El postre de la Laura

14 de maig, 2008

Feia bastants mesos que en Joel i la Laura no sortien a sopar fora. Eren una parella jove, amb un pis comprat recentment i una gran hipoteca al seu darrere.

Havien triat una pizzeria prop del port. No era gaire cara i tothom deia que s’hi menjava molt bé, per tant, ell va escollir un plat de pasta i ella, una pizza de la casa.


Prèviament havien acordat no excedir-se, per tant, no demanar postres ni complements. Si volien sortir a sopar més sovint, calia seguir aquesta petita norma. Tots dos hi van estar d’acord, però quan la Laura va veure la carta de postres… no va poder evitar-ho: hi havia pastís de poma!

El cambrer es va acostar a la taula i amb veu dolça va preguntar:

.

-Voldran alguna cosa de postre?

-Jo…


-Laura! .- va tallar en Joel.


-Jo vull pastís de poma, gràcies.
.

El cambrer va assentir amb el cap i se'n va tornar cap dins. La Laura va notar la mirada fulminant del seu jove marit i una tremolor li va recórrer tot el cos.


- Va, nen… que només és un pastís! No ve d’aquí, i ho saps!

-Laura, saps perfectament el que havíem dit. Evidentment que no ve d’un pastisset, però ho sabies. No costava res. Era una ÚNICA norma, i ni això pots respectar?


Ella sabia que en part ell tenia raó. Sempre havia estat molt acostumada a tenir i fer tot el que volgués, i sabia que això no li era bo. Per aquest motiu, ella li va demanar ajuda per poder ser més responsable. Ho van parlar un temps tots dos i al final van acordar mantenir una relació de disciplina domèstica.


-Laura, què he de fer amb tu? M’ho pots dir?

.

Més que enfadat, semblava trist. En aquell precís moment van portar el pastís de poma. Ella va posar-se vermella i va donar les gràcies al cambrer. Després va girar el cap i va notar com en Joel abaixava la mirada.

Van tornar a casa sense dir-se res, fins que van arribar a la porta d’entrada.

-Laura, m’has fallat.


-Joel, entén que...

-No, no diguis res. No te n'adones? Res del que puguis dir o fer ara canviarà el que ha passat al restaurant. Vés a l’habitació i espera’m allà. Mentre jo baixo les escombraries vull que et posis com ja saps. I pel teu bé, més val que sigui així.

.


Va notar com tancava la porta darrere seu i baixava les escales. Tenia cinc minuts. Altres vegades s’hagués negat a complir les ordres, però avui ell tenia raó.

Amb resignació va anar fins al dormitori, al final del passadís. Es va treure les sabates, els pantalons, les calces… i va posar-se al racó. El seu racó. El racó de l’espera i el de la reflexió. Llavors va sentir la clau girant a la porta: era ell. Va notar una tremolor que li va recórrer tot el cos, però també es va notar humida. No podia evitar l’excitació que en aquells moments s’igualava a la por pel càstig que l’esperva. Va posar-se ràpidament les dues mans al clatell i tot seguit va sentir la seva veu

,

-Molt bé, així m’agrada… veig que saps el que et convé. Ara vine.

.

Ella es va girar i el va mirar. Seia sobre el llit i la mirava amb una severitat sincera. No li convenia dur-li la contrària ni fer-lo enfadar més. Va acostar-s’hi poc a poc i quan van estar davant per davant, ell la va tombar amb un moviment sec ca pals seus genolls.


-No sé per què continues amb aquest comportament… -

Mentre deia això, li anava passant la mà per tota la superficie del seu cul.

- No veus que no està bé? No veus que hi sortim perdent tots dos? No ho veus?


-Perdona’m…

Però ja no va dir res més. Va limitar-se a deixar caure la seva mà contra aquell culet rodó. Cada cop era més fort que l’anterior i ella de tant en tant ofegava petits crits de dolor.


-Ho sento! De veritat!!! Para!!


Però ell no l’escoltava. No li interessaven en absolut les súpliques de la seva capritxosa dona. Gens ni mica.


Pam, pam, pam… Potser van passar deu minuts. Qui sap, potser més i tot.


- Has d’aprendre a comportar-te! Acceptar les normes! I si no saps fer-ho per les bones, ho hauràs de fer per les males! A vegades sembla que només entenguis aquest llenguatge!




I de cop va parar. Ella seguia sobre els seus genolls, amb les dues mans al terra. Ell no deia res i la Laura no sabia com interpretar aquest silenci. Es podia moure? Era només una pausa? Tenia el cul tan adolorit que no volia equivocar­-se més. Potser ja havien acabat, però per si de cas, es va quedar immòbil.



-Aixeca’t i vés cap al menjador. Ja saps què toca ara.


-Joel…


-T’ho he de repetir?



El menjador era al costat de l’habitació on eren ara. No va trigar ni un minut a adoptar la nova posició: mans recolzades a la taula, cos recte i cames una mica obertes.


Ell la seguia pel darrere, observant-la i comprovant que ho fes bé. Aquella posició li permitia diverses coses: per començar, tenia més llibertat d’acció i de moviment, i podía utilitzar instruments diferents… però el que més li agradava era poder tenir tan a l’abast el sexe de la seva dona. Abans de treure’s el cinturó va passar-hi la mà. Efectivament, no s’equivocava: ella estava com sempre…



-Vols dir que estàs aprenent alguna cosa de tot això?



Però no va esperar la seva resposta. No calia. Es va treure el cinturó d’un sol moviment i va començar a descarregar-lo amb força contra aquell culet vermell que tenia al davant.


A cada cop ella movia tot el cos de manera totalment involuntària, a causa de la força que aplicava ell. S’anava reprimint, però al final no va poder més: unes llàgrimes sinceres van començar a regalimar-li galtes avall. S’hi acompanyaven paraules de perdó.



Finalment ell es va aturar. No ho va fer per les seves llàgrimes (tot i que no li agradava veure-la plorar), sinó perquè va pensar que amb tot, ja hauria après la lliçó. Ella va mirar-lo en silenci, sense saber què dir, però al cap d’uns segons va dir: “gràcies” seguit d’un “ho sento de veritat, t’estimo molt”.



Ell no va respondre, però li va dedicar una mirada de tendresa. S’hi va acostar per abraçar-la amb força i tot seguit va agafar-la en braços per dur-la fins al llit.

Novetats

02 de maig, 2008

Bé, després d'uns quants dies d'inactivitat involuntària, he afegit unes quantes novetats (i encara falten algunes coses):

- 1. He canviat el disseny (l'altre era més clar i pel que he comprovat, a vegades segons el navegador que utilitzaves, canviaven lleugerament algunes coses.

- 2. He posat un traductor. Ara podreu llegir els relats en castellà, anglès o francès.

- 3. He "allibertat" els problemes dels comentaris. No sé, s'havia autoconfigurat de manera que només poguessin deixar comentaris els usuaris registrats a blogger. Ara ja està. Si seguiu tenint problemes, podeu posar-vos en contacte amb algú de nosaltres (el meu mail surt al meu perfil)

- 4. Cada relat portarà com a etiqueta el nom del autor, així podreu cercar els relats per persona que els ha escrit. En el cas que publiquem històries ja fetes però traduides al català, posariem també el nom del autor original, acompanyat del traductor. No posarem etiquetes per matèria perquè casi tots els relats tindran temàtiques similars, i en la ficció, crec que no calen! :)

- 5. He instal·lat també un comptador. De fet ja existia, però estava a mode invisible, per això marca 200 visites (clar, no són totes d'avui! xD)

- 6. He posat links. De moment a blogs de relats... poc a poc anirem omplenant la llista, tant dels blogs de relats com els blogs spank-no relats.
.
.
Per qualsevol cosa, no dubteu en comentar-ho. Estarem encantants de rebre les vostres opinions, com també les vostres històries si us animeu a escriure alguna coseta. :-)
.

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger