(relat escrit per Aikin. 1979- 2009)
La Marta estava nerviosa, no sabia com havia arribat a aquesta situació, ara, camí a casa s'ho estava repensant, com havia pogut accedir a això?
.
Tot havia començat feia dues hores, amb en Jordi, el seu company Jordi.
.
La Marta i en Jordi anaven junts a la universitat, feien tercer d'arquitectura.
.
Ell era un noi estudiós, ella no tant, treballaven be junts però era sempre en Jordi qui acabava tirant del carro.
Tímid, amb un cert atractiu i una mica "pijo" era el típic estudiant d'arquitectura, amb aquella cara de no haver trencat mai un plat.
I sí, en algun sopar de classe ,després d'unes copes, havien tontejat ,però al cap i a la fi, tan sols eren companys.
.
S'acostaven els exàmens finals: tensió, nervis, corredisses per tancar projectes....el de cada any.
Van quedar a la biblioteca de Diagonal, havien de posar en comú la feina que havien fet, però la Marta no havia portat res.
.
-Be Marta, ja estan les estructures calculades, el mapa dibuixat ,¿Com portes la teva part?.
-És que, veuràs.. amb l'examen de càlcul que vaig tenir ahir...
-Què? no has acabat la feina?
.
"Ni l'he començat", va pensar la Marta
.
-Què has fet?
.
Va cridar, mentre tota la biblioteca aixecava la vista capa ells.
La Marta no va dir res, va mirar al terra, era una mirada que en Jordi havia vist masses vegades en aquests anys de carrera
.
-No has fet res oi?- va xiuxiuejar,
-Eh tio, no et posis així, no he tingut temps de fer res, no és culpa meva.
.
Ell es va aixecar sense dir res i va anar capa fora, necessitava prendre l'aire, n'estava fart, sempre el mateix i aquest cop no li venia de gust sentir les mateixes excuses que ja tant coneixia.
Tota la biblioteca els estava mirant, dissimuladament, però mirant, les taules més allunyades fins i tot reien.
La Marta va respirar fons, es va centrar i va sortir, amb tota la calma de la que fou capaç, a buscar el seu company.
.
-Nena, sempre estàs igual, ja no puc més.
-Va Jordi no et posis així si l'entrega és d'aquí a dos dies, segur que ho pots fer...
-HO PUC FER??? A SOBRE, HO HAIG DE FER JO?
.
La Marta es va començar a preocupar, mai l'havia vist tant enfadat, ella confiava que amb un parell de somriures dels seus se li passes però aquest cop, semblava que no seria així.
.
-Jordi... no t'enfadis, si estem com sempre, al final ho arreglaràs.
-El problema és aquest, que estem com sempre, ets una nena, i saps? estem a la universitat, has de començar a madurar- en Jordi estava enfadat, molt enfadat -a tu els teus pares no et van donar mai una bon surra oi? és que quan em fas això et fotria una pallissa.
.
Tal i com ho va dir se'n va penedir , no ho hauria d'haver dit però estava fora de si..
Va mirar la Marta per demanar-li perdó esperava veure-la enfadada però es va trobar una mirada de sorpresa, ja no van caldre paraules...
.
En un instant a la Marta se li van despertar les seves fantasies més ocultes, desitjos que havia tingut des de adolescent que no havia compartit amb gairebé ningú,a més a més, li va semblar reconèixer, de forma subtil, una certa excitació en l'amenaça d'en Jordi.
.
El joc, havia començat.
Ell es va posar vermell i va baixar la mirada, es moria de vergonya..
.
-A sí?- li va respondre la Marta amb un somriure entremaliat - i tu t'atreviries?.
.
El cor se'ls i va accelerar..
.
-I, a més a més, ho necessites, mira nena tu fot el que vulguis, jo vaig a acabar el treball...però si vols que hi posi el teu nom ja saps el que toca: vaig capa casa.
.
En Jordi estava al·lucinant, no es podia creure que hagués dit això, va tornar a entrar a la biblioteca per recollir les coses i va anar capa casa amb la Marta seguint-lo mirant al terra, en tot el camí ni es van dirigir la paraula.
.
Van arribar al rebedor y només tancar la porta la Marta es va posar a plorar, dient que li sabia molt de greu, que el proper cop portaria la feina al dia, dient, en definitiva, el de sempre.
.
De sobte en Jordi li va donar una bufetada,suau però rapida i seca.
.
-Té, perquè ploris amb motiu.
.
Ella es va sorprendre, l'havia agafat per sorpresa, però el que més li va sorprendre fou que, tot i el dolor, li va agradar.
.
Va a començar a fotre-li bronca a recordar-li totes les vegades que li havia hagut de treure les castanyes del foc a la facultat, a més a més, cada cop que ella obria la boca li queia una altra cleca.
.
-Creus que he acabat amb tu? Ni tant sols hem començat.-va dir-li quan l'havia acabat d'escridassar- Passa capa el menjador.
.
La Marta es va quedar quieta, atemorida, i ell la va agafar per l'orella i li va arrossegar fins al menjador mentre treia ,de forma brusca, una cadira de sota la taula.
Ell si va seure i li va indicar ,amb un gest que la Marta havia somiat moltes vegades, que s'estirés sobre les seves cames .Si negà amb el cap ,així que la va agafar pel canell i la va posar sobre seu.
.
-Que en farem de tu? Que haig de fer amb tu?. -Sense saber com la Marta estava, com ja es deu imaginar el lector, en otk.
-Però tio? tu que t'has pens...?-No va poder acabar la frase perquè una tanda de 5 cops van caure seca i fortament sobre el seu cul, a la mateixa galta.
.
Es va intentar aixecar, però ell va ser més ràpid, li va subjectar les cames amb les seves mentre li aguantava un braç a l'esquena.
.
-Estigues quieta Marta o serà pitjor.-Era curiós el to de veu d'en Jordi, evidentment era sever, dur, fins i tot agressiu, però la Marta en tot moment es sentia segura, cuidada, tal vegada protegida. Li va agradar l'amenaça, volia provar fins on podia arribar, quins serien els seus límits. Tot i això va decidir sotmetre's.
.
Van començar a caure cops, més fluixos i espaiats que els d'abans, ella començava a excitar-se, a gemegar.
.
-A sobre t'agrada? No sé si amb això aprendràs alguna cosa.
.
Van parar els cops, la Marta se sentia avergonyida, calenta y també decebuda. En volia més, bastant més,molt més.
.
Com si li haguessin llegit el pensament va notar que li baixava els pantalons i unes calcetes blanques es mostraven tapant un cul que començava a estar vermell.
Van tornar els cops, però ja no eren tant fluixos però almenys els anava repartint de natja en natja, ara eren de debò però l'excitació d'ella no va precisament disminuir.
.
-Encara? nena ara veuràs el que és bo - mentre deia això la va llençar a terra de forma brusca- aixeca't posa les mans a la paret i esperem.
.
Va sentir com ell anava a la cuina i obria un calaix.
.
Em mig minut en Jordi tornava a ser al menjador amb una paleta de cuina i ella amb els pantalons a l'alçada dels turmells en la posició ordenada.
.
-Així que no has fet els deures, eh? Per això et cauran 10 cops de paleta. Conta'ls!!!
.
Al cinquè cop ja no podia més, feia mal, mal de debò, fins i tot li costava comptar tot i això en Jordi estava massa excitat per compadir-se d'ella.
.
Quan va acabar aquesta tanda estava baldada, les llàgrimes li rajaven per les galtes, però també estava humida entre les cames. En Jordi li va baixar les calcetes, el seu cul estava ple de marques, petites tires de color blavós uniformement distribuïdes.
.
-Despulla't del tot i posat cara a la paret. Ara.
.
Ella ho va fer mentre sentia que s'obria una motchilla.”Que coi fot ara?”, va pensar.
.
-A veure Marta, que és el primer que havies de fer del treball.
-Que?-Es va intentar girar però li va caure un calvot.
-Que què és el primer que havies de fer del treball collons!!.
-Calcular el pes de les columnes- Va xisclar ella.
-No, abans havies de determinar la carrega de l'edifici.- mentre deia això es va treure el cinturó. I un cinturonaso va caure sobre el cul de la Marta, la va doblegar, va veure les estrelles.
.
En Jordi es va espantar,”ostres m'he passat”, però de seguida va veure un somriure amagat a la cara de la seva amiga, no podria dir qui gaudia més.
.
-Val i com es calcula la carrega de l'edifici?.
.
Desgraciadament la Marta va encertar, de fet, aquesta va ser la única classe a la que havia assistit en tot el curs.
.
-Bé això és correcte...- En Jordi es va apropar i la va recompensar acaronant-li una mica el cul alleujant el seu dolor mentre recordava que eren els únics apunts que no li havia hagut de deixar.
-I després de calcular el pes de les columnes?- La pobra noia no en tenia ni idea i va dir el primer que li va passar pel cap.
-Nena... de debò que esperes construir alguna cosa diferent a una tenda de campanya algun dia?
.
Així va anar fallant totes les preguntes una darrera l'altre i per cada error el cinturó li marcava la pell. Ara a les cames, ara a l'esquena, però quasi tots queien al seu cul.
.
Per sort el treball era curt i no va rebre gaire, “sort que no és el projecte de final de carrera” pensava.
.
-Be Marta, posa't de genolls i estira els braços.-Ella ho va fer i va sentir que en Jordi sortia del menjador. Al cap de cinc eterns minuts el va veure, de reüll, tornant amb dos llibres.
-No t'agrada estudiar? Vull que aguantis aquests llibres durant 10 minuts mentre penso si ja has aprés la lliçó.”Només deu minuts?”
.
Segur que ho podria aguantar va pensar ella però al cap de cinc ja no podia més i notava com ell la vigilava. El tic tac del rellotge es feia etern, de tant en tant se li baixaven els braços però al sentir com ell venia els tornava a aixecar immediatament.
.
Transcorregut el temps de càstig li va treure els llibres de les mans, li va ordenar que s'aixequés i la va abraçar molt fort.
.
-Què? Ens hi posem?- Li va preguntar mentre deixava d'abraçar-la i li donava un petó al front.
.
Al final van acabar el treball però sembla ser que la Marta tenia una raó més per continuar sent mala estudiant.
