Beatrice. Paràgrafs seleccionats (Spanking i literatura II)

30 de juny, 2008

“-On et durà el cavall?

Vaig fer una rialla.

-A Jericó


Sempre li havia donat la mateixa resposta, tot i que no sabia on parava aquell lloc. Va fer un gest d’afirmació mentre les mans buscaven el raspall. Jo sostenia el mirall. Amb passades, llargues i fermes, de les cerres, el pare m’enllustrava i m’allisava els cabells. El seu pes es distribuïa entre les meves espatlles en la seva lleugeresa. Brillaven, daurats, i n’estava satisfet.


-Molt bé –va exclamar-, el temps ens acompanya. Que pujareu a cavall, senyora?


Vam fer un pas endavant. Aguantava les brides del cavall perquè no es mogués. Antany, amb les cames estirades no tocava de peus a terra. Ara que havia crescut encara més, havia de doblegar massa els genolls. El cul em sobresortia de la sella i es projectava més enllà dels malucs, grisos i llisos. El pare es va situar rere meu i va començar a gronxar el cavall amb una mà. Amb l’altra em copejava, suaument, el cul ben obert.


-Preciosa panera ... ara s’ha fet més grossa –murmurava. Jo tenia les espatlles corbades. En alçar el cul premia la cara contra el coll, fortament corbat, del cavall. Es gronxava encara més de pressa. M’hi aferrava com m’hi havia aferrat sempre. L’entarimat, vell, es balancejava i s’enfonsava sota meu. Amb el palmell em copejava primer una natja, després l’altra.


-Ai, prou! –vaig panteixar.


Tot era una repetició.


-Jericó queda lluny –va dir el pare, rient. Sentia la seva felicitat dins el meu cap. Les galtes del cul em cremaven i em coïen. Em tremolaven els genolls. Notava, sota la sola de les botes, les barres dels estreps.


-Pare, prou –vaig suplicar-li. Les mans continuaven copejant. Sentia la marca dels dits damunt la meva lluna.


-Dues milles més ... aviat hi arribaràs. Què faràs quan hi arribis?


-Vindran les cambreres. Em banyaran i em perfumaran. Jauré, nua, en un sofà de seda. Em duran dolços. Els esclaus duran vi. I glaçons.


Recordava totes les paraules. Les havia inventades en somnis i ara les treia a la llum.


-Podré visitar-te i beure el teu vi? –em va preguntar el pare. Va deixar caure la mà amb un últim cop ressonant. Vaig panteixar que sí. Vaig caure cap a un cantó i em va agafar. Em va aixecar fins que els turmells van sortir dels estreps. Jo em corbava cap a ell. Tenia les natges inflamades. Amb la pressió de l’abraçada, els pits em van sortir, en llur plenitud de llet, per damunt les puntes de la camisa. Es veien els mugrons. Vaig prémer el cul mentre amagava la cara al seu pit.”


* * * *

“Em va enlairar, em va balancejar dins aquella abraçada d’ós. La vora d’un sofà va tocar el darrere dels meus genolls. En caure, va fer un simple moviment i em va atreure cap a la seva falda. Em van quedar els pits a la fresca perquè el vestit es va cargolar.


-No, oncle, no!


El meu panteix sortia alhora que ell alçava la mà i l’estampava contra el meu cul nu. Jo xisclava, cridava. La cremor era immensa.


-No, no, no, no! –vaig tornar a ploriquejar. Tota la meva formació m’havia marxat del cap. El foc em cremava les galtes. Ventava cops de peu. M’aferrava a la catifa. La mà oberta queia una vegada i una altra. Jo era alhora dona i criatura. El cul retrocedia, flamejava. Llàgrimes com perles em baixaven en cascada galtes avall.


-Ai...iiii! –jo xisclava una vegada i una altra vegada fins que es va aturar i em vaig quedar inerme, indefensa davant les seves carícies. Aquell palmell gran em brunyia el cul, els dits exploraven. Jo borbollava les meves penes.”


* * * *

“La Jenny va obrir la gàbia de l’Amanda i la va fer sortir. La mirada d’ell la va acovardir i es va tapar el pubis. La Jenny li va copejar els canells. A la mà, l’oncle duia una corretja, ampla i gruixuda ... potser era la mateixa que els nostres culs havien tastat a les quadres.


Els turmells de l’Amanda trontollaven i la feien ensopegar. La Jenny la va dur a la barra, que quedava a l’alçada de la cintura. Era de fusta, rodona i polida. Al mig, allà on reposava la panxa, s’enfonsava una mica.


-Ajup-te, amb els talons ben junts. I agafa’t fort a la barra de sota –li va ordenar l’oncle.


Seria la veu d’ell més autoritària que la que ella coneixia? L’Amanda tenia la mirada esmorteïda. Va clavar els ulls un moment a la paret i després va obeir.


-No gaire fort, si us plau. Després me’n podré anar?


Feia veu d’escola dominical. La Jenny es va inclinar i li va lligar els turmells amb una corretja ampla. (...)


L’oncle es va apropar a l’Amanda, l’exhibició de la qual era deliciosa. Vaig adonar-me que no li havien lligat les mans a la barra de sota a posta. L’esfera del cul era perfecta ... per dins, el solc era de color sèpia. La corretja es va enlairar i es va descargolar.


Cra-aaaac! Ai, quin aspecte va fer el cuir en besar a fons tota la seva femineïtat! L’Amanda va fer una ganyota d’angoixa, amb la boca penjant. Es va sentir, fluix, un gemec. Els cops eren lents i mandrosos ... insistents. Es veia que el pes del cuir només necessitava un gest indolent de la mà i del canell. De vegades queia transversalment sobre el cul, d’altres ho feia a sota, sota la poma que s’oferia, on les llargues cames es trobaven i la carn feia petits plecs com si s’arrugués, a punt de clivellar-se.


A cada espetec l’Amanda panteixava més fort. El cul va esdevenir una boirina rosa i blanca. Els artells eren blancs allà on s’aferraven a la barra de sota.

-No ...Noo...Noo...Noooooo! –suplicava. Movia els malucs amb cops cada cop més violents de rebuig. A cada espetec les natges ja tibants es tibaven més. Amb una mà d’home gran hauria pogut agafar-les totes dues alhora. Un meló partit. M’hauria agradat passar-hi la llengua, sentir-ne la calidesa, la calor que desprenia, que rebia. Vaig comptar deu, dotze, catorze. LAmanda premia les dents. Plorava per dins? La lluentor del seu cul era lluminosa tot i que no es veia cap marca. D’ençà d’aleshores he après l’art de la corretja: en diuen “polir a la francesa”. El cuir mai no ha de ser prim, perquè seria cruel.


Les argolles de metall que agafaven les mitges de l’Amanda es fregaven. Els genolls li feien figa i el cul encara sobresortia més. Els seus llavis van murmurar un llarg au...uuuuu. Aquest és el soroll esperat.


L’oncle es va aturar. Sentia com l’Amanda sanglotava, però no eren sanglots de dolor. Eren els sanglots d’un nen que ha perdut les joguines. Els sanglots d’un nen que para de plorar quan ningú se l’escolta.”

* * * *

“-Sis –va dir una veu. Vaig percebre un nou moviment ... un so suau i insinuant com del cuir fregant el palmell d’una mà.


Cra-aaaac! Una corretjada em va espetegar al cul.


-Ah! –em va sotragar; vaig esclafar la panxa contra el mur. Les natges em tremolaven, es tibaven. En vaig rebre una altra. La coïssor, dolça, s’escampava per tot el cul.


Un gemec que zumzejava darrera la mordassa. Era jo o la Caroline? Pare ... no! El pare no permetria una cosa així. De segur que el seu vaixell tornaria, amb les veles altes, ben tibades. Ordres. Peus que corren per la coberta. Vaig aclucar els ulls ben fort. El següent espetec em va abrasar el cul.


-Més fort! –havia exclamat la mare la nit que es va quedar la Jenny.


-Niing! –Els crits se m’ofegaven a la gola. La corretja, abrusadora, tornà a copejar-me. Una vegada i una altra. Els arbres no em veien. La gespa m’ignorava. Les llàgrimes em baixaven com perles per les galtes. Indecent, vaig prémer encara més les natges abrasades.”


* * * *


“-Aixequeu-li del tot el vestit –va dir una veu-, i agafeu-la pels braços.


-Aquí no ... –Semblava incapaç de dir res més. Aquí no, aquí no, aquí no. Un cruixit. Un cruix suau de fusta. Un esbufec. Planyívol.


-Traieu-li les calces. (...) Traieu-li tot d’una. I no deixeu que venti cops amb els peus –va afegir.


-No, el fuet no! –un gemec de l’Arabella. La modulació de les veus de la tia i del militar em feien gràcia. Del punt de vista del to, no variaven. Eren tot cortesia. La tia li va demanar si volia que la lliguessin. Ell va contestar que no calia, però que la subjectessin pels punys.


Me la imaginava doblegada damunt la taula, amb el globus del cul que resplendia. De segur que duia lligacames de setí blanc clapejat de vermell. La profunditat de la seva fenedura, entre les natges. Em va arribar la seva respiració, que filtrava els gemecs, fluixos i expectants. L’espetec sec de les xurriaques. Jo encara no havia tastat mai les tralles. Diuen que s’han d’estovar primer.


-Doncs sense lligar va dir la tia; per la veu semblava que li sabés greu-. Hilda, subjecta-la fort pels punys. I estira-li els braços.


-Noooo!


El crit perllongat, dolç i aristocràtic, va arribar amb el primer espetec. No sonava tan violent com em pensava. Volia veure-ho. (...)


-No! Noooooo! –Un nou gemec. Els plors de la dona pujaven com els violins. La taula cruixia. Sota el vestit arromangat, els enagos, i la camisa, el coixí de vellut devia comprimir-li la panxa. Tota una comoditat. Aquella comoditat em va confortar.


Els sorolls van prosseguir. El fuet espetegava, suau i ferm alhora. Primer travessava una natja, després una altra, sens dubte. Els hemisferis saltarins enrogirien i es retorçarien. Cops de calor? Seria igual amb la corretja? (...)


La tia va fer espetegar la llengua. Les gotetes de saliva del seu espetec xocaven amb els plors i els espetecs del fuet. Voletejaven com ocellets per la cambra.


-Aaaaaaah! Noooooo! Aaaaaaaah! –plorava l’Arabella. Sentia els seus plors a la meva gola com glòbuls d’angoixa coll avall. Es contreien, lliscaven. Es va fer el silenci. M’imaginava les llàgrimes brillant damunt la fusta brunyida de la taula.”


* * * *

“La ploma es movia entre les cuixes, em feia pessigolles. Em vaig mossegar el llavi, tot retirant la llengua. La tia era amable. Esperava. Una bombolla de saliva surava damunt la punta de la meva llengua en tornar a sortir. Es va aturar al llavi inferior. Jo cantava a la gola i sentia com giravoltava la punta, el seu calor blanc al voltant del meu clítoris.


Els ulls de la tia Maude em van permetre desviar la vista. La vaig mantenir. La ploma joguinejava, cap amunt, cap avall. Em va penetrar. Les natges s’alçaven, queien, tornaven a alçar-se. Jo feia uns ulls com unes taronges. Em cargolava ... veia el sostre nedant en la seva blancor. Una vegada i una altra vegada.


Vaig trencar les regles.


-Na! Na...aaaaah! –vaig exclamar sense respiració.


Un esclat d’estrelles a la panxa. El meu cul pujava i baixava, els talons repicaven a terra. Jo donava batzegades, absorbia cada flux llarg de sensacions. Rodes d’estrelles, de calor blanc, giravoltaven al meu clítoris. Llengües de foc em banyaven el cos. Vaig treure del tot la llengua. Un crit tremolós i em vaig desplomar, em vaig calmar, buida en la frustració. Les lluernes buides em miraven. Una oreneta en va travessar una. Aquí, ara, lluny.”


* * * *

“Aquell matí, a la Caroline, a l’Amanda i a mi ens van engabiar dues hores. Després la Jenny ens havia fet sortir, una a una, i ens havia donat dotze cops de corretja damunt el cul nu.


-És el vostre exercici matinal ... potser aviat us en faran fer de més agradables – va comentar. L’Amanda ploriquejava en silenci. Totes tres vam haver de tornar a les gàbies amb el cul abrusat. Ens havia dit que no podíem parlar.”


* * * *

“Em mantenia en aquella postura: les cuixes i els talons junts, tibants. Sota les natges s’endevinava la vulva en forma de figa. Esperava.


Amb el primer espetec del cuir vaig proferir un xiscle, amb el cap penjant. La coïssor de la corretja em va assaltar tres, quatre, cinc, sis vegades. Vaig prémer les natges, plenes, calentes. Les llàgrimes em regalimaven.


Tot seguit em va sortir de la boca una tremolor, un crit, degut a la primera mossegada de tres dotzenes de tralles. Les meves xurriaques ja eren aquí ... vives, plenes de música: Les detestava ... les adorava alhora.


-No, oncle, no.


Un xisclet, un gemec de mort. M’ofegava dins un munt de sanglots ofegats. Les puntes de les tralles em buscaven, em brunyien els globus de les natges, buscaven les clivelles. Una pluja de foc, un ruixim d’espurnes. Remenava les anques, els talons cruixien al terra. Ara que dominava la meva bellesa doblegada, em copejava més endins fins que els sanglots es van fer més forts. Les meves espatlles s’alçaven, s’abatien. Em van lliscar les mans de la barra, m’hi vaig tornar a agafar.”


* * * *


“-Ara gira’t, amb el cul ben enfora.


Vaig obeir i em vaig agenollar. M’havia de castigar per haver estat tan dolenta al wàter i a l’estudi. Em va lligar els canells amb corretges als costats del llit, allà on els suports de ferro passaven sota el matalàs. Després em va lligar de turmells.


-Arqueja bé l’esquena, Beatrice ... ensenya bé el cul! –el seu to era incisiu. La vaig obeir. Es va col·locar darrere meu. Vaig posar la galta al coixí, esperava-. Quin cul més perfecte ... ens superes a totes! –va murmurar.


Tenia les xurriaques a la mà, les havia tretes de sota el coixí. Les tralles espetegaven, em feien arcar i bellugar-me com una poltra. Vaig girar la cara i vaig mossegar el coixí. Les puntes de cuir em coïen, em buscaven, com exploradors. Buscaven els meus forats. Amb aquelles boquetes em mossegaven i em feien cargolar. La calor s’expandia. Dits de foc que busquen, calents. Amb el seu xiulet xiuxiuejaven a les natges exposades, a la panera, em fregaven la figa, el pot de mel. Per molt que em cargolés i panteixés, he de reconèixer que la sensació tenia una dolçor amargant. Les corretges em subjectaven.”


* * * *

“Em vaig estirar. Sentia la paret, freda, contra la meva esquena. A l’estiu posaria les gàbies a la gespa, entre els matolls i l’hivernacle. M’enduria el fuet. Tindria els ulls plens de foc i els pits erectes.”


* * * *

“La sodomització -tot i que els homes no ho saben- és un acte d’adoració del sexe superior. Siguin quins siguin els lligams o les aparents humiliacions que han de patir les dones, aquestes sempre en surten victorioses. Són capaces de rebre un seguit de penis bategants i en aparença dominants, però són els homes els qui acaben vençuts i exhausts.”


* * * *


“-Hi haurà moments dolços, hi haurà càstigs i plaers, Caroline. Jo te’ls ensenyaré tots.”


* * * *

“-Aprendràs a conèixer la teva puresa, Caroline. L’O és puresa. S’encercla per dins i per fora i no coneix res que no sigui ella. La teva boca fa una O, i el teu cul també. Entre les cuixes, l’O s’ha rendit i s’ha tornat oval, una el.lipsi. Però dins té l’O ... i dins les natges en tens una altra, l’O rosada.”


* * * *

“Qui hauria de ser lliure i qui no? Jo havia escollit manar. Hi hauria qui m’obeiria, hi hauria qui no ho faria. A través del vidre fosc de la ignorància buscarien la meva imatge. De nit s’amagarien, apinyades, al bosc, entre els matolls, entre les fulles humides ... plorant i demanant la meva presència. Jo desfaria el nus que lligava la seva infantesa. Els últims timbals de la seva joventut repicarien per a elles. La seva submissió seria el seu consol. Tot gemegant i plorant, sucumbirien a allò que tant havien desitjat. El fuet brunyiria els seus culs mentre ploriquejaven. Les cortines de vellut, corregudes, rebrien les seves llàgrimes, les fulles seques de les aspidistres n’acceptarien les lamentacions. Al matí serien com les noies del cor, vestides de blanc. Calmades, passada ja la tempesta, parlarien en veu baixa, refilant. Jo els absoldria dels seus pecats. Les ensenyaria. Arribat el moment, aprendrien que els homes, els portapenis, els portadiners, són inferiors.”


* * * *

* Paràgrafs extrets de l’obra “Beatrice”, d’autor anònim, publicada l’any 1989 en català per Edicions La Magrana dins la seva col·lecció eròtica “La marrana”. La traducció va córrer a càrrec de na Neus Arqués i na Gaia Güell.

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger