El Doctor Segtan Sellemrev

22 de desembre, 2008


Aquesta història va tenir lloc en una escola, que tenia un despatx mèdic habilitat en el seu interior...
Les alumnes no estaven obligades a portar uniforme, per la qual cosa podien anar vestides com volguessin, sempre que fos d’una forma decent... sense coqueteria, això no els estava permès, com tampoc ho eren el maquillatge, ni portar llargues les ungles.

Tot va començar un divendres, el dia que tenien examen de matemàtiques les noies de sisè. En aquell curs hi estudiava na Jèssica, una noieta molt guapa. Feia 1,65 d’alçada, tenia la pell blanca i els cabells rossos, i uns ulls verds molt grans i bonics. El seu cos era espectacular. Tenia els pits força durs i de bona mida, una cintura petita i un darrere extraordinari, rodó i sobresortint... Era, en definitiva, la noia més guapa de l’escola.

Na Jèssica no era una molt bona alumna. Negligia constantment els seus estudis, raó per la qual el dia de l’examen va decidir fingir que es trobava malament, per no haver-lo de fer i, d’aquesta manera estalviar-se el càstig dels seus pares, que eren molt estrictes... Però no comptava amb el que aquella malifeta podia costar-li...

La cosa va anar de la següent forma:
A les onze del matí na Jèssica, després d’haver simulat que no es trobava bé, va ser enviada pel professor de matemàtiques al despatx mèdic. Quan hi va arribar, va picar a la porta i una veu molt baronívola va anunciar-li que podia passar. En entrar-hi, el doctor Segtan es va quedar impressionat: era la xicota més maca de tot el col·legi. Duia posat uns texans blaus molt ajustats, com els agrada portar-los a totes les noies. Semblava gairebé que el seu culet se’n volgués sortir de dins. Una camisa esport de color negre i una jaqueta que conjuntava amb els texans completaven la seva indumentària. Passat el primer moment de confusió, el metge va reaccionar i la convidà a asseure’s.

-Què tens? –li preguntà-.
-Em trobo molt malament, em fa mal la gola i tinc febre...
-Molt bé. Anem a veure què et passa. Treu-te la jaqueta i asseu-te damunt la llitera, que t’examinaré
.
Després de revisar-li la gola, el pit i el cor, el doctor va dir-li:
-No sembles pas malalta. Ara, ajeu-te de bocaterrosa i abaixa’t els pantalons, que miraré si tens febre.
-Però –preguntà na Jèssica-, que no... m’ho mirarà per la boca?
-No, senyoreta! Aquí només disposem d’un termòmetre rectal, així que afanya’t –li ordenà amb veu autoritària mentre agafava el termòmetre i una capseta de vaselina-.

Na Jèssica, molt nerviosa i amb la cara vermella per la vergonya, va obeir-lo. Aleshores el metge s’hi va atansar i després d’abaixar-li les calcetes fins als genolls, va separar amb els dits de la mà esquerra les natges de la noia. Tot seguit i un cop lubricat el seu anus, hi va introduir suaument el termòmetre uns tres centímetres... Només es va poder escoltar una lleu queixa de na Jèssica.

-AHhhh!
-No et preocupis, només seran un parell de minuts.

Passat aquell temps, el doctor va treure l’instrument del culet de na Jèssica d’una única estrebada i la noia va tornar a queixar-se –Ouchhh!- i es va posar la mà al cul com si el volgués protegir.

-Ja hem acabat –li digué ell-, ja et pots vestir.

Na Jèssica, encara avergonyida, es posà dempeus i es va apujar primer les calcetes i a continuació els pantalons... El metge va observar el termòmetre i pogué comprovar que tot estava normal...

-Jèssica, tu no tens res. Aquesta només ha estat una altra de les teves trampes per evitar fer l’examen que tenies...

En saber-se descoberta, ella va intentar justificar-se.

-No! No! Em fa molt de mal!!
-Silenci!! –cridà el doctor-. Els enviaré una nota als teus pares perquè prenguin les mesures necessàries. Vine aquí, asseu-te i espera!

L’entremaliada col·legiala, ara molt espantada, pregà:

-No, si us plau! No avisi als meus pares!
-El que has fet està molt malament –va dir-li el doctor Segtan- i et mereixes un càstig. Així que, tu tries, o aviso els teus pares o et castigo jo ara mateix!!!!

Na Jèssica acotà el cap i, coneixedora de la severitat amb què la corregirien els seus pares que, a més, li prohibirien sortir durant una bona temporada, amb la veu tremolosa i sense mirar-se’l a la cara, li contestà:

-Els meus pares no, si us plau! Prefereixo que em castigui vostè...
-Molt bé, doncs. Així serà.

Aleshores ell agafà la seva cadira i la col·locà al bell mig del despatx, s’atansà a la porta i la tancà amb clau, i, en tornar, s’assegué a la cadira.

-Vine aquí, Jèssica. Rebràs un càstig exemplar i t’asseguro que no l’oblidaràs durant molt de temps, perquè les teves natges te’l recordaran diàriament cada vegada que t’asseguis. Ajeu-te damunt dels meus genolls!

Davant d’aquella amenaçadora situació, na Jèssica es va espantar i, veient el que estava a punt de caure-li al damunt, suplicà:

-No, si us plau! No!!

El metge va estirar-la amb força del braç i la col·locà sobre els seus genolls. Allí tenia el culet més perfecte de l’escola a la seva total disposició i a, punt de ser estomacat. Va subjectar amb la mà esquerra la cintura de la noia i amb la dreta començà a surrejar-la. Plass! Plass! Les patacades anaven caient amb força, una rere l’altra, però no gaire seguides, tot i que mantenien una metòdica alternança: natja dreta, natja esquerra, natja dreta, natja esquerra...Al principi, na Jèssica no es movia, tal vegada aclaparada pel que estava succeint, però, a mesura que augmentaven en nombre i intensitat les plantofades, arrencà a queixar-se. Plass!... Auhhh!... Plass!... Auhhh!... I així va fer-ho durant uns cinc minuts.

-Prou!! No em pegui més, per favor! –anava dient la noieta-.

En aquell moment, ell va ajudar-la a incorporar-se per tal de donar-li un descans. Na Jèssica va aprofitar per a fregar-se el paner, que ja li feia força mal. Pensava que ja s’havia acabat tot, però no va anar així... El doctor va etzibar-li que allò només era un escalfament previ, i li ordenà que es despullés de cintura per avall.

-El teu puniment encara no s’ha acabat, i com més tardis en obeir-me, pitjor ho tindràs.

Aterrida, na Jèssica va pensar que seria millor fer-li cas, per la qual cosa va treure’s primer els pantalons i després les calcetes, deixant completament a l’aire el seu culet, que ja havia perdut el seu color natural i lluïa un to vermellós, malgrat que no gaire intens. Va posar-la novament ajaguda damunt dels seus genolls i tornà a iniciar la descàrrega de natjades. Ara feien més mal, ja que res no protegia les galtes del cul de la noia. El doctor Segtan li estava aplicant un sever correctiu. Li donava sis plantofades, tres a la galta dreta, tres a la dreta, i li feia un petit massatge a la gropa, i tornava a començar de la mateixa manera. Amb aquesta dinàmica va seguir estomacant-la uns altres deu minuts. Durant aquella llarga estona, na Jèssica no parava de plorar i de suplicar-li que s’aturés. Sentia l’escalfor del seu darrere, que ja havia agafat un to vermell intens. Aleshores, el metge li manà que es tornés a posar dempeus i que es fregués el cul per alleujar-lo una mica. Na Jèssica s’aixecà i, mentre s’anava friccionant aquella part ara tan calenta de la seva anatomia, començà a sentir una estranya sensació de plaer que no es podia explicar, perquè el mal que li feia el seu culet semblava dir tot el contrari...
Després de deixar-la que descansés cinc minuts, el doctor es va treure la bata i de seguida es va començar a treure el seu cinturó amb lentitud, el doblegà per la meitat i ordenà na Jèssica que tornés a ajaure’s damunt de la llitera, ara amb un coixí sota la panxa, amb la qual cosa es podia tenir una millor vista del seu darrere. Com era de suposar, allò no va agradar gens ni mica a na Jèssica, qui respongué que ja havia rebut un càstig suficientment dur, i es negà a obeir. En aquell moment, ell li recordà que seria pitjor si no l’obeïa, perquè donaria compliment a la seva amenaça de comunicar la falta als seus pares. Aleshores na Jèssica va fer-li cas i, enmig de plors i laments, es va ajaçar a la llitera.
El cruel metge s’hi atansà i, tot i situant-se a una distància d’aproximadament un metre, sacsejà en l’aire el seu cinturó i començà a assotar-la. Després de cada corretjada, na Jèssica cridava i es posava les mans damunt de la seva gropa per apaivagar el dolor. Plaffff! Aiiii! Plaffff! Aiiii!... El càstig va continuar d’aquesta manera fins a arribar als vint cops, després dels quals na Jèssica romangué ajaguda, refregant-se el seu adolorit darrere, que ja mostrava un color vermell carmesí, i sense parar de plorar, snifff, snifff..., fins que un estrany so va cridar la seva atenció. Ohhh! Era el xiulet de la canya que el seu cruel punidor brandava en l’aire...

-Aixeca’t! –li ordenà el malvat doctor-. Ara rebràs dotze cops amb la canya per a finalitzar el teu merescut correctiu!

Altre vegada i no sense abans piulejar una mica, na Jèssica l’obeí. S’alçà de la llitera i s’atansà a la taula del despatx.

-Inclina’t aquí i agafa’t amb les mans l’altre extrem de la taula. Per cada vegada que les moguis per a fregar-te el darrere, et donaré dos cops més. Entesos?
-Auchhh! Sí! Snifff! Snifff!

Ella s’hi va reclinar, recolzant el seu pit sobre la fusta i amb les mans ben estirades, deixant així ben exposat el seu culet (és indescriptible descriure com es veia de bonic el seu cul en aquella posició).

-Jèssica, vull que comptis una a una les vergassades.

Alçà la seva mà i deixà caure amb força la primera xurriacada... Splashhh! Auchhh! Un! Splashhh! Auchhh! Dos! Em fa molt de mal!!! Splashhh! Iahuuuu! Tres! Cada cop que rebia deixava una línia encara més vermella damunt les natges de na Jèssica. Splashhh! Auchhh! Quatre! Snifff! Snifff! Ella s’anava balancejant d’un costat a l’altre. El dolor era ja insuportable. Splashhh! Cinc! Muuuu! Splashhh! Auchhh! Em fa mal! Aiiiii! Na Jèssica no podia més i es friccionà amb les dues mans llurs natges per tal d’alleujar el dolor. Treu les mans! Splashhh! Set! Iuuuu!...

-I ara l’últim, d’acord? Splashhh! Auchhh! Dotze! Auchhh! Ella es va aixecar i es tornà a refregar les natges mentre anava donant saltirons i no parava de plorar. Snifff! Snifff!
-Gràcies, doctor, pel càstig. Me’l mereixia. Snifff! Snifff!
-Ja hem acabat –digué el metge-.

Observà amb atenció aquella panera de color vermell encès, que ara presentava les dotze primes línies que hi havia deixat la canya. Va treure del calaix un pot de crema i, amb suavitat, la va aplicar sobre les castigades galtes del cul... Plasss! Etzibà una surra al centre d’aquell darrere i li digué:

-Ja et pots vestir.

Na Jèssica es va tornar a posar les calcetes i els pantalons, ara amb molta més dificultat. Ell la mirava, satisfet de la seva obra, mentre li anava dient:

-Potser tu oblidaràs aquest càstig només en traspassar la porta del despatx, però, tal com t’havia dit, LES TEVES NATGETES HO RECORDARAN DURANT MOLT DE TEMPS! Ara ja te’n pots anar.

Ella va sortir caminant molt a poc a poc, toquejant-se encara el culet, i esguardà de reüll cap al sàdic doctor, que l’estava mirant amb un morbós somriure. Tancà la porta i se n’anà.

P.D.: Ja han passat quinze dies des del correctiu que na Jèssica rebé del doctor Segtan Sellemrev, i ara ella no para de pensar com s’ho haurà de fer per tornar a anar al seu despatx!!


(*) Primer relat d’en Mauricio, també conegut com a Camaleón72, titular del bloc BottomsredChimaurispankblog, traduït al català per MESTRETON

A camp ras

07 de desembre, 2008



Feia encara no dos anys que ja hi havien estat en aquell indret. Un paratge tranquil, apartat del món per gairebé mitja hora per camins de muntanya amb el cotxe, a més d’un darrer esforç caminant un altre quart d’hora per un petit senderoi. Un bosc salvatge, frondós, havia anat creixent embolcallant a una i altra banda un petit rierol. Àlbers, salzes, oms i alguns avellaners bords teixien una inextricable cúpula que amb prou feines permetia l’entrada d’algun agosarat raig de sol. En una espècie de planta baixa amb verds de tota mena, les flors de les gatoses i de les argelagues constituïen una bella nota dels colors vius que aquella plujosa primavera havia propiciat. La humitat, que s’escampava arreu des del mateix riuet, ho senyorejava tot. En alguns clars de la boscúria esdevenia tan densa que, si t’ho miraves a contrallum, formava petits flocs semblants als del cotó, talment com si els poguessis agafar només estenent la mà. Na Mònica i n’Andreu hi havien arribat amb l’alè una mica entretallat i algunes gotes de suor perlejant llurs fronts. Recordaven amb emoció els feliços instants que hi havien passat, banyant-se en una petita cadolla que s’havia format en el curs del riu. Unes aigües netes, cristal·lines i molt fredes havien acaronat llavors els seus cossos, descarregant-los de tota mena de tensions, relaxant-los com només pot aconseguir la immersió en un líquid quasi gelat.


Avui, però, l’exercici previ i, sobretot, aquell paratge bucòlic havien convertit a n’Andreu en un petit sàtir, àvid per empaitar totes les nimfes que apareguessin entre la ufana del boscam. Mentre seguien el curs del riu en direcció ascendent, esquivant o vorejant les roques o desnivells que anaven obstaculitzant l’improvisat sender, va aturar-se en sec davant d’un pollancre que feia descendir les seves branques gairebé fins a tocar al terra. Es deslliurà de la mà de na Mònica un instant i inspeccionà una branqueta que quedava a l’alçada dels seus ulls. Ella, encuriosida, s’hi atansà i fixà també la seva mirada en aquell branquilló, pensant-se que hi trobaria algun insecte o alguna aranya feinejant. N’Andreu era molt afeccionat a observar amb deteniment tots els petits animalets i plantes que els envoltaven quan es trobava enmig d’un indret on la natura fos encara sobirana. Però aquest cop els trets no anaven en aquest sentit.


Després d’haver perllongat l’exploració de la branqueta amb exageració i davant de l’estranyesa de na Mònica, l’agafà amb decisió i en tallà un trosset d’uns seixanta centímetres, no sense haver-s’hi d’escarrassar una mica. Quan tingué aquella vareta a la seva mà, començà a arrencar-li les fulles que fins aleshores la guarnien, mentre esguardava na Mònica amb uns ulls que espurnejaven libidinosos. Aprofità aquell curt moment de tensió que s’havia creat entre tots dos per acabar de netejar el branquilló d’alguns nusos i d’altres irregularitats. La noia ja feia estona que havia entès què era el que estava passant per la seva ment, però es mantenia bocabadada i feia uns ulls com unes taronges, perquè encara no s’ho acabava de creure, tot i que la mirada de n’Andreu era prou explícita.


Sense deixar de somriure, tornà a agafar la mà de na Mònica i inicià novament la marxa pel mig del boscatge. Ara era el silenci que hi havia entre tots dos el que s’havia escaigut dens, però n’Andreu, en arribar a una petita clariana des de la que es podia besllumar el corrent del rierol, el trencà al mateix moment que s’asseia en una roca d’un color tan blanc que semblava pintat. Mentre brandava la branqueta fent-la xiular en l’aire, va explicar a la noia que podrien gaudir d’una experiència a camp ras, que aquell era un desig que feia molts anys que tenia i que no havia pogut portar mai a la pràctica, perquè no havia trobat ni el lloc ni el moment adients, però que aquell dia les condicions eren les més òptimes per a fruir-ne.


Tot seguit i sempre amb el branquilló a la mà, s’aixecà de la roca on s’havia assegut i acompanyà na Mònica fins a un petit talús, una mena de desnivell natural que formaven les roques i les arrels dels arbres, que hi havia en una de les vores de la clariana. La molsa que encatifava aquell esglaó, a més de les falgueres que hi predominaven, certificaven la humitat d’aquell paratge. Un cop allí, va fer que la noia s’inclinés fins a posar les mans a la part de dalt del talús i que separés una mica les cames. En aquella posició, els texans que duia posats es van tensar fins a convertir-se en una mena de segona pell, que ressaltava encara més l’exuberància d’aquell cul. Ell n’estava completament enamorat d’aquella part de l’anatomia de la seva dona. A pesar dels anys, no havia perdut la seva elasticitat i es mantenia ferm i esponerós. Llegí en els ulls de na Mònica una interrogació, com si no comprengués el fet que no escalfés una mica les seves magnífiques natges abans de començar amb les vergassades, però va explicar-li que en aquella ocasió iniciarien d’aquella manera la sessió i que, a més, deixant posats els pantalons, evitarien el risc de tallar la pell, atesa la primor de la vareta . I tal com va finalitzar les seves explicacions, n’Andreu se situà al costat esquerre de la noia i començà a descarregar amb força aquella fina i flexible branqueta damunt del culet de na Mònica.


Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!
Pffiiuuu!!! Crraaaccc!!!


Després de la sisena xurriacada, n’Andreu va aturar-se un instant i fregà amorosament la gropa de la noia. Ella, mentre els cops anaven caient, havia deixat anar algun petit esgarip i alhora havia anat fent alguns moviments de balanceig tot i mantenir la posició inicial. Algunes llàgrimes començaven a insinuar-se en els seus ulls, però seguia serena, tranquil.la, com si tots els seus esforços anessin encaminats a canalitzar les fortes onades de dolor que generava aquella verga improvisada, per tal de convertir-les en una immensa maror de plaer. De seguida i sense caure en l’error d’entretenir-se en aquelles carícies, n’Andreu tornà a col.locar-se, ara al costat dret de na Mònica, i, canviant-se de mà la branqueta, tornà a iniciar les cinglades, amb la mateixa potència d’abans, tot i aprofitant-se de la seva condició d’ambidextre. Els sis cops que seguiren van aconseguir que la noia cridés amb força cada vegada que el branquilló impactava damunt les seves natges. Aquells crits ressonaren enmig de la boscúria, provocant que algun dels ocells que sestejaven en els arbres del tombant sortissin volant, gairebé empipats per aquella inoportuna intromissió.

N’Andreu l’ajudà a incorporar-se i l’abraçà amb força mentre ella friccionava amb les mans les ara adolorides natges. L’home començà a besar-la amb fruïció i aprofità entre un petó i l’altre per a llepar-li les gruixudes llàgrimes que regalimaven les seves galtes. Al mateix temps, anava també refregant aquella panera castigada amb les seves mans, en un intent d’apaivagar el dolor que les vergassades havien ocasionat. Amb destresa, havia descordat el botó dels texans i n’havia abaixat la cremallera, la qual cosa li permeté fer-los lliscar juntament amb les calcetes pels malucs de na Mònica. Aleshores continuà aplicant els guaridors fregaments, ara directament sobre la pell nua de la noia. Després d’uns instants, la féu girar i va poder contemplar allò que els seus dits ja havien anunciat. El cul estava severament marcat en sentit transversal per dotze fines ratlles, en les que predominava, entre tota una gamma de colors, el vermell. La inflor lleu que guarnia aquelles dotze marques, les feia aparèixer com en relleu, talment com si es mostressin en una exposició.


Asseient-se ara damunt la molsa del talús, n’Andreu instal·là na Mònica de bocaterrosa damunt dels seus genolls, aprofitant el mateix moviment per a acabar de baixar-li els pantalons i la roba interior fins als turmells. Amb el tou dels seus dits anà resseguint amorosament i lenta les empremtes que la vareta havia deixat sobre les natges, com si pogués copsar només amb aquell contacte i en una mena de lectura en braille la multitud de sensacions que les mateixes havien produït en la noia. Després d’entretenir-s’hi una bona estona, passà a acaronar ara amb el palmell de la mà aquell culet que es mostrava tan ofert i relaxat. Incrementant la pressió cada cop que en el seu trajecte a través d’aquell darrere ufanós arribava a la confluència amb la part superior de les cuixes de na Mònica, pogué comprovar com ella s’anava obrint a poc a poc, deixant cada cop una mica més al descobert els llavis del seu sexe. Aquell era el moment que esperava per a fer lliscar un parell de dits pel solc que separava les dues galtes del cul fins a arribar a situar-los damunt d’aquella tavella estimada. Sempre sense presses, cercà amb paciència el botó que ocultaven els marges de l’escletxa i, quan aquest sortí eixorivit a l’encontre dels seus dits, començà a retre-li l’homenatge que es mereixia. Comprovà que, a mesura que el clítoris anava creixent, l’actitud fins aquell moment relaxada de la noia també mudava. Ara arquejava excitada i de forma intermitent la seva esquena, moguda per aquella fibra interna que s’anava endurint, i emetia petits esbufecs. Un breu instant de màxima tensió, durant el que tot el seu cos s’enervà, precedí l’esclat del seu plaer, en el mateix moment que un crit, molt més fort que tots els que abans havien omplert el boscam, s’enlairava cap al cel des de la clariana.


Sense moure-la de la posició en què es trobava, n’Andreu deixà que la noia es recuperés d’aquell intens orgasme, que l’havia deixat totalment laxa. Quan veié que la respiració de na Mònica tornava a la freqüència normal, tornà a posar la seva atenció en les seves zebrades natges. Sabia com avivar aquell foc i estava disposat a fer-ho tot seguit. Amb energia, encerclà la cintura de la noia amb el seu braç esquerre i, amb un lleu moviment de les cames, modificà la seva posició damunt de la seva falda, fent que ressaltés encara més aquella gropa prodigiosa. Sense aturar-se, inicià una llarga sèrie de patacades que caigueren amb força sobre aquell cul ja castigat. Aquella petarrellada aconseguí despertar el més sord dels ocellets del bosc i s’anà estenent com a única música de fons per l’espessor del brancatge. Les surres anaven plovent, l’una rere l’altra, damunt les natges de la noia, amb una precisa alternança. De la mateixa manera, na Mònica anava modificant els crits i gemecs que ara tornava a emetre cada cop que la mà la copejava, segons que manifestés o bé el dolor que palesava el color cada cop d’un vermell més encès de les galtes del seu cul, o bé del plaer indescriptible que, dissociant-se del mateix dolor que l’originava, l’hi anava multiplicant les descàrregues elèctriques i de fluids que generaven els seus nombrosos orgasmes. L’home no defallia. Semblava tanmateix que intensifiqués a cada moment la potència i el ritme de les seves plantofades, com si s’hagués enfollit en aquella mena de desori orgiàstic. Ara l’estava estomacant a consciència. Semblava com si volgués aprofitar aquella oportunitat única que se’ls havia presentat i que el record que en romangués fos inesborrable. Aquell darrere semblava que ja no pogués esdevenir més vermell. El color saludable dels tomàquets madurs feia ressaltar encara més les dotze bandes que hi havia deixat el branquilló. Però ell no volia parar, i continuava etzibant surres a tort i a dret, gaudint plenament de tota aquella situació, de la vermellor de la gropa, dels crits de la noia, de les noves sensacions que experimentava en estar estovant na Mònica a l’aire lliure, enmig d’un entorn natural gairebé verge...


Finalment, comprovà que la noia ja no responia amb la mateixa alternança de dolor i goig a les seves patacades. Els múltiples orgasmes havien acabat per afeblir-la i els crits que ara emetia només manifestaven la seva protesta pel mal que li començava a fer de veritat tota aquella tempesta de surres. N’Andreu es deturà i es trobà completament amarat de suor. No fou fins aleshores que prengué consciència de l’erecció que tibava ostensiblement els pantalons curts que duia posats. Somrient per aquella desatenció que ambdós havien tingut amb el seu membre, s’alçà i féu aixecar na Mònica i, encomanant-li el somriure, tornà a besar-la amb delectació i a netejar-li amb la llengua les llàgrimes que guarnien la seva cara, barrejades ara també amb la suor omnipresent en tot el cos de la noia. Sense deixar en cap moment de riure a causa d’aquell penis enlairat reclamant els seus drets, na Mònica desféu el cordill dels pantalonets i els abaixà fins als genolls de l’home. De seguida, l’obligà a asseure’s una altra vegada en el mateix lloc on feia només uns instants l’havia estat estomacant de valent i, agenollant-se al seu davant, inicià amb un llarg petó les atencions que exigia la verga del seu home. N’Andreu notà com els llavis de la noia empresonaven amb força el seu membre i començaven a xuclar-lo. Mirà cap al cel i pensà que allò devia ser quelcom molt semblant a la felicitat.


RELAT ORIGINAL DE MESTRETON
Basat en una experiència personal

La rosa de Sant Jordi

13 de juliol, 2008

..

Li havia enviat un missatge a mig matí dient-li que en tenia una de pensada. Va seguir el meu joc i em va prometre que tot allò que suggerís seria rebut amb il·lusió i que esperava la nostra trobada amb moltes ganes.

En arribar a casa em vaig preparar. Els tatuatges que havia trobat eren perfectes: dues roses vermelles amb espurnes platejades envoltant els seus pètals. Amb molta cura vaig posar-me’n una a la galta esquerra del meu cul i la vaig prémer a consciència. Divina! La rosa mostrava un aspecte immillorable. El seu color intens ressaltava molt bé sobre la meva pàl·lida pell. Tota l’atenció del meu cos es concentrà en el punt on duia la rosa i cada moviment que feia, cada passa que donava, em recordava la seva serena presència.

Vam anar a sopar plegats. Jo només portava sobre el meu tatuatge, una suau faldilla de cotó, que voleiava per damunt d’unes altes botes negres.


Tota l’estona l’anava provocant, volia veure-li aquella expressió tan característica de quan s’anava excitant. Notava que cada cop el seu desig creixia més i més, alhora que el meu estava a punt d’esclatar des del meu ventre. Vaig haver de controlar-me perquè estàvem en un lloc públic i no volia fer un espectacle, però la meva imaginació volava cada cop més ràpida.


Aviat vam acabar de sopar i dissimulant les presses, vam abandonar el local on érem per dirigir-nos cap al nostre niu. I el desig creixia i creixia, pensava que no podria arribar a casa. El meu sexe calent i humit, bullia i demanava a crits que el joc comencés.


Quan ens dirigíem cap al cotxe, les seves mans van resseguir el meu cos i en donar-me un copet al darrere observà que no duia calcetes:


- On vas així? Per què no m’havies dit que no portaves calces? ...

- Volia que ho esbrinessis tu.


Jo ja no aguantava més, necessitava els seus experts dits, la força de les sevesmans,.. el meu cos començava a sentir una angoixa aclaparadora.


En arribar a casa, s’apropà a mi i m’anà acaronant el culet.


- Què em tenies preparat dolenta? Tu creus que has d’anar així? Ara tindràs el cul completament glaçat i em costarà molta més feina escalfar-lo!


Fou llavors, en aixecar la faldilla, quan descobrí la rosa vermella tatuada a la meva galta i s’estremí de plaer.


- Què portes? D’on l’has tret aquesta rosa?..

- És el meu regal del dia dels enamorats i, per demostrar-me que m’estimes, no hauries de parar d’estovar-me fins que la pell del meu culet no assoleixi el mateix color roig intens dels seus pètals.


Allò ja va ser massa! Embriac de desig i de plaer, començà a acaronar-me el paner: amunt, avall,.. tocant-me lleugerament el sexe obert que li oferia sense por. Pim-pam!! Les primeres patacades començaren a ressonar a l’habitació. Un calfred va recórrer el meu interior i vaig començar a notar l’entrecuix calent i humit. No podia controlar el meu desig. L’orgasme brollà del centre mateix del meu sexe amb un clar intent de deixar-me aclaparada alhora d’orgull i de vergonya,... ell seguia fent la seva feina. Les surres caigueren una rera l’altra sobre el meu pandero , que cada cop notava més calent i més dolorit... la petita rebel·lió que el meu cos va iniciar al començament s’anà convertint poc a poc en completa submissió. Ja no demanava res més que una nova surra, i una altra, una altra!... i ell anava alternant ara les patacades amb les carícies dels seus dits sobre el meu sexe obert i receptiu, i el plaer esdevenia cada vegada més gran, com si tingués la pretensió de fer-me embogir i perdre els sentits.


L’ última tanda fou la millor. El meu culet estava roent, però ell tornà a colpejar-lo sense escrúpols de forma continuada. La seva mà experta i ferma em clavà una sèrie de plantofades tan ràpida que no vaig ser capaç de contar-les. I llavors arribà la millor part: va treure una pala de ping-pong de la tauleta de nit i començà a fregar-me-la per tota la superfície del meu cul. De mica en mica anà augmentant la freqüència i la intensitat d’aquella carícia. Aviat, tornà a animar-se i a picar ben fort. El so que produïa el contacte de la pala sobre la meva gropa era sord, diferent d’aquell més agut de les seves mans. Va anar estomacant-me un cop, un altre, i un altre ... Ara sí que ja no podia estar més calent! Treia foc!...


-Ja està! Ha quedat perfecte! Està tan vermell que la rosa no es distingeix!


Vaig aixecar-me per mirar-lo al mirall i vaig veure que tenia raó! El meu culet havia quedat tan vermell que la rosa (si no fos pel calze verd) ja no es distingia de la resta de la pell!


Encara que esgotada per la pallissa rebuda i plena de la immensa sensació de benestar que sentia, em vaig anar apropant de quatre grapes al culpable del meu cansament. Vaig rodejar el seu penis amb la meva boca i vaig començar a moure la llengua prement les galtes per tal de mantenir-lo ben fermat. Amb moviments rítmics i suaus vaig anar excitant-lo fins que començà a emetre petits gemecs de satisfacció. Ell m’estrenyia molt fort i em feia moure de manera que li donés la màxima satisfacció.


Vaig treure un instant el seu sexe de la meva boca i em vaig girar graciosament, oferint-li novament el meu culet. El movia voluptuosament, de forma provocadora, esperant que el color vermell que tenia i la intensa escalfor que desprenia serien suficients per a fer-li picar altre cop l’esquer. No tardà gaire en començar a donar-me noves patacades, mentre jo tornava a intentar xuclar-li la vida llepant amb golosia la seva fibra més íntima. Ell es movia, cada vegada més congestionat pel plaer, i no va poder evitar emetre un crit fort i profund, que sortí de la part més interna de la seva ànima, al mateix temps que em ventava una última cleca, que ressonà forta i aguda enmig l’habitació. Quan el seu orgasme es deturà, em vaig atrevir a fer-li un petó al seu sexe, mentre ell s’encongia de plaer i de confort.


Descansàrem una llarga estona de les nostres emocions desfermades i decidírem conservar la rosa vermella que tantes satisfaccions ens havia donat. El que no sabia ell ( ni ho sabrà de moment) és que en tinc una altra de guardada i a punt de col·locar aquest cop, sens dubte, sobre la meva galta dreta, que va quedar una mica decebuda per la intensa dedicació que va merèixer la seva bessona esquerrana.


Mònica

La cleptòmana fuetejada

06 de juliol, 2008

-

(Una història real)

Miss Maggy Marble era l’única filla del banquer Joe Marble, de Chicago (Illinois), als Estats Units d’Amèrica, conegut arreu del món, encara que només fos pels turistes que adquirien llurs cartes de crèdit, pagables a qualsevol punt del globus. Miss Marble havia estat educada d’acord amb la situació benestant de son pare. És a dir, deplorablement. La noia feia tot el que li donava la gana i el banquer, només per tal de tenir pau a casa, li deixava passar tots els capricis. Aquesta educació tan imperfecta fou encara més rudimentària pel fet que miss Marble havia perdut la seva mare quan encara era només una nena. Ociosa i rica, la jove i bonica Maggy Marble no cercava res més que matar el temps, i, com totes les seves compatriotes, entretenia el seu lleure sobretot visitant els grans magatzems.


Comprava sense tenir en compte el preu. La fortuna del seu pare l’hi permetia. Poc a poc, però, una singular temptació havia mossegat el seu cervellet. Va ser al començament com un imprecís desig sobtat, una idea que sorgia com un rampell. Ella la reprimia de seguida, amb la vermellor de la vergonya envaint el seu front. Tanmateix, ella sabia que un gran nombre de les seves amigues no havien tingut tants escrúpols. Robaven. I quan ho havien fet amb destresa, quan havien perpetrat un furt difícil, n’estaven felices i cofoies. El màxim consistia en no deixar-se agafar. En aquell país, que va transmetre la combativitat dels pioners, l’emoció constitueix tot un regal. Tota la voluptuositat de pispar, dels grangers caçadors en lluita amb els indis, feia bategar ancestralment els cors d’aquelles boniques, elegants i riques lladres que operaven a les belles botigues de Nova York i de Chicago. Què hi arriscaven?


Quan alguna pobra captaire havia rampinyat qualsevol objecte, triat gairebé sempre sense discerniment, una cosa la majoria de les vegades de poc valor, i, un cop enxampada i portada davant del jutge, reconeixia el delicte, i confessava haver-hi estat impel·lida per la misèria, per l’ànsia d’apaivagar la fam dels seus fills petits, el tribunal es mostrava despietat. Però, quan es tractava d’una rica hereva, jutges i assessors es posaven d’acord per a invocar una palesa irresponsabilitat. Quina fretura, quina imperiosa necessitat havien impulsat aquella persona respectable a apropiar-se d’una bagatel·la, sense haver-ne advertit el botiguer, sense haver observat la formalitat de passar per caixa? Per tant havia estat a causa d’una anomalia morbosa. Per un impuls totpoderós que abolia la moral, que dominava la voluntat. El metge forense, el de capçalera, feien un bellíssim discurs sobre això, sempre el mateix. I els jutges, amb gran cortesia, sabedors de la consideració que un home ben educat deu a una dona de món, exhortaven la lladre a guarir-se, no l’amonestaven gaire i, tot i declarant-la cleptòmana, l’absolien. La qual cosa incita encara més, mentre la pobra expia la seva malifeta al calabós, la rica i elegant lladregota a continuar la sèrie de llurs proeses amb tota la calma del món i, en el cas que l’hagin tornat a enganxar, a declarar a l’audiència que encara no estava curada de la seva cleptomania, malgrat els tractaments amb banys d’aigua freda i totes les dutxes que ella mateixa s’havia anat donant de més a més. I el tribunal tornava a alliberar-la.


Això no obstant, els propietaris dels grans comerços, d’aquells enormes basars de la moda i de la confecció, molt enutjats per l’increment de les despeses pel servei especial de vigilància i en veure que, malgrat aquella vigilància tan activa, les mercaderies –sovint les més preuades- desapareixien igualment, s’havien reunit, havien discutit, i finalment s’havien posat d’acord en adoptar un nou mètode de coerció, molt eficaç al seu parer, que corregiria la indulgència extrema dels tribunals. I na Maggy Marble, que des de feia algun temps es dedicava ja sense reserves de cap mena al furt en grans magatzems, seria doncs la primera en experimentar aquella nova sanció.


Acompanyada d’una amiga, la filla d’un dels més grans marxants de salaons de Chicago, també cleptòmana com ella mateixa, i la presència de la qual, per emulació, estimulava encara més el seu vici, havia anat a cal “Bubbler,Garish and Company”, les espaioses i vastes botigues de la qual companyia ocupaven més de tres hectàrees de terreny a l’Avinguda Wabaen. La noia havia fet desplegar un munt de teixits, palpat les sedes, comparat les puntes, al mateix temps que, en el departament de joieria aplicada a la moda, s’havia apoderat subreptíciament d’una agulla de capell que valia més de sis-cents dòlars, amb la seva perla envoltada de petits robins.


Quan ja es disposava a marxar, un dels vigilants es va dreçar palplantat al seu davant i, inclinant-se cerimoniosament, va assabentar-la que aquells senyors, és a dir, Mr. Garish i Mr. Butterfield (la companyia), eren al seu despatx i volien parlar amb ella. Quant al senyor Bubbler, no va caldre dir-ne res, perquè tothom sap que ell dirigeix la central de compres a Nova York. La senyoreta Marble empal·lidí lleugerament, s’enterboliren els seus ulls, va deixar caure al terra sense que es notés l’agulla, que ja havia fet relliscar dins del seu maniguet, i declarà que no hi veia cap utilitat en parlar amb aquells senyors. Amb correcció, el vigilant arreplegà l’agulla i digué: “Encara perdreu la vostra agulla, senyoreta.” I na Maggy, amb molta sang freda, respongué: “Això no és pas meu.” El vigilant insistí: “Tanmateix acabeu de deixar-ho caure.” I la noia, amb una esma infinita, li replicà: “Aleshores és perquè s’haurà enganxat a la meva roba sense que me n’hagi adonat.” L’home, una mica desconcertat, continuà amb fermesa: “És ben possible, senyoreta, però igualment és necessari que m’acompanyeu per parlar amb aquests senyors, a menys que preferiu que vagi a buscar la policia.” En sentir aquests darrers mots, l’amiga de na Maggy, qui poc a poc s’havia anat apartant del lloc on es mantenia aquella conversa, va eclipsar-se definitivament, i miss Marble, segura del seu destre estratagema, declarà: “D’acord! Anem doncs a veure aquests senyors, perquè ja no entenc què voleu dir amb les vostres nècies paraules!”


L’entrevista amb els senyors fou animada. Ells varen mantenir el seu aplom, com s’escau sempre als botiguers americans, qui, sobretot, presumeixen de ser homes de món, doncs no hi ha cap altre poble on, tant com entre els ianquis, tothom es vani de ser un cavaller, i a més un cavaller molt refinat. El vigilant exposà els fets. Miss Marble, amb una dignitat que no era sinó desvergonyiment, l’interrompí amb agror per tal de prohibir-li insinuar novament que ella hagués robat l’agulla. Però el senyor Butterfield, qui representava, encara que el seu nom hagués estat substituït en el de la raó social pel terme genèric i més vague de “ i companyia”, l’element loquaç de la casa comercial, va intervenir de seguida, mentre que el taciturn senyor Garish es limitava a brandar el cap en mostra d’aprovació.


- No, senyoreta, no ho negueu, encara agreujaríeu la vostra situació. Perquè podríem aportar testimonis que demostrarien els vostres antecedents. El 26 de juliol passat –continuà Mr. Butterfield fullejant un registre- vostè va sostreure un retall de randa, una peça de punta d’Alençon, d’un valor de cent cinquanta dòlars; el 27 de setembre vareu tornar a honorar el nostre establiment amb la vostra visita i efectuareu una compra per un total de seixanta-dos dòlars entre diversos objectes, però furtivament us vareu emportar mercaderies per un valor de vint-i-set dòlars més; a saber: un petit tinter cisellat en plata, un tallapapers japonès d’ivori incrustat de nacre i lacat d’or, un grataesquenes d’ivori i un petit plomall amb pólvores d’arròs. Fins aquí tot allò que hem pogut constatar, i tot fa pensar que heu comès altres robatoris que no han estat detectats. Així i tot, aquella ocasió no ens va semblar en absolut la més apropiada per a enxampar-vos. Vàrem preferir deixar-vos marxar amb el vostre botí abans que provocar un escàndol. I heus aquí que, avui, dia 23 de gener, us hem sorprès intentant robar una agulla de capell, una bella joia, i de gran valor. Amb tota la ciència d’una lladre professional, heu negat, molt enginyosament, jo mateix he de reconèixer-ho, l’evidència. Però aquest cop no ens ho empassarem. Tingueu l’amabilitat de signar l’escrit que ara mateix us dictaré.


Miss Marble, vermella per la confusió, amb llàgrimes de ràbia que desbordaven els seus ulls, s’assegué amb docilitat en el lloc que el senyor Butterfield l’indicà amb un gest imperiós. Agafà la ploma que ell mateix havia sucat en el tinter i que ara li oferia, mentre el senyor Garish continuava brandant el cap en un signe d’aprovació i el vigilant, immòbil i una mica encarcarat, es mantenia correctament prop de la porta, impedint tota esperança d’evasió.


Mr. Butterfield anava dictant lentament, esforçant-s’hi per anar molt menys de pressa que quan enunciava a la taquígrafa les cartes que calia escriure: “La sotasignada, mis Maggy Marble, de Detroit... Podreu comprovar, senyoreta –va interrompre ell el seu dictat-, que havíem pres les nostres precaucions a l’espera de l’esdeveniment i que ja coneixíem la vostra identitat. Continueu escrivint, si us plau: reconec haver robat en diverses ocasions als magatzems de la raó social “Bubbler, Garish i Companyia”, i més en particular els dies 26 de juliol i el 27 de setembre de l’any passat. Avui, 23 de gener de 1902, m’han atrapat quan ja anava a marxar després d’haver robat una agulla de capell d’or, guarnida amb una gruixuda perla i petits robins, d’un valor d’uns tres mil francs. Jo suplico ara als senyors de “Bubbler, Garish i Companyia” que, en consideració a la meva família, no em lliurin als rigors de la Justícia. Estic d’acord tanmateix que he merescut un càstig i penso que l’he de rebre en el meu propi interès. No és sinó amb tot el reconeixement i agraint aquests senyors la seva deferència, que dono el meu consentiment a ser fuetejada.”


Na Maggy, apartant un moment la ploma del paper, s’atreví a preguntar:


- És una broma, suposo?


- Escriviu, senyoreta! Escriviu-ho de seguida i signeu-ho. O si no ...


Dominada per la veu de tro de Mr. Butterfield, i pel seu gest autoritari, que ni un cap de l’exèrcit hagués blasmat, la infortunada miss Marble s’afanyà a escriure i a signar.


- I ara, puc anar-me’n? –va implorar amb veu tremolosa i submisa, un cop va haver donat l’escrit al senyor Butterfield, qui ara l’estava llegint amb atenció, mentre que Mr. Garish, alçant-se de manera que pogués veure-hi par damunt de l’espatlla del seu associat, continuava amb llurs capcinades aprovatòries.


- Acompanyeu el senyor! –ordenà Mr. Butterfield mantenint la seva entonació militar i assenyalant amb el braç estès al vigilant.


Na Maggy, del tot subjugada, va aixecar-se i es disposà a obeir. Estava molt pàl·lida ara, els habituals colors de les seves galtes havien desaparegut completament, i caminava amb vacil·lació, les cames fluixes, com a punt de fallar-li i deixar d’aguantar-la.


Mr. Butterfield havia tornat a asseure’s, amb un posat d’indiferència, com si, un cop acabat aquell assumpte, ja no veiés cap utilitat en el fet de continuar ocupant-se’n, i es preparés a despatxar-ne d’altres. No semblà adonar-se fins i tot ni del moviment que va fer la senyoreta Marble, quan, en arribar a prop de la porta que ella havia de travessar, es deturà i uní les seves mans en un gest de súplica. Respecte del senyor Garish, s’havia submergit també en l’examen d’un expedient que consultava amb tota la seva atenció, mentre continuava brandant el cap contínuament, amb la qual cosa semblava que ho trobés tot molt bé, en el que evidentment constituïa un tic nerviós, en un home tan tranquil.


Na Maggy, aguantant-se a la paret, seguia el vigilant pel passadís. La passejada no va ser gaire llarga. L’home trucà a una porta, de l’interior de la qual hom va sentir una veu càlida, ben timbrada, la veu d’una dona, que cridava: “Passeu!”.


El vigilant obrí la porta, es va apartar per tal de deixar passar miss Marble, digué: “Aquí teniu la vostra jove dama!”, i, tornant a tancar la porta, va desaparèixer. El seu pas indolent es va anar perdent pel sonor corredor.


Na Maggy es trobà aleshores en una exigua cambra, moblada sòbriament. Al seu davant hi havia una dona que duia un vestit negre molt ajustat al seu cos, revelant-ne les formes harmonioses i potents. Les mànigues, arromangades fins al damunt des colzes, deixaven despullats uns gruixuts braços atlètics, en què els músculs apareixien sota el setí de la pell i el greix femenins al més mínim moviment. Es tractava d’una morena gran, que podia tenir uns trenta anys, els trets regulars, el nas recte i no gaire gran, la boca petita amb uns llavis sensuals i molt vermells, i el llavi superior esfumat per un lleuger borrissol, molt visible perquè era d’un matís fosc. Els seus ulls, molt regulars, de color marró, emetien una mirada molt fixa i directa, sota la que na Maggy va sentir com s’accentuava el seu neguit. La dona la mirava també amb curiositat, tot i barrejant-hi una certa circumspecció. Sense cap mena de dubte, l’estava valorant. En veure-la també tan gran, el pit ben desenvolupat, les espatlles amples, el coll ple i robust, amb la seva minsa cintura i llur gropa plena, semblava vigorosa. Però la dona va deixar anar aviat un somriure de superioritat i, amb molta educació, fent servir novament aquella veu càlida, de timbre greu i singularment agafatosa, va dir:


- Us hauríeu de despullar, senyoreta.


- Com?


- Despulleu-vos, si us plau.


- Què és això? Què voleu dir? I per què m’hauria de despullar jo ara? No he encomanat res. I, a més, vostè no sembla una emprovadora.


-No, senyoreta. Jo sóc la qui fueteja.


Amb molta dignitat, miss Marble, girant-se tota enravenada, es dirigí cap a la porta i la va trobar tancada amb clau. Va dir-li a la dona sense mirar-la:


- Feu el favor d’obrir aquesta porta i que s’acabi la broma d’una vegada.


La gran bruna l’engrapà pel canell, estrenyent-li fins a fer-li mal, i l’obligà a girar la cara cap a ella, mentre li etzibava, enmig d’aquella mitja volta que li estava fent executar:


- Veritablement, feu molt mal fet de no prendre-us-ho amb més calma. En qualsevol cas, sereu fuetejada... Heu de ser assotada i ho sereu. És més, que no ho heu demanat vos mateixa? Aleshores, per què no us hi sotmeteu de bon grat i em forceu a emprar la força?


Na Maggy, recargolant-se les mans, esclatà en sanglots i tornà a suplicar clemència, però la dona insistí:


- Vejam, senyoreta, no sigueu criatura, no us morireu pas! Despulleu-vos de seguida!


I sota la dura mirada, sense que ni ella mateixa pogués explicar-se ni el com ni el perquè, na Maggy es va començar a traure el capell, l’abric, la brusa, la faldilla, després els petits enagos de seda embuatada, i, quedant-se només amb les calces atapeïdes de cintes de setí i guarnides amb puntes de Malines, amb la cotilla de seda malva, les belles espatlles carnoses deixades anar, els esplèndids braços completament nus, les cames fortes i nerviüdes mostrant-se per sota de les mitges de seda negra ben tibades per la lligacama, el seu peu petit, nerviós, encorbat, llest per a fugir, ella va preguntar tímidament:


- N’hi ha prou així?


- Continueu, senyoreta. Cal que esteu completament nua, perquè el càstig consisteix en part en la vergonya.


- Oh! No!... Oh! No!...
gemegava mentre plorava la dissortada miss Marble. Jo no vull despullar-me!


Però, tot i protestant que ella no ho volia, es va treure la cotilla, deixà caure les calces, hi feu passar les dues cames abans de desprendre-se’n completament, i es va llevar la camisola, tot en un adorable estat de confusió...


Mentrestant, a l’habitació del costat, s’hi estaven Mr. Butterfield i Mr. Garish, que de adesiara semblaven molt ocupats. Estaven recolzats a la paret, una mica ajupits, amb les mans damunt dels seus genolls, lleugerament plegats, i miraven per uns ulls de bou de vidre espès hàbilment fixats al mur.


I ara precisament el senyor Garish, que no brandava el cap fent signes d’aprovació, per por d’alterar la seva trajectòria visual, tan agradablement adreçada en aquell moment, no va poder deixar d’exclamar:


- És una boníssima idea aquesta que heu tingut, senyor Butterfield. Des que vareu entrar en aquesta casa, no hem hagut de fer sinó felicitar-vos.


-Cal compensar-nos de les pèrdues –digué Mr. Butterfield amb modèstia. És just que obtinguem una mica de plaer per tots els furts dels que som víctimes, que haguessin engrossit en gran manera el nostre compte de Guanys i Pèrdues.


- Ha estat una bona pensada, i cregui’m que ara mateix jo no canviaria el meu lloc ni per mil dòlars. Està feta divinament aquesta jove dama. Oh!...


Aquesta apassionada exclamació del vell cràpula vingué motivada pel fet que la despietada morena havia ordenat la bella rossa, miss Marble, que s’assegués en una cadira, situada just davant mateix dels ulls de bou pels que els dos compares anaven contemplant l’escena. Plorant a llàgrima viva, la noia s’hi havia assegut i, nua, creuant una cama per damunt de l’altra, es descordava la seva botina.


A continuació arribà el torn de les mitges.


La gran bruna va fer aixecar miss Marble i, apartant la cadira on havia estat asseguda, destapà una anella encastada a la part més baixa de la paret. La noia es trobà en un no-res amb els dos canells lligats junts i subjectats a aquella anella. Abans que pogués donar-se compte del que estava passant, l’executora, fent una mica de pressió sobre l’esquena i els ronyons va forçar-la a agenollar-se. Aleshores va lligar-li també els turmells, per separat, i va nuar-los a unes altres anelles que hi havia al terra.


La pobre Maggy es va trobar aleshores enfront de la paret, amb els canells amarrats a ran de sòl, la qual cosa va tenir com a conseqüència que les seves molsudes natges ressaltessin considerablement, fins i tot encara més per contrast amb la seva estreta cintura, i s’oferia amb les cames ben separades gràcies a la distància entre les dues anelles que mantenien subjectes llurs turmells.


L’executora va deixar que es consumís així un instant, en aquella postura tan incòmode com humiliant. I li parlà amb aquella veu vibrant i greu com un toc de campana.


- Vegeu, senyoreta, on us ha portat el vostre mal cap. Comproveu com n’està de mal fet això de robar. Quina acció més baixa i vil! Us n’adoneu de la vostra degradació?


- Oh! sí.. Oh! sí... No ho faré més... Mai més! Us ho suplico, deslligueu-me i deixeu-me anar!


- No abans que hagueu rebut el just càstig que us heu merescut. Cal que la correcció, per tal que sigui eficaç, quedi gravada per sempre més en la vostra memòria.


Aquest petit discurs no va servir de cap manera per a apaivagar les cruels emocions de miss Maggy. Mentre ella encara implorava, els seus precs es varen convertir en udols, perquè la brutal executora va començar a escometre-la sense parar. Les vares anaven, tornaven i, sense descans, seguien caient sempre en el lloc desitjat, mossegant la delicada carn d’aquelles natges grassonetes.


A partir d’aquell moment, tant els gemecs com els crits de la pobre miss Marble, es convertiren en meres interjeccions, en paraules sense sentit que, d’altra banda, deixaren la fuetejadora absolutament indiferent.


Ella no es va apressar, ni més ni menys, assotant d’una manera uniforme, amb gran vigor. La pobre Maggy ja no podia més; mai més posaria en dubte que allò arribés a fer tant de mal. Unes grosses llàgrimes corrien per les seves galtes, mentre que els sospirs i els sanglots s’alternaven amb horribles crits.


Estava evidentment al límit de les seves forces, després d’haver rebut una bona ració. L’executora va deixar-la respirar una mica, fins que, tirant-se una mica enrere, a tall de gran final, va copejar de baix cap a dalt. El crit que va sentir-se a continuació va ser una exclamació de veritable agonia. En desmaiar-se, el cap de la noia va topar amb el mur.


En un instant, la gran morena va deslligar-la i, aixecant-la amb els seus robustos braços com si es tractés d’una nena petita, va obrir una portella i conduí la turmentada noia fins a una cambra petita que hi havia al costat, on destacava un llit exigu, una veritable llitera d’infermeria. Hi va dipositar na Maggy ajaguda sobre el ventre i es va disposar tot seguit a lubricar les macades carns amb vaselina.


A l’habitació del costat, els dos compares no havien hagut de fer res més que fer un parell de passes i fixar les seves mirades en uns altres ulls de bou, per tal de no perdre’s ni un sol detall de la nova escena.. Mr. Garish, es fregava les mans en un gest de felicitat. Desplaçant-se d’un ull de bou a un altre, continuava fent signes d’aprovació amb el seu cap tot i dient:


- No penseu que fueteja molt bé? Digueu-me en consciència si no es mereixeria un augment de dos dòlars a la setmana.


- I tant! –feu el seu associat.


- A més a més, si saben que les fuetegem, les lladres s’ho pensaran dues vegades. D’aquesta forma n’obtindrem un doble benefici. Ja que, no trobeu que aquesta és ensems una distracció molt agradable?


- No em parlem més, doncs! –respongué l’altre-. Apugeu-li tres dòlars!!


- De fet –tornà a dir el prudent senyor Garish-, potser seria millor no oferir-li cap augment. És l’esperança allò que la fa fuetejar amb tant de vigor i decisió!!


* * * * *


* Traducció lliure realitzada per “Mestreton” d’un relat original en llengua francesa de n’Aimé Van Rod, de títol “La voleuse fouettée”. Aquest relat fou publicat l’any 1979 per Éditions Dominique Leroy SNEL, en una edició facsímil d’una anterior, efectuada per la Librerie Artistique et Édition Parisiènne Réunies en els anys trenta del passat segle XX. La seva primera edició va comptar amb les il·lustracions del dibuixant Carlo.

Le Dominateur ou l’École des Vierges. Paràgrafs seleccionats (Spanking i Literatura V)

.

“Quan la noia encara estava gemegant, ell li ordenà que tornès a ocupar la seva posició, agenollada al seu davant. Ella va fer-ho, esgarrifada de por. L’home va copsar el seu esglai i decidí portar-la al límit, tot i preguntant-li mentre ella no parava de tremolar:


- Us havien fuetejat mai anteriorment?


Ella respongué, petant de dents:


- Mai! Certament no!


- Doncs ara ho sereu.


- Oh! No! Us ho suplico!


- Ho sereu!


- Pietat!


- Compadir-me de vos seria fer-vos un molt mal servei. Només el fuet pot corregir els lletjos defectes que el costum ha fet arrelar en la vostra persona.


- No em fuetegeu pas, bon senyor!


- D’acord! Jo no us fuetejaré. Però no per això deixareu de ser assotada de seguida amb una severitat implacable. A més, com que no estic disposat a renunciar del tot al plaer de veure dansar les vostres natges, i encara que no sigui sota la cadència del meu propi fuet, us donaré almenys una surra com Déu mana.


Va agafar la noia per la nuca i, forçant-la a doblegar-se, atrapà el seu cap entre els genolls, aixecà la seva mà i la deixà caure amb força sobre el seu cul. Al mateix temps que sonava la patacada, na Fanny deixà anar un crit estrident. No s’hagués imaginat mai que aquesta mena de càstig que, fins ara li havien estalviat, fos l’escollida per a corregir-la en aquest moment, i es va aterrir del mal que feia. Però no va disposar de gaire temps ni, sobretot, de cap descans, per a continuar pensant-hi. La mà, altre cop aixecada, tornava a caure a plom. I des d’aleshores no es va poder sentir res més a la cambra que el soroll de les natjades, junt amb les súpliques, els gemecs i els sanglots esmaperduts de la víctima.


El bonic darrere, feia poc d’una blancor d’alabastre, estava ara uniformement vermell, ja que el lord havia copejat equitativament sobre tota la superfície d’aquell cul, ni una sola partícula de la pell de les dissortades natges n’havia quedat estàlvia. Era tota una pluja de seques galtades que espetegaven com a veritables detonacions, i evidentment la turmentada noia devia experimentar un dolor horrorós, perquè remenava la seva lluna amb frenesí, intentant d’esquivar els cops, ara amb un cop de malucs cap a la dreta, adés amb un altre cop a l’esquerra, i tot seguit provant de defugir-los amb un moviment de dalt a baix.


Vans i fútils esforços!! La pesada mà continuava caient amb cadència en el lloc desitjat i incrementava al mateix temps la vermellor fosca d’aquella panera.


Quan va entendre que la nouvinguda ja n’havia tingut prou de patacades com aquelles, lord Elgroan mantingué la seva promesa de fuetejar-la a consciència.”


* * * * *

“Les dues noies van aturar-se un moment, tant per concedir un breu descans als seus braços, que ja començaven a esdevenir sens dubte completament laxos, com per evitar una síncope de la noia torturada.


Aquella, des del mateix moment en què havien parat de copejar-la, xisclava amb frenesí, pregava, suplicava, tot i prometent que estaria disposada a fer tot allò que volguessin, només a canvi que consentissin parar, deixar d’assotar-la.


Allò va constituir com una mena de senyal, ja que tot just en acabar la noia de parlar, les dues despietades executores varen tornar a començar.


Ara, a la manera turca, van colpir la planta dels peus i fou un espectacle ben curiós veure com s’anaven crispant els dits dels peus en una dansa de desesperació.


Quan ja la planta havia rebut una bona tanda, les noies van picar a la part del damunt dels peus, i després va arribar el torn dels panxells. En aquell moment hom hagués pogut tancar els ulls i seguir, només a través de l’oïda, la progressió del suplici, per tan aguda com havia esdevingut la gama ascendent dels crits de la pobra turmentada..


I allò no havia estat res en comparació amb el rebombori eixordador, dels crits roncs i lúgubres que havia de produir la flagel·lació de les natges.


S’ha de dir que fou administrada amb una perfídia refinada i ferotge, ja que, mentre la senyoreta Irongrow copejava a partir de la cintura sobre tota la rodonesa de les galtes, que es debatien i sacsejaven en una agitació boja sota aquell coent xàfec, la senyoreta Melville aplicava els seus cops just en el solc que les separava, mentre la punta de la llarga i flexible vara picava també, en aixecar-se de bell nou, en la zona del melic.


Allò que foren els crits, els gemecs de la dissortada Fanny és fàcil d’endevinar.”

* * * * *

“... per tal que la dona pugui sentir en tota la seva agudesa l’efecte terrible de les vares, es necessari que totes les seves terminacions nervioses en siguin afectades. Llavors, per la seva pròpia naturalesa, ella patirà al màxim, sentint el dolor, l’angoixa, i la por al mascle que aplica o ordena la tortura, enmig d’una extraordinària tensió. És per aquest motiu que la flagel·lació voluptuosa ha de ser cruel si hom pretén que sigui eficaç i assoleixi el seu objectiu.”

* * * * *


- “Jo mateixa us donaré un motiu real per cridar. És la vostra negligència que us torna tan ignorant. No us digneu a posar atenció en les meves classes. Us veig tothora somiant. Hi ha temps per a tot.


- Senyoreta ...


- No agreugeu encara més la vostra situació amb mentides. Sobra qualsevol explicació.


La pobra miss Fanny, ajuntant les mans, intentà entendrir la ferotge mestra. Va ser igual que intentar estovar al mateix lord Elgroan.


- Aneu a ficar-vos en posició!


Miss Clayfight, sanglotant, anà a agenollar-se a la tarima que sobresortia per davant la part de baix de la trona de la mestra. Era la primera vegada que seria fuetejada davant tota l’atenta classe i la vergonya de constituir el blanc de les mirades malicioses de les seves companyes li resultà insuportable. L’existència, en aquell moment, li va semblar amarga. Era el despit que parlava amb veu alta des del seu interior, el despit, el gran, l’únic motor de les enrabiades femenines.


Ben aviat va estar preparada.


En efecte, l’uniforme reglamentari que l’hi havia estat imposat des del primer dia comportava la total supressió de les calces. No en portava. La curta faldilleta va ser aixecada i després subjectada a les seves espatlles amb agulles imperdibles. A continuació, un rere l’altre, els seus canells varen ser fixats en unes anelles que sobresortien per davant la càtedra professoral. D’aquesta forma, la delinqüent quedava lligada més fortament i estable que amb unes manilles.


Tot i amb això, la senyoreta Eagle no semblava contenta encara. Sens dubte, tenia la ferma intenció d’aplicar a miss Clayfight una correcció de les més serioses, perquè, estirant violentament els seus turmells, els lligà a dues anelles fixades al terra, de forma que les cames quedessin molt separades.


Després de tots aquests preparatius, va fer una espècie de sermó, una reprimenda que amenaçava amb no acabar-se mai. Fou un discurs llarg, realitzat en un to de veu nasal, que va aconseguir exasperar miss Fanny fins al punt de tornar en impaciència la seva por. No va poder aguantar-se durant més temps i murmurà:


- Oh! Voldria que ja haguéssiu acabat!


La qual cosa li valgué una nova amonestació de la senyoreta Eagle, qui va començar així:


- Veieu aquesta impertinent que té l’audàcia de creure que jo estic al seu servei? Això començarà i acabarà quan a mi em plaurà. Què m’heu de respondre a això? Digueu-me?


- No res, senyoreta.


- Sortosament!


- Us asseguro que se m’ha escapat a pesar meu i us suplico que em perdoneu. Però és que no us podeu ni imaginar com n’és de dolorosa aquesta espera, més insuportable fins i tot que el propi càstig.


- Me n’adono perfectament de l’encert d’això que acabeu de dir. Però cal que experimenteu al mateix temps el terror pel càstig que ara us infligiré i la vergonya de veure-us exposada així, amb el cul a l’aire, davant de tota la classe. Quin darrere més impertinent, que cínic! Es remena i té tot l’aire de plantar-me cara.


- Oh! Senyoreta...


- Us callareu d’una vegada?


- Sí, senyoreta...


- Però us asseguro que no s’insolentarà amb mi gaire més temps. Vull que d’aquí uns moments es mostri tan llastimós com ara sembla atrevit i fanfarró. Segur que el remoureu. Però no d’aquesta manera. Serà una altra mena de dansa. Teniu! Què us deia?


Un gran crit respongué aquella pregunta, perquè acabava de fustigar amb un cop formidable, etzibat a plena volea, a través de tota l’amplada de les natges. I la infortunada miss Clayfight, sota aquest magistral atac, s’esforçà a encongir-se, tement allò que vindria a continuació. Per a dur a terme aquest moviment de fuita, havia tirat enrere el seu cap i estirava desesperadament les argolles fixades a la càtedra. Però aquelles anelles ja havien viscut altres intents i no van afluixar-se gens ni mica. Per a reeixir en la instintiva maniobra, les seves cames s’haurien hagut de tancar, si les argolles dels turmells no les haguessin mantingut fermament separades. Mentre ella es trobava així, miss Eagle, amb la seva maneta nerviüda i magristona, llançava un excel·lent revés de baix cap a dalt, i, amb un crit més estrident que el primer, mis Fanny, copejada ara al ventre, realitzà una maniobra exactament contrària de la precedent, és a dir, que enlloc d’intentar enretirar el cul, va provar d’apartar la panxa, de forma que va avançar les natges en tota l’amplitud de llur graciosa rotunditat. Miss Eagle s’afanyà en aprofitar aquest avantatjós oferiment per repetir damunt d’aquelles galtes el cop que ja els havia administrat la primera vegada i, sempre instintivament, la senyoreta Fanny tornà a encongir-se.


La fustigació va prosseguir així, alternativament de dalt cap a baix i de baix cap a dalt, amb la regularitat d’un pèndul de vaivé isòcron. Però aquell tic-tac tan agradable del rellotge fou substituït per una sèrie de crits discordants i aguts, engegats amb tota la potència de la seva gola per la dolenta miss Fanny.


Quan l’hagué fuetejat d’aquesta forma una bona estona, la despietada miss Eagle s’aturà un instant, tant per donar al seu braç un descans ben merescut, com per recomençar a renyar miss Fanny a la manera escolar.


- Jo crec, senyoreta, que aquest càstig us farà profit. Us en recordareu, oi?


- Oh! Sí...


- El que heu rebut fins ara no és ni la meitat del que us tinc reservat.


- Oh!


- No us penso deixar anar fins que no hagi deixat ple de sang el vostre culet impertinent.


- Si us plau, senyoreta! Pietat!


- Ara ja sembla molt lluny de mostrar la insolència que manifestava només fa una estona. Ja no sembla plantar-me cara. Però el que voldria és que, penedit del tot, implori el meu perdó amb llàgrimes de sang.


- Us ho suplico, perdoneu-me, senyoreta! Oh! Sigueu bona...


La dissortada gemegava encara més de por que de mal.


- Heus aquí com en sóc de bona. Jo en sóc molt de bona. Que no en sentiu els efectes de la meva bondat?


I mentre així parlava, la burleta miss Eagle, va tornar a posar-se a assotar-la. Aquesta vegada, enlloc de situar-se completament al davant d’aquella panera, ho va fer al seu costat dret, i en comptes de fuetejar amb cops espaiats i alterns com ho havia fet al començament, ara va deixar anar un veritable ruixat. Els assots plovien ara, llançats tots des de dalt, molt fort i molt de pressa. Miss Fanny intentava sostreure bellament el seu cul, però les vares el cercaven encara amb més eficàcia i seguien amb total exactitud tots els remenaments d’aquell darrere digne de compassió, que no aconseguia d’esquivar-les ni una sola vegada.


Era una molt bona fuetejadora miss Eagle, potser fins i tot una mica més versada en la flagel·lació clàssica que miss Saunders, encara que incomparablement menys forta i molt menys pèrfida.


La mestra va fer una nova pausa.


- Què me’n dieu de la meva forma d’assotar-vos?


- Oh! Senyoreta, és atroç!


- Us pica força, no?


- Oh! Deslligueu-me...! Prou! Prou, us ho prego!


- Prou, dieu? Estic molt enfadada i no hi estic d’acord.


- Oh! Aleshores, encara em voleu fuetejar més?


- I tant!


- No ho podré resistir. Em moriré. Estic al límit de les meves forces.


- No hi esteu pas al límit de la vostra resistència. No us morireu. Us he promès que escorxaria les vostres natges i jo no deixo de complir mai la meva paraula. Ara ja teniu la pell embutllofada sobre la carn inflada. M’agradaria que poguéssiu tenir la mateixa vista del vostre cul que jo tinc ara. Se’l veu tot contrit, ofereix un aspecte llastimós. Ara en faré sortir sang. De seguida podreu comprovar el resultat de la meva obra. Us el mostraré en un mirall.


I va fer tal com deia. Abans, subreptíciament, havia canviat de fuet. Havia substituït la llarga vara, flexible i ondulant, per una altra, més pesada, més massissa, que en aquest moment distribuïa forts cops, iguals i espaiats, damunt tota la superfície ja afectada, rebentant la pell tibada i provocant que, en els solcs ja traçats, perlegessin petites gotes de sang com si fos corall.


Els laments de miss Fanny esdevingueren trasbalsadors, encara que no impediren de cap manera que la ferotge mestressa continués el suplici, tot dient-se a sí mateixa, no sense orgull, que era una llàstima que lord Elgroan no estès allí present per a poder aplaudir la seva obra mestra de flagel·lació, ja que els elogis de l’amo, tan coneixedor d’aquest art, no la deixaven mai indiferent.


Les petites gotes vermelles que inicialment havien perlejat menudes i indecises, es reunien engrossides ara, mentre la pell continuava esbotzant-se, i s’ajuntaven en petits filets que regalimaven serpentejant al llarg de les cuixes, on anaven augmentant aquelles vermelles ziga-zagues.


Els estridents crits de miss Fanny cada cop eren més roncs i penosos. Ja no intentava esquivar els cops de cap manera, sinó que, amb el cap completament inclinat cap enrere, els llargs cabells esbullats, estirava desesperadament els seus braços, ben fixats a les anelles, i s’estremia completament a cada cop que queia sobre la seva llastimosa gropa, tant malmesa ara. La seva cara estava terriblement pàl.lida, les ales del nas completament tibades, i els seus ulls molt dilatats, horrorosament enfonsats, estaven envoltats d’un cercle blavós, gairebé negre.


Havia arribat ostensiblement al límit de les seves forces. Continuar el càstig hagués suposat una crueltat força inútil, doncs era evident que dos o tres cops més li provocarien l’esvaïment amb la conseqüent insensibilitat.


La mestra, satisfeta amb la seva obra, es girà per llençar la vara, esdevinguda inservible, i es trobà davant mateix de lord Elgroan, qui havia arribat sense fer soroll i havia indicat les altres alumnes que restessin quietes i silencioses, amb la finalitat d’evitar distreure la mestressa de la seva interessant ocupació.


Ell va exclamar:


- Bravo, senyoreta Eagle! Aquest mateix matí ho estava comentant. No crec que hi hagi en tot el regne ningú que es pugui comparar amb vos en l’art dels assots. Substituïu la força per una habilitat increïble. Fuetegeu amb agilitat i desimboltura, i això us fa encara més temible.”


* * * * *

“Eren dues superbes brunes, una de disset anys i l’altra de divuit. Tot i que no existia cap mena de parentiu entre elles, s’assemblaven tant que hom hauria jurat que eren dues germanes. Potser la similitud s’accentuava encara més per la uniformitat dels seus vestits.

La mestra les interrogà:


- Quina de les dues ha copiat els deures de l’altra?


Elles van callar, abaixant la vista, reflectint en els seus trets una trista desesperació.

La mestra insistí:


- Heu estat vos, miss Forthsight qui ha copiat?


La noia interpel·lada, aixecà els seus ulls, plens de llàgrimes, i no va contestar res.


- I vos, miss Fleetown?


- No, senyora.



- Aleshores és la senyoreta Forthsight qui no troba cap resposta per donar-me. Tampoc no m ‘importa gaire. La qui hagi deixat que copiessin el seu treball és tan o més culpable que la qui l’ha copiat, i ara no em vingueu amb que això es va fer sense que ho sabés la que veritablement va treballar, perquè mai no em canso de recomanar-vos que sigueu endreçades, que vigileu les vostres llibretes i que no us les deixeu prendre. Teniu tot el necessari per guardar les vostres pertinences i tots els panys són diferents, la clau d’un no serveix per a un altre. I doncs?


Va esperar un moment una resposta que no va arribar, mentre que lord Elgroan gaudia deliciosament de la confusió de les dues noies, ignorants encara de la seva sort, impacients per saber quin seria el seu càstig i desitjant alhora no haver-ho de saber. La mestressa, veient-les en aquell grau de temor i incertesa, va dir-los-hi:


- Per una falta tan especial és necessari un càstig especial. Us haureu de fuetejar una a l’altra, i us asseguro que, si no jugueu net, hauré d’intervenir jo mateixa i hi sortireu perdent. No podeu ignorar-ho, amb mi no us en sortireu tan fàcilment. Heu pogut comprovar fa uns instants com he treballat el darrere de miss Clayfight. Si no voleu que us tracti encara amb més crueltat, ho fareu el millor que sapigueu. Heu de saber que, si jo no quedo satisfeta amb la vostra forma d’assotar amb aquestes xurriaques que teniu a la vostra disposició, jo mateixa us flagel·laré a l’antiga, amb els nostres taws escocesos, i ja sabeu que són uns instruments terribles.


Elles ho sabien del cert. Varen esgarrifar-se només recordant una horrible escena durant la que els taws escocesos, una pesada tira de cuir bifurcada, havien desenvolupat el paper principal a les mans de la mestra, qui l’havia aplicat amb tanta brutalitat que la noia turmentada havia hagut de restar ingressada a la infermeria durant tres setmanes, a punt de morir-se a causa de la febre, i les cicatrius que li varen quedar, profundes com els talls d’un sabre, no arribarien a desaparèixer en tota la seva vida.

Amb una veu dura i inflexible, la mestressa va ordenar:


- Despulleu-vos, traieu-vos-ho tot!


Amb les mans tremoloses, les noies es van anar despullant i això encara els semblà més atroç, completament fora de mida, ja que en els càstigs que s’aplicaven a la classe només s’acostumava a arromangar les faldilles de les alumnes per a rebre el fuet, quedant circumscrita l’obligació de despullar-se completament només a la sala de punicions.


Fins i tot el mateix lord Elgroan no va poder reprimir un gest de sorpresa, però el somriure que li oferia la mestra va assabentar-lo que aquella infernal miss Eagle en portava de cap una de ben diabòlica.


Quan les dues noies ja s’havien tret fins i tot la camisola, la mestressa va manar-los-hi que es posessin una al costat de l’altra, però mirant cadascuna al cantó oposat. Fet això, la senyoreta Eagle va fer portar dos escambells munits d’argolles en el seu centre, i hi va fer passar el turmell dret de cada noia, de forma que totes dues mantinguessin la seva cama esquerra contra la de l’altra, mentre que la cama dreta, força aixecada, oferia un bell eixarrancament.


Els indicà després que enllacessin llurs cintures amb el seu braç esquerra. Aleshores proporcionà a cadascuna unes xurriaques de set tralles i de mànec curt.


A l’ordre de “Comenceu!”, les noies van copejar amb feblesa, les seves mans tremolaven i amb un cama aixecada havien d’aguantar-se mútuament, una a l’altra, per por de caure. La mestra els va remarcar:


- Si torneu a picar d’aquesta forma una altra vegada, hauran d’intervenir els taws.


Elles etzibaren tot seguit i a l’ensems un segon cop. Però com que també s’hi llençaren amb indecisió, producte de llur actitud neguitosa, aquell assot va ser amb prou feines una mica més fort que el precedent.


La mestressa va dir:


- Molt bé doncs! Hauré d’anar a cercar els taws!


- No! Oh, no! -rondinaren les noies.


I, amb totes les seves forces, van fer picar les tralles sobre les seves natges. Ambdues al mateix temps, ferides aquesta vegada, varen deixar anar el mateix crit de sorpresa i de dolor.


- Ah! Com és que us atureu? –bramà miss Eagle.


Sota aquesta nova amenaça amagada, que suposava la imminent aparició dels taws, les noies varen afanyar-se a seguir-se fuetejant i es varen fer mal, greument. En aquells instants i amb un afany de venjança, cada noia només pensava en tornar-li a l’altra tot el mal que rebia. I cridant, sanglotant, s’anaven escridassant, fins a que miss Forthsight, que començava a defallir, va deixar escapar les seves xurriaques, junt amb un gran crit de còlera i d’angoixa, i va haver de patir, sense poder tornar-la, la pallissa que li administrava la seva amiga.


Tanmateix va intentar venjar-se pegant-li a les natges amb la seva maneta. Però això no era el mateix que les tralles.”


* * * * *


* Traducció lliure realitzada per “Mestreton” de la novel·la original en llengua francesa de n’Aimé Van Rod, de títol “Le Dominateur ou l’École des Vierges”. Aquesta obra fou publicada l’any 1979 per Éditions Dominique Leroy SNEL, en una edició facsímil d’una anterior, efectuada per la Librerie Artistique et Édition Parisiènne Réunies en els anys trenta del passat segle XX. Aquest relat va ser il·lustrat per Carlo en la seva primera edició.

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger