Petit conte bibliotecari

13 de setembre, 2009

Hi havia una vegada una noieta que estava buscant feina... i al cap d'uns dies va començar a treballar en una biblioteca.
La biblioteca era força petita, però al director li agradava tenir-ho tot sempre amb ordre.
.
Un dia, però, a la noia li van caure un munt de llibres al terra.
.
- Vaja, ara ja no se pas on anaven tots aquests llibres...
.
.
- No sé que fer... com tenen organitzats els llibres, en una biblioteca? els tindran per colors? per mida?
.
La noia estava ben preucupada. No portava ni una setmana i ja l'estava liant... I clar, al trobar-se totalment col·lapsada, va agrupar els llibres aleatòriament.
.
.
Finalment, els va posar al prestatge i tota innocent va pensar que mai ningú se n'adonaria perquè tots els llibres són iguals i tan i fa un que altre.
.
.
Però ai!
Per casualitats del destí, aquella mateixa tarda el director necessitava un dels llibres.
Quan l'home es va dirigir a la biblioteca i va veure tot aquell desordre... es va enfadar molt! molt!
.
Va cridar inmediatament a la noia per demanar-li explicacions, però estava clar que d'on no n'hi ha, no se'n pot treure.
Enfurismat, el director va dir-li a la noia que podia triar entre ser castigada i mantenir la feina o ser acomiadada alegant que no ha passat el període de prova.
.
Ella, curiosa i una mica espantada, va acceptar la primera opció i es va disposar a rebre el seu càstig.
.
El director li va fer abaixar els pantalons i les calcetes i va anar a buscar una fina canyeta que guardava dins l'armari.
Mentre l'estovava, li va explicar algunes normes bàsiques d'ordenació de títols, esperant que mai més tornés a passar un incident com aquell.
.

.
Finalment, el càstig va acabar i el director va marxar cap a casa (la noia es va quedar un parell d'horetes més per reorganitzar-ho tot de nou...!) --> però segur que mai més va tornar a col·locar els llibres malament! :-)
.
.
(Sí, absolutament d'acord: el relat és molt cutre i està força mal redactat... però he vist aquestes imatges a la web de www.girls-boarding-school.com i, aprofitant mai posem cap relat, m'he animat a escriure quatre ratlletes... :-D)
.

Càstig... (en memòria d'Aikin)

13 de maig, 2009

(relat escrit per Aikin. 1979- 2009)

La Marta estava nerviosa, no sabia com havia arribat a aquesta situació, ara, camí a casa s'ho estava repensant, com havia pogut accedir a això?
.
Tot havia començat feia dues hores, amb en Jordi, el seu company Jordi.
.

La Marta i en Jordi anaven junts a la universitat, feien tercer d'arquitectura.
.

Ell era un noi estudiós, ella no tant, treballaven be junts però era sempre en Jordi qui acabava tirant del carro.
Tímid, amb un cert atractiu i una mica "pijo" era el típic estudiant d'arquitectura, amb aquella cara de no haver trencat mai un plat.
I sí, en algun sopar de classe ,després d'unes copes, havien tontejat ,però al cap i a la fi, tan sols eren companys.

.

S'acostaven els exàmens finals: tensió, nervis, corredisses per tancar projectes....el de cada any.
Van quedar a la biblioteca de Diagonal, havien de posar en comú la feina que havien fet, però la Marta no havia portat res.

.

-Be Marta, ja estan les estructures calculades, el mapa dibuixat ,¿Com portes la teva part?.
-És que, veuràs.. amb l'examen de càlcul que vaig tenir ahir...
-Què? no has acabat la feina?

.

"Ni l'he començat", va pensar la Marta

.

-Què has fet?

.

Va cridar, mentre tota la biblioteca aixecava la vista capa ells.
La Marta no va dir res, va mirar al terra, era una mirada que en Jordi havia vist masses vegades en aquests anys de carrera

.

-No has fet res oi?- va xiuxiuejar,
-Eh tio, no et posis així, no he tingut temps de fer res, no és culpa meva.

.

Ell es va aixecar sense dir res i va anar capa fora, necessitava prendre l'aire, n'estava fart, sempre el mateix i aquest cop no li venia de gust sentir les mateixes excuses que ja tant coneixia.

Tota la biblioteca els estava mirant, dissimuladament, però mirant, les taules més allunyades fins i tot reien.
La Marta va respirar fons, es va centrar i va sortir, amb tota la calma de la que fou capaç, a buscar el seu company.

.

-Nena, sempre estàs igual, ja no puc més.
-Va Jordi no et posis així si l'entrega és d'aquí a dos dies, segur que ho pots fer...
-HO PUC FER??? A SOBRE, HO HAIG DE FER JO?

.

La Marta es va començar a preocupar, mai l'havia vist tant enfadat, ella confiava que amb un parell de somriures dels seus se li passes però aquest cop, semblava que no seria així.

.

-Jordi... no t'enfadis, si estem com sempre, al final ho arreglaràs.
-El problema és aquest, que estem com sempre, ets una nena, i saps? estem a la universitat, has de començar a madurar- en Jordi estava enfadat, molt enfadat -a tu els teus pares no et van donar mai una bon surra oi? és que quan em fas això et fotria una pallissa.

.

Tal i com ho va dir se'n va penedir , no ho hauria d'haver dit però estava fora de si..
Va mirar la Marta per demanar-li perdó esperava veure-la enfadada però es va trobar una mirada de sorpresa, ja no van caldre paraules...

.

En un instant a la Marta se li van despertar les seves fantasies més ocultes, desitjos que havia tingut des de adolescent que no havia compartit amb gairebé ningú,a més a més, li va semblar reconèixer, de forma subtil, una certa excitació en l'amenaça d'en Jordi.

.

El joc, havia començat.
Ell es va posar vermell i va baixar la mirada, es moria de vergonya..

.

-A sí?- li va respondre la Marta amb un somriure entremaliat - i tu t'atreviries?.

.

El cor se'ls i va accelerar..

.

-I, a més a més, ho necessites, mira nena tu fot el que vulguis, jo vaig a acabar el treball...però si vols que hi posi el teu nom ja saps el que toca: vaig capa casa.

.

En Jordi estava al·lucinant, no es podia creure que hagués dit això, va tornar a entrar a la biblioteca per recollir les coses i va anar capa casa amb la Marta seguint-lo mirant al terra, en tot el camí ni es van dirigir la paraula.

.

Van arribar al rebedor y només tancar la porta la Marta es va posar a plorar, dient que li sabia molt de greu, que el proper cop portaria la feina al dia, dient, en definitiva, el de sempre.

.

De sobte en Jordi li va donar una bufetada,suau però rapida i seca.

.

-Té, perquè ploris amb motiu.

.

Ella es va sorprendre, l'havia agafat per sorpresa, però el que més li va sorprendre fou que, tot i el dolor, li va agradar.

.

Va a començar a fotre-li bronca a recordar-li totes les vegades que li havia hagut de treure les castanyes del foc a la facultat, a més a més, cada cop que ella obria la boca li queia una altra cleca.

.

-Creus que he acabat amb tu? Ni tant sols hem començat.-va dir-li quan l'havia acabat d'escridassar- Passa capa el menjador.

.

La Marta es va quedar quieta, atemorida, i ell la va agafar per l'orella i li va arrossegar fins al menjador mentre treia ,de forma brusca, una cadira de sota la taula.
Ell si va seure i li va indicar ,amb un gest que la Marta havia somiat moltes vegades, que s'estirés sobre les seves cames .Si negà amb el cap ,així que la va agafar pel canell i la va posar sobre seu.

.

-Que en farem de tu? Que haig de fer amb tu?. -Sense saber com la Marta estava, com ja es deu imaginar el lector, en otk.
-Però tio? tu que t'has pens...?-No va poder acabar la frase perquè una tanda de 5 cops van caure seca i fortament sobre el seu cul, a la mateixa galta.

.

Es va intentar aixecar, però ell va ser més ràpid, li va subjectar les cames amb les seves mentre li aguantava un braç a l'esquena.

.

-Estigues quieta Marta o serà pitjor.-Era curiós el to de veu d'en Jordi, evidentment era sever, dur, fins i tot agressiu, però la Marta en tot moment es sentia segura, cuidada, tal vegada protegida. Li va agradar l'amenaça, volia provar fins on podia arribar, quins serien els seus límits. Tot i això va decidir sotmetre's.

.

Van començar a caure cops, més fluixos i espaiats que els d'abans, ella començava a excitar-se, a gemegar.

.

-A sobre t'agrada? No sé si amb això aprendràs alguna cosa.

.

Van parar els cops, la Marta se sentia avergonyida, calenta y també decebuda. En volia més, bastant més,molt més.

.

Com si li haguessin llegit el pensament va notar que li baixava els pantalons i unes calcetes blanques es mostraven tapant un cul que començava a estar vermell.
Van tornar els cops, però ja no eren tant fluixos però almenys els anava repartint de natja en natja, ara eren de debò però l'excitació d'ella no va precisament disminuir.

.

-Encara? nena ara veuràs el que és bo - mentre deia això la va llençar a terra de forma brusca- aixeca't posa les mans a la paret i esperem.

.

Va sentir com ell anava a la cuina i obria un calaix.

.

Em mig minut en Jordi tornava a ser al menjador amb una paleta de cuina i ella amb els pantalons a l'alçada dels turmells en la posició ordenada.

.

-Així que no has fet els deures, eh? Per això et cauran 10 cops de paleta. Conta'ls!!!

.

Al cinquè cop ja no podia més, feia mal, mal de debò, fins i tot li costava comptar tot i això en Jordi estava massa excitat per compadir-se d'ella.

.

Quan va acabar aquesta tanda estava baldada, les llàgrimes li rajaven per les galtes, però també estava humida entre les cames. En Jordi li va baixar les calcetes, el seu cul estava ple de marques, petites tires de color blavós uniformement distribuïdes.

.

-Despulla't del tot i posat cara a la paret. Ara.

.

Ella ho va fer mentre sentia que s'obria una motchilla.”Que coi fot ara?”, va pensar.

.

-A veure Marta, que és el primer que havies de fer del treball.
-Que?-Es va intentar girar però li va caure un calvot.
-Que què és el primer que havies de fer del treball collons!!.
-Calcular el pes de les columnes- Va xisclar ella.
-No, abans havies de determinar la carrega de l'edifici.- mentre deia això es va treure el cinturó. I un cinturonaso va caure sobre el cul de la Marta, la va doblegar, va veure les estrelles.

.

En Jordi es va espantar,”ostres m'he passat”, però de seguida va veure un somriure amagat a la cara de la seva amiga, no podria dir qui gaudia més.

.

-Val i com es calcula la carrega de l'edifici?.

.

Desgraciadament la Marta va encertar, de fet, aquesta va ser la única classe a la que havia assistit en tot el curs.

.

-Bé això és correcte...- En Jordi es va apropar i la va recompensar acaronant-li una mica el cul alleujant el seu dolor mentre recordava que eren els únics apunts que no li havia hagut de deixar.
-I després de calcular el pes de les columnes?- La pobra noia no en tenia ni idea i va dir el primer que li va passar pel cap.
-Nena... de debò que esperes construir alguna cosa diferent a una tenda de campanya algun dia?

.

Així va anar fallant totes les preguntes una darrera l'altre i per cada error el cinturó li marcava la pell. Ara a les cames, ara a l'esquena, però quasi tots queien al seu cul.

.

Per sort el treball era curt i no va rebre gaire, “sort que no és el projecte de final de carrera” pensava.

.

-Be Marta, posa't de genolls i estira els braços.-Ella ho va fer i va sentir que en Jordi sortia del menjador. Al cap de cinc eterns minuts el va veure, de reüll, tornant amb dos llibres.
-No t'agrada estudiar? Vull que aguantis aquests llibres durant 10 minuts mentre penso si ja has aprés la lliçó.”Només deu minuts?”

.

Segur que ho podria aguantar va pensar ella però al cap de cinc ja no podia més i notava com ell la vigilava. El tic tac del rellotge es feia etern, de tant en tant se li baixaven els braços però al sentir com ell venia els tornava a aixecar immediatament.

.

Transcorregut el temps de càstig li va treure els llibres de les mans, li va ordenar que s'aixequés i la va abraçar molt fort.

.

-Què? Ens hi posem?- Li va preguntar mentre deixava d'abraçar-la i li donava un petó al front.

.

Al final van acabar el treball però sembla ser que la Marta tenia una raó més per continuar sent mala estudiant.

Poema

23 d’abril, 2009

Autor: Aikin

Tanco els ulls per somiar amb tu
és un somni dels prohibits,
on el cor se m'accelera
i se'm fa un nus a l'estomac
.
Tu estàs nua, lligada, indefensa
avui ets meva en cos i ànima
acceptes el càstig per la ofensa
desitges vertir una llàgrima
.
M'agrada quan gemegues perquè estàs dominada
i em notes a prop teu mentre ploriqueges
sembla que els teus ulls estiguin humits
i sembla que el teu cos en supliqui més
.
El teu cos a prop del meu
pell a pell,
mà a mà,
cor a cor,
frec a frec,
cop a cop...
.
Disfruto quan somiques perquè estàs excitada
i em notes a prop teu mentre t'acompanyo
és com una droga, que tu necessites
és com una droga, que jo et proporciono.
.
Desitjo que això duri
, que no acabi
, que t'agradi
, que t'exciti
, desitjo...
desitjo que ho disfrutis
.
M'encanta quan supliques perquè estàs satisfeta
i et cauen les llàgrimes avall de la galta
estàs amb catarsi, estàs relaxada
estic satisfet, t'he donat el que vols.
.
T'encerclo amb els braços,
t'abraço molt fort
t'acarono les galtes,
t'eixugo les llàgrimes
et beso els llavis.
.

Conte de Pasqua

12 d’abril, 2009

Totes les pastisseries i forns de pa del barri decoraven aquells dies els seus aparadors amb les famoses mones de Pasqua. Xocolata blanca, negra o amb llet, i figuretes decorant-les. Una delícia.


Ella era fanàtica de la xocolata, tant o més com ho era del F.C. Barcelona. I també era [molt] spankee, per què negar-ho.


Aquell matí de dissabte la noia va veure una cosa que havia de ser seva i només seva: una increïble mona composta per una pilota gegant de xocolata negra amb l'escut del Barça sobre un pastís recobert de xocolata en forma de petits fideuets (allò que envolta les trufes). Al voltant de la pilota hi havia també unes plomes de color blaugrana i tres o quatre pollets de color groc intens.


Compartia pis amb el seu nòvio i spanker. Quan ella va arribar a casa, ell ja hi era. No sabia com enfocar el tema. Feia unes quantes setmanes que ell semblava haver perdut la seva vena spanker... i ella volia una zurra ja. I «ja», és «ja». Ell era de l'Espanyol.

Com que aquest tema havia servit diverses vegades per jugar («si perd l'Espanyol contra el Barça, te'n vas calenta al llit, ja t'ho dic ara», etc.) doncs aquesta vegada no seria menys. L'enredaria fins a sortir-se amb la seva.


  • Aquest any no comprarem mona o què?

  • Com vulguis nena... si et fa il·lusió podem comprar-ne una. Però que sigui petita!

  • N'he vist una que està prou bé de preu... és senzilleta...

  • Pots comptar. És de teletubbies o què?

  • No tonto... no té cap motiu especial... és un pastís i a sobre hi ha una caseta i un pollito. Baixem i la comprem? Demà hi haurà molta gent i potser ens la treuen de les mans...


I així va ser com al cap de pocs minuts, la jove parella ja era dins de la botiga.

  • On és la mona de la caseta?

  • Mmm... vaja... sembla que ja l'han venuda...

  • Joer... va, doncs tria'n una altra...

  • Mira, justament... oh... allà n'hi ha una de perfecta... mira... la veus? Aquella pilota...

  • No! No, no i no! Ni parlar-ne! A casa meva NO VULL una mona culé. No i no!

  • Sííííí. síííí! Va! Aquesta!

  • Que no!


Però massa tard. L'amo de la botiga ja s'havia acostat a ells i ella no va desaprofitar el moment per dir que li emboliquessin la mona del Barça. Ella se'l va mirar amb un somriure maliciós, esperant la reacció...

  • Ui nena... d'aquesta te'n recordes...

Ella li va fer un petó a la galta i va anar a pagar el seu trofeu

  • Seran 14 euros amb 25.

  • Si, ara t'ho paga ell.

  • ...


Pel camí ell no va parar de renegar: «A sobre em fas pagar a mi la bola aquesta», «no la vull ni veure», «te n'has guanyat una de bona», «no en tastaràs ni una mica», «la donaré a Caritas perquè se la mengin els pobres», «et deixaré el cul que demà podrem encara fregir-hi hambugueses a l'hora de sopar», «la cremaré», «en faré xocolata desfeta, de la teva mona»...


I ella rere seu, clar, contenta com un gínjol del seu triomf.

Vivien en un bloc de pisos i a ell, pel camí, se li va ocórrer una magnífica idea per donar-li una bona lliçó a la seva noieta... Tan bon punt van arribar al pis (ell encara renegant) van pujar a l'ascensor. Casa seva era el tercer pis, però ell va prémer el botó 1.


  • Per què anem al primer pis?

  • Perquè vull que vegis una cosa.


Van picar el timbre de la primera porta i en va sortir una dona.


  • Hola, bona tarda. Som els veïns del tercer pis.

  • Sí, és veritat! Voleu passar?

  • No, no; és només... vostè té dos fills petits oi? Miri, és que a la meva xicota li han regalat aquesta mona a la feina, però som una mica al·lèrgics a la xocolata. Crec que aquí farà més servei...


La dona va quedar encantada, evidentment. En temps de crisis i una mona venia a casa!

En tornar a l'ascensor, ella tenia els ulls humits.


  • Oh, no aniràs a plorar ara, oi? (riure maliciós) Encara no hem ni començat...


Va ser dur per a ella aguantar aquell càstig. Veure com la seva mona marxava a mans de dues criatures havia estat un cop baix, i ara ella tenia l'ànima destrossada.

Ja no estava tan predisposada al càstig físic i les llàgrimes rodolaven una rere l'altra per les seves galtetes de noia provocadora.

Havien arribat a casa i el primer que va fer ell va ser estirar-la de l'orella fins a dur-la al sofà. La va posar contra el respatller i com que va veure que adoptava la posició sumbissament (suposo que pels efectes psíquics de veure com la mona marxava) es va treure el cinturó i va començar amb el càstig.



  • Zummmmmmmm plak!

  • Zummmmmmmm plak!

Era tanta la velocitat del cinturó que el soroll que feia al tallar l'aire inundava tota l'habitació.

Al cap d'uns 70 cops ben donats, ella ja tremolava una mica i plorava molt. Començava a tenir algunes marques molt visibles.

Ell va agafar-li la cara amb la mà i la va moure per poder mirar-la fixament als ulls.


  • És això el que volies, no? Que m'enfadés! Que t'estovés! Que et deixés feta pols! És això o no?


No calia que respongués, perquè era exactament allò. Ho estava patint, però ho havia desitjat durants tants dies...

Va tornar a posar-la en posició i encara li va donar uns 40 cops més amb aquell cinturó de cuir desgastat. El seu cul era ja una petita obra d'art postmodernista, amb diferents línies i tonalitats.


Amb cura, la va ajudar a aixecar-se i la va acompanyar al llit.

La va deixar reposar una estona (tot i que es va negar a posar-li crema) i va anar a la cuina a preparar el sopar per a tots dos. Però clar, ella estava MOLT feta pols... i quan va anar a dir-li que el sopar ja estava fet, se la va trobar ja dormint; per tant, va sopar sol.

Tot seguit va anar cap al llit... però abans de dormir va aixecar amb cura el llençol per comprovar com estava el culet d'ella. Fet un mapa. Havia rebut com mai, i la pell estava agafant unes tonalitats blaves a ratlles que semblaven fer força mal.


---


Una sensació extranya va fer que ella es despertés. Era crema. Crema pacificadora per al seu culet ferit a la guerra.


  • Bon dia maca... com et trobes?

  • Bé... una mica adolorida...

  • Tens gana? ahir no vas sopar... He baixat a comprar croissanets... són al menjador.


I mentre es dirigia cap al menjador va veure... des de l'habitació... una pilota de xocolata damunt de la taula.


  • La mona! És la mona! M'has baixat a comprar la mona! T'estimuuuuuu.


Ell encara era a l'habitació, somrient. Esperant la reacció d'ella...


  • Ahhh! T'odio!!!


La mona no era com semblava ser en la distància...

Va sortir del menjador i es va dirigir cap a on era ell, encara ajegut sobre el llit i amb un somriure d'orella a orella...


I és que clar, com que el Barça està fent una bona temporada, no quedaven més mones de l'equip... Però en quedaven unes d'idèntiques amb l'escut de l'Espanyol :)

Tot i així, tots dos es van menjar la mona ben feliçment.

.

Insòlita teràpia al divan

20 de febrer, 2009





(Dedicat a na Selene)

Aquest relat pretén posar de manifest la necessitat que tots tenim de plorar. Jo vinc d’una època en la que els nois no ploràvem, estava mal vist, però les noies sí que es podien permetre aquesta petita feblesa amb una certa llibertat i sense cap mena de vergonya. Podríem dir que fins i tot era considerat natural que una dona plorés de tant en tant. Avui les noies també us aguanteu el plor, el reprimiu. Les angoixes per l’estrès originat en la competència i en la lluita de sexes, tan propis del camp de batalla que constitueix actualment el món laboral, s’arriben a convertir en una veritable càrrega que ens acompanya en el nostre dia a dia. Ara, les dones ja no us la podeu prendre aquesta llibertat que representa el luxe d’aparentar debilitat. Els homes crec que mai no ens l’hem pogut permetre. Aquesta necessitat reprimida pot trobar en el spanking una sortida, un alliberament de les tensions acumulades. I, a més a més, pot fer-ho sense que s’hi barregin pors de cap mena, des del moment que és la mateixa persona a qui estimem la que ens està fent plorar, la que ens està ajudant a trencar el plor amb les seves sorolloses i coents surres. Sabem que aquesta persona mai no ens trairà, ni valorarà tampoc com una feblesa la nostra descàrrega emocional.
L’experiència que narra el present relat no té tanmateix res a veure ni amb l’estrès ni amb les tensions de la feina, però sí que planteja aquesta necessitat de plorar, d’esplaiar les penes. Malgrat que el mètode emprat per a desfer-se d’aquest pes que anem arrossegant no ha estat reconegut com a terapèutic per cap associació mèdica ortodoxa, puc assegurar-vos que és una teràpia força agraïda, sobretot si és portada a terme en el divan adequat.





Na Núria havia perdut el seu pare feia aproximadament un mes. Havia suportat aquell sobtat mal tràngol amb tota la serenitat del món. Va ser justament ella qui va haver de posar una nota de seny enmig d’un panorama familiar marcat per freqüents brots d’ansietat i de nerviosisme. Aquella situació l’havia obligada a aguantar el tipus. No s’havia permès ni plors ni consols. S’havia fet la forta. Havia tancat molt endins el seu dolor. Però cada cop se la veia més trista.

En Francesc coneixia i estimava na Núria des de feia molts anys. Havia intentat fer-li costat en aquells moments tan dolorosos i ajudar-la en tot el que li fou possible, però no aconseguia penetrar la closca que la noia havia construït al seu voltant i que ara empresonava completament els seus sentiments. Amb el seu tarannà alegre, no parava d’intentar fer-la riure, de distreure-la de la pena que arrossegava, encara que només fos durant uns moments, arribant a fer veritables pallassades per a aconseguir-ho. Però aquestes petites rialles forçades, els somriures robats per sorpresa al dolor que raïa en el seu interior, no eren suficients. Davant la seva tristesa, que esdevenia cada cop més palesa, i certament amb por que la davallada d’ànims pogués derivar cap una depressió nerviosa, o qualsevol altre malura crònica que enroqués la seva malenconia, l’home, que es delia pel complex món de la ment humana i les seves contradiccions, va haver d’apel·lar al seu manual de teràpies psicològiques inusuals per tal de trobar el remei màgic que escampés els núvols que enterbolien l’ànima de la seva estimada.
Un dia, mentre sopaven a la terrasseta d’un restaurant amb vistes al mar, i ja havia intentat sense èxit la seva darrera ganyota còmica i havia exhaurit el seu repertori d’acudits, en un intent més per aconseguir forçar el bonic somriure de na Núria, en Francesc, posant-se de sobte molt seriós, va demanar a la noia si li permetria fer un petit experiment, utilitzant-la com a conillet d’Índies. Després de defugir respondre totes les preguntes amb què na Núria el va anar aclaparant respecte de la naturalesa de la prova que volia fer-li, va obtenir que ella acceptés anar a passar la tarda a casa seva l’endemà, tot i acontentant la seva curiositat només amb el prec que confiés en ell. La noia va pensar, amb encert, que en Francesc volia sorprendre-la amb algun dels petits jocs eròtics amb els que guarnien de tant en tant els seus encontres sexuals. Però de ben segur no s’hagués imaginat mai el que passaria en el decurs d’aquella trobada del dia següent.

L’encontre va desenvolupar-se inicialment seguint una certa rutina, una pauta que ja havien determinat les cites anteriors. En Francesc va fer cafè i tots dos varen poder gaudir de l’aroma que desprenien les dues tasses fumejants, cafè sol ell, tallat el d’ella, al mateix temps que unes copetes de licor de menta amb una mica de gel constituïen la nota més viva de color damunt les tovalles blanques, que decoraven la tauleta baixa situada al costat del sofà. De la mateixa manera, tots dos iniciaren genèriques i banals converses, per tal de mantenir, en el cas d’ell, el suspens sota el que volia mantenir la naturalesa de l’experiment i, pel que fa a na Núria, com si es mossegués la llengua per no ofendre el seu amfitrió en demanar-li que deixés de mantenir el misteri que envoltava el motiu real de la trobada.

Finalment, fou en Francesc qui trencà el gel. Fixant els seus ulls lluents en els de na Núria, amb una intensitat que la noia va poder copsar i valorar com gairebé invasiva, i que aconseguí fer-la envermellir lleugerament per la petita intrusió que comportava, va encetar les seves anhelades explicacions. Amb una exposició que deixà la noia amb la boca oberta, en Francesc va participar-li la seva preocupació pel seu estat anímic i per les repercussions que podria suposar mantenir tancat el dolor per la pèrdua del seu pare en l’interior del seu cor durant tant de temps. Li va transmetre la seva por quant a què aquella pena arribés a enquistar-se i convertís en crònica la tristesa que el seu esguard transmetia habitualment aquelles darreres setmanes. Va dir-li que pretenia fer-la plorar com si fos una nena petita, per tal que tragués a l’exterior tot aquell rosec que estava enfosquint les ninetes dels seus ulls. Que no en sabia el motiu, però que n’estava segur que, si aconseguia que plorés amb tota la seva ànima, allò l’ajudaria a sortir del clot on els luctuosos esdeveniments familiars l’havien ensorrat. I que per fer esclatar aquell plor guaridor –i aquí fou quan la mandíbula inferior de na Núria es quedà completament desencaixada- l’hi estovaria el cul amb totes les seves forces. Immediatament.

Anteriorment, en algunes ocasions i com a mer preàmbul a la relació sexual, ell ja li havia donat algunes surres sobre les natges i a la noia no li desagradava la sensació d’escalfor creixent i el color vermell que emboniquia les galtes del seu darrere quan es donava aquesta circumstància. És a dir, na Núria no desconeixia del tot aquesta forma d’estimulació sexual. Però cap dels dos no havia traspassat mai els límits del que hom podria considerar fins llavors només com una juguesca eròtica.
Com que la noia encara no havia reaccionat de la sorpresa per la proposta que li feia el seu company, en Francesc va decantar-se per actuar abans no es difuminés aquella boirina que havia gairebé paralitzat el cervell de na Núria. Aprofitant la seva immobilitat, i per tal que no pogués interrompre el tractament abans de la seva finalització, va lligar-li les mans a l’esquena amb el cinturó d’un barnús, i tot seguit va posar-la ben còmoda damunt dels seus genolls. L’home es mantenia assegut en el mateix sofà, que estava tanmateix a punt de convertir-se en un veritable divan de la consulta d’un psicòleg.

En Francesc començà, doncs, a donar-li patacades, primer sense gaire intensitat i pel damunt de les faldilles que duia posades aquell dia, escalfant tot el seu cul i la part superior de les cuixes. Després, va apujar-li les faldilles i va continuar etzibant-li plantofades, sempre amb la seva mà dreta, incrementant ara ja sí la potència i la velocitat dels seus cops. Finalment, li abaixà les calcetes i deixà que les surres continuessin caient amb força i ritme damunt d’aquell cul ja completament vermell.

Aleshores va poder constatar l’encert que suposava haver lligat les mans de la noia de forma prèvia, perquè ella va començar a fer alguns intents per deslliurar-se de la forta abraçada amb què l’home l’estrenyia amb el seu braç esquerre. Na Núria començava a sentir en tota llur intensitat el dolor que l’amor d’en Francesc li estava fent patir i la seva "comoditat" era cada cop menys real. Com a demostració que allò ja començava a fer més mal del que estava disposada a suportar, llençà amb força les seves cames cap amunt, en una temptativa d’escapar a les cleques que seguien caient sobre aquella lluna, que anava agafant un to de color gairebé escarlata. Per tal d’evitar aquesta fuga que hagués impossibilitat alhora que la teràpia fos aplicada correctament, l’home immobilitzà les cames de la noia posant al seu damunt la seva cama dreta, sense parar, no obstant, en cap moment d’estomacar cada cop amb més força aquelles natges, mogudes per una sarabanda infernal. En aquell moment, els gemecs i els crits de na fins ara silenciosa Núria varen començar a omplir l’habitació d’una atmosfera de gran tensió, la qual cosa va acabar de convèncer en Francesc que anava pel bon camí.

Quan va veure que la seva estimada estava arribant al seu límit, va agafar pel taló una de les seves sabatilles, i aleshores sí que va emprar tota la seva força!!! Uns vint cops després, varen començar els primers plors de la noia. I això que s’estava aguantant tant com podia!!! Als trenta-cinc, els seus crits de ràbia i desesperació es van barrejar amb els plors. Cap als cinquanta va baixar la intensitat dels crits i la tensió de la ràbia que li produïa sentir-se copejada, i van començar a sentir-se només els sanglots i algun gemec. Una vegada trencada aquella fictícia barrera, aquell dic que havia retingut durant tants dies les seves llàgrimes, na Núria va continuar plorant com una nena petita, buidant aquell cancerós dipòsit, mentre ell seguia pegant-li amb la sabatilla. Ara, però, els cops anaven caient amb menys empenta, i els plors de la noia fluïen ja sense cap mena de resistència, com una pluja tranquil·la i suau de tardor.
Després d’uns breus instants, en Francesc va donar per finalitzada la primera part del tractament. Ara tocava consolar aquella doneta a qui tant estimava, i que seguia plorant sense aturador encara damunt dels seus genolls. Ja havia passat, tot s’havia acabat. L’home va deslligar-la, la va abraçar i la tingué una estona asseguda damunt la seva falda, deixant que acabés de plorar, que acabés de deixar anar tota la tensió que havia anat acumulant, confortant-la, amanyagant-la, estimant-la. Es van quedar més de mitja hora així, sense parlar. Na Núria, de tant en tant, encara deixava anar escapar algun petit sanglot, que feia que tot el seu cos s’estremís. Més tard van fer l’amor, també molt tendrament i es van quedar adormits just en acabar, tots dos completament relaxats.
La veritat fou que, a partir d’aquell dia els ulls de na Núria varen tornar a brillar com sempre ho havien fet abans de la mort de son pare, i que el seu comportament va tornar a ser el de la noia alegre i feliç de qui en Francesc estava enamorat. I de ben segur que el canvi no es va produir per por a què al seu noi se li passés pel cap de tornar-hi!!! Sí que varen tornar a gaudir d’algunes sessions eròtiques de spanking, però mai més la va fer plorar. Allò que en Francesc sí que va recordar molt de temps amb una miqueta de morbositat van ser les marques que va portar el culet de na Núria durant ben bé uns deu dies!!!



RELAT ORIGINAL DE MESTRETON

El culet màgic

20 de gener, 2009


Vaig mirar de reüll la canya que reposava sobre la tauleta de nit al costat del llit. Vaig llambregar de forma distreta al meu home, que semblava entusiasmat amb la preparació de la sessió que s’aproximava, i un calfred va recórrer la meva espinada. No m’agradaven els objectes que s’interposaven en els nostres jocs, preferia la calidesa de les seves mans sobre el meu cos, però sabia que ell sempre volia donar-me plaer i que això feia que els nostres encontres sempre fossin màgics.

Va començar a resseguir el meu cos nu amb les seves mans expertes. Tocant cada racó, petonejant cada replec de la meva pell. De mica en mica em vaig anar relaxant davant les seves carícies i cada cop desitjava amb més intensitat que continués l’exploració i que s’anés fent més íntima, més propera... La meva pell s’eriçà de goig quan ell començà a furgar el meu sexe i quan introduí en la meva vagina el seu dit càlid i ferm. Els moviments compassats i continus provocaren els primers espasmes i un fort corrent profund i llarg va córrer per les meves entranyes, esclatant en nombrosos orgasmes humits i calents... Quan acabà, després de deixar-me reposar breument del deliri, m’acaronà dolçament el cul i em posà tendrament damunt dels seus genolls.

Notava el meu paner exposat a la seva voluntat i vaig començar a moure’l amb un intent clarament provocador. Les seves mans acariciaven contínuament la meva pell i tocaven amb desfici les meves molsudes galtes, amb unes ganes irresistibles de surrejar-les. Els meus moviments esdevenien cada cop més voluptuosos i el meu sexe quedava totalment a la seva disposició. Em sentia desitjada profundament i el sol fet de pensar que s’acostava una surra em feia sentir una forta punxada en la part més interna dels meus genitals.

Cada cop que ell aixecava la mà, encara que fos lleument, pensava que començava a estovar-me, però ho feia durar, amb ganes de gaudir plenament del moment. Flasss! La primera patacada caigué sobre la meva galta dreta i en el meu interior s’encengué una primera espurna,.. Flasss! Una altra sobre l’esquerra... I, poc a poc, rítmicament i sense presses, les natjades continuaren plovent sobre la meva gropa, que de ben segur anà agafant cada cop un color més vermell i més intens. De tant en tant, les seves mans càlides i segures reposaven damunt les meves natges i m’anaven acaronant, passant per tots els racons, com si volgués gravar en la seva ment cada moviment, cada sensació, cada color...

I, després, tornem-hi, tornem-hi... fins que el cul estigués completament roent. De tant en tant, petites incursions a la meva exposada vagina per donar-me més plaer, per fer-me sentir plena i per desitjar-ne més, més... sempre més...

De sobte, s’aixecà i continuà acariciant-me les cuixes, la panxa, els pits... em féu un petó llarg i humit, ple de tendresa, com si em volgués xuclar l’ànima, com si desitgés que em fongués dins seu... Em mirà... i digué: confia en mi!..... S’atansà a la tauleta i agafà la canya amb decisió, la feu xiular en l’aire i me l’apropà al sexe. Exposada, plana i indefensa damunt del llit, sentia com me la fregava pel clítoris i com, gairebé de forma immediata, una llarga esgarrifança elèctrica i viva recorria el meu cos, esclatant en una profunda sensació de llibertat i de joia... Finalment, em deixà reposar uns instants perquè em refés...

A continuació em féu col·locar de genolls, amb les cames lleugerament estirades i separades, i començà a resseguir el meu culet amb la canya, com si volgués temptejar-lo, mesurar-lo...

Fiuuuu!!! La primera xurriacada espetegà en el meu cul i des del punt on es produí l’impacte vaig notar una ona que vibrava i s’escampava per tot el meu baix ventre.. Fiuuuu!!! Una altra. I aquest cop la sensació aconseguí barrejar dolor i plaer en un sol esclat, que em va fer desitjar que la canya tornés a caure una altra vegada sobre el meu culet calent... Una altra, i una altra... Aviat el dolor fou tan intens que els xiscles començaren a sortir de la meva boca en un frustrat intent d’allunyar el mal que corria lliurement per les meves entranyes... Però ell continuà refregant-me la canya per tot arreu, fent-me desitjar l’arribada de nous cops per mantenir el conjunt de sensacions que irradiaven del meu cul, per fer-me gaudir de cada instant, de cada vergassada, de cada nou contacte. El dolor i el plaer es fusionaven amb intensitat a la meva gropa i a poc a poc els nous orgasmes acompanyaren les espurnes que s’havien originat en el meu interior. Notava la seva mirada i el seu desig, i això em feia gaudir encara més... Prou! Em fas mal! Deixa’m, no puc més!!.... Aguanta una mica més, ja acabo.... i a la fi parà...

M’agafà tendrament entre els seus braços i em besà llargament, com si la besada no s’hagués d’acabar mai, com si no volgués deixar-me anar... Exposà el meu cul a la seva virilitat i introduí el seu membre en la meva vagina. L’escalfor que desprenia el meu darrere s’estengué a les seves cuixes i ens arribà al cor.

De forma rítmica, tots dos viatjàrem cap al goig màxim i intens que esclatà en un sorollós orgasme compartit. Ja refets dels darrers espasmes, i després d’acaronar-me novament el paner, m’hi va començar a posar crema amb delicadesa, entretenint-se en cada centímetre de la castigada pell, observant amb orgull la seva obra. Realment el cul estava molt vermell i les marques que hi havia deixat la canya eren més que evidents.

Més tard, estirats al llit i ja recuperats dels moments de deliri i de passió, ens vam mirar amb complicitat i molt fluixet em digué: T’estimo... perquè ets meva. I jo, des del meu silenci, li vaig contestar: Jo també!


Mònica

El Doctor Segtan Sellemrev

22 de desembre, 2008


Aquesta història va tenir lloc en una escola, que tenia un despatx mèdic habilitat en el seu interior...
Les alumnes no estaven obligades a portar uniforme, per la qual cosa podien anar vestides com volguessin, sempre que fos d’una forma decent... sense coqueteria, això no els estava permès, com tampoc ho eren el maquillatge, ni portar llargues les ungles.

Tot va començar un divendres, el dia que tenien examen de matemàtiques les noies de sisè. En aquell curs hi estudiava na Jèssica, una noieta molt guapa. Feia 1,65 d’alçada, tenia la pell blanca i els cabells rossos, i uns ulls verds molt grans i bonics. El seu cos era espectacular. Tenia els pits força durs i de bona mida, una cintura petita i un darrere extraordinari, rodó i sobresortint... Era, en definitiva, la noia més guapa de l’escola.

Na Jèssica no era una molt bona alumna. Negligia constantment els seus estudis, raó per la qual el dia de l’examen va decidir fingir que es trobava malament, per no haver-lo de fer i, d’aquesta manera estalviar-se el càstig dels seus pares, que eren molt estrictes... Però no comptava amb el que aquella malifeta podia costar-li...

La cosa va anar de la següent forma:
A les onze del matí na Jèssica, després d’haver simulat que no es trobava bé, va ser enviada pel professor de matemàtiques al despatx mèdic. Quan hi va arribar, va picar a la porta i una veu molt baronívola va anunciar-li que podia passar. En entrar-hi, el doctor Segtan es va quedar impressionat: era la xicota més maca de tot el col·legi. Duia posat uns texans blaus molt ajustats, com els agrada portar-los a totes les noies. Semblava gairebé que el seu culet se’n volgués sortir de dins. Una camisa esport de color negre i una jaqueta que conjuntava amb els texans completaven la seva indumentària. Passat el primer moment de confusió, el metge va reaccionar i la convidà a asseure’s.

-Què tens? –li preguntà-.
-Em trobo molt malament, em fa mal la gola i tinc febre...
-Molt bé. Anem a veure què et passa. Treu-te la jaqueta i asseu-te damunt la llitera, que t’examinaré
.
Després de revisar-li la gola, el pit i el cor, el doctor va dir-li:
-No sembles pas malalta. Ara, ajeu-te de bocaterrosa i abaixa’t els pantalons, que miraré si tens febre.
-Però –preguntà na Jèssica-, que no... m’ho mirarà per la boca?
-No, senyoreta! Aquí només disposem d’un termòmetre rectal, així que afanya’t –li ordenà amb veu autoritària mentre agafava el termòmetre i una capseta de vaselina-.

Na Jèssica, molt nerviosa i amb la cara vermella per la vergonya, va obeir-lo. Aleshores el metge s’hi va atansar i després d’abaixar-li les calcetes fins als genolls, va separar amb els dits de la mà esquerra les natges de la noia. Tot seguit i un cop lubricat el seu anus, hi va introduir suaument el termòmetre uns tres centímetres... Només es va poder escoltar una lleu queixa de na Jèssica.

-AHhhh!
-No et preocupis, només seran un parell de minuts.

Passat aquell temps, el doctor va treure l’instrument del culet de na Jèssica d’una única estrebada i la noia va tornar a queixar-se –Ouchhh!- i es va posar la mà al cul com si el volgués protegir.

-Ja hem acabat –li digué ell-, ja et pots vestir.

Na Jèssica, encara avergonyida, es posà dempeus i es va apujar primer les calcetes i a continuació els pantalons... El metge va observar el termòmetre i pogué comprovar que tot estava normal...

-Jèssica, tu no tens res. Aquesta només ha estat una altra de les teves trampes per evitar fer l’examen que tenies...

En saber-se descoberta, ella va intentar justificar-se.

-No! No! Em fa molt de mal!!
-Silenci!! –cridà el doctor-. Els enviaré una nota als teus pares perquè prenguin les mesures necessàries. Vine aquí, asseu-te i espera!

L’entremaliada col·legiala, ara molt espantada, pregà:

-No, si us plau! No avisi als meus pares!
-El que has fet està molt malament –va dir-li el doctor Segtan- i et mereixes un càstig. Així que, tu tries, o aviso els teus pares o et castigo jo ara mateix!!!!

Na Jèssica acotà el cap i, coneixedora de la severitat amb què la corregirien els seus pares que, a més, li prohibirien sortir durant una bona temporada, amb la veu tremolosa i sense mirar-se’l a la cara, li contestà:

-Els meus pares no, si us plau! Prefereixo que em castigui vostè...
-Molt bé, doncs. Així serà.

Aleshores ell agafà la seva cadira i la col·locà al bell mig del despatx, s’atansà a la porta i la tancà amb clau, i, en tornar, s’assegué a la cadira.

-Vine aquí, Jèssica. Rebràs un càstig exemplar i t’asseguro que no l’oblidaràs durant molt de temps, perquè les teves natges te’l recordaran diàriament cada vegada que t’asseguis. Ajeu-te damunt dels meus genolls!

Davant d’aquella amenaçadora situació, na Jèssica es va espantar i, veient el que estava a punt de caure-li al damunt, suplicà:

-No, si us plau! No!!

El metge va estirar-la amb força del braç i la col·locà sobre els seus genolls. Allí tenia el culet més perfecte de l’escola a la seva total disposició i a, punt de ser estomacat. Va subjectar amb la mà esquerra la cintura de la noia i amb la dreta començà a surrejar-la. Plass! Plass! Les patacades anaven caient amb força, una rere l’altra, però no gaire seguides, tot i que mantenien una metòdica alternança: natja dreta, natja esquerra, natja dreta, natja esquerra...Al principi, na Jèssica no es movia, tal vegada aclaparada pel que estava succeint, però, a mesura que augmentaven en nombre i intensitat les plantofades, arrencà a queixar-se. Plass!... Auhhh!... Plass!... Auhhh!... I així va fer-ho durant uns cinc minuts.

-Prou!! No em pegui més, per favor! –anava dient la noieta-.

En aquell moment, ell va ajudar-la a incorporar-se per tal de donar-li un descans. Na Jèssica va aprofitar per a fregar-se el paner, que ja li feia força mal. Pensava que ja s’havia acabat tot, però no va anar així... El doctor va etzibar-li que allò només era un escalfament previ, i li ordenà que es despullés de cintura per avall.

-El teu puniment encara no s’ha acabat, i com més tardis en obeir-me, pitjor ho tindràs.

Aterrida, na Jèssica va pensar que seria millor fer-li cas, per la qual cosa va treure’s primer els pantalons i després les calcetes, deixant completament a l’aire el seu culet, que ja havia perdut el seu color natural i lluïa un to vermellós, malgrat que no gaire intens. Va posar-la novament ajaguda damunt dels seus genolls i tornà a iniciar la descàrrega de natjades. Ara feien més mal, ja que res no protegia les galtes del cul de la noia. El doctor Segtan li estava aplicant un sever correctiu. Li donava sis plantofades, tres a la galta dreta, tres a la dreta, i li feia un petit massatge a la gropa, i tornava a començar de la mateixa manera. Amb aquesta dinàmica va seguir estomacant-la uns altres deu minuts. Durant aquella llarga estona, na Jèssica no parava de plorar i de suplicar-li que s’aturés. Sentia l’escalfor del seu darrere, que ja havia agafat un to vermell intens. Aleshores, el metge li manà que es tornés a posar dempeus i que es fregués el cul per alleujar-lo una mica. Na Jèssica s’aixecà i, mentre s’anava friccionant aquella part ara tan calenta de la seva anatomia, començà a sentir una estranya sensació de plaer que no es podia explicar, perquè el mal que li feia el seu culet semblava dir tot el contrari...
Després de deixar-la que descansés cinc minuts, el doctor es va treure la bata i de seguida es va començar a treure el seu cinturó amb lentitud, el doblegà per la meitat i ordenà na Jèssica que tornés a ajaure’s damunt de la llitera, ara amb un coixí sota la panxa, amb la qual cosa es podia tenir una millor vista del seu darrere. Com era de suposar, allò no va agradar gens ni mica a na Jèssica, qui respongué que ja havia rebut un càstig suficientment dur, i es negà a obeir. En aquell moment, ell li recordà que seria pitjor si no l’obeïa, perquè donaria compliment a la seva amenaça de comunicar la falta als seus pares. Aleshores na Jèssica va fer-li cas i, enmig de plors i laments, es va ajaçar a la llitera.
El cruel metge s’hi atansà i, tot i situant-se a una distància d’aproximadament un metre, sacsejà en l’aire el seu cinturó i començà a assotar-la. Després de cada corretjada, na Jèssica cridava i es posava les mans damunt de la seva gropa per apaivagar el dolor. Plaffff! Aiiii! Plaffff! Aiiii!... El càstig va continuar d’aquesta manera fins a arribar als vint cops, després dels quals na Jèssica romangué ajaguda, refregant-se el seu adolorit darrere, que ja mostrava un color vermell carmesí, i sense parar de plorar, snifff, snifff..., fins que un estrany so va cridar la seva atenció. Ohhh! Era el xiulet de la canya que el seu cruel punidor brandava en l’aire...

-Aixeca’t! –li ordenà el malvat doctor-. Ara rebràs dotze cops amb la canya per a finalitzar el teu merescut correctiu!

Altre vegada i no sense abans piulejar una mica, na Jèssica l’obeí. S’alçà de la llitera i s’atansà a la taula del despatx.

-Inclina’t aquí i agafa’t amb les mans l’altre extrem de la taula. Per cada vegada que les moguis per a fregar-te el darrere, et donaré dos cops més. Entesos?
-Auchhh! Sí! Snifff! Snifff!

Ella s’hi va reclinar, recolzant el seu pit sobre la fusta i amb les mans ben estirades, deixant així ben exposat el seu culet (és indescriptible descriure com es veia de bonic el seu cul en aquella posició).

-Jèssica, vull que comptis una a una les vergassades.

Alçà la seva mà i deixà caure amb força la primera xurriacada... Splashhh! Auchhh! Un! Splashhh! Auchhh! Dos! Em fa molt de mal!!! Splashhh! Iahuuuu! Tres! Cada cop que rebia deixava una línia encara més vermella damunt les natges de na Jèssica. Splashhh! Auchhh! Quatre! Snifff! Snifff! Ella s’anava balancejant d’un costat a l’altre. El dolor era ja insuportable. Splashhh! Cinc! Muuuu! Splashhh! Auchhh! Em fa mal! Aiiiii! Na Jèssica no podia més i es friccionà amb les dues mans llurs natges per tal d’alleujar el dolor. Treu les mans! Splashhh! Set! Iuuuu!...

-I ara l’últim, d’acord? Splashhh! Auchhh! Dotze! Auchhh! Ella es va aixecar i es tornà a refregar les natges mentre anava donant saltirons i no parava de plorar. Snifff! Snifff!
-Gràcies, doctor, pel càstig. Me’l mereixia. Snifff! Snifff!
-Ja hem acabat –digué el metge-.

Observà amb atenció aquella panera de color vermell encès, que ara presentava les dotze primes línies que hi havia deixat la canya. Va treure del calaix un pot de crema i, amb suavitat, la va aplicar sobre les castigades galtes del cul... Plasss! Etzibà una surra al centre d’aquell darrere i li digué:

-Ja et pots vestir.

Na Jèssica es va tornar a posar les calcetes i els pantalons, ara amb molta més dificultat. Ell la mirava, satisfet de la seva obra, mentre li anava dient:

-Potser tu oblidaràs aquest càstig només en traspassar la porta del despatx, però, tal com t’havia dit, LES TEVES NATGETES HO RECORDARAN DURANT MOLT DE TEMPS! Ara ja te’n pots anar.

Ella va sortir caminant molt a poc a poc, toquejant-se encara el culet, i esguardà de reüll cap al sàdic doctor, que l’estava mirant amb un morbós somriure. Tancà la porta i se n’anà.

P.D.: Ja han passat quinze dies des del correctiu que na Jèssica rebé del doctor Segtan Sellemrev, i ara ella no para de pensar com s’ho haurà de fer per tornar a anar al seu despatx!!


(*) Primer relat d’en Mauricio, també conegut com a Camaleón72, titular del bloc BottomsredChimaurispankblog, traduït al català per MESTRETON

 
Relats d'spanking - Templates para novo blogger