre estratagema, declarà: “D’acord! Anem doncs a veure aquests senyors, perquè ja no entenc què voleu dir amb les vostres nècies paraules!”


L’entrevista amb els senyors fou animada. Ells varen mantenir el seu aplom, com s’escau sempre als botiguers americans, qui, sobretot, presumeixen de ser homes de món, doncs no hi ha cap altre poble on, tant com entre els ianquis, tothom es vani de ser un cavaller, i a més un cavaller molt refinat. El vigilant exposà els fets. Miss Marble, amb una dignitat que no era sinó desvergonyiment, l’interrompí amb agror per tal de prohibir-li insinuar novament que ella hagués robat l’agulla. Però el senyor Butterfield, qui representava, encara que el seu nom hagués estat substituït en el de la raó social pel terme genèric i més vague de “ i companyia”, l’element loquaç de la casa comercial, va intervenir de seguida, mentre que el taciturn senyor Garish es limitava a brandar el cap en mostra d’aprovació.


- No, senyoreta, no ho negueu, encara agreujaríeu la vostra situació. Perquè podríem aportar testimonis que demostrarien els vostres antecedents. El 26 de juliol passat –continuà Mr. Butterfield fullejant un registre- vostè va sostreure un retall de randa, una peça de punta d’Alençon, d’un valor de cent cinquanta dòlars; el 27 de setembre vareu tornar a honorar el nostre establiment amb la vostra visita i efectuareu una compra per un total de seixanta-dos dòlars entre diversos objectes, però furtivament us vareu emportar mercaderies per un valor de vint-i-set dòlars més; a saber: un petit tinter cisellat en plata, un tallapapers japonès d’ivori incrustat de nacre i lacat d’or, un grataesquenes d’ivori i un petit plomall amb pólvores d’arròs. Fins aquí tot allò que hem pogut constatar, i tot fa pensar que heu comès altres robatoris que no han estat detectats. Així i tot, aquella ocasió no ens va semblar en absolut la més apropiada per a enxampar-vos. Vàrem preferir deixar-vos marxar amb el vostre botí abans que provocar un escàndol. I heus aquí que, avui, dia 23 de gener, us hem sorprès intentant robar una agulla de capell, una bella joia, i de gran valor. Amb tota la ciència d’una lladre professional, heu negat, molt enginyosament, jo mateix he de reconèixer-ho, l’evidència. Però aquest cop no ens ho empassarem. Tingueu l’amabilitat de signar l’escrit que ara mateix us dictaré.


Miss Marble, vermella per la confusió, amb llàgrimes de ràbia que desbordaven els seus ulls, s’assegué amb docilitat en el lloc que el senyor Butterfield l’indicà amb un gest imperiós. Agafà la ploma que ell mateix havia sucat en el tinter i que ara li oferia, mentre el senyor Garish continuava brandant el cap en un signe d’aprovació i el vigilant, immòbil i una mica encarcarat, es mantenia correctament prop de la porta, impedint tota esperança d’evasió.


Mr. Butterfield anava dictant lentament, esforçant-s’hi per anar molt menys de pressa que quan enunciava a la taquígrafa les cartes que calia escriure: “La sotasignada, mis Maggy Marble, de Detroit... Podreu comprovar, senyoreta –va interrompre ell el seu dictat-, que havíem pres les nostres precaucions a l’espera de l’esdeveniment i que ja coneixíem la vostra identitat. Continueu escrivint, si us plau: reconec haver robat en diverses ocasions als magatzems de la raó social “Bubbler, Garish i Companyia”, i més en particular els dies 26 de juliol i el 27 de setembre de l’any passat. Avui, 23 de gener de 1902, m’han atrapat quan ja anava a marxar després d’haver robat una agulla de capell d’or, guarnida amb una gruixuda perla i petits robins, d’un valor d’uns tres mil francs. Jo suplico ara als senyors de “Bubbler, Garish i Companyia” que, en consideració a la meva família, no em lliurin als rigors de la Justícia. Estic d’acord tanmateix que he merescut un càstig i penso que l’he de rebre en el meu propi interès. No és sinó amb tot el reconeixement i agraint aquests senyors la seva deferència, que dono el meu consentiment a ser fuetejada.”


Na Maggy, apartant un moment la ploma del paper, s’atreví a preguntar:


- És una broma, suposo?


- Escriviu, senyoreta! Escriviu-ho de seguida i signeu-ho. O si no ...


Dominada per la veu de tro de Mr. Butterfield, i pel seu gest autoritari, que ni un cap de l’exèrcit hagués blasmat, la infortunada miss Marble s’afanyà a escriure i a signar.


- I ara, puc anar-me’n? –va implorar amb veu tremolosa i submisa, un cop va haver donat l’escrit al senyor Butterfield, qui ara l’estava llegint amb atenció, mentre que Mr. Garish, alçant-se de manera que pogués veure-hi par damunt de l’espatlla del seu associat, continuava amb llurs capcinades aprovatòries.


- Acompanyeu el senyor! –ordenà Mr. Butterfield mantenint la seva entonació militar i assenyalant amb el braç estès al vigilant.


Na Maggy, del tot subjugada, va aixecar-se i es disposà a obeir. Estava molt pàl·lida ara, els habituals colors de les seves galtes havien desaparegut completament, i caminava amb vacil·lació, les cames fluixes, com a punt de fallar-li i deixar d’aguantar-la.


Mr. Butterfield havia tornat a asseure’s, amb un posat d’indiferència, com si, un cop acabat aquell assumpte, ja no veiés cap utilitat en el fet de continuar ocupant-se’n, i es preparés a despatxar-ne d’altres. No semblà adonar-se fins i tot ni del moviment que va fer la senyoreta Marble, quan, en arribar a prop de la porta que ella havia de travessar, es deturà i uní les seves mans en un gest de súplica. Respecte del senyor Garish, s’havia submergit també en l’examen d’un expedient que consultava amb tota la seva atenció, mentre continuava brandant el cap contínuament, amb la qual cosa semblava que ho trobés tot molt bé, en el que evidentment constituïa un tic nerviós, en un home tan tranquil.


Na Maggy, aguantant-se a la paret, seguia el vigilant pel passadís. La passejada no va ser gaire llarga. L’home trucà a una porta, de l’interior de la qual hom va sentir una veu càlida, ben timbrada, la veu d’una dona, que cridava: “Passeu!”.


El vigilant obrí la porta, es va apartar per tal de deixar passar miss Marble, digué: “Aquí teniu la vostra jove dama!”, i, tornant a tancar la porta, va desaparèixer. El seu pas indolent es va anar perdent pel sonor corredor.


Na Maggy es trobà aleshores en una exigua cambra, moblada sòbriament. Al seu davant hi havia una dona que duia un vestit negre molt ajustat al seu cos, revelant-ne les formes harmonioses i potents. Les mànigues, arromangades fins al damunt des colzes, deixaven despullats uns gruixuts braços atlètics, en què els músculs apareixien sota el setí de la pell i el greix femenins al més mínim moviment. Es tractava d’una morena gran, que podia tenir uns trenta anys, els trets regulars, el nas recte i no gaire gran, la boca petita amb uns llavis sensuals i molt vermells, i el llavi superior esfumat per un lleuger borrissol, molt visible perquè era d’un matís fosc. Els seus ulls, molt regulars, de color marró, emetien una mirada molt fixa i directa, sota la que na Maggy va sentir com s’accentuava el seu neguit. La dona la mirava també amb curiositat, tot i barrejant-hi una certa circumspecció. Sense cap mena de dubte, l’estava valorant. En veure-la també tan gran, el pit ben desenvolupat, les espatlles amples, el coll ple i robust, amb la seva minsa cintura i llur gropa plena, semblava vigorosa. Però la dona va deixar anar aviat un somriure de superioritat i, amb molta educació, fent servir novament aquella veu càlida, de timbre greu i singularment agafatosa, va dir:


- Us hauríeu de despullar, senyoreta.


- Com?


- Despulleu-vos, si us plau.


- Què és això? Què voleu dir? I per què m’hauria de despullar jo ara? No he encomanat res. I, a més, vostè no sembla una emprovadora.


-No, senyoreta. Jo sóc la qui fueteja.


Amb molta dignitat, miss Marble, girant-se tota enravenada, es dirigí cap a la porta i la va trobar tancada amb clau. Va dir-li a la dona sense mirar-la:


- Feu el favor d’obrir aquesta porta i que s’acabi la broma d’una vegada.


La gran bruna l’engrapà pel canell, estrenyent-li fins a fer-li mal, i l’obligà a girar la cara cap a ella, mentre li etzibava, enmig d’aquella mitja volta que li estava fent executar:


- Veritablement, feu molt mal fet de no prendre-us-ho amb més calma. En qualsevol cas, sereu fuetejada... Heu de ser assotada i ho sereu. És més, que no ho heu demanat vos mateixa? Aleshores, per què no us hi sotmeteu de bon grat i em forceu a emprar la força?


Na Maggy, recargolant-se les mans, esclatà en sanglots i tornà a suplicar clemència, però la dona insistí:


- Vejam, senyoreta, no sigueu criatura, no us morireu pas! Despulleu-vos de seguida!


I sota la dura mirada, sense que ni ella mateixa pogués explicar-se ni el com ni el perquè, na Maggy es va començar a traure el capell, l’abric, la brusa, la faldilla, després els petits enagos de seda embuatada, i, quedant-se només amb les calces atapeïdes de cintes de setí i guarnides amb puntes de Malines, amb la cotilla de seda malva, les belles espatlles carnoses deixades anar, els esplèndids braços completament nus, les cames fortes i nerviüdes mostrant-se per sota de les mitges de seda negra ben tibades per la lligacama, el seu peu petit, nerviós, encorbat, llest per a fugir, ella va preguntar tímidament:


- N’hi ha prou així?


- Continueu, senyoreta. Cal que esteu completament nua, perquè el càstig consisteix en part en la vergonya.


- Oh! No!... Oh! No!...
gemegava mentre plorava la dissortada miss Marble. Jo no vull despullar-me!


Però, tot i protestant que ella no ho volia, es va treure la cotilla, deixà caure les calces, hi feu passar les dues cames abans de desprendre-se’n completament, i es va llevar la camisola, tot en un adorable estat de confusió...


Mentrestant, a l’habitació del costat, s’hi estaven Mr. Butterfield i Mr. Garish, que de adesiara semblaven molt ocupats. Estaven recolzats a la paret, una mica ajupits, amb les mans damunt dels seus genolls, lleugerament plegats, i miraven per uns ulls de bou de vidre espès hàbilment fixats al mur.


I ara precisament el senyor Garish, que no brandava el cap fent signes d’aprovació, per por d’alterar la seva trajectòria visual, tan agradablement adreçada en aquell moment, no va poder deixar d’exclamar:


- És una boníssima idea aquesta que heu tingut, senyor Butterfield. Des que vareu entrar en aquesta casa, no hem hagut de fer sinó felicitar-vos.


-Cal compensar-nos de les pèrdues –digué Mr. Butterfield amb modèstia. És just que obtinguem una mica de plaer per tots els furts dels que som víctimes, que haguessin engrossit en gran manera el nostre compte de Guanys i Pèrdues.


- Ha estat una bona pensada, i cregui’m que ara mateix jo no canviaria el meu lloc ni per mil dòlars. Està feta divinament aquesta jove dama. Oh!...


Aquesta apassionada exclamació del vell cràpula vingué motivada pel fet que la despietada morena havia ordenat la bella rossa, miss Marble, que s’assegués en una cadira, situada just davant mateix dels ulls de bou pels que els dos compares anaven contemplant l’escena. Plorant a llàgrima viva, la noia s’hi havia assegut i, nua, creuant una cama per damunt de l’altra, es descordava la seva botina.


A continuació arribà el torn de les mitges.


La gran bruna va fer aixecar miss Marble i, apartant la cadira on havia estat asseguda, destapà una anella encastada a la part més baixa de la paret. La noia es trobà en un no-res amb els dos canells lligats junts i subjectats a aquella anella. Abans que pogués donar-se compte del que estava passant, l’executora, fent una mica de pressió sobre l’esquena i els ronyons va forçar-la a agenollar-se. Aleshores va lligar-li també els turmells, per separat, i va nuar-los a unes altres anelles que hi havia al terra.


La pobre Maggy es va trobar aleshores enfront de la paret, amb els canells amarrats a ran de sòl, la qual cosa va tenir com a conseqüència que les seves molsudes natges ressaltessin considerablement, fins i tot encara més per contrast amb la seva estreta cintura, i s’oferia amb les cames ben separades gràcies a la distància entre les dues anelles que mantenien subjectes llurs turmells.


L’executora va deixar que es consumís així un instant, en aquella postura tan incòmode com humiliant. I li parlà amb aquella veu vibrant i greu com un toc de campana.


- Vegeu, senyoreta, on us ha portat el vostre mal cap. Comproveu com n’està de mal fet això de robar. Quina acció més baixa i vil! Us n’adoneu de la vostra degradació?


- Oh! sí.. Oh! sí... No ho faré més... Mai més! Us ho suplico, deslligueu-me i deixeu-me anar!


- No abans que hagueu rebut el just càstig que us heu merescut. Cal que la correcció, per tal que sigui eficaç, quedi gravada per sempre més en la vostra memòria.


Aquest petit discurs no va servir de cap manera per a apaivagar les cruels emocions de miss Maggy. Mentre ella encara implorava, els seus precs es varen convertir en udols, perquè la brutal executora va començar a escometre-la sense parar. Les vares anaven, tornaven i, sense descans, seguien caient sempre en el lloc desitjat, mossegant la delicada carn d’aquelles natges grassonetes.


A partir d’aquell moment, tant els gemecs com els crits de la pobre miss Marble, es convertiren en meres interjeccions, en paraules sense sentit que, d’altra banda, deixaren la fuetejadora absolutament indiferent.


Ella no es va apressar, ni més ni menys, assotant d’una manera uniforme, amb gran vigor. La pobre Maggy ja no podia més; mai més posaria en dubte que allò arribés a fer tant de mal. Unes grosses llàgrimes corrien per les seves galtes, mentre que els sospirs i els sanglots s’alternaven amb horribles crits.


Estava evidentment al límit de les seves forces, després d’haver rebut una bona ració. L’executora va deixar-la respirar una mica, fins que, tirant-se una mica enrere, a tall de gran final, va copejar de baix cap a dalt. El crit que va sentir-se a continuació va ser una exclamació de veritable agonia. En desmaiar-se, el cap de la noia va topar amb el mur.


En un instant, la gran morena va deslligar-la i, aixecant-la amb els seus robustos braços com si es tractés d’una nena petita, va obrir una portella i conduí la turmentada noia fins a una cambra petita que hi havia al costat, on destacava un llit exigu, una veritable llitera d’infermeria. Hi va dipositar na Maggy ajaguda sobre el ventre i es va disposar tot seguit a lubricar les macades carns amb vaselina.


A l’habitació del costat, els dos compares no havien hagut de fer res més que fer un parell de passes i fixar les seves mirades en uns altres ulls de bou, per tal de no perdre’s ni un sol detall de la nova escena.. Mr. Garish, es fregava les mans en un gest de felicitat. Desplaçant-se d’un ull de bou a un altre, continuava fent signes d’aprovació amb el seu cap tot i dient:


- No penseu que fueteja molt bé? Digueu-me en consciència si no es mereixeria un augment de dos dòlars a la setmana.


- I tant! –feu el seu associat.


- A més a més, si saben que les fuetegem, les lladres s’ho pensaran dues vegades. D’aquesta forma n’obtindrem un doble benefici. Ja que, no trobeu que aquesta és ensems una distracció molt agradable?


- No em parlem més, doncs! –respongué l’altre-. Apugeu-li tres dòlars!!


- De fet –tornà a dir el prudent senyor Garish-, potser seria millor no oferir-li cap augment. És l’esperança allò que la fa fuetejar amb tant de vigor i decisió!!


* * * * *


* Traducció lliure realitzada per “Mestreton” d’un relat original en llengua francesa de n’Aimé Van Rod, de títol “La voleuse fouettée”. Aquest relat fou publicat l’any 1979 per Éditions Dominique Leroy SNEL, en una edició facsímil d’una anterior, efectuada per la Librerie Artistique et Édition Parisiènne Réunies en els anys trenta del passat segle XX. La seva primera edició va comptar amb les il·lustracions del dibuixant Carlo.

Le Dominateur ou l’École des Vierges. Paràgrafs seleccionats (Spanking i Literatura V)

.

“Quan la noia encara estava gemegant, ell li ordenà que tornès a ocupar la seva posició, agenollada al seu davant. Ella va fer-ho, esgarrifada de por. L’home va copsar el seu esglai i decidí portar-la al límit, tot i preguntant-li mentre ella no parava de tremolar:


- Us havien fuetejat mai anteriorment?


Ella respongué, petant de dents:


- Mai! Certament no!


- Doncs ara ho sereu.


- Oh! No! Us ho suplico!


- Ho sereu!


- Pietat!


- Compadir-me de vos seria fer-vos un molt mal servei. Només el fuet pot corregir els lletjos defectes que el costum ha fet arrelar en la vostra persona.


- No em fuetegeu pas, bon senyor!


- D’acord! Jo no us fuetejaré. Però no per això deixareu de ser assotada de seguida amb una severitat implacable. A més, com que no estic disposat a renunciar del tot al plaer de veure dansar les vostres natges, i encara que no sigui sota la cadència del meu propi fuet, us donaré almenys una surra com Déu mana.


Va agafar la noia per la nuca i, forçant-la a doblegar-se, atrapà el seu cap entre els genolls, aixecà la seva mà i la deixà caure amb força sobre el seu cul. Al mateix temps que sonava la patacada, na Fanny deixà anar un crit estrident. No s’hagués imaginat mai que aquesta mena de càstig que, fins ara li havien estalviat, fos l’escollida per a corregir-la en aquest moment, i es va aterrir del mal que feia. Però no va disposar de gaire temps ni, sobretot, de cap descans, per a continuar pensant-hi. La mà, altre cop aixecada, tornava a caure a plom. I des d’aleshores no es va poder sentir res més a la cambra que el soroll de les natjades, junt amb les súpliques, els gemecs i els sanglots esmaperduts de la víctima.


El bonic darrere, feia poc d’una blancor d’alabastre, estava ara uniformement vermell, ja que el lord havia copejat equitativament sobre tota la superfície d’aquell cul, ni una sola partícula de la pell de les dissortades natges n’havia quedat estàlvia. Era tota una pluja de seques galtades que espetegaven com a veritables detonacions, i evidentment la turmentada noia devia experimentar un dolor horrorós, perquè remenava la seva lluna amb frenesí, intentant d’esquivar els cops, ara amb un cop de malucs cap a la dreta, adés amb un altre cop a l’esquerra, i tot seguit provant de defugir-los amb un moviment de dalt a baix.


Vans i fútils esforços!! La pesada mà continuava caient amb cadència en el lloc desitjat i incrementava al mateix temps la vermellor fosca d’aquella panera.


Quan va entendre que la nouvinguda ja n’havia tingut prou de patacades com aquelles, lord Elgroan mantingué la seva promesa de fuetejar-la a consciència.”


* * * * *

“Les dues noies van aturar-se un moment, tant per concedir un breu descans als seus braços, que ja començaven a esdevenir sens dubte completament laxos, com per evitar una síncope de la noia torturada.


Aquella, des del mateix moment en què havien parat de copejar-la, xisclava amb frenesí, pregava, suplicava, tot i prometent que estaria disposada a fer tot allò que volguessin, només a canvi que consentissin parar, deixar d’assotar-la.


Allò va constituir com una mena de senyal, ja que tot just en acabar la noia de parlar, les dues despietades executores varen tornar a començar.


Ara, a la manera turca, van colpir la planta dels peus i fou un espectacle ben curiós veure com s’anaven crispant els dits dels peus en una dansa de desesperació.


Quan ja la planta havia rebut una bona tanda, les noies van picar a la part del damunt dels peus, i després va arribar el torn dels panxells. En aquell moment hom hagués pogut tancar els ulls i seguir, només a través de l’oïda, la progressió del suplici, per tan aguda com havia esdevingut la gama ascendent dels crits de la pobra turmentada..


I allò no havia estat res en comparació amb el rebombori eixordador, dels crits roncs i lúgubres que havia de produir la flagel·lació de les natges.


S’ha de dir que fou administrada amb una perfídia refinada i ferotge, ja que, mentre la senyoreta Irongrow copejava a partir de la cintura sobre tota la rodonesa de les galtes, que es debatien i sacsejaven en una agitació boja sota aquell coent xàfec, la senyoreta Melville aplicava els seus cops just en el solc que les separava, mentre la punta de la llarga i flexible vara picava també, en aixecar-se de bell nou, en la zona del melic.


Allò que foren els crits, els gemecs de la dissortada Fanny és fàcil d’endevinar.”

* * * * *

“... per tal que la dona pugui sentir en tota la seva agudesa l’efecte terrible de les vares, es necessari que totes les seves terminacions nervioses en siguin afectades. Llavors, per la seva pròpia naturalesa, ella patirà al màxim, sentint el dolor, l’angoixa, i la por al mascle que aplica o ordena la tortura, enmig d’una extraordinària tensió. És per aquest motiu que la flagel·lació voluptuosa ha de ser cruel si hom pretén que sigui eficaç i assoleixi el seu objectiu.”

* * * * *


- “Jo mateixa us donaré un motiu real per cridar. És la vostra negligència que us torna tan ignorant. No us digneu a posar atenció en les meves classes. Us veig tothora somiant. Hi ha temps per a tot.


- Senyoreta ...


- No agreugeu encara més la vostra situació amb mentides. Sobra qualsevol explicació.


La pobra miss Fanny, ajuntant les mans, intentà entendrir la ferotge mestra. Va ser igual que intentar estovar al mateix lord Elgroan.


- Aneu a ficar-vos en posició!


Miss Clayfight, sanglotant, anà a agenollar-se a la tarima que sobresortia per davant la part de baix de la trona de la mestra. Era la primera vegada que seria fuetejada davant tota l’atenta classe i la vergonya de constituir el blanc de les mirades malicioses de les seves companyes li resultà insuportable. L’existència, en aquell moment, li va semblar amarga. Era el despit que parlava amb veu alta des del seu interior, el despit, el gran, l’únic motor de les enrabiades femenines.


Ben aviat va estar preparada.


En efecte, l’uniforme reglamentari que l’hi havia estat imposat des del primer dia comportava la total supressió de les calces. No en portava. La curta faldilleta va ser aixecada i després subjectada a les seves espatlles amb agulles imperdibles. A continuació, un rere l’altre, els seus canells varen ser fixats en unes anelles que sobresortien per davant la càtedra professoral. D’aquesta forma, la delinqüent quedava lligada més fortament i estable que amb unes manilles.


Tot i amb això, la senyoreta Eagle no semblava contenta encara. Sens dubte, tenia la ferma intenció d’aplicar a miss Clayfight una correcció de les més serioses, perquè, estirant violentament els seus turmells, els lligà a dues anelles fixades al terra, de forma que les cames quedessin molt separades.


Després de tots aquests preparatius, va fer una espècie de sermó, una reprimenda que amenaçava amb no acabar-se mai. Fou un discurs llarg, realitzat en un to de veu nasal, que va aconseguir exasperar miss Fanny fins al punt de tornar en impaciència la seva por. No va poder aguantar-se durant més temps i murmurà:


- Oh! Voldria que ja haguéssiu acabat!


La qual cosa li valgué una nova amonestació de la senyoreta Eagle, qui va començar així:


- Veieu aquesta impertinent que té l’audàcia de creure que jo estic al seu servei? Això començarà i acabarà quan a mi em plaurà. Què m’heu de respondre a això? Digueu-me?


- No res, senyoreta.


- Sortosament!


- Us asseguro que se m’ha escapat a pesar meu i us suplico que em perdoneu. Però és que no us podeu ni imaginar com n’és de dolorosa aquesta espera, més insuportable fins i tot que el propi càstig.


- Me n’adono perfectament de l’encert d’això que acabeu de dir. Però cal que experimenteu al mateix temps el terror pel càstig que ara us infligiré i la vergonya de veure-us exposada així, amb el cul a l’aire, davant de tota la classe. Quin darrere més impertinent, que cínic! Es remena i té tot l’aire de plantar-me cara.


- Oh! Senyoreta...


- Us callareu d’una vegada?


- Sí, senyoreta...


- Però us asseguro que no s’insolentarà amb mi gaire més temps. Vull que d’aquí uns moments es mostri tan llastimós com ara sembla atrevit i fanfarró. Segur que el remoureu. Però no d’aquesta manera. Serà una altra mena de dansa. Teniu! Què us deia?


Un gran crit respongué aquella pregunta, perquè acabava de fustigar amb un cop formidable, etzibat a plena volea, a través de tota l’amplada de les natges. I la infortunada miss Clayfight, sota aquest magistral atac, s’esforçà a encongir-se, tement allò que vindria a continuació. Per a dur a terme aquest moviment de fuita, havia tirat enrere el seu cap i estirava desesperadament les argolles fixades a la càtedra. Però aquelles anelles ja havien viscut altres intents i no van afluixar-se gens ni mica. Per a reeixir en la instintiva maniobra, les seves cames s’haurien hagut de tancar, si les argolles dels turmells no les haguessin mantingut fermament separades. Mentre ella es trobava així, miss Eagle, amb la seva maneta nerviüda i magristona, llançava un excel·lent revés de baix cap a dalt, i, amb un crit més estrident que el primer, mis Fanny, copejada ara al ventre, realitzà una maniobra exactament contrària de la precedent, és a dir, que enlloc d’intentar enretirar el cul, va provar d’apartar la panxa, de forma que va avançar les natges en tota l’amplitud de llur graciosa rotunditat. Miss Eagle s’afanyà en aprofitar aquest avantatjós oferiment per repetir damunt d’aquelles galtes el cop que ja els havia administrat la primera vegada i, sempre instintivament, la senyoreta Fanny tornà a encongir-se.


La fustigació va prosseguir així, alternativament de dalt cap a baix i de baix cap a dalt, amb la regularitat d’un pèndul de vaivé isòcron. Però aquell tic-tac tan agradable del rellotge fou substituït per una sèrie de crits discordants i aguts, engegats amb tota la potència de la seva gola per la dolenta miss Fanny.


Quan l’hagué fuetejat d’aquesta forma una bona estona, la despietada miss Eagle s’aturà un instant, tant per donar al seu braç un descans ben merescut, com per recomençar a renyar miss Fanny a la manera escolar.


- Jo crec, senyoreta, que aquest càstig us farà profit. Us en recordareu, oi?


- Oh! Sí...


- El que heu rebut fins ara no és ni la meitat del que us tinc reservat.


- Oh!


- No us penso deixar anar fins que no hagi deixat ple de sang el vostre culet impertinent.


- Si us plau, senyoreta! Pietat!


- Ara ja sembla molt lluny de mostrar la insolència que manifestava només fa una estona. Ja no sembla plantar-me cara. Però el que voldria és que, penedit del tot, implori el meu perdó amb llàgrimes de sang.


- Us ho suplico, perdoneu-me, senyoreta! Oh! Sigueu bona...


La dissortada gemegava encara més de por que de mal.


- Heus aquí com en sóc de bona. Jo en sóc molt de bona. Que no en sentiu els efectes de la meva bondat?


I mentre així parlava, la burleta miss Eagle, va tornar a posar-se a assotar-la. Aquesta vegada, enlloc de situar-se completament al davant d’aquella panera, ho va fer al seu costat dret, i en comptes de fuetejar amb cops espaiats i alterns com ho havia fet al començament, ara va deixar anar un veritable ruixat. Els assots plovien ara, llançats tots des de dalt, molt fort i molt de pressa. Miss Fanny intentava sostreure bellament el seu cul, però les vares el cercaven encara amb més eficàcia i seguien amb total exactitud tots els remenaments d’aquell darrere digne de compassió, que no aconseguia d’esquivar-les ni una sola vegada.


Era una molt bona fuetejadora miss Eagle, potser fins i tot una mica més versada en la flagel·lació clàssica que miss Saunders, encara que incomparablement menys forta i molt menys pèrfida.


La mestra va fer una nova pausa.


- Què me’n dieu de la meva forma d’assotar-vos?


- Oh! Senyoreta, és atroç!


- Us pica força, no?


- Oh! Deslligueu-me...! Prou! Prou, us ho prego!


- Prou, dieu? Estic molt enfadada i no hi estic d’acord.


- Oh! Aleshores, encara em voleu fuetejar més?


- I tant!


- No ho podré resistir. Em moriré. Estic al límit de les meves forces.


- No hi esteu pas al límit de la vostra resistència. No us morireu. Us he promès que escorxaria les vostres natges i jo no deixo de complir mai la meva paraula. Ara ja teniu la pell embutllofada sobre la carn inflada. M’agradaria que poguéssiu tenir la mateixa vista del vostre cul que jo tinc ara. Se’l veu tot contrit, ofereix un aspecte llastimós. Ara en faré sortir sang. De seguida podreu comprovar el resultat de la meva obra. Us el mostraré en un mirall.


I va fer tal com deia. Abans, subreptíciament, havia canviat de fuet. Havia substituït la llarga vara, flexible i ondulant, per una altra, més pesada, més massissa, que en aquest moment distribuïa forts cops, iguals i espaiats, damunt tota la superfície ja afectada, rebentant la pell tibada i provocant que, en els solcs ja traçats, perlegessin petites gotes de sang com si fos corall.


Els laments de miss Fanny esdevingueren trasbalsadors, encara que no impediren de cap manera que la ferotge mestressa continués el suplici, tot dient-se a sí mateixa, no sense orgull, que era una llàstima que lord Elgroan no estès allí present per a poder aplaudir la seva obra mestra de flagel·lació, ja que els elogis de l’amo, tan coneixedor d’aquest art, no la deixaven mai indiferent.


Les petites gotes vermelles que inicialment havien perlejat menudes i indecises, es reunien engrossides ara, mentre la pell continuava esbotzant-se, i s’ajuntaven en petits filets que regalimaven serpentejant al llarg de les cuixes, on anaven augmentant aquelles vermelles ziga-zagues.


Els estridents crits de miss Fanny cada cop eren més roncs i penosos. Ja no intentava esquivar els cops de cap manera, sinó que, amb el cap completament inclinat cap enrere, els llargs cabells esbullats, estirava desesperadament els seus braços, ben fixats a les anelles, i s’estremia completament a cada cop que queia sobre la seva llastimosa gropa, tant malmesa ara. La seva cara estava terriblement pàl.lida, les ales del nas completament tibades, i els seus ulls molt dilatats, horrorosament enfonsats, estaven envoltats d’un cercle blavós, gairebé negre.


Havia arribat ostensiblement al límit de les seves forces. Continuar el càstig hagués suposat una crueltat força inútil, doncs era evident que dos o tres cops més li provocarien l’esvaïment amb la conseqüent insensibilitat.


La mestra, satisfeta amb la seva obra, es girà per llençar la vara, esdevinguda inservible, i es trobà davant mateix de lord Elgroan, qui havia arribat sense fer soroll i havia indicat les altres alumnes que restessin quietes i silencioses, amb la finalitat d’evitar distreure la mestressa de la seva interessant ocupació.


Ell va exclamar:


- Bravo, senyoreta Eagle! Aquest mateix matí ho estava comentant. No crec que hi hagi en tot el regne ningú que es pugui comparar amb vos en l’art dels assots. Substituïu la força per una habilitat increïble. Fuetegeu amb agilitat i desimboltura, i això us fa encara més temible.”


* * * * *

“Eren dues superbes brunes, una de disset anys i l’altra de divuit. Tot i que no existia cap mena de parentiu entre elles, s’assemblaven tant que hom hauria jurat que eren dues germanes. Potser la similitud s’accentuava encara més per la uniformitat dels seus vestits.

La mestra les interrogà:


- Quina de les dues ha copiat els deures de l’altra?


Elles van callar, abaixant la vista, reflectint en els seus trets una trista desesperació.

La mestra insistí:


- Heu estat vos, miss Forthsight qui ha copiat?


La noia interpel·lada, aixecà els seus ulls, plens de llàgrimes, i no va contestar res.


- I vos, miss Fleetown?


- No, senyora.



- Aleshores és la senyoreta Forthsight qui no troba cap resposta per donar-me. Tampoc no m ‘importa gaire. La qui hagi deixat que copiessin el seu treball és tan o més culpable que la qui l’ha copiat, i ara no em vingueu amb que això es va fer sense que ho sabés la que veritablement va treballar, perquè mai no em canso de recomanar-vos que sigueu endreçades, que vigileu les vostres llibretes i que no us les deixeu prendre. Teniu tot el necessari per guardar les vostres pertinences i tots els panys són diferents, la clau d’un no serveix per a un altre. I doncs?


Va esperar un moment una resposta que no va arribar, mentre que lord Elgroan gaudia deliciosament de la confusió de les dues noies, ignorants encara de la seva sort, impacients per saber quin seria el seu càstig i desitjant alhora no haver-ho de saber. La mestressa, veient-les en aquell grau de temor i incertesa, va dir-los-hi:


- Per una falta tan especial és necessari un càstig especial. Us haureu de fuetejar una a l’altra, i us asseguro que, si no jugueu net, hauré d’intervenir jo mateixa i hi sortireu perdent. No podeu ignorar-ho, amb mi no us en sortireu tan fàcilment. Heu pogut comprovar fa uns instants com he treballat el darrere de miss Clayfight. Si no voleu que us tracti encara amb més crueltat, ho fareu el millor que sapigueu. Heu de saber que, si jo no quedo satisfeta amb la vostra forma d’assotar amb aquestes xurriaques que teniu a la vostra disposició, jo mateixa us flagel·laré a l’antiga, amb els nostres taws escocesos, i ja sabeu que són uns instruments terribles.


Elles ho sabien del cert. Varen esgarrifar-se només recordant una horrible escena durant la que els taws escocesos, una pesada tira de cuir bifurcada, havien desenvolupat el paper principal a les mans de la mestra, qui l’havia aplicat amb tanta brutalitat que la noia turmentada havia hagut de restar ingressada a la infermeria durant tres setmanes, a punt de morir-se a causa de la febre, i les cicatrius que li varen quedar, profundes com els talls d’un sabre, no arribarien a desaparèixer en tota la seva vida.

Amb una veu dura i inflexible, la mestressa va ordenar:


- Despulleu-vos, traieu-vos-ho tot!


Amb les mans tremoloses, les noies es van anar despullant i això encara els semblà més atroç, completament fora de mida, ja que en els càstigs que s’aplicaven a la classe només s’acostumava a arromangar les faldilles de les alumnes per a rebre el fuet, quedant circumscrita l’obligació de despullar-se completament només a la sala de punicions.


Fins i tot el mateix lord Elgroan no va poder reprimir un gest de sorpresa, però el somriure que li oferia la mestra va assabentar-lo que aquella infernal miss Eagle en portava de cap una de ben diabòlica.


Quan les dues noies ja s’havien tret fins i tot la camisola, la mestressa va manar-los-hi que es posessin una al costat de l’altra, però mirant cadascuna al cantó oposat. Fet això, la senyoreta Eagle va fer portar dos escambells munits d’argolles en el seu centre, i hi va fer passar el turmell dret de cada noia, de forma que totes dues mantinguessin la seva cama esquerra contra la de l’altra, mentre que la cama dreta, força aixecada, oferia un bell eixarrancament.


Els indicà després que enllacessin llurs cintures amb el seu braç esquerra. Aleshores proporcionà a cadascuna unes xurriaques de set tralles i de mànec curt.


A l’ordre de “Comenceu!”, les noies van copejar amb feblesa, les seves mans tremolaven i amb un cama aixecada havien d’aguantar-se mútuament, una a l’altra, per por de caure. La mestra els va remarcar:


- Si torneu a picar d’aquesta forma una altra vegada, hauran d’intervenir els taws.


Elles etzibaren tot seguit i a l’ensems un segon cop. Però com que també s’hi llençaren amb indecisió, producte de llur actitud neguitosa, aquell assot va ser amb prou feines una mica més fort que el precedent.


La mestressa va dir:


- Molt bé doncs! Hauré d’anar a cercar els taws!


- No! Oh, no! -rondinaren les noies.


I, amb totes les seves forces, van fer picar les tralles sobre les seves natges. Ambdues al mateix temps, ferides aquesta vegada, varen deixar anar el mateix crit de sorpresa i de dolor.


- Ah! Com és que us atureu? –bramà miss Eagle.


Sota aquesta nova amenaça amagada, que suposava la imminent aparició dels taws, les noies varen afanyar-se a seguir-se fuetejant i es varen fer mal, greument. En aquells instants i amb un afany de venjança, cada noia només pensava en tornar-li a l’altra tot el mal que rebia. I cridant, sanglotant, s’anaven escridassant, fins a que miss Forthsight, que començava a defallir, va deixar escapar les seves xurriaques, junt amb un gran crit de còlera i d’angoixa, i va haver de patir, sense poder tornar-la, la pallissa que li administrava la seva amiga.


Tanmateix va intentar venjar-se pegant-li a les natges amb la seva maneta. Però això no era el mateix que les tralles.”


* * * * *


* Traducció lliure realitzada per “Mestreton” de la novel·la original en llengua francesa de n’Aimé Van Rod, de títol “Le Dominateur ou l’École des Vierges”. Aquesta obra fou publicada l’any 1979 per Éditions Dominique Leroy SNEL, en una edició facsímil d’una anterior, efectuada per la Librerie Artistique et Édition Parisiènne Réunies en els anys trenta del passat segle XX. Aquest relat va ser il·lustrat per Carlo en la seva primera edició.

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger