Cruelle Zélande. Paràgrafs seleccionats (Spanking i Literatura IV)

30 de juny, 2008

La Nawa-Na em volia ajaure de bocaterrosa damunt dels seus genolls.

Aquesta nova posició em produïa horror, exposada d’aquella manera, completament despullada i sense cap possibilitat de vigilar les dones que m’estaven observant. Però el que m’omplí de vergonya i de ràbia alhora va ser que la noia, un cop m’hagué instal·lat com va voler, amb la meva gropa emplaçada enmig les seves cuixes i una mica aixecada, es va posar senzillament a assotar-me les natges de la mateixa manera que nosaltres castiguem als infants desobedients.

No sé per quina raó els meus pares no m’havien pegat mai, per la qual cosa aquella era la primera vegada, als vint-i-sis anys, que rebia una surra. Tot el meu amor propi es rebel·là, més que res per la idea de rebre-la davant d’aquelles criatures i de qui, en la meva opinió, era només una noieta miserable. Però quan vaig intentar girar-me i aixecar-me, ella va recolzar l’altra mà fermament entre les meves espatlles i em vaig adonar que les altres dones vindrien a ajudar-la si jo m’hi obstinava.

Vaig haver, per tant, de sotmetre’m i de continuar permetent que m’estovessin. La petita salvatge ho feia amb totes les seves forces. La sensació era tan punyent que, adés, a desgrat meu, em contreia per a escapar-ne, adés, al contrari, em distenia, m’obria, tot i esforçant-me en estar del tot blana, paradoxalment inaccessible, perquè quan em crispava, els cops, els assots, damunt dels músculs tensos, em produïen un dolor més agut encara. Però, quan em relaxava, la mà irada em copejava just a l’anus i a l’orifici del sexe, que semblava que s’obrís sota els efectes d’una fam estranya, exacerbada, produïda per la mateixa cremor, i no ho podia suportar durant massa estona. Tanmateix, la surra prosseguia, i la meva ràbia, la rebel·lió del meu orgull, varen créixer fins a una mena de punt de ruptura. Més enllà d’aquell punt, i com que les plantofades seguien caient, es diria fins i tot que amb una sequedat redoblada, no sé quina partícula del meu orgull va cedir al seu torn i em vaig posar a plorar, vaig esclatar en sanglots i em vaig remoure.

Les dones cridaren de satisfacció. Fou en aquell moment, mentre em regirava sense que intentés realment aixecar-me, ni tan sols escapar de la pallissa, quan vaig tombar el cap per casualitat en direcció a la gran obertura de la cabana i allí, a pocs metres, sota la llum que ja declinava, vaig veure passar un indígena, un home completament despullat si no fos pel seu tapall. Potser va ser a causa del soroll que va escurçar el seu pas i girà ensems el seu cap vers l’interior de la cabana. Vaig tenir la seguretat que ell em veia de la mateixa manera que jo el veia a ell, més nua que ell, estomacada així com si fos un infant, i per un moment vaig pensar que s’acostaria i que entraria dins la cabanya. Davant d’aquest pensament es van produir en el meu interior, al fons del meu ventre, un esquinç i una convulsió fulgurants, que m’inundaren d’un plaer salvatge.

Tot va passar en només un instant: el cor del meu sexe es va encendre i liquar alhora. Realment, ell havia continuat el seu camí i s’havia allunyat, però les criatures, amb el seu instint diabòlic, no varen deixar de notar de seguida la meva impensable reacció. Van tornar a xisclar d’alegria, aplaudiren i s’atansaren totes al voltant meu i de la seva companya. La Nawa-Na encara em va continuar estovant durant uns quants segons, però ja amb menys abrandament. Es podria dir que ho estava fent més aviat per tal de calmar-me, per acabar en certa manera de sadollar-me. Es deturà, i jo vaig romandre tranquil·lament damunt dels seus genolls, amb les natges del tot obertes, abrusades i, sens dubte, completament de color escarlata.

Aprofitant-se d’aquella lassitud, la noieta enfonsà en el meu sexe no solament el seu dit, sinó, almenys així m’ho va semblar, tota la seva maneta, introduint-la i enretirant-la deliciosament vàries vegades. Reia, i vaig poder copsar que explicava a les seves companyes que m’havia vençut, i que l’esquinçament del plaer m’havia mullat i omplia d’humitat el meu interior. Però ni les seves rialles ni la meva derrota aconseguiren humiliar-me. Ans al contrari, el meu orgull creixia novament immens i planava com un àguila per damunt d’aquelles vils criatures. Quan la Nawa-Na va decidir enretirar del tot la seva mà, m’hauria agradat agafar-la amb la meva i besar tots els seus dits.


* * * * * *


Allò va ser com una dolorosa sotragada. Em tornarà a estomacar el cul, vaig pensar. No podia suportar la idea que em passés allò, ja no només davant de les noies, sinó també en presència dels nens i dels homes, dels més vells, dels ancians, de tota la tribu. I, al mateix temps, el fet que ja conegués la noieta, i que ja m’hagués vist en l’abandó més total, en certa manera em tranquil·litzava, i àdhuc em produïa de forma absurda una mena d’escalfor al ventre, al cor. Ja m’havia apallissat i, amb o sense raó, tot allò que hom ha experimentat, encara que només hagi estat una vegada, inspira menys por.

Mirant de reüll tan bé com vaig poder cap a un costat del poltre de turment, vaig veure com s’apropaven les cames fines i brunes d’aquella a qui, en el meu fur intern, una cosa realment absurda, tenia com a una espècie d’amiga. Tanmateix, i pel que vaig poder distingir, no solament portava posat el tapall, sinó que s’havia guarnit fins i tot amb un faldó damunt el seu pit, que contenia i amagava les sines, com si hagués considerat també un deure el fer-me sentir encara més despullada, més exposada i més miserable. Quan va estar al meu darrere, em tragué del tot les calces, que romanien com si fossin una última muralla, totalment simbòlica, al voltant dels meus genolls, m’agafà en acabat per les espatlles i em va fer aixecar. (...)


Entre el poltre, que més endavant vaig descobrir que servia habitualment com a assecador d’alguns peixos, i la cabana que m’havien assignat,el moviment del terreny completament cobert per l’herba donava forma a una mena de vorera o d’esglaó poc profund, d’una amplada d’entre un i dos metres, i orientat com a propòsit cap al grup d’indígenes. La Nawa-Na va anar a seure en aquest seient natural, quedant així de cara als seus congèneres, i amb un moviment del seu mentó m’indicà que m’hi atansés. Quan s’està despullat, hom desitja moure’s com menys millor, perquè el més petit canvi de posició revela i descobreix sempre una mica més. Però jo sabia del cert que no tenia cap altra opció i vaig haver d’obeir.


“No davant d’ells, no davant de tota aquesta gent!”, pensava tanmateix amb desesperació.


Com en un malson interminable, es repetia l’escena d’aquella mateixa tarda. La Nawa-Na em féu entendre que m’havia d’ajaure’m de bocaterrosa damunt dels seus genolls, i vaig haver de tornar a fer-li cas. La noieta fins i tot es va tombar lleugerament cap un costat per tal que les meves natges quedessin ben visibles per a tots els espectadors. “Que em pegui si vol, no m’ablanirà, ni em doblegarà, només aconseguirà que em refredi encara més”, vaig pensar, amb la mateixa ràbia desesperada.


Però la Nawa-Na no tenia la intenció d’estovar-me, o en qualsevol cas no com ho havia fet a la tarda. Sens dubte sabia tan bé com jo que allò resultaria insuficient. La molt bandarra, mentre em treia del tot les calces i m’aixecava, i em posava després damunt dels seus genolls, degué dissimular una vara, deixant-la sobre l’herba o mantenint-la hipòcritament rere l’esquena. Amb aquesta canyeta prima i molt flexible, just en el moment què em disposava a reconèixer la seva mà, començà de sobte a flagel·lar-me el cul. No només el dolor, sinó també la sorpresa, varen ser tan forts, tan vius, que no em va donar temps de concentrar la meva voluntat, el meu valor si s’escau, i de seguida em vaig posar a cridar, a sanglotar i a remoure’m.


Tal com ho havia fet a la tarda, la Nawa-Na va anar incrementant el ritme dels seus cops, procurant evitar amb una cura malaltissa els ronyons i les cuixes, i fustigant exclusivament la gropa. Però aquesta vegada em feia la impressió que cada fuetada em lacerava. Havia perdut qualsevol classe de pudor, d’orgull, i cridava com una condemnada, tot i suplicant entre sanglots i plors que s’aturés. En debatre’m, vaig aconseguir fer lliscar les meves cames de la banqueta, encara que no dels genolls de la noia. Aquesta, tanmateix, amb el vigor dels indígenes, àdhuc dels que semblen més desnerits, m’engrapà aleshores amb el seu braç esquerre, estrenyent-me amb solidesa per la cintura, i em continuà pegant encara amb més energia, i d’una forma més punyent en la mesura que la meva nova posició, els meus genolls gairebé fregaven l’herbei, feia sobresortir i obria molt més les meves natges. Juro que creia, mentre la Nawa-Na em cinglava amb cops redoblats, que la vara m’esquinçaria en el sentit més literal.

No només la natgera, l’epidermis, sinó els accessos, les mucoses terriblement fràgils de l’anus i del sexe. I això no obstant, en el mateix instant que notava aquest terror, la cremor, el propi esquinçament, varen semblar enfonsar-se en el meu interior, en el punt més profund, trencant amb aquest violent moviment no sé quines rescloses, i vaig sentir com la saba del plaer brollava en el mateix centre d’aquell dolor agut, en el fons de les meves entranyes, i esclatava com una cascada.

* * * * * *



La Nawa-Na va haver de capitular al seu torn. Em llançà una mirada realment assassina, em va fer asseure en el mateix lloc, damunt d’aquella mena d’esglaó d’herba, on ella s’havia instal·lat anteriorment i, com que jo l’estava mirant amb cara de sorpresa, es va ajaure de bocaterrosa, amb les mandíbules inflades per la ràbia, damunt de les meves cuixes i els meus genolls. Crec que ja he esmentat que els indígenes posseeixen una espècie d’instint diabòlic del que poden estar sentint les altres persones. En Ra-Hau, que em volia doblegar completament i, si volem ser sincers, obligar a lubricar-me abans de penetrar-me, havia endevinat que ho aconseguiria millor i més de pressa si em permetia, per una sola vegada, estovar i humiliar la Nawa-Na, en lloc de deixar que ella em tornés a turmentar.


Certament, el meu cor va fer un bot d’alegria, mentre una primera sotragada semblà que ferís voluptuosament el teixit de la meva vagina dins del meu ventre. Em va costar una mica treure-li el tapall a la Nawa-Na mentre estava ajaguda a sobre meu. Però em vaig sentir més que recompensada al meu torn en descobrir, destapades i com una ofrena, totalment obertes damunt dels meus genolls, les seves petites i tèbies natges, el delicat frunziment de l’anus d’un bonic color marró daurat, el plec confusament pissarrós del seu sexe. La Nawa-Na, en sentir-se tan vulnerable, s’esforçà en tancar-se, tal com jo mateixa havia intentat fer, però només em va caldre aixecar una mica el genoll dret per a tornar-la a obrir completament. Realment tenia un culet encantador, més estret i a la vegada més bombat que el meu, menys ample i menys carnós. La seva pell posseïa una textura més atapeïda, més ben polida i, tanmateix, la qual cosa gairebé em féu posar gelosa, més vellutada i més tendre.


En Ra-Hau m’oferí la fina canyeta que havia d’emprar com si fos una vara, però jo no volia utilitzar-la. Penso que no he estat mai cruel. I, sobretot, em semblava molt menys sensual que estomacar simplement la Nawa-Na com es castiga els nens a Anglaterra i tal com ella mateixa m’havia fustigat el primer dia. Vaig rebutjar la canya i, boja d’alegria, em vaig preparar per a aplicar sobre aquella gropa insolent el diluvi més gran de patacades que pogués arribar a etzibar. Volia que la Nawa-Na recordés aquella surra tot el temps que visqués. Vaig assotar-la sense defallir, amb cops secs que rebotaven, per dir-ho d’alguna manera, sobre aquell adorable darrere, durant un temps que em semblà interminable, perquè veritablement em moria de goig mentre apallissava la noieta.


Sota els meus cops, les seves rodones natges de vegades es contreien, es crispaven com un rostre, i d’altres vegades semblaven renunciar a tot, esfondrar-se, tot i obrint-se aleshores en tota llur amplària, tan flexibles i delicades com la pell d’un guant. I jo aprofitava justament en aquells moments la seva humiliant derrota per a atonyinar, amb el palmell de la meva mà ben pla, les mucositats completament blanes de les zones anals i genitals, arribant fins i tot a arquejar una mica la mà cap enrere, tot just abans de deixar-la caure, per tal de poder sentir millor aquella carn en flor.

He de reconèixer que la Nawa-Na mostrà una major resistència, o, si s’escau, una ràbia i una tossuderia més grans que les que jo sabia presentar quan era ella qui m’estovava. Una estona realment molt llarga, mentre el color porpra fosc de la sang ja començava a aparèixer, com si es tractés de vi sota una tènue seda daurada, a la carn envellutada i llisa del seu cul, va romandre encara en silenci, serrant fermament les dents amb una obstinació més pròpia d’una de cabra, crispant i relaxant solament, en funció d’un ritme cada vegada més ràpid i en un fútil intent d’escapar als meus cops, o d’afeblir-los, els colpidors globus de llurs natges, alternativament inflats, sortints i deprimits.

En Ra-Hau, vinclat lleugerament cap a nosaltres dues, estava tan excitat que vaig pensar que el seu gland era a punt de rebentar. Em cridà una ordre, una embogida oració si hom vol, i vaig creure que temia, emocionat com estava per l’espectacle, descarregar el seu plaer a l’aire, fins i tot abans d’haver pogut penetrar-nos a mi o a la Nawa-Na. Fou aleshores que vaig redoblar els meus cops, que vaig forçar el meu alegre vigor i, per fi, amb un profund sobresalt de ràbia i desesperació, la noia es va posar a plorar. Quan va haver començat, ja no va poder aturar-se, les seves llàgrimes esdevingueren crits i més tard gemecs i sanglots. Però ella m’havia estomacat tan bé que jo sabia que en aquell precís instant estava fruint com una gosa i que el seu interior es mullava abundosament.

* * * * * *


(*) Traducció lliure realitzada per Mestreton d’alguns paràgrafs de l’obra “Cruelle Zélande”, d’autor anònim. Aquesta novel·la, apareguda originalment en francès l’any 1978, ens ha arribat a través de la publicació que en va fer Tusquets Editores en la seva coneguda col·lecció “La sonrisa vertical”. Aquesta edició en castellà va portar el títol de “Cruel Zelanda” i la traducció de l’original francès va córrer a càrrec d’en Paco Monge.


Ardeurs précoces. Paràgrafs seleccionats (Spanking i Literatura III)


“La noia va somriure-li maliciosament i a continuació va fer-li l’ullet amb una picardia impròpia del seu estil, ja que tenia l’aspecte angelical de les noietes de bona societat que sembla que no hagin trencat mai cap plat.


Remenant suggeridorament els malucs, amb els braços fent nanses, l’estómac enfonsat i els pits agressius, avançà cap en Jacques amb els remenaments típics d’una bandarra que vol provocar un client. Després, amb un nus a la gola, resseguint una i altra vegada els seus llavis ressecs i goluts amb la llengua, caminant lentament amb les cuixes ben serrades per tal de produir un cruixit excitant amb el frec de llurs mitges negres, arribà a l’alçada del noi i començà a donar tombs al seu voltant, tot i apropant-li la tesa punta dels seus mugrons. (...)


En Jacques intentà atrapar la seva desbocada companya, però ella, fent un ràpid saltiró, es va escapolir deixant anar una rialla manyaga i gutural, una riota de bagassa, d’aquelles que fan posar la pell de gallina als homes i exacerben els seus sentits.


Fugissera com una anguila, va esmunyir-se vàries vegades dels braços que intentaven agafar-la. En algunes ocasions, quan hi havia la taula entre ella i el seu amant, Josette s’agenollava uns instants damunt d’una cadira i, plegant el cos cap endavant per tal de fer sobresortir el seu darrere, jugava amb l’excitació del noi donant-se unes quantes patacades a les natges, la qual cosa les envermellia al mateix temps que les sacsejava amb una saborosa trepidació.


En Jacques, amb la respiració mig nuada, l’esguard encès i el penis completament erecte, intentava encalçar la seva provocadora presa. Però sempre arribava massa tard. Tot seguit na Josette, en qui s’anava desvetllant una confusa propensió cap al masoquisme, forçà amb totes les seves males arts en Jacques a prometre-li una surra.


  • Ja veuràs quan t’agafi! –va dir a la fi el noi amb una veu sorda i tremolenca-. Et donaré una pallissa que et deixarà el cul tan calent, que aleshores sí que tindràs una bona raó per no portar calcetes durant uns quants dies!
  • Oh! Que dolent! –va contestar-li la noia en un to falsament festiu, perquè la perspectiva de rebre una surra l’encenia profundament, l’apassionava tant com la de fer l’amor.

Fins i tot havia arribat a desitjar tan intensament aquell complement que va donar fi immediatament a llurs escapades. Tanmateix, per fer creure al seu amant que no es tractava d’una rendició, sinó que no podia continuar escapolint-se a causa d’un accident, va fingir ensopegar amb l’estora i va caure de forma involuntària damunt el llit de bocaterrosa.


En dos camades, en Jacques s’abalançà al seu damunt. Na Josette començà a demanar clemència, debatent-se embogida entre el sòlid arc del braç que acabava d’empresonar-la per la cintura.


Interpretant la comèdia de la nena que nega l’evidència de les seves dissorts, na Josette es cargola, espeternega, mou les cames en tots els sentits, mentre l’assotador, abocat damunt aquells lloms d’ivori que no paren de saltironar i balancejar-se, comença a donar plantofades tan severes com nombroses a les farcides rodoneses per tal d’imposar, per dir-ho d’alguna manera, disciplina...


Na Josette es queixa d’aquest tracte, però ho fa d’una forma que és evident que la surra, més que afectar-la, l’omple de joia. Entre dos ficticis esbufecs o sanglots, exclama:


  • Pari! Pari, senyor professor! No em pegui més! Cou! El meu pobre darrere està cremant...! Ho explicaré tot! Li diré a la meva mare que m’ha abaixat les calcetes i m ‘ha pegat al cul...! No hi té cap dret! Ai! Ai...! Prou! PROU, SI US PLAU...! Oh, no! AIXÒ NO!! (...)

La jove gairebé no podia parlar a causa de la pluja de patacades que queia sense treva damunt les seves natges, agitades per nervioses sacsejades: les paraules brollaven ara entretallades de la seva boca, molt oberta, i algunes síl·labes eren repetides vàries vegades amb un so estrany, com si anessin precedides d’una hac aspirada. (...) Enmig de convulsions, crida sense fre, s’arqueja completament, es cargola cap a dreta i esquerra, mou frenèticament els peus; amb les cuixes completament enganxades, sembla que s’aixequi durant uns segons, impulsada per una força oculta, per tornar a caure després estremida, panteixant, sense ànim, totalment fosa per aquella imperiosa descàrrega.


Amb els ulls extraviats, llangorosa, la sadollada noia es deix engolir per l’opacitat del no-res; només llurs natges rubicundes continuen saltant mecànicament sota les últimes salves de plantofades que l’insaciable castigador segueix etzibant-li.”



* * * * * *


“Una rialla sardònica com un xerric va deixar-la glaçada. Poc després unes paraules van cinglar-li el rostre com si fossin fuetades:


  • Ja va sent hora que pensis en tapar les impures parts de la teva desvergonyida personeta, maca! Deix on és aquesta peça íntima, perquè quan un assotador castiga una falta imperdonable, de l’abast de la teva, copeja directament... A LA CARN!!!

En Jacques havia pronunciat cridant la darrera part de la frase expressament, per tal d’influir en la psique de la noia. I havia aconseguit el seu propòsit. Na Nelly, terroritzada, observa amb avidesa la màscara impertorbable de redemptor, rere la qual s’amagava en realitat una ànima d’aprenent de sàtir. Intentava trobar en els durs trets del mascle una mica de commiseració, un senyal de feblesa del que poder servir-se per accedir als sentiments de l’home i apel·lar així a llur generositat. Però la seva recerca no va reeixir, i la seva petició de gràcia fou rebutjada sense pietat. (...)


En Jacques s’acosta amb un gest amenaçador a la noia de les trenes, els ulls de la qual s’omplen immediatament de llàgrimes i a qui amb prou feines sostenen llurs cames. Esdevingut sermonejador per a l’ocasió, el jove deix caure pesadament una mà damunt l’espatlla de na Nelly, com si fos una espasa justiciera, i li diu amb un to tètric:


  • T’hauré d’administrar un càstig exemplar per la teva inqualificable conducta. És que no et fa vergonya haver caigut d’aquesta manera en el vici?
  • Oh, sí, se..., senyor! –ploriqueja la pobra noia, mentre dos petits rierols de llàgrimes escapen per les comissures dels seus grans ulls ametllats d’animalet assetjat.

L’actitud humil de la noia, llurs llàgrimes i els seus precs, provoquen al fals justicier un goig intens i secret alhora: intens, perquè actua sobre el seu sexe; secret, perquè roman ocult sota l’espès vel d’una hipòcrita reprovació. (...) La seva mà, que continua subjectant la desnerida espatlla, projecta la noieta cap al seu cos. Na Nelly llença un crit de sorpresa. De seguida, abans no tingués temps d’esbossar el més mínim moviment, l’home l’aixeca i l’engrapa sota el seu braç, de forma que les despullades natges de la noia, sotmeses a un incitant bellugueig, apareixen entre el desordre de la faldilla apujada fins a la cintura.


Malgrat que estaven travats per les calcetes, que envoltaven llurs turmells, els peus de la joveneta no paren d’espeternegar embogits mentre les primeres patacades comencen a caure, amb secs espetecs, damunt les molsudes cúpules de la gropa. El soroll de les palmellades, que atonyinen amb rudesa la juvenil natgera, sona d’un mode diferent enmig del bosc que dins d’una casa: és al mateix temps un so més clar, més nítid i també més esmorteït.


Bramulant i cargolant-se com una esperitada, na Nelly viu el moment més humiliant de tota la seva existència... i també el més provocatiu. Amb els ulls en blanc com a conseqüència del terror i la vergonya, el rostre desfigurat pel dolor, la boca deformada a causa dels crits que profereix, les celles arrufades i les galtes solcades de llàgrimes, gesticulant amb els braços i les cames i removent tot el cos, constitueix un autèntic regal per a n’Angelita, que l’observa, i per a en Jacques, que l’estova.


Tot i que mou cap a un i altre costat el cul, convertit ja en una foguerada, no aconsegueix evitar ni una sola de les patacades que colpeixen amb duresa els seus lloms flamejants. (...)


Subjugat per les prominències que salten a tota velocitat sota la seva mà implacable, el jove no s’acaba de decidir a posar fi a aquella cruel estomacada. Emprant tot el seu cor i tota l’energia al servei del càstig, i malgrat que comença a mancar-li l’alè, fustiga i fustiga sense aturador. Les natges nues de la joveneta, que vessa torrents de llàgrimes, són ara tan vermelles que, en contrast, la clivella del seu darrere sembla d’un blan com de neu.


Queixant-se i suplicant contínuament, na Nelly sembla que estigui disputant una prova de natació en unes aigües invisibles. Els seus braços se sacsegen en un moviment de braça, mentre les seves cames fan el mateix en algunes ocasions per adoptar a continuació els gestos propis del crol. Com a enormes tomàquets en el seu punt exacte de maduració, ambdues natges rodolen amb velocitat una cap a l’altra, es retorcen, salten bruscament cap al cel, tot i separant-se, per a tornar a caure, crispades, soldades novament, aixafades per la mà que les segueix castigant.


En un estat de suprema excitació, en Jacques continuarà ataconant durant gairebé deu minuts, sense cap interrupció, la panera de la màrtir. Un cop la deix anar, la noia, embrutida pel dolor i desesperada per la vergonya, es posa a córrer en totes les direccions com si estès boja, agafant-se amb les mans les ardents natges, que la torturen amb un foc i una pruïja infernals.


Tanmateix, en Jacques no la deixà continuar saltironant d’aquella manera durant gaire estona. Així que la va tenir al seu abast, l’agafà per les trenes, aturant-la en sec, i li va traure completament les calcetes, que va guardar entre el pit i la camisa. Tot seguit, després d’amagar la part posterior de la faldilla sota el cinturó que li cenyia la cintura, va ordenar la dissortada joveneta que s’agenollés de cara a un arbre, amb les mans damunt del cap.


La terroritzada criatura l’obeí d’immediat. Sacsejada per convulsius sanglots, adoptà la humiliant postura, exhibint d’aquesta forma el seu cul nu, inflat per la terrible surra i vermell com un pebrot.”


* * * * * *


“El to emprat per la noia no va agradar gens a en Jacques. El noi va acostar-s’hi, encerclà el seu tors amb un braç, engrapà amb força una de les dues magnífiques peres i, etzibant-li unes bones patacades al cul, per dessota la faldilla, va anunciar-li amb severitat:


  • “Per haver-me contestat d’un mode tan impertinent, et donaré una bona surra!

Na Josette, a qui agradava ser domada pel seu amant, en lloc de rebel·lar-se contra aquell càstig humiliant, va balbotejar, estremida d’emoció:


  • Oh, sí, Jacques! Una surra! Clava’m una bona surra...! Castiga les meves natges completament nues amb una bona estomacada...!

La mà d’en Jacques, que seguia pegant plantofades, relliscà pel bell mig de la gropa, es va inserir entre les dues cuixes i, allotjant en llur buit el promontori oblong de la vagina, va enlairar una mica el cos de na Josette. En rebre la carícia en la seva part més íntima, la noia deixà anar una rialla nerviosa i va estremir-se completament. Transportada d’aquesta manera, no va parar de fer petits miols fins que en Jacques, un cop va haver tancat la porta de la seva habitació donant-li una empenta amb el peu i va haver aixecat na Josette, la llençà de bocaterrosa damunt del llit.


Posant un genoll damunt la ronyonada de la noia, es va traure de la butxaca un cordó que va utilitzar immediatament per lligar junts els febles canells.


Fou aleshores quan, espernetegant i recargolant-se com una serp, na Josette, sobtadament alarmada, preguntà:


  • Per què em lligues les mans?
  • Perquè no s’interposin entre les meves natjades i el teu darrere quan comenci...
  • Però l’última vegada vaig deixar que em peguessis!
  • Sí, però en aquesta ocasió no serà una surreta de pa sucat amb oli, menuda. Et donaré una pallissa com Déu mana! Et deixaré el cul tan encetat que, amb o sense la faldilleta prisada, faci o no faci una ventada, et serà impossible posar-te les calcetes quan surtis d’aquesta casa!
  • Oh! –va ser tot el que la pobra noia va poder dir.

La veritat és que ja no sabia si encara tenia ganes de rebre el càstig o si, en témer-lo ara, preferia rebutjar-lo. Tanmateix era massa tard. Pressentia que el seu amant estava decidit a estomacar-la amb tota la seva força i que intentar fer-lo canviar d’opinió seria gastar saliva endebades.


Això no obstant, féu una temptativa per tal que en Jacques es moderés.


  • Estimat –gemegà amb un fil de veu-, no em pegaràs gaire fort, oi que no?

Ell, picant violentament aquella panera per damunt de la faldilla, que encara duia posada, respongué en un to eixut:


  • Faré el que em sembli millor!

De seguida, amb el rostre deformat per tics nerviosos i una expressió quasi bestial, el jove va agafar na Josette per la cintura i la dugué fins a una cadira, en la qual es va asseure. A continuació instal·là “còmodament” la noia entravessada damunt dels seus genolls. Com que era bastant alta, na Josette es trobà amb el cos vinclat cap avall, les cames penjant i els peus tocant el terra, d’un costat de les cuixes d’en Jacques, i amb el cap a frec de l’estora, de l’altre.


Mentre llur minifaldilla era enrotllada sobre els ronyons i, més tard, les calceteseren abaixades en el sentit oposat, tot i deixant completament destapat el seu cul voluminós, la víctima ploriquejava:


  • No em pegaràs gaire fort, oi Jacques?

El to de les seves paraules venia tenyit per una angoixa que, altrament, no desmentia la forma convulsiva en què la noia estrenyia llurs boniques natges nues.


En Jacques enllaça la flexible cintura i la subjecta amb fermesa amb el seu musculós braç. Malgrat la por que li tenallava i oprimia la gola, na Josette experimenta un plaer molt especial pel que no té cap mena d’explicació.


Les primeres patacades ressonen damunt les potents prominències, que es sacsegen en una saborosa dansa. És tan gran el fervor amb què el castigador aplica el correctiu que la noia no pot evitar proclamar immediatament el seu dolor.


Com que no pot moure els braços perquè té les mans curosament lligades a l’esquena, la noia es regira amb tot el seu cos: es balanceja i llença en totes les direccions les cames, en una desbandada que es veu relativament obstaculitzada per les fines calcetes blanques, enredades entre llurs turmells.


A en Jacques, que segueix copejant com un boig, li produeix una alegria salvatge anar tenyint de color porpra el saltironant darrere de la seva amant. Si no fos per les negres mitges de randa que ascendeixen fins a les rodones i molsudes cuixes, per les botes amb tacons d’agulla i les aparicions fugaces del gros ou pelut que sorgeix en obrir la noia les cames, hom hauria pogut creure que estava estovant una nena petita, a causa de la curta faldilleta prisada, el gran llaç que onejava sota la cascada dels llargs cabells, els crits gemegosos i fins i tot els plors infantils de la jove.


    - NO TAN FORT, JACQUES! NO TAN FORT! –udola de tant en tant la pobre noia amb el cul en flames.


¡Però és com si intentéssiu prendre-li un plat mig ple a algú famolenc! En Jaques colpeja, assota sense parar els cims que tan nevats estaven uns segons abans i que, ara, transformats en una autèntica foguera, es mostren d’un roig escarlata.


Recargolant-se de dolor, na Josette rodola d’un costat a l’altre per damunt els genolls del dominador; més ben dit, fa rodolar la seva pelvis, ja que en Jacques la manté agafada amb tanta fermesa que no pot fer cap moviment amb la part superior del seu cos. L’home, que ja comença a ser un expert en l’art d’estovar les noies, no pega sempre en el mateix lloc. Tan aviat etziba una desena de plantofades en una natja, com al bell mig d’aquell darrere en frenètic moviment o, per tal de veure’l saltar amb més ímpetu, les aplica a la seva base. I cada vegada ho fa amb més fúria!


La natgera, que no para de remenar-se, s’eleva i s’enfonsa a tota velocitat sota la mà que crepita al seu damunt, de tal manera que el ventre de la noia va impactant amb un ritme regular la verga rígida i nua, després que s’hagi obert el quimono del jove. (...)


Vessant un veritable torrent de patacades sobre els lloms de color carmesí, i fent gala d’una brutalitat que no li és habitual, en Jacques queda atrapat per la màgia de la satisfacció. Els crits i precs de la màrtir semblen allunyar-se de la seva oïda i ara no pot fer res més que quedar-se fixat davant les tornejades masses de l’envermellida gropa, que no paren de regirar-se frenèticament sota el deliciós amuntegament format per la faldilleta, com les formes clares i hemisfèriques d’una abstracta mecànica.


La seva pròpia habitació li resulta desconeguda i, fins i tot, el seu mateix cos, del que té la impressió de no formar-ne part. Té la sensació d’estar flotant enmig del blau d’un cel amb una espessa capa de núvols blancs que, tot i espurnejant sota els raigs del sol, li oculta la terra.


I si continua flagel·lant vigorosament la seva afligida amant és només portat per l’embranzida d’una mena de moviment perpetu. (...)


Just abans d’ejacular, detura instantàniament l’eixordadora surra. La mà, adolorida per tots els cops que ha pegat, se situa enmig les resplendents cúpules, i un dels perniciosos dits penetra de sobte l’anus de la noia. Com si d’un encanteri es tractés, na Josette oblida el patiment que l’envaeix per deixar pas a la voluptuositat. I mentre aquell dit llarg inicia un vivaç moviment dins del tremolós anell, comprovant llurs sensacions, la noia reconeix ara com a deliciosos els efectes calorífics de la pallissa que acaba de rebre. Ja no es remou de la mateixa manera i els seus sanglots ja no esclaten pel mateix motiu. És tan gran el seu delit que na Josette esborra les seqüeles del seu patiment i de la seva rancúnia. Bramulant i remenant el cul de forma frenètica per tal de precipitar l’activitat d’aquell dit dins les seves entranyes, s’abandona a l’èxtasi.


* * * * * *


Aleshores, indicant a n’Angelita amb un gest d’assentiment que iniciés la sessió de flagel·lació, en Jacques s’ofereix a la boca, a aquella boca similar a una gàrgola en miniatura, amb una obertura circular que quedarà completament obturada pel gros tap de carn vermella. Abans d’engolir-la, la noia, menys impacient ara que ja sap que el seu amant no tornarà a fer marxa enrere una altra vegada, llepa i dóna petites mossegades a aquella verga ardent i elàstica.


Sona el primer xiulet, però na Josette, malgrat que n’és la principal interessada, no el sent. Després, un espetec prolongat, perquè les dotze tralles disperses no copegen totes al mateix temps les masses de les natges; i, a continuació, un crit estrident, que surt de la seva boca, oberta fins a tal extrem en el moment de la percussió que el membre del noi ja no dóna abast per a omplir-la.


N’Angelita, que ha seguit la trajectòria de les serpentines de cuir en traçar un arc fulgurant en l’espai, com un estel fugaç, i després ha vist dispersar-se d’un cop un feix de macadures damunt les carnoses cúpules saltironants, tot formant un ventall de foc, se sent transportada immediatament a un estat de gràcia sensual incomparable.


Torna a aixecar el braç i l’estira enrere tant com pot, acompanyant aquest moviment amb una torsió del seu bust. Els seus ulls estan clavats en els turons lacats de color grana, solcats ara per dotze ratlles més vermelles encara que la resta de la superfície del cul i una mica inflades.


Deixant anar una potent exclamació, assota novament amb totes les seves forces aquell darrere. Les natges, terriblement inflamades, es contrauen un altre vegada en el moment de l’impacte, per a projectar-se tremoloses després cap al cel, decorades amb un suplement de roges estries.


En veure que torna a obrir la boca per xisclar, l’home s’endinsa d’un cop sota la volta del paladar de la noia. La contundent estaca xoca contra la gola quan els llavis intenten tancar-se. El noi està tan enfonsat ara dins la boca, que el nas de na Josette ha quedat enterrat en el borrissol del pubis. S’ofega literalment amb aquell monstre que omple massa la seva boca. Desitjaria apartar una mica l’instrument que li talla la respiració, però en Jacques l’aferra del cabell i l’impedeix enretirar el cap. I mentrestant un foc infernal abrasa les maltractades natges. Amb un fervor desbocat i una passió sexual que voreja la histèria, la jove botxí fustiga el deshonrat darrere, assota amb una espècie de frenesí delirant la gropa, que salta bruscament, es retorça, balandreja. (...)


Amb un ritme ràpid i regular, les tires espeteguen sobre les voluminoses rodoneses, les emboliquen recargolant-se, abracen el seu contorn perfecte i, algunes de les mateixes, les més pernicioses, s’insereixen en la profunda vall que les separa, masegant una i altra vessant o, fins i tot, el seu fons. De vegades, l’extrem d’una tralla llisca entre les cuixes, en la part més elevada del seu punt d’unió, i assesta una mena de ganivetada en els gruixuts llavis del sexe i àdhuc en el clítoris, quan hi arriba canalitzada pel solc de la vagina.


En alguns indrets la pell s’ha obert i en brolla un petit filet de sang.


Tanmateix, a pesar del dolor que li produeixen les xurriacades, na Josette, amb les llàgrimes que dilueixen el seu maquillatge, el front perlejat de suor, i la boca on el penis entra i surt sense parar, llepa amb el fervor d’una devota. La seva llengua traça espirals entorn de la fletxa, genera vibracions sobre el sensible fre del prepuci, excita el fi tallet de l’orifici de l’orina i es perd entre el borrissó per acaronar els testicles quan la verga es manté completament introduïda.


La noia es troba tan sumida en la voluptuositat que, en aquest moment, caldria almenys un fuet amb tires metàl·liques, afilats com el tall d’una navalla, per a adonar-se de la magnitud exacta del seu patiment. Sent el dolor, és clar, però aquest dolor és una part integrant del seu plaer.


(*) Traducció lliure realitzada per Mestreton d’alguns paràgrafs l’obra “Ardeurs Précoces”, d’en Matthieu Delcourt. Aquesta novel·la, apareguda originalment en francès l’any 1992, ens ha arribat a través de l’edició que Ediciones Martínez Roca S.A. en va fer l’any 1994 en la seva col·lecció Selecciones eróticas Sileno. La publicació en castellà va portar el títol de “Castigos voluptuosos” i la traducció de l’original francès va córrer a càrrec de Teresa Clavel.

Beatrice. Paràgrafs seleccionats (Spanking i literatura II)

“-On et durà el cavall?

Vaig fer una rialla.

-A Jericó


Sempre li havia donat la mateixa resposta, tot i que no sabia on parava aquell lloc. Va fer un gest d’afirmació mentre les mans buscaven el raspall. Jo sostenia el mirall. Amb passades, llargues i fermes, de les cerres, el pare m’enllustrava i m’allisava els cabells. El seu pes es distribuïa entre les meves espatlles en la seva lleugeresa. Brillaven, daurats, i n’estava satisfet.


-Molt bé –va exclamar-, el temps ens acompanya. Que pujareu a cavall, senyora?


Vam fer un pas endavant. Aguantava les brides del cavall perquè no es mogués. Antany, amb les cames estirades no tocava de peus a terra. Ara que havia crescut encara més, havia de doblegar massa els genolls. El cul em sobresortia de la sella i es projectava més enllà dels malucs, grisos i llisos. El pare es va situar rere meu i va començar a gronxar el cavall amb una mà. Amb l’altra em copejava, suaument, el cul ben obert.


-Preciosa panera ... ara s’ha fet més grossa –murmurava. Jo tenia les espatlles corbades. En alçar el cul premia la cara contra el coll, fortament corbat, del cavall. Es gronxava encara més de pressa. M’hi aferrava com m’hi havia aferrat sempre. L’entarimat, vell, es balancejava i s’enfonsava sota meu. Amb el palmell em copejava primer una natja, després l’altra.


-Ai, prou! –vaig panteixar.


Tot era una repetició.


-Jericó queda lluny –va dir el pare, rient. Sentia la seva felicitat dins el meu cap. Les galtes del cul em cremaven i em coïen. Em tremolaven els genolls. Notava, sota la sola de les botes, les barres dels estreps.


-Pare, prou –vaig suplicar-li. Les mans continuaven copejant. Sentia la marca dels dits damunt la meva lluna.


-Dues milles més ... aviat hi arribaràs. Què faràs quan hi arribis?


-Vindran les cambreres. Em banyaran i em perfumaran. Jauré, nua, en un sofà de seda. Em duran dolços. Els esclaus duran vi. I glaçons.


Recordava totes les paraules. Les havia inventades en somnis i ara les treia a la llum.


-Podré visitar-te i beure el teu vi? –em va preguntar el pare. Va deixar caure la mà amb un últim cop ressonant. Vaig panteixar que sí. Vaig caure cap a un cantó i em va agafar. Em va aixecar fins que els turmells van sortir dels estreps. Jo em corbava cap a ell. Tenia les natges inflamades. Amb la pressió de l’abraçada, els pits em van sortir, en llur plenitud de llet, per damunt les puntes de la camisa. Es veien els mugrons. Vaig prémer el cul mentre amagava la cara al seu pit.”


* * * *

“Em va enlairar, em va balancejar dins aquella abraçada d’ós. La vora d’un sofà va tocar el darrere dels meus genolls. En caure, va fer un simple moviment i em va atreure cap a la seva falda. Em van quedar els pits a la fresca perquè el vestit es va cargolar.


-No, oncle, no!


El meu panteix sortia alhora que ell alçava la mà i l’estampava contra el meu cul nu. Jo xisclava, cridava. La cremor era immensa.


-No, no, no, no! –vaig tornar a ploriquejar. Tota la meva formació m’havia marxat del cap. El foc em cremava les galtes. Ventava cops de peu. M’aferrava a la catifa. La mà oberta queia una vegada i una altra. Jo era alhora dona i criatura. El cul retrocedia, flamejava. Llàgrimes com perles em baixaven en cascada galtes avall.


-Ai...iiii! –jo xisclava una vegada i una altra vegada fins que es va aturar i em vaig quedar inerme, indefensa davant les seves carícies. Aquell palmell gran em brunyia el cul, els dits exploraven. Jo borbollava les meves penes.”


* * * *

“La Jenny va obrir la gàbia de l’Amanda i la va fer sortir. La mirada d’ell la va acovardir i es va tapar el pubis. La Jenny li va copejar els canells. A la mà, l’oncle duia una corretja, ampla i gruixuda ... potser era la mateixa que els nostres culs havien tastat a les quadres.


Els turmells de l’Amanda trontollaven i la feien ensopegar. La Jenny la va dur a la barra, que quedava a l’alçada de la cintura. Era de fusta, rodona i polida. Al mig, allà on reposava la panxa, s’enfonsava una mica.


-Ajup-te, amb els talons ben junts. I agafa’t fort a la barra de sota –li va ordenar l’oncle.


Seria la veu d’ell més autoritària que la que ella coneixia? L’Amanda tenia la mirada esmorteïda. Va clavar els ulls un moment a la paret i després va obeir.


-No gaire fort, si us plau. Després me’n podré anar?


Feia veu d’escola dominical. La Jenny es va inclinar i li va lligar els turmells amb una corretja ampla. (...)


L’oncle es va apropar a l’Amanda, l’exhibició de la qual era deliciosa. Vaig adonar-me que no li havien lligat les mans a la barra de sota a posta. L’esfera del cul era perfecta ... per dins, el solc era de color sèpia. La corretja es va enlairar i es va descargolar.


Cra-aaaac! Ai, quin aspecte va fer el cuir en besar a fons tota la seva femineïtat! L’Amanda va fer una ganyota d’angoixa, amb la boca penjant. Es va sentir, fluix, un gemec. Els cops eren lents i mandrosos ... insistents. Es veia que el pes del cuir només necessitava un gest indolent de la mà i del canell. De vegades queia transversalment sobre el cul, d’altres ho feia a sota, sota la poma que s’oferia, on les llargues cames es trobaven i la carn feia petits plecs com si s’arrugués, a punt de clivellar-se.


A cada espetec l’Amanda panteixava més fort. El cul va esdevenir una boirina rosa i blanca. Els artells eren blancs allà on s’aferraven a la barra de sota.

-No ...Noo...Noo...Noooooo! –suplicava. Movia els malucs amb cops cada cop més violents de rebuig. A cada espetec les natges ja tibants es tibaven més. Amb una mà d’home gran hauria pogut agafar-les totes dues alhora. Un meló partit. M’hauria agradat passar-hi la llengua, sentir-ne la calidesa, la calor que desprenia, que rebia. Vaig comptar deu, dotze, catorze. LAmanda premia les dents. Plorava per dins? La lluentor del seu cul era lluminosa tot i que no es veia cap marca. D’ençà d’aleshores he après l’art de la corretja: en diuen “polir a la francesa”. El cuir mai no ha de ser prim, perquè seria cruel.


Les argolles de metall que agafaven les mitges de l’Amanda es fregaven. Els genolls li feien figa i el cul encara sobresortia més. Els seus llavis van murmurar un llarg au...uuuuu. Aquest és el soroll esperat.


L’oncle es va aturar. Sentia com l’Amanda sanglotava, però no eren sanglots de dolor. Eren els sanglots d’un nen que ha perdut les joguines. Els sanglots d’un nen que para de plorar quan ningú se l’escolta.”

* * * *

“-Sis –va dir una veu. Vaig percebre un nou moviment ... un so suau i insinuant com del cuir fregant el palmell d’una mà.


Cra-aaaac! Una corretjada em va espetegar al cul.


-Ah! –em va sotragar; vaig esclafar la panxa contra el mur. Les natges em tremolaven, es tibaven. En vaig rebre una altra. La coïssor, dolça, s’escampava per tot el cul.


Un gemec que zumzejava darrera la mordassa. Era jo o la Caroline? Pare ... no! El pare no permetria una cosa així. De segur que el seu vaixell tornaria, amb les veles altes, ben tibades. Ordres. Peus que corren per la coberta. Vaig aclucar els ulls ben fort. El següent espetec em va abrasar el cul.


-Més fort! –havia exclamat la mare la nit que es va quedar la Jenny.


-Niing! –Els crits se m’ofegaven a la gola. La corretja, abrusadora, tornà a copejar-me. Una vegada i una altra. Els arbres no em veien. La gespa m’ignorava. Les llàgrimes em baixaven com perles per les galtes. Indecent, vaig prémer encara més les natges abrasades.”


* * * *


“-Aixequeu-li del tot el vestit –va dir una veu-, i agafeu-la pels braços.


-Aquí no ... –Semblava incapaç de dir res més. Aquí no, aquí no, aquí no. Un cruixit. Un cruix suau de fusta. Un esbufec. Planyívol.


-Traieu-li les calces. (...) Traieu-li tot d’una. I no deixeu que venti cops amb els peus –va afegir.


-No, el fuet no! –un gemec de l’Arabella. La modulació de les veus de la tia i del militar em feien gràcia. Del punt de vista del to, no variaven. Eren tot cortesia. La tia li va demanar si volia que la lliguessin. Ell va contestar que no calia, però que la subjectessin pels punys.


Me la imaginava doblegada damunt la taula, amb el globus del cul que resplendia. De segur que duia lligacames de setí blanc clapejat de vermell. La profunditat de la seva fenedura, entre les natges. Em va arribar la seva respiració, que filtrava els gemecs, fluixos i expectants. L’espetec sec de les xurriaques. Jo encara no havia tastat mai les tralles. Diuen que s’han d’estovar primer.


-Doncs sense lligar va dir la tia; per la veu semblava que li sabés greu-. Hilda, subjecta-la fort pels punys. I estira-li els braços.


-Noooo!


El crit perllongat, dolç i aristocràtic, va arribar amb el primer espetec. No sonava tan violent com em pensava. Volia veure-ho. (...)


-No! Noooooo! –Un nou gemec. Els plors de la dona pujaven com els violins. La taula cruixia. Sota el vestit arromangat, els enagos, i la camisa, el coixí de vellut devia comprimir-li la panxa. Tota una comoditat. Aquella comoditat em va confortar.


Els sorolls van prosseguir. El fuet espetegava, suau i ferm alhora. Primer travessava una natja, després una altra, sens dubte. Els hemisferis saltarins enrogirien i es retorçarien. Cops de calor? Seria igual amb la corretja? (...)


La tia va fer espetegar la llengua. Les gotetes de saliva del seu espetec xocaven amb els plors i els espetecs del fuet. Voletejaven com ocellets per la cambra.


-Aaaaaaah! Noooooo! Aaaaaaaah! –plorava l’Arabella. Sentia els seus plors a la meva gola com glòbuls d’angoixa coll avall. Es contreien, lliscaven. Es va fer el silenci. M’imaginava les llàgrimes brillant damunt la fusta brunyida de la taula.”


* * * *

“La ploma es movia entre les cuixes, em feia pessigolles. Em vaig mossegar el llavi, tot retirant la llengua. La tia era amable. Esperava. Una bombolla de saliva surava damunt la punta de la meva llengua en tornar a sortir. Es va aturar al llavi inferior. Jo cantava a la gola i sentia com giravoltava la punta, el seu calor blanc al voltant del meu clítoris.


Els ulls de la tia Maude em van permetre desviar la vista. La vaig mantenir. La ploma joguinejava, cap amunt, cap avall. Em va penetrar. Les natges s’alçaven, queien, tornaven a alçar-se. Jo feia uns ulls com unes taronges. Em cargolava ... veia el sostre nedant en la seva blancor. Una vegada i una altra vegada.


Vaig trencar les regles.


-Na! Na...aaaaah! –vaig exclamar sense respiració.


Un esclat d’estrelles a la panxa. El meu cul pujava i baixava, els talons repicaven a terra. Jo donava batzegades, absorbia cada flux llarg de sensacions. Rodes d’estrelles, de calor blanc, giravoltaven al meu clítoris. Llengües de foc em banyaven el cos. Vaig treure del tot la llengua. Un crit tremolós i em vaig desplomar, em vaig calmar, buida en la frustració. Les lluernes buides em miraven. Una oreneta en va travessar una. Aquí, ara, lluny.”


* * * *

“Aquell matí, a la Caroline, a l’Amanda i a mi ens van engabiar dues hores. Després la Jenny ens havia fet sortir, una a una, i ens havia donat dotze cops de corretja damunt el cul nu.


-És el vostre exercici matinal ... potser aviat us en faran fer de més agradables – va comentar. L’Amanda ploriquejava en silenci. Totes tres vam haver de tornar a les gàbies amb el cul abrusat. Ens havia dit que no podíem parlar.”


* * * *

“Em mantenia en aquella postura: les cuixes i els talons junts, tibants. Sota les natges s’endevinava la vulva en forma de figa. Esperava.


Amb el primer espetec del cuir vaig proferir un xiscle, amb el cap penjant. La coïssor de la corretja em va assaltar tres, quatre, cinc, sis vegades. Vaig prémer les natges, plenes, calentes. Les llàgrimes em regalimaven.


Tot seguit em va sortir de la boca una tremolor, un crit, degut a la primera mossegada de tres dotzenes de tralles. Les meves xurriaques ja eren aquí ... vives, plenes de música: Les detestava ... les adorava alhora.


-No, oncle, no.


Un xisclet, un gemec de mort. M’ofegava dins un munt de sanglots ofegats. Les puntes de les tralles em buscaven, em brunyien els globus de les natges, buscaven les clivelles. Una pluja de foc, un ruixim d’espurnes. Remenava les anques, els talons cruixien al terra. Ara que dominava la meva bellesa doblegada, em copejava més endins fins que els sanglots es van fer més forts. Les meves espatlles s’alçaven, s’abatien. Em van lliscar les mans de la barra, m’hi vaig tornar a agafar.”


* * * *


“-Ara gira’t, amb el cul ben enfora.


Vaig obeir i em vaig agenollar. M’havia de castigar per haver estat tan dolenta al wàter i a l’estudi. Em va lligar els canells amb corretges als costats del llit, allà on els suports de ferro passaven sota el matalàs. Després em va lligar de turmells.


-Arqueja bé l’esquena, Beatrice ... ensenya bé el cul! –el seu to era incisiu. La vaig obeir. Es va col·locar darrere meu. Vaig posar la galta al coixí, esperava-. Quin cul més perfecte ... ens superes a totes! –va murmurar.


Tenia les xurriaques a la mà, les havia tretes de sota el coixí. Les tralles espetegaven, em feien arcar i bellugar-me com una poltra. Vaig girar la cara i vaig mossegar el coixí. Les puntes de cuir em coïen, em buscaven, com exploradors. Buscaven els meus forats. Amb aquelles boquetes em mossegaven i em feien cargolar. La calor s’expandia. Dits de foc que busquen, calents. Amb el seu xiulet xiuxiuejaven a les natges exposades, a la panera, em fregaven la figa, el pot de mel. Per molt que em cargolés i panteixés, he de reconèixer que la sensació tenia una dolçor amargant. Les corretges em subjectaven.”


* * * *

“Em vaig estirar. Sentia la paret, freda, contra la meva esquena. A l’estiu posaria les gàbies a la gespa, entre els matolls i l’hivernacle. M’enduria el fuet. Tindria els ulls plens de foc i els pits erectes.”


* * * *

“La sodomització -tot i que els homes no ho saben- és un acte d’adoració del sexe superior. Siguin quins siguin els lligams o les aparents humiliacions que han de patir les dones, aquestes sempre en surten victorioses. Són capaces de rebre un seguit de penis bategants i en aparença dominants, però són els homes els qui acaben vençuts i exhausts.”


* * * *


“-Hi haurà moments dolços, hi haurà càstigs i plaers, Caroline. Jo te’ls ensenyaré tots.”


* * * *

“-Aprendràs a conèixer la teva puresa, Caroline. L’O és puresa. S’encercla per dins i per fora i no coneix res que no sigui ella. La teva boca fa una O, i el teu cul també. Entre les cuixes, l’O s’ha rendit i s’ha tornat oval, una el.lipsi. Però dins té l’O ... i dins les natges en tens una altra, l’O rosada.”


* * * *

“Qui hauria de ser lliure i qui no? Jo havia escollit manar. Hi hauria qui m’obeiria, hi hauria qui no ho faria. A través del vidre fosc de la ignorància buscarien la meva imatge. De nit s’amagarien, apinyades, al bosc, entre els matolls, entre les fulles humides ... plorant i demanant la meva presència. Jo desfaria el nus que lligava la seva infantesa. Els últims timbals de la seva joventut repicarien per a elles. La seva submissió seria el seu consol. Tot gemegant i plorant, sucumbirien a allò que tant havien desitjat. El fuet brunyiria els seus culs mentre ploriquejaven. Les cortines de vellut, corregudes, rebrien les seves llàgrimes, les fulles seques de les aspidistres n’acceptarien les lamentacions. Al matí serien com les noies del cor, vestides de blanc. Calmades, passada ja la tempesta, parlarien en veu baixa, refilant. Jo els absoldria dels seus pecats. Les ensenyaria. Arribat el moment, aprendrien que els homes, els portapenis, els portadiners, són inferiors.”


* * * *

* Paràgrafs extrets de l’obra “Beatrice”, d’autor anònim, publicada l’any 1989 en català per Edicions La Magrana dins la seva col·lecció eròtica “La marrana”. La traducció va córrer a càrrec de na Neus Arqués i na Gaia Güell.

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger